Malahide, pintoresc poble de la costa irlandesa

Irlanda va formar part del Regne Unit durant huit segles i va aconseguir la seua independència en l'any 1922, sols la part