La catedral de Sant Patrici de Nova York i el Rockefeller Center, el rovellet de l'ou de Manhattan

 La quarta destanació per a visitar vitralls ens port a l'altra part de la mar, al cor de Manhattan per veure la neogòtica catedral de Sant Patrici, encaixada en un entramat carrers dominats pel caòtic trànsit i espectaculars gratacels com el Rockefeller Center,

I precisament en aquest edifici que es començà a construir en l'any 1931 amb els diners de la familia Rockefeller, començarem el nostre recorregut pel cor de Manhattan. Cal pagar per pujar a la seua terrassa i si ho fas de dia podràs gaudir de les millors vises del Central Park.

En direcció est després de travessar la 5a Aniguda està la catedral de San Patrici, un temple catòlic encaixat en els imponents gratacels de la midtown. És la catedral més gran dels Estats Units, amb el permís de Sant Joan el Diví que visitarem fa un any i es va aixecar en la segona meitat del segle XIX.

Si teniu més sort que jo i no la pilleu en obres podreu gaudir d'uns espectaculars vitralls situats en les parets de les dues naus laterals i com no del bonic orgue i per sobre el rosetó que corona la façana principal de l'edifici.

Tornarem enrere per muntar en direcció nord la 5th Avenue, el paradís de les compres per a les butxaques ben plenes. Ací està Armani, Cartier o la Tiffany de la famosa película de Audrey Hepburt i George Peppard.

Un temple perbiterià, amb una feligresia més de dos mils ànimes està ubicat ací, en el paradís del malbaratament. Es va construir en 1875 i es conegut per ajudar a la gent sense llar. Al seu costat s'aixeca el colossal gratacel 712 Fith Avenue.

Caminarem cap a l'est fins arribar a la Lexington Avenue per poder coneixer la Sinagoga Central de Nova York, un edifici de la segona meitat del segle XIX amb una bonica façana coronada per dues cúpules verdes d'estil orientalitzant que copia l'estil de la Gran Sinagoga de Budapest que ja visitàrem fa anys.

I tancarem la ruta de hui caminant cap al sud on està l'esglèsia de Sant Bertomeu, coneguda popularment amb el nom de Saint Bart's. Encara que té més de dos-cents anys l'edifici actual de principis del segle XX i imita l'estil bizantí.

El Palau de la Música Catalana i la zona al nord del Barri Gòtic.

 Tercera entrada de l'any i continuem gaudint de vitralls on el modernisme té moltes coses a dir i molt si és en la ciutat de Barcelona on diversos edificis d'aquest estil han estat declarats patrimoni de la humanitat. Hui visitarem el Palau de la Música Catalana, el lloc del món on els vidres de colors més m'han impressionat obra de l'arquitecte català Lluís Domènech i Montaner.

Aquest brillant arquitecte va ser soci de l'Ateneu Barcelonés, una associació cultural creada en l'any creada l'any 1860. Altres socis reconeguts en el món de la cultura i l'art foren Àngel Guimerà, Pompeu Fabra i Joan Maragall. La seu social està situada prop de les Rambles en un palau de finals del segle XVIII d'estil neoclàssic. Gràcies al meu apreciat amic Toni Teruel vàrem poder accedir a l'edifici, amb un impressionant pati central i un històric ascensor que encara funciona.

Del carrer de la Canuda eixirem a les Rambles i anirem a buscar la plaça de Catalunya, però abans caldrà veure i beure en la font de Canaletes. Ací se celebren els triomfs esportius del Barça i la llegenda que em va contar el meu germà Amador deia que si beus aigua d'aquesta font tornes a Barcelona i  a aquesta ciutat plena de màgia cal tornar sempre.

Just al costat està la plaça de Catalunya, la zona més visitada, o millor dit més trepitjada de la ciutat. És el centre neuràlgic de la ciutat d'on naixen importants avingudes com les Rambles, el passeig de Gràcia o la ronda de la Universitat. A més té estació de metro, tren de rodalia i multitud de parades d'autobús.

Per la ronda de Sant Pere arribarem a la via Laietana un edifici neogòtic que fa xamfrà amb el carrer de les Jonqueres ens mostrarà el camí per a anar al Palau de la Música. Aquest edifici neogòtic és de principis del segle XX i es va aixecar per a allotjar les oficines de la caixa. Gràcies al meu nebot polític Julio, vam poder veure la seua espectacular façana des d'una millor perspectiva, com també del Palau de la Música.

El Palau de la Música és una obra mestra del modernisme català que la UNESCO l'ha declarat patrimoni de la humanitat i encara que en estar en un carrer estret la seua façana no llueix el que hauria de lluir, cal aturar-se a veure-la i gaudir-la.

