El barri jueu de Jerusalem, el més exclussiu de la ciutat vella.

 La tercera entrada dedicada a columnes històriques la farem a la ciutat vella de Jerusalem per conéixer de prop el seu barri jueu, una microciutat dins de l'antic recinte de muralles on podem trobar altres microciutats com són el barri armeni, el barri cristià i el barri musulmà, cadascun d'ells amb les seua indiosincràcia cultural que el continu formiguer de turistes i peregrins tracta de desdibuixar.

La ruta de hui comença en un control policial que cal passar per a accedir a la plaça del Mur de l'Oest. Cladrà fer el mateix que es fa quan es passa el control en un aeroport però si no és així no es pot accedir al lloc on es troba el mur oest que nosaltres coneguem com a mur de les lamentacions. Es tracta del lloc més sagrat per als jueus per què és el que queda en peu més pròxim al temple que va custodiar l'arca de l'aliança.

Ací ven els jueus a pregar junt al mur i a deixar per escrit en un paperet els seus desitjos cosa que també fan molts dels turistes no jueus que visiten el lloc. Si eres home i vols acostar-te al mur t'has de cobrir el cap amb una quipa que pots agafar de franc en una vitrina pròxima.

Eixirem del recinte tancat de la plaça del Mur de l'Oest a través d'unes escales i ens dirigirem cap al sud per veure una de les huit portes que tenia la muralla de la ciutat vella, la porta dels marroquins o del fem. Les muralles varen ser construïdes en temps de Soleimà I, entre 1535 i 1538 i junt amb la ciutat vella estan declarades patrimoni de la humanitat.

I vorejant la muralla ens dirigirem al cor del barri jueu per a buscar les quatre sinagogues sefardites, un conjunt sinagogal de quatre sinagigues interconectades entre elles que daten del segle XVI i que varen ser restaurades en el segle XIX. Durant la guerra de la Independència d'Israel en 1948 acabaren molt danyades i després de l'entrada de l'exèrcit jueu en la guerra dels Sis Dies es restauraren de nou.

Des d'ací no està massa lluny la plaça Ha-Khurba on es troba la Sinagoga Hurva o Gran Sinagoga, la més important de la ciutat. L'edifici històric va ser dinamitat per complet durant la guerra de 1948 des de llavors la plaça s'anomena Ha-khurva que significa la ruïna en hebreu. El que es pot veure hui és una reconstrucció de fa tretze anys.

Una menorà decora la plaça. Es tracta del canelobre jueu de set braços que segons la tradició jueva va dissenyar Deu i un artesà executà després de l'eixida d'Egipte, Cada braç representa cada dia de la creació i quan es pren a foc vol recordar l'esbarzer ardent del Mont Sinaí vist per Moises. Per desembre els jueus celebren la Hanukà i en aquesta ocasió prenen foc a un canelobre de nou braços.

Al costat de la sinagoga Hurva es pot veure el minaret de la mesquita de Sidna Omar, que ocupa una antiga església constrïda pels creuats. La mesquita està tancada des de la guerra dels Sis Dies, però en 2019 va ser restaurada per Jordània. A la plaça es troba el Rova Coffe House un lloc per a descansar i prendre bon café i pastissos i on t'atenen en castellà.

I des d'aquesta plaça comença un impressionant passeig arqueològic per l'antic cardo bizantí, construït pels romans en l'any 130 aC i ampliat sota el domini de l'Imperi Bizantí en el segle VI. Unes columnes ens acompanyaran per aquest passeig fins un mural que ens transportarà a l'època bizantina.

El cardo es transforma en un carrer medieval convertit en galeria comercial on es poden comprar articles d'artesania, pintures i visitar diverses galeries d'art. Si continuem més endavant acabarem sense adonar-nos al barri cristià.

Però visitar el barri cristià requereix altra entrada de blog així que el millor que podem fer és retrocedir i deixar-nos perdre pels carrers adjacents al cardo, els del barri jueu de la vella Jerusalem, encara que són moderns conserven l'aspecte que tenien fa segles.

