La Santa Escala, el lloc més sagrat del Vaticà

Estimats amics que em llegiu, com s'acosta la nit de Sant Joan, la més plena de màgia i color de l'any he decidit començar un viatge cap al llocs on podem trobar peces molt venerades pels fidels de diferents religions.
El nostre primer destí és el més menut dels païssos, el Vaticà, que és el centre religiós dels cristians catòlics. A part de la seua imponent Basílica de sant Pere i plaça, posseix alguns espais dispersats per la ciutat de Roma. Un d'ells és la basílica de Sant Joan del Laterà que es considera l'església més antiga i de més rang puix és la catedral de Roma presidida pel més isigne dels bisbes catòlics, el Papa.
El lloc conegut com terres lateranes pertanyia a una família romana vinguda a menys, al segle III passà a mans de l'emperador Caonstantí I i aquest la va regalar al Papa Melquíades en gratitud a Crist que havia ajudat l'emperador a guanyar la batalla de Pont Milvi després d'apareixer-li en somnis. A partir d'aquest moment el cristianisme es converteix en oficial i el Papa queda oficialment establit i reconegut a Roma.
Agafar el metro i baixar en una parada de nom San Giovanni és la millor forma d'accedir a la Basílica. El primer que has de buscar només baixar és la porta de Sant Joan una resta de les muralles que encara es manifesta elegant i imponent.

Travessada la porta de San Giovanni l'espectacular façana neoclàssica de la Basílica et deixarà bocabadat. És similar a la de Sant Pere i la de Santa Maria la major.

El seu interior és meravellós per la quantitat i qualitat dels seus frescos i l'espectacular ornamentació del seu sostre.

 

Però el que més em va cridar l'atenció va ser un baldaquí gòtic situat sobre una altar on sols el bisbe de Roma pot celebrar missa. Es diu que els caps de Sant Pere i Sant Pau estan situats baix, jo m'he assabentat avui, però el dia que el vaig visitar ja em va paréixer un lloc màgic.

Darrere d'aquest altar, en l'absis de l'església està situada la càtedra, el tron episcopal del Papa, el lloc està decorat amb un bell mosaic.

El claustre de l'església data del segle XIII i és dels més impressionants que mai he vist, les seues columnes salomòniques decorades amb mosaic de marbre són una autèntica meravella.

 

Però el motiu de l'entrada era visitar el lloc amb la col·lecció de relíquies més importants de tota la cristiandat i aquesta col·leció que serà o no la més important es troba en un lloc molt prop de la basílica que s'anomena el Sancta Sanctorum. Diferents Papes es dedicaren a recollir objectes sagrats com són el sant prepuci de Crist, un tros de pa del sant sopa i moltíssimes més per a pregar de forma íntima.

Per a pujar a aquest lloc sagrat s'ha de fer a través d'una escala no menys sagrada, l'escala del palau de Pilats que va pujar el propi Crist abans de ser jutjat. L'escala va ser duta a Roma per ordre de Santa Helena, la mare de Constantí després de trobar la creu de Crist i moltes coses més en el seu viatge a Jerusalem. L'escala de marbre està protegida per una altra de fusta de roure i es tan sagrada que sols es pot pujar agenollat. Jo vaig començar a fer-ho però aviat vaig desistir, no sabia que dalt m'esperava el Sancta Sanctorum.

Römerberg, el símbol de Frankfurt.

El Römerberg pot ser siga la plaça més monumental de Frankfurt i de segur per la que més ha deixat petjades la història. El seu nom, que significa muntanya romana, evoca la presència d'un antic assentament romà.

Ja en era medieval va ser un important focus de comerç i algun ric comerciant de seda es va construir ací la casa, però l'edifici més destacable és un conjunt de cases dels segles XV al XVIII conegudes com El Römer on s'ubicà l'ajuntament. Cal dir que encara que conserven eixe aire gòtic centreeuropeu van ser reconstruides després de la segona guerra mondial.