La visita guiada pel seu interior és una de les coses més recomanables de la ciutat de Barcelona, com altre centenar de coses més. I mentre esperem l'hora de començar-la es pot gaudir d'un café en la històrica cafeteria o en la seua terrassa ubicada al pati.

El vidre, la ceràmica i el ferro seran els protagonistes a partir d'ara i al vestíbul trobarem una monumental escala doble de pedra ricament treballada. Però el que més bocabadat em va deixar va ser la barana pels seus originals balustres de vidre groc que mai havia vist abans.

La sala de Lluís Millet es troba al primer pis i està dedicada al fundador de l'Orfeó Català entitat que va encarregar la construcció de l'edifici. Des d'aquesta sala s'accedeix a un meravellós balcó amb columnes decorades per mosaics de ceràmica acolorida. Quan hi vaig eixir a aquest balcó, vaig pensar que afortunat seria de tenir-ne un com aquest a casa meua.

I la joia del Palau de la Música Catalana és sense cap mena de dubte el seu auditori o sala de concerts. D'aquest espai sorprén tot, les muses de l'escenari, els dos cavalls Pegasos de damunt de la graderia, però la seua claraboia que acaba en forma de làmpada d'aranya és de les coses més boniques que mai he vist.

I extasiat d'art i bellesa vaig seguir la recomanació de la meua professora d'anglés Janey i vaig anar a dinar al restaurant els 4 gats, un lloc amb molta història de Barcelona. Des de via Laietana cal entrar cap a dins del barri gòtic pels seus carrers tan autèntics i que tant he gaudit passejant-los.

 Ací Picasso feu la seua primera exposició i era lloc de trobada d'intel·lectuals a principis del segle XX. L'edifici modernista resulta prou interessant i es menja bé, encara que molt acompanyat, almenys quan hi vaig estar que no era temps de pandèmia.

Novi Sad, la bella capital de la Voivodina sèrbia

 Voivodina és l'única regió autònoma de Sèrbia, si considerem a Kosovo un estat sobirà i independent. Aquest estatus d'autonomia va ser suprimit per l'expresident Iugoslau Milosevic i no es va recuperar fins a la seua caiguda en l'any 2000. 

Aquest territori de majoria sèrbia ortodoxa té una important població hongaresa, romanesa i rutena amb un passat fortament lligat al dissolt Imperi Austrohongarés, de fet l'aspecte de la seua capital, Novi Sad respon més al d'una ciutat centreeuropea que a una ciutat dels Balcans. Hui visitarem una de les ciutats més boniques de Sèrbia començant el nostre trajecte per la seua ben conservada sinagoga.

El seu solar ja havia està ocupat per antigues sinagogues des del segle XVIII, l'edifici actual és de la primera dècada del segle XX quan la població jueva era de quatre mil. Després de l'ocupació nazi sols uns mil sobreviviren a l'holocaust i molts d'ells emigraren després a Israel. Hui encara hi ha una població de quatre-cents i la sinagoga és més un centre cultural i de concerts i no s'utilitza per a cerimònies religioses. Cal destacar els vitralls que decoren el rosetó i la part superior de les portes d'accés.

A pocs metres, en una bonica plaça es troba la catedral catòlica del Dolç Nom de Maria, un temple d'estil neogòtic de la segona meitat del segle XIX. El que més destaca des de fora és l'alçada de més de setanta metres de l'agulla del seu campanar.

Aquesta església catòlica ocupa el solar d'altra construïda a principis del segle XVIII. Al seu interior trobarem un temple de tres naus, el més gran de la ciutat. els murs laterals i l'absis estan decorats amb uns bonics vitralls, poc habituals en les esglésies ortodoxes de la ciutat, que donen molta llum. 

Enfrontat amb la catedral està l'ajuntament de la ciutat, un edifici neorrenaixentista monumental de 1895. La seua façana està decorada amb escultures mitològiques i coronada amb una imponent torre amb una campana que avisava la població dels incendis. Matilda, que era el nom de la campana, va ser fosa en temps de guerra.

La catedral ortodoxa dedicada a Sant Jordi es troba en altra plaça darrere de la catedral catòlica. L'edificació barroca del segle XVIII va ser incendiada en les revolucions nacionalistes de 1848 contra els Habsburg, el temple actual és de la segona meitat del segle XIX i no es va acabar fins a l'any 1905.

Al costat d'aquest edifici està l'anomenat palau episcopal ortodox on té la seua residència el bisbe de la diòcesi ortodoxa de Backa des del segle XVIII. Un bombardeig realitzat des del veí castell de Petrovaradin, que ja visitaren fa anys, el va destruir. Hui en dia s'aixeca aquest bonic edifici de 1901 d'estil bizantí serbi.

