divendres, 31 de març del 2017

Lisboa, entre el Tajo i l'Atlàntic

Hui viatgem a Lisboa perque un 13 de desembre de 2007 es va firmar en aquesta ciutat, capital de Portugal que regentava la presidència europea aquell semestre, un tractat que intentava solucionar el fallid intent de crear una Constitució Europea. Poc sé d'aquell tractat i del procés europeista, però crec recordar que a la primera de canvi va ser refusat pels irlandesos en un referèndum que precissament no eren dels més euroescèptics. Al nostre país ni es va sotmetre a referèndum.


El lloc designat a plasmar les signatures de tots els representants dels països membres de la Unió Europea va ser el monestir dels jerònims de Belém, que ja vàrem visitar el 2013, així que hui farem un recorregut pel bucòlic centre històric lisboeta. I ho farem de baix cap a dalt, és a dir, des de nivell de riu Tajo fins al castell de Sant Jordi.
http://ferranlerma.blogspot.com.es/2013/03/belem-lesplendor-dun-imperi.html

La nostra primer parada serà la Praça do Comércio a la que accedirem a través de l'Arco da rua Augusta que va ser construït en 1777 a manera d'arc triomfal i simbolitza la força de Lisboa sobre la fúria de la terra, del foc i la mar. Cal recordar que un dia de Tots Sants de 1755 un devastador terratrémol, amb el següent incendi i tsunami va destruir per complet la ciutat matant a un terç de la població.


La praça do Comércio abans del terratrémol era el palau reial traslladat ací al costat del riu Tajo des del castell de Sant Jordi en 1511. Després va ser assolat per terratrémol, perdent-se una fabulosa biblioteca de més de setanta mil llibres. Després es va convertir en plaça on s'han donat dos dels esdeveniments més importants de la història de Portugal del segle XX. El primer, l'assassinat del rei Carles i el seu fill Lluís Felip en 1908, i el segon la revolució dels clavells de 1974 que va acabar amb la dictadura de Caetano. La plaça es va pintar de rosa, el clor de la república, després de l'assassinat del rei, ara torna a lluir el color groc reial.


Anem a endinsar-nos en el centre històric de Lisboa, un entramat d'estrets i serpentejants carrers que es penjen des del pujol del castell fins al riu. Ens pararem a contemplar l'espectacular façana en estil gòtic manuelí de l'església de Nossa Senhora da Concençao Velha, que és l'únic que queda d'abans del terratrémol.


Entrem més si cal al barri d'Alfama i passem per davant d'una peculiar construcció civil, la casa dos Bicos. Un antic palau del segle XVI amb la peculiaritat de tindre la façana coberta de pedres amb forma piramidal. L'edifici va patir les conseqüències del terratrémol i quasi en ruïnes es va vendre convertint-se en seu del comerç d'abaetxo. Finalment es va recuperar en 1983 per a una exposició.


No massa lluny en una discreta plaça podem trobar la catedral de la ciutat coneguda com la Sé. Construïda al segle XII sobre la mesquita major, té una imponent façana romànica amb dues torres emmerletades i un espectacular rosetó.


Al seu interior trobem una nau totalment nua de decoracions encara que sí que hi van haver unes fetes en estil barroc al segle XVIII però van desaparéixer.


Un interessant claustre d'estil gòtic es pot visitar darrere de l'absis, al que s'ha de pagar una xicoteta quantitat de diners per a accedir. Darrerament s'han fet excavacions on s'han trobat restes de l'Olissipo romana i d'època àrab.


Enfront de la catedral es troba l'església de Sant Antoni i dedicada a un dels sants més venerats pels catòlics, Sant Antoni de Pàdua, que resulta que va nàixer en una casa d'on està ara l'església.


Continuem en ascens pels estrets carrers del barri d'Alfama passant per davant de les restes del teatre romà fins a arribar a l'Arco do Castelo que dóna la benvinguda a tots els visitants del Castell de Sant Jordi.


Dins del barri del castell es pot gaudir d'interessants racons però sobretot de boniques vistes de la ciutat des dels seus miradors.