L'església com Alte Nikolaikirke, del segle XIII amb dos naus i en estil gòtic ocupa un lloc destacat en la plaça. L'interior és més auster tenint en conte que hi en dia es de culte luterà.

El grup de cases amb parets d'entramat de fusta situades en front de l'ajuntament vell donen harmonia a la plaça i són conegudes amb el nom d'Ostzeile. 

La menuda font que intenta presidir la plaça, és la font de la justícia, un punt més que insignificant en la ciutat de l'euro i els negocis. Així és la justícia.

Aquest racó històric de Frankfurt es camufla entre els gegants gratacels i edificis moderns que configuren verdaderament la ciutat, de ritme trepidant. Així que seure en aquesta plaça i gaudir de la pau és realment meravellós.

La plaça major d'Almagro, una espectacular raresa en Castella

La plaça que ens toca visitar avuí està ubicada en una de les ciutats més interessants de la província de Ciudad Real, Almagro. D'origen islàmic es va convertir en la capital del senyoriu de l'ordre militar de Calatrava després de la reconquesta. Al segle XVI s'afincà ací la família alemanya dels Fugger, empressaris i banquers que ajudaren econòmicament a la corona espanyola i reberen com a compensació l'explotació de les mines de mercuri més importants del món, les d'Almadén. Així que això de deure diners als alemanys no es nou d'ara.
Comencem el recorregut per aquesta original plaça fixant-nos en l'extranya combinació de soportals típicament castellans que aguanten les galeries acristalades que pareixen tretes d'un pais del centre d'Europa.

En la plaça es van celebrar multitid de corrgudes de bous fins que van ser prohibides al segle XVIII, però hui en dia és més coneguda per les representacions teatrals que tenen lloc en el corral de comèdies del segle XVII que ha arribat en excel·lents condicions als nostres dies. L'entrada es troba baix els soportals de la mateixa plaça major. Entrar dins et trasllada a l'època de Cervantes i Lope de Vega.

A un extrem de la plaça major es troba el Museu Nacional del Teatre. Està ubicat en l'antic palau dels maestre de l'ordre de Calatrava que posteriorment va ser Cuartel de Caballeria.

En l'altre extrem de la plaça es troba l'ajuntamnet i l'església de Sant Agustí un dels exemples d'arquitectura barroca més interessants de la província.

No està de més fer una passejada pels seus carrers de cases blanques tan típics en la regió de La Manxa.

Un dels edificis més interersants és el conegut magatzem dels Fucares, traducció castellana de Fuggars. Aquesta cnstrucció renaixentista servia de magatzem de mercuri i oficina central de l'empresa. Amb els beneficis trets pel negoci la família manà construir l'església de Sant Blai.

 

L'altra construcció renaixentista que demostra la prosperitat de la ciutat en aquesta època és l'Antiga Universitat, un convent financiat per un acaudalat membre de l'ordre militar que volia fer arribar a més gent el saber.

La darrera visita és el convent de monges calatraves de l'Assumpció. El seu claustre és una de les joies més importants del renaiximent al nostre país.

La seua església i la seua monumental escala també t'impressionaran.

La millor manera de despedir-se de la ciutat és tornar a la plaça major i gaudir d'unes típiques tapes com són les albargines d'Almagro, menudes però sabrosses, o duelos i quebrantos fets amb ou xoriço i cansalada. Als soportals trobaras botigues amb porductes locals