I en una cantonada propera en un carrer de nom  impronunciable es troba un bonic edifici dels darrers anys del segle XIX. Es va fer en estil neobarroc per a ser la seu bancària de les grans fortunes de la ciutat. La construcció rep el nom del carrer i el número on s'ubica, Grčkoškolska 2.

El que més capta l'atenció de tots els que passegen per ací és l'enorme cúpula coronada per l'escultura de bronze del deu grec del comerç Hermes, obra de l'escultor Jordi Jovanovic, nascut a Novi Sad en l'any 1861. Va ser membre de l'Acadèmia Sèrbia de les Arts.

Però Novi Sad és molt més, està plena d'esglésies cristianes de totes les confessions, de jardins, de riu Danubi i d'agradables carrers per a vianants per on passejar, que s'omplin de gent quan fa bon solet sobretot diumenge després de les misses.

 

Auloron e Senta Maria, històrica ciutat francesa als peus dels Pirineus

 Encetem una sèrie d'entrades que dedicarem a un dels elements arquitectònics més decoratius, els vitralls. La primera parada serà en la ciutat francesa que en occità s'anomena Auloron e Senta Maria, una històrica ciutat d'origen romà i més tard seu episcopal. Els vitralls que veuren es troben en l'àbsis gòtic de la catedral de Santa Maria.

L'aspecte actual de la catedral és d'estil gòtic i es va aixecar després del Concili de Toulouse que va prohibir als laics llegir la biblia i també per a lluitar contra els càtars que tan presents estaven en aquestes terres occitanes.

Més antic, del segle XII, és el pòrtic d'entrada a la catedral, és d'estil romànic, obra del mestre d'Auloron i en el seu timpa es representa el descendiment de la creu un tema poc freqüent en un timpa romànic.

La catedral de Santa Maria deixà de tindre bisbe a principis del segle XIX, quan la seu de la diòcesi es va traslladar a la ciutat de Baiona. Des de principis del segle XX es coneix la diòcesis com Baiona-Lescar-Oloron. La construcció declarada patrimoni de la humanitat junt a altres edificis historics que es troben en els camins francesos de Sant Jaume.

Una curiosa escultura es troba molt prop de la catedral i representa al bisbe mort de nom Gratus, hui sant, transportat ja mort sobre el llom d'una burreta. Segons la tradició Jaca i Auloron es disputaven el fet de custodiar les despulles d'aquest ant bisbe i es va decidir que una burra cega decidira el lloc. La soltaren en Somport i va arribar a Auloron e Senta Maria.

Del pujol on està la catedral, antiga ciutat de Santa Maria se n'anirem a la vila vescomptal d'Auloron per a visitar l'església de la Santa Creu, però abans haurem de creuar el riu Aspe, que fins i tot en estiu porta un bon cabdal d'aigua.

L'església de la Sant Creu és un temple romànic situat dalt d'un pujol des d'on es pot gaudir d'unes bones vistes de la ciutat. Es va costruir al mateix temps que la ciutat feudal en la segona meitat del segle XI.

Al seu interior ens trobarem amb tres naus separades per arcs de mig punt i un absis romànic de volta de quart d'esfera i capitells que representen escenes de l'antic i nou testament. Part de l'absis es va repintar en el segle XIX.

A destacar la decoració de la cúpula d'estil morisc més propi d'una mesquita o sinagoga andalusí al sud dels Pirineus que no d'una església romànica situada a la vesant nord d'aquesta cordillera on els musulmans estigueren molt poc de temps. 

 

 

En aquest barri podem trobar diverses construccions de sabor medieval, sobretot la torre du Grède del segle XIII i a la que es pot pujar de franc fins a la terrassa per a gaudir d'unes meravelloses vistes d'Auloron e Senta Maria.

 A quatre passes està la Maison du Patrimonie on s'ha instal·lat el museu històric, etnològic i arqueològic de la ciutat. A part de l'antiga casa on s'ubica cal destacar el bucòlic hort medieval que té a la part de darrere.

Caldrà descendir de nou i ara creuarem altre riu, l'Aussau que quan es junta amb l'Aspe formen el riu d'Auloron que discorrerà fins fusionar-se amb el riu de Pau, recorrent un centenar de quilòmetres, En aquesta zona dels Pirieneus els rius es coneixen com a gaves.

I ens queda per veure l'església més recent de la ciutat, la de Notre Dame que també es visita de franc, com tot en aquesta ciutat. Té una campanar de més de cinquanta metras i va ser pintada amb frecos per un jove pintor de nom Paul Delance deixeble de Geróme-