dissabte, 28 de març del 2015

Bonn, l'occidental capital alemanya de la guerra freda

L'entrada d'avui iniciarà una nova trilogia d'entrades que ens faran viajar a aquelles ciutats que en algun moment van ser capitals i per tant el  centre de poder d'un país però que la història ha fet que cediren aquest poder per raons polítiques o bèliques.

Bonn és una ciutat situada sobre el Rin amb una història de més de dos mil anys ja que va ser fundada pels romans en l'any 11 abans de Crist. Durant quasi vint segles mai va ser una ciutat poderosa ni cap i casal de cap regne, per això després de la segona guerra mundial quan Alemània queda partida en dos nacions va ser elegida com la capital de la RFA superant per pocs vots a Frankfurt. Calia elegir una ciutat sense una rellevant història en el desenvolupament de la nacionalitat alemanya per a que quan s'unificara de nou el país es traslladara de nou la capital a Berlín.

Hui en dia Bonn és una apacible ciutat de tres-cents mil habitants perfectament organitzada i amb un estat de neteja i conservació impecable, de la que cal gaudir amb calma a través dels seus transitats carrers on no domina el trànsit rodat, més bé els carres pertanyen a la gent de peu.



A Bonn cal arribar en vaixell a través del Rin, ja superats els freds de l'hivern la companyia KD Köln-Düsseldorfer posa un servei regular de creuers que van des de Colònia fins a Magúncia passant per Bonn, En un dia assoleiat de primavera resulta d'allò més encissador gaudir dels paissatges a la coberta d'un vaixell.


Ja en la ciutat no hi ha res millor que predre's pels carrers del seu centre sempre tranquils i elegants i sobretot comercials. Però abans d'arribar-hi convé detindre's en l'edifici de la Univertsitat  que va ser fundada en 1818 i molts diuen que és la seu universitària més bonica del país.




L'edifici més imponent del centre és la catedral de Sant Martí que data del segle XIII i és d'estil romànic. L'edifici és tres naus té  un preciós claustre i una peculiar cripta.





Del seu passat medieval és possible veure encara una de les portes de la muralla que envoltaven la ciutat, la coneguada com a Sterntorn que va ser traslladada al lloc que ocupa ara per a deixar pass al cada vegada més dens trànsit.




Però si Bonn es feu coneguda per a aquells que estudiaven les capitals d'Europa a l'escola abans de 1999 quan tota la diplomàcia internacional es traslladà a Berlin, el seu personatge més ilustre de segur que tothom el coneix, es tracta del compositor Ludwig van Beethoven, a la seua casa natalícia hi ha ubicat un interessant museu dedicat a la seua vida.




El Markt o siga el mercat és una plaça triangular on es celebra un interessant mercat i on està també l'edifici barroc de l'antic ajuntament, no hi ha un lloc millor per a recuperar forces i tastar la gastronomia local amcompanyada d'una bona cervesa.








dissabte, 21 de març del 2015

Wieliczka, quan la sal es converteix en un monument

Ja per a tancar aquesta sèrie dedicada als punts cardinals sols en falta parlar-vos del sisé, la profundidat, i la vegada que més cap a baix he estat sota terra va ser quan vaig descendir fins als 135 metres en les mines de sal de Wieliczka.




Wieliczka és una ciutat de quasi vint mil habitants a pocs quilòmetres de Cracòvia des d'on es pot accedir fàcilment amb un autobús urbà. La parada de l'autobús està a un passeget de la seua atacció turística més important com són les seues mines de sal. La veritat és que tots els passatgers de l'autobús descendeixen en aquesta parada i s'enfilen directament cap a les mines, oblidant-se per complet d'altres atraccions com són el monasteri franciscà.



Molt prop de les mines es troba un castell lligat fortament a la dilatada història de set segles de les mines ja que va ser sempre el centre administrador de l'activitat minera. Incendis, guerres i bombardeig de les tropes soviètiques l'han intentat destruir però finalment s'ha restaurat i s'ha convertit en el museu de la sal, amb una interessant colecció de salers, molins de sals etc... No vos puc dir molta cosa perque jo vaig fer com quasi tots els turistes que des de la parada de l'autobús van enfilats a les mines i tornen sense descobrir la ciutat.


Així que avui puc lamentar-me d'haver-me perdut nombrosos edificis històrics com són l'esglèsia de Sant Climent.


I per supost la curiosa església de fusta de Sant Sebastià, construida com una església votiva després d'haver-se superat una epidèmia a finals del segle XVI.

 

Però ja hi ha prou de lamentacions per que ara toca descriure la més que recomanable experiència de descendir més de cent metres baix de terra, gaudir d'una temperatura constant durant tot l'any de 17º i recòrrer durant dos hores un conjunt de galeries i cambres repletes d'escultures de sal.
L'entrada a la mina es compra en l'antiga fàbrica, cal dir que no és precisament econòmica i sols es pot fer amb visita guiada en polac però també en anglés.


El primer que es fa és descendir amb unes escales de fusta fins al cor de la mina on espera el guia amb el grup per a començar el tour. Després es recorren una sèrie de galeries que ben bé et fan pensar que estàs en una mina.