Bath, antiga ciutat romana i la més elegant d'Anglaterra.

Segona entrada de l'any i segona entrada dedicada a la columna com a element arquitectònic, si la setmana passada les columnes eren gregues hui avancem en la història per a visitar columnes romanes i ho farem en una ciutat de la província romana de Britania que els romans anomenaren Aquae Sulis. Sulis era la deesa celta que tenia el seu temple en un manantial d'aigües termals que els romans aprofitaren per a construir unes termes, açò va ser el bressol de la ciutat de Bath a menys de dos.cents quilòmetres de Londres i lloc d'estiueig en l'època georgiana i victoriana.

Començarem la nostra visita en l'eixample de l'època georgiana per conéixer l'espectacular the Royal Crescent, un conjunt de vivendes del segle XVIII disposades elípticament obra de l'arquitecte John Wood el jove.

No massa juny en direcció centre de la ciutat podem trobar altre interessant exemple de l'arquitectura georgiana obra també de John Wood el Jove que hagué d'executar els dissenys de son pare, John Wood el vell per que aquest últim va morir uns messos abans de començar l'edificació. En aquest cas els edificis de tres plantes defineixen en espai circular. Algunes vivenden hagueren de ser reconstruïdes després d'un bombardeig de la Segona Guerra Mundial.

I caminant cap a l'est arriben al riu Avon que en la ciutat de Bath es veu creuat per diversos ponts, el més bonic i famós és sense cap mena de dubte el pont Pulteney, també del segle XVIII però en aquest cas va ser dissenyat per l'arquitecte Robert Adam i acabat vint-i-cinc anys després de la seua mort. Es diu que és un dels pocs ponts habitats de l món amb diversos negocis.

A mi el que més curiós em va resultar va ser la catarata escalonada que forma el riu Avon després de creuar els seus ulls. Aquestos escalons es diposen formant diverses paràboles concèntriques a les que es pot arribar amb un creuer pel riu.

A constinuació ens espera la majestuosa abadía de Bath dedicada als sants Pere i Pau, ubicada en el que va ser un monestir del segle VII. Entre els segles XII i XVI va adquirir l'impressionant aspecte actual i va ser fins i tot seu catedralícia fins l'ordre d'Enric VIII de suspressió dels monestirs. Per tant des de 1539 el bisbe es troba en la catedral de Wells, que ja visitàrem al 2019.

L'entrada al temple és de franc encara que hi ha diversos llocs on deixar la voluntat. Paga la pena entrar per gaudir d'un dels millors exemples d'Anglaterra d'arquitectura gòtica perpendicular, de naus estretes i d'alçada desafiant i amb una volta en ventalls realment espectacular.

Però la joia més preciada de la ciutat són els seus banys romans, que conjuntament amb el centre històric de la ciutat són patrimono de la humanitat. Visitar el Gran Bany en les primeres hores del matí on la tènue llum es mescla amb el vaf i tot governat pel més absolut silenci és una de les visites que mai he fet.

Pero abans d'accedir a la gran bassa es passa per la terrassa de dalt que està decorada amb escultures del segle XIX que representen emperadors romans i governadors de la Britània romana i des d'on es poden fer boniques fotos del gran bany i de l'abadia.

La visita continua per diversos espais propis d'nes termes romanes com són el caldarium format per diversos pilars de rajoles que sostenien un sol radiant calent, el manantial d'aigua calenta i el frigidarium per a pendre banys d'aigua freda.

Per diverses sales s'exposen diferents peces arqueològiques de l'època romana, a destacar l'antic temple amb un cap que els arqueòlegs no es posen d'acord, uns diuen que és el deu Neptú mentre que altres pensen que és una gorgona decapitada per Perseu. També hi podem veure el cap de la deessa celta Sulis convertida en la Minerva romana.

Els banys romans han sigut modificats al llarg dels segles, un edifici d'estil georgià els envolta i una part de l'edifici s'ha convertit en l'elegant restaurant the Pump Room on es menja be, es pot tastar l'aigua del manantial, gaudir de les vistes als banys del rei i et pots sentir un burgés del segle XIX.

I per a acabar la visita per bath cal deixar-se perdre's pels elegants carrers del centre històric i gaudir de les seues botigues, dels músics de carrer i de l'ambient apacible i alhora bulliciós que es genera cada vesprada.

I si el dia és plujós, o no ho és, es pot passejar i comprar pel mercat cobert de Green Park Station en es pot trobar de quasi tot, antiguitats, artesania, moda retro i vintage i llocs per a menjar per a tot tipus de gustos i paladars.

El temple de Zeus Olímpic, el temple més gran de la Grècia clàssica.

 Encentem any nou i com ja és habitual cada vegada que comença l'any, toca dedicar les primeres entrades a un element arquitectònic. Hem visitat torres, ponts, finestres, escales, balcons, vitralls i durant les primeres setmanes de 2023 recorrerem espectaculars llocs amb espectaculars columnes de diferents èpoques, començarem per la Grècia clàssica i acabarem en el segle XX.

Anem a fer un recorregut de dos quilòmetres per la part sud d'Atenes, des de l'Àgora romana fins a l'Estadi Panathinaikó, però la primera parada que farem serà davant d'un monument molt posterior a l'era helenística ii romana de la ciutat. Ens pararem a mirar la porta d'una madrassa otomana que és el que queda d'un antic centre d'estudis alcorànics, convertit en presó ja en l'època de la Grècia nació independent.

En direcció sud-est apareix un curiós monument en forma cilíndrica conegut amb el nom de la llanterna de Lisíscrates que es va aixecar entre els anys 335 i 334 aC per a celebrar el primer premi del teatre de Dionís amb el seu cor. Aquesta obra escultòrica de Lisícrates després de més de dos mil tres-cents cinquanta anys és de les primeres on l'ordre corinti es manifesta en l'exterior i encara ens recorda qui va guanyar aquell festival de cors.

El següent monument que ens espera és l'església bizantina de Santa Caterina que es va aixecar al segle XI en honor a Sant Teodor aprofitant columnes i altres restes d'un antic temple dedicat a la deessa grega Artemisa. Al segle XVIII l'església passà a mans del Monestir de Santa Caterina del Sinaí d'Egipte i des de llavors es coneix com a església de Santa Caterina.

Ara eixirem de l'antiga Atenes grega per a passar a l'ampliació romana de la ciutat per la coneguda porta d'Adrià o arc d'Adrià. Es tracta d'un impressionant arc de divuit metres d'alçada manat construir per l'emperador Adrià al segle II. l'emperador romà d'Adrià era un gran admirador de la cultura hel·lenista i va recórrer part de l'antiga Grècia.

I ja en l'eixample romà d'Atenes anirem a buscar un dels monuments més espectaculars de la ciutat, el temple de Zeus Olímpic. Es tractava d'una construcció destinada a ser el temple més gran de Grècia amb unes mesures de noranta-sis per quaranta que començà les seues obres al segle VI aC. No es va acabar fins al segle II dC per ordre de l'emperador Adrià.

De les seues cent quatre columnes hui en queden quinze i reconec que la seua magnificència em varen deixar bocabadat per que mesuren quinze metres d'alçada. De les desaparegudes sé que dues anaren a parar al temple de Júpiter Capitolí de Roma. Aquest fet va influir en les posteriors columnes romanes d'estil corinti. Altres dues s'utilitzaren en època otomana per a fer calç per a la mesquita Tsistaráki que ja visitàrem fa cinc anys.

I per a acabar anirem a fer una mica d'esport a l'Estadi Panathinaikó construït en un marbre blanc preciós en l'any 1895 per a celebrar els primers jocs olímpics de l'era moderna d'Atenes 1896. Ocupa el solar de l'estadi on es celebraven els jocs panatenaics en l'era hel·lenísitica.