La plaça de Přemysl Otakar II en České Budějovice, de les més grans d'Europa

L'entrada d'avuí servirà per a començar una nova trilogia dedicada al lloc que durant segles ha sigut el centre de la vida de les ciutats, la plaça major. Durant aquest viatge que durarà tres setmanes intentaré donar a coneixer places majors realment boniques i que no són especialment visitades pel turisme massiu.
Hui viatgem a una ciutat txeca que frega els cent mil habitants i que s'anomena České Budějovice. El nom en txec segurament vos dirà poc però que estic segur de que el nom en alemany, Budweis vos diu alguna cosa més. Molt bé estem en la ciutat de la famosa cervesa!
Tot va començar en l'any 1265 quan el rei de Bohèmia Přemysl Otakar II funda la ciutat que aviat es va convertir en un fort baluard del poder reial en el sud de Bohèmia. Per aquest motiu el lloc més imponent de la ciutat, la plaça on es troba l'ajuntament i la catedral duu el nom d'aquest rei. Aquest quadrilater de 133 metres de costat és realment impressionant i està considerat com una de les places més grans del vell continent.

Les cases d'origen medieval tenen façanes renaixentistes i barroques degut a les remodelacions dutes a terme pels seus propietaris alemanys.

Al centre de la plaça es troba la font de Sanson, la més gran del pais.

Els edifici més destable de la plaça són l'ajuntament, projectat en estil barroc per l'arquitecte Martinelli.

I un poc fora de la plaça la catedral de Sant Nicolau d'esti barroc i la torre negra de 72 metres.

Es molt agradable passejar pel menut però impecable centre històric i trobar-se amb construccions com el medieval magatzem de la sal.

Just al costat trobaràs un monasteri dominic amb una església del segle XIV i un tranquil claustre.

El centre històric està delimitat per dos rierols, és a dir, realment és una illa, per la part sud es troba un agradable passeig i la Železná panna, torre de l'antiga muralla que de nom significa dama de ferro.

 Més que recomanable és allotjar-se enel Grandhotel Zvon, ubicat en un edifici del segle XVI en la mateixa plaça i a molt bon preu.

L'hotel budweiss té una bonica façana però no sabria dir-vos res més perque no hi em vaig hospedar

"El torico", l'origen de la ciutat de Terol

Segons conta una bonica llegenda Terol va ser fundada per uns homes que esperaven una senyal divina per a decidir el lloc on crear una ciutat. Aquesta senyal va arribar quan un bou va ser enlluernat per una estrela després de bramar. Llegenda o no el que és cert és que un bou és el símbol de la ciutat i apareix en l'escut de la ciutat i a més presideix la plaça principal coneguda com a plaça de Carlos Castel.

L'escultura del bou descansa sobre una desproporcionada columna que forma part d'una font del segle XIX, encara que en aquest lloc ha existit font des del segle XIV.
En la plaça podem trobar un dels millors exemples d'arquitectura modernista de la ciutat, la casa teixits "el torico" construida per l'arquitecte de tarraconí Pau Monguió. I coneguda amb aquest nom per que la planta baixa es dedicà durant molts anys a la venda de teixits. Hui en dia s'hi ubica una seu bancària i sols es conserva la façana de l'edifici original.

La plaça és el centre neuràlgic de la ciutat i un dia del mes de juliol uns joves li posen al "torico" un mocador roig inagurant-se d'aquesta forma les trepidants festes de l'àngel. Però la resta de l'any la plaça és un lloc deliciós per a gaudir del pas del temps i la gent.

Sempre recordaré la primera vegada que vaig sentir parlar del "torico". Jo tindria uns huit anys i  junt als meus pares i el meu germà feia el meu primer viatge. Un autobús de gent del poble es dirigia a passar un cap de setmana en Bronchales però de camí es visitaria Albarracín i Terol. Llavors el meu pare ens va dir que veurien al torico i el meu germà va preguntar si li deixarien a ell torejar-lo ja que com era un bou menut. Imagineu-vos la cara de sorpresa de mon pare. Mon pare va constestar-li que era un bou d'obra i no es podia torejar.

La sireneta de Copenhague, eixida d'un conte.