I per descomptat que encara es pot gaudir de l'arquitectura militar en el Castell de Sant Jordi, però cal recordar que en un temps va ser palau reial, i ací el rei Manel I va rebre a Vasco de Gama després d'haver descobert el camí a l'Índia per mar.


I per acabar la ruta visitarem dues de les esglésies més boniques de la ciutat, la primera la de Sao Vicente de Fora, patró de Lisboa l'igual que de la ciutat de València, L'església es va construir extramurs de la ciutat per a guardar les restes del sant martiritzat a València en època romana.


L'altra gran església és la de Santa Engràcia, d'estil barroc amb una imponent cúpula a la que es pot pujar en ascensor i gaudir d'immillorables vistes a l'estuari del Tajo. L'església és la seu del panteó nacional així que ací estan les despulles de portuguesos tan il·lustres com Vasco de Gama, Enric el Navegant o la cantant Amàlia Rodrigues.


divendres, 24 de març del 2017

Roma, capital imperial fascinant i bressol de la Unió Europea.

Hui comencem un viatge de tres setmanes al llarg de tres ciutats europees on s'han signat diferents tractats i acords per a arribar al que hui és la Unió Europea.
Començarem per la ciutat de Roma on un 25 de març de 1957, fa just seixanta anys, sis països signaren uns tractats que serien la partida de naixement de la Unió. Els tractats de Roma,acordats per Itàlia, França, RFA i els tres països del Benelux, n'eren en realitat dos, un va establir les bases de la Comunitat Econòmica Europea i l'altre les de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica.


Per tant hui visitaren la part oest de la zona foral de Roma on en un dels seus palaus, al dels Conservadors, sis caps d'estat donaren la mà a una recent nascuda Comunitat Europea que començava a caminar. 

El palau dels conservadors data del segle XV i era el lloc on estaven els tribunals. L'actual aspecte de la façana va ser disseny de Miquel Àngel encara que va ser executat per Giacomo de la Porta. Hui en dia forma part dels museus capitolins que molts consideren el museu més antic del món, perque en 1471 el Papa Sixt IV va donar a la ciutat una sèrie d'escultures antigues de bronze i era ací on s'exposaven.


Just davant està el Palau Nou, construït al segle XVII i va ser inaugurat pel Papa Climent XII en l'any 1734. Al seu interior es pot gaudir d'una més que interessant mostra d'escultura clàssica. Per a mi va ser una grata sorpresa trobar-me amb una escultura etrusca del segle VI aC coneguda com a la lloba capitolina. Els dos bessons van ser afegits segles després per a simbolitzar la llegenda de Ròmul i Remo i el naixement de Roma.




Molt prop dels museus capitolins es troba l'església de Santa Maria in Aracoeli, que s'ubica sobre un temple romà dedicat a Juno des del segle VI. Una enorme escalinata puja des de la via del teatre Marcel fins al turó del capitoli on es troba aquesta basílica.


De l'interior cal admirar el seu sostre daurat i una successió de frescos de Pinturicchio realitzats a finals del segle XV que expliquen la vida de Sant Bernadí de Siena.



Si baixem del turó capitolí no ens serà difícil trobar el magnífic teatre de Marcel promogut per Juli César i acabat durant el mandat d'August. L'edifici es pot contemplar gràcies a unes obres d'enderroc d'edificis dutes a terme en 1929.


Al costat queden tres columnes i part del fris del primer temple d'Apol·lo de la ciutat de Roma. Va ser construït en l'any 431 a C després d'una epidèmia i rep el nom de temple d'Apol·lo Sosiano per que va ser reconstruït per Caio Sosio en l'any 34 a C.


Per darrere del teatre hi ha un entramat de carrers i carrerons que formen part del barri jueu de la ciutat i on es troba el templo maggiore que fa la funció de sinagoga i també de centre cultural hebraic. També es poden trobar més ruïnes romanes com són les del pòrtic d'Octàvia. Que de porta de la ciutat va ser mercat de peix en època medieval.