De tant en tant apereixen xicotetes cavitats decorades amb belles escultures de sal, algunes daten del segle XVII. Una bonica llegenda representada en escultures diu que la princesa hongaresa Santa Kinga que es casava en un rei polac, demanà sal que per aquell temps i en aquelles terres era caríssima, per a quan arribara a Polònia. Abans d'abandonar Hongria tirà el seu anell a unes mines de sal i en arrivar a Cracòvia va fer que excavaren en un lloc i va apareixer l'anell rodejat de sal, començant la història de les mines de Wieliczka.


Durant el recorregut et trobaràs que la sal és la protagonista del lloc que no sols es manifesta en escultures fetes per l'home sino que apareix de forma natural.

















Durant el recorregut es pot apreciar diverses maquinàries que utilitzaven els miners en l'estracció de la sal.


Però és sense dubte el lloc més espectacular la capella de Santa Kinga que molts l'anomenen de forma romàntica com a catedral de la sal. Tots els altars, escultures i finss i tot les làmpades estan fetes de sal cristalitzada.










Abans d'eixir a la llum del dia cal muntar uns vuitanta metres en un ascensor que usaven els miners fa décades.



No oblides visitar un espectacular llac que sense tastar l'aigua de segur que està ben salada.



I per a reprendre forces pots seure a la cafeteria de parets de sal que hi ha just abans de l'eixida junt a la tenda de les mines.




dissabte, 14 de març del 2015

L'Etna , el volcà més gegant del vell continent

Una vegada explicats quins són els llocs que més a ponent, llevant, nord i sud he estat se m'ha ocorregut un cinqué punt cardinal més l'altura respecte el nivell del mar i dessprés de pensar una mica, el lloc de la Terra més alt en el que he estat és sens dubte el volcà Etna, en l'illa de Sicília.
El seu nom prové d'una nimfa filla d'Urà i en periode de dominació catalana es coneixia com a Montgibell, nom que encara utilitzen els locals per a anomenar la base.
La forma amb la que vaig accedir va ser gràcies a una excursió que des de Malta et portava en ferry a Sicília visitant Taormina i pujar al vulcà.


Durant el camí dalt de l'autobús es percebeix un canvi radical en el paissatge, deixant la típica verdor d'un fèrtil verger meditarrani i entrant la negror d'un paissatge volcànic.






Aquest gegant europeu no ha passat mai inadvertit i forma part de numeroses llegendes i mitologies. . Els habitants de Catània es lliuraren de ser engolits per la seua lava gràcies a la intercesió de la santa siciliana més popular, Santa Àgata. Els grecs consideraven que el déu Hefest tenia ací la seua farga que de tant en tant produïa flamerades i fum.





Si és la primera vegada que visites un volcà has de saber que per regla general no són cònics amb un cràter circular, normalment hi ha més d'un cràter i el volcà més bé et recordarà a una serralada.


Cal aclarir que qualsevol excursió a l'Etna et porta fins a un telefèric que després has de pagar a preu d'or fins arribar a uns 3000 metres, l'altura total és de  3343 metres.


La darrera erupció es va produir en l'any 2012 i va provocar problemes en l'aeroport de Catània per les cendres.

dissabte, 7 de març del 2015

Flåm, la porta al fiord més espectacular de Noruega i al tren del paradís

El punt més septentrional que mai he visitat és un menut anomenat Flåm poble de 500 habitants que anualment visiten quasi mig mil·lió de turistes. El motiu està més que clar i no és altre que l'espectacularitat de l'entorn natural que l'envolta. Està ubicat una de les entrades més profundes del Sognefjorden, un fiord declarat patrimoni de la humanitat de més de 250 Km de llarg.

La millor manera d'arribar al poble, és en vaixell des de Bergen, amb la companyia Norled. El preu es adsequible per a ser Norueg i el vaixell és còmode i confortable amb un  trajecte que ofereix unes vistes inolvidables, de la ciutat de Bergen (http://ferranlerma.blogspot.com.es/2014/02/bergen-per-gaudir-la-amb-tots-els.html)  i a través del Sognefjorden.

A l'arribada a Flåm, ningú es pot resisitr a fer fotos d' aquest paraadís natural


El poble està encaixat entre  altíssimes muntanyes i l'única eixida possible sembla ser l'estret canal de mar que custodien les altíssimes muntanyes del fiord. Fins ací arriben multitud de creuers des de la primavera fins a la tardor.


Al poble es pot trobar tot tipus de serveis que el turista pot necesssitar ubicats en colorides cases de fusta que trenquen la verdor del paissatge.


Un riu, el Flåmselvi, el travessa. Aquest riu naix en la glacera Omnsbreen i durant un abruptat trajecte de 5 Km a través de llacs i muntanyes arriba a la mar junt al port de Flåm.



El museu del tren és gratuït i a través d'una exposició ensenya el procés de construcció de la línea Flåmbanna, la de més pendent del món i una de les més boniques per la bellesa dels paisatges per on passa.



Antigues locomotores i vagons de fusta encara es poden visitar junt al museu.



Abans de deixar Flåm i mentres s'espera al tren cal fer les darreres fotos d'aquest deliciós poble que és la clau que enllaça un dels trajectes en tren més bonics del món amb un dels trajectes en vaixell més espectacular.



I finalment arriba el tren, que escalarà un desnivell de quasi mil metres i arribarà fins l'estació Myrdal on ja amb una línea convenional de ferrocarril porta a Oslo o a Bergen.