La sireneta de Copenhague està ubicada en el port de la ciutat junt al mar Bàltic. Aquesta escultura de 1,25 metres s'ha convertit en el símbol de la capital danesa, però això no l'ha lliurat dels numerosos actes vandàlics que ha hagut de suportar com són el recobriment de pintura, explosius i mutilacions. De fet el cap de l'escultura no és l'original que feu Erkensen fa més de 100 anys, és una còpia dels anys seixanta. Un braç també va ser mutilat però va ser recuperat als dos dies.

La sireneta és un homenatge a un dels contes més famosos de Christian Andersen que narra la història d'una sirena convertida en persona per amor a un home però que finalment no pogué acabar junt al seu enamorat.

http://dalcasser.wordpress.com/2014/04/02/hans-christian-andersen-un-mon-de-contes/

A pesar de ser l'escultura més famosa de la ciutat al meu parer no és la més bonica, a mi en va sorprendre més veure l'espectacular font de Gefion que es troba molt a prop de la sireneta. Aquesta font va ser un regal de la marca cervessera Carlsberg a la ciutat.

En ella podem veure la deessa Gefion llaurant amb els seus quatre fills convertits en bous. Segons una llegenda del segle IX un rei suec va oferir a Gefion tanta terra com poguera llaurar de nit i la veritat que en va ser molta perque es creà l'illa de Selàndia, on està Copenhague, i en Suècia desparegué la mateixa porció de terra amb similar forma creat-se el llac Mälaren.
Al costat de la font es troba l'esglesia neogòtica de Sant Albà del segle XIX, de ritus anglicà i misses en anglés que es va construir en l'època en la que el príncep de Gales Eduard es casava en la princesa de Dinamarca Alexandra.

En front de la sireneta i Gefion, a l'altra part del port s'inagurà al 2005 la nova Òpera de Copenhague, un edifici modern dissenyat per Hennig Larsen.

El Manneken Piss, l'habitant més famós de Brussel·les

Hui començaré una nova trilogia dedicada a xicotetes escultures que ha esdevingut amb el temps el més gran símbol d'una ciutat.
El Manneken Pis és una menuda peça de bronze de poc més de mig metre que forma part d'una font de la ciutat de Brussel·les. El seu nom, Manneken Pis, significa xicotet home pixant en flamenc, un dialecte de l'holandés.

La font està situada molt prop de l'espectacular Grand Place i encara que no ho parega té una gran historia als seus peus. L'origen de aquesta peculiar representació per a una font té varies llegendes, que si un xiquet es va perdre i després va ser trobat mentre orinava, que si un xiquet apaga la metxa d'una bomba de l'enemic mentre pixava. Hi ha constància d'una escultura de pedra al segle XV, que després de ser robada es substituiria per altra de bronze en estil rococó al segle XVIII. En 1960 va ser furtada i posteriorment substituida per l'actual.
La peça anterior a 1960 finalment va ser recuperada i hui en dia es custodia al museu de la ciutat de Brussel·les situat a Grand Place. Recomane visitar-lo però abans gaudir d'un gaufre/wafel de xocolate i fruites que fan en la pastisseria d'en front de la font.

L'edifici neogòtic on s'ubica és conegut com la casa del rei i és una reconstrucció de finals del segle XIX de l'antic edifici. En ell es poden visitar varies coleccions d'art que pertanyen a la ciutat, però el més conegut siga el fons d'armari que té aquest xicotet representant de Brussel·les puix en determinats dies de l'any es vist amb algun dels seus diminuts vestits.
http://www.museedelavilledebruxelles.be/fr/accueil/
El vestuari que més em cridà l'atenció va ser el de muixeranguer, que va servir per promocionar la candidatura de la processó de la Mare de Deu d'Algemesí a patrimoni de la humanitat.

Però aquest xiquet de Brussel·les té una amigueta des de 1987 coneguda amb el nom de Jeanneke Pis. Va ser un regal de Denis Adrien Devouvrie al seu benvolgut barri.

http://www.jeannekepisofficial.com/index.html