Ara eixirem fins a la vora del riu Tiber on es troba el pon Fabrici, d'època romana, que comunica l'antic gueto jueu amb l'illa Tiberiana, una illa fluvial. Bordejant el riu arribem fins a la zona del Fórum Boarium on es troben dos dels millor conservats temples d'època republicana. Un quadrat dedicat a Portunus, deu dels rius i els ports i altre circular dedicat a Hèrcules.


En una plaça que hi ha a l'altre costat dels temples es pot contemplar el majestuós arc de Jano, un arc quàdruple que no és triomfal simplement delimitava la zona del Fórum Boàrium.


En aquesta mateixa plaça podem trobar una bonica església del segle VI, de Santa Maria in Cosmedín amb campanar barroc del segle XII. A l'interior podem gaudir de mostres interessants d'art cosmatesc, art medieval italià basat amb el mosaic, com són el tron del bisbe, el mosaic de terra i el baldaquí.


Però el que fa que aquesta església, una de les dues mil que té la ciutat de Roma, siga tan visitada és el que podria ser una tapa del clavegueram romà que té forma de cara. Tothom es fa una foto posant la mà dins la boca que segons la llegenda talla la mà al que menteix. Altra bonica llegenda diu que una dona adúltera va ser duta pel seu marit davant de la boca de la veritat i aquesta dona va fingir un desmai amb la sort de que va ser sostinguda pels braços del seu amant. Llavors la dona va poder dir la veritat, que sols havia estat en braços del seu home i de l'home que l'havia agafat després de desmaiar-se.


I per a acabar aquest recorregut per una de les ciutats més fascinants del món, passejarem per una gran esplanada que hi ha darrere de Santa Maria in Cosmedín. Encara que semble que no hi ha res estem recorrent el Circ Màxim on es feien les famosíssimes carreres de quadrigues. 


dissabte, 11 de març del 2017

Breclav ciutat txeca a un tir de pedra d'Àustria, Hongria i Eslovàquia.


Breclav és un important nus ferroviari entre les línnies de tren que comiquen Viena, Bratislava i Budapest amb Praga i Cracòvia. Per tant es possible en menys de tres hores plantar-se en aquestes ciutats europees considerades de les més belles del continent.

Al segle XI el duc Bretislaus de la Gran Moràvia construeix un castell que serà un important centre administratiu. El castell passà a mans de la poderosa família Liechstenstein que transformà el castell medieval en una residència renaixentista i a finals del segle XIX les transformà en unes bucòliques ruïnes neogòtiques.


El motiu de que l'entrada de hui siga de la desconeguda ciutat txeca de Breclau no és altre que el fet de posseïr una desacralitzada sinagoga construïda al segle XIX, per a una important comunitat jueva que hi vivia ací fins en pau amb altres comunitats com la germànica fins a l'ocupació nazi.




Molt a prop i com a part del museu municipal es troba la modesta casa dels Liechstenstein, que no era el seu lloc de residència perque la família vivia al complex de palaus de Valtice-Lednice declarats patrimoni de la humanitat i comunicats amb un agradable camí de 12 Km adornat amb romàntiques construccions del segle XIX.


El castell de Bretislaus I del segle XI es va convertir en un palau-castell renaixentista al segle XVI i a finals del segle XIX aquest castell fou reconstruït adonant-li forma de romàntiques ruïnes neogòtiques i hui forma part del complex patrimoni de la humanitat de Valtice-Lednice. 



En cas de voler visitar els palaus que tenien els Liechstenstein als pobles de Valtice i Lednice i la sèrie de bucòliques construccions que embelleixen el passeig de 12 Km a través d'un preciós paissatge verd es pot agafar un històric tren d'un únic vagó que et fa retrocedir en el temps.



El centre neuràlgic del municipi és la plaça on es troba l'església de Sant Wenceslau. Per desgràcia el temple barroc desaparegués després d'un bombardeig durant la segona guerra mundial, així que hui sols es pot veure un edifici modern de finals del segle XX i que no deixa de ser curiós.


Més antigues són les capelles que es troben al parc de l'estació, la més menuda és la de Sant Roc, aixecada en 1892 per commemorar la fi del còlera i dedicada al sant patró de les epidèmies.


La capella de Sant Ciril i Metodi, dedicada als sants evangelitzadors dels pobles eslaus, és una capella votiva manada construir per un Liechstenstein després de curar-se d'una malaltia.


dissabte, 4 de març del 2017

Monastiraki, el barri amb més encant d'Atenes

El barri de Monastiraki és el barri més animat i turístic de la ciutat d'Atenes i és el millor lloc de Grècia per a fer un recorregut per la història de l'arquitectura des de l'època clàssica, passant per la bizantina i otomana fins als anys de la independència. Tota aquesta varietat de cultures que ha deixat la seua empremta, ha anat transformant els llocs més sagrats i adaptant-los a noves creences o transformar-los en edificis sense culte.


El nom Monastiráki ve d'un antic monestir que estava situat al que era el centre de la ciutat durant els més de quatre-cents anys d'ocupació otomana. D'aquell monestir sols queda en peu l'església Pantanassa dedicada al misteri de la mort de la Mare de Déu i construïda al segle X. Per tant és una bona mostra d'art bizantí ubicada a la plaça monastirakou.


A la mateixa plaça monastirakiou, es pot contemplar una mesquita otomana del segle XVIII que rep el nom de mesquita Tsistaráki, el voivode turc, que la manà construir. Cal dir que aquest home va ser destituït de seguida perque els obrers que construïen la mesquita utilitzaren la columna dèsset del temple de Zeus per a fer la calç i en aquella època la legislació otomana no permetia la destrucció dels antics monuments. Segons la tradició turca destruir monuments podia dur actes venjatius dels esperits i la llegenda diu que va haver una plaga el mateix any de la construcció de la mesquita. Hui en dia la mesquita és el museu d'art popular grec amb una interessant col·leció de ceràmica, encara que en 1966 va recuperar per uns dies l'activitat per a la que se va construir, ja que va servir de lloc d'oració del rei d'Aràbia quan va visitar la ciutat.


Al costat de la mesquita s'aixeca un imponent mur de pedra amb elegants columnes. Aquest conjunt va formar part de la biblioteca d'Adrià, construïda en l'any 132. L'edifici tenia unes dimensions considerables per a a ser una biblioteca, ja que mesurava 118 per 78 metres i estaba situada en la zona nord de l'àgora romana.



L'àgora era el centre neuràlgic de la ciutat romana on es celebrava el mercat i les reunions. Dels monuments que encara queden en peu el més interessant és la torre dels vents que va ser construïda al segle II aC per l'astrònom Andronicos Kyrrestes. A l'interior encara es conserva un conjunt de canonades que formaven part d'un rellotge d'aigua. L'exterior d'aquesta torre octogonal té encara els relleus de huit figures humanes alades que representen els huit vents.


En època cristiana la torre dels vents es va convertir en el baptisteri d'una església paleocristiana que s'havia construït al costat que va acabar essent reemplaçada per altra església bizantina al segle XI.


Al conjunt arqueològic de l'àgora encara es pot gaudir de la porta d'Atenea Arquegetis que es va alçar l'any 11 dC gràcies a les donacions de Juli César.


Ja d'època otomana, del segle XV, es pot contemplar la mesquita Fethiye, de 1456 construïda sobre les restes d'altra església paleocrisitiana per a commemorar la visita del sultà Mehmet el Conqueridor que tres anys abans havia entrat triomfalment a Constantinoble, provocant la caiguda de l'Imperi Bizantí.


Molt prop i ocupant el solar d'una antiga església bizantina, destruïda durant la revolució de 1822, es va edificar en 1852 altra església, la panagia grigorussa un bell exemple de l'arquitectura de la nova Grècia ja independent.


Rodejant per darrere l'antic fòrum romà fins arribar a la panagia kapnikarea, església bizantina del segle XI, una de les més antigues de la ciutat



L'església ha estat a punt de desaparéixer en dues ocasions, però les accions, primer del rei Lluís I de Baviera, pare del rei Otó I de Grècia i després del Bisbe d'Atenes han fet que encara estiga en peu. Hui en dia està restaurada i al seu interior es pot gaudir d'uns frescos de 1942.


I acabarem la visita al barri de Monastiraki deixant-se perdre's per algun dels seus bulliciosos carrers on quasi tot es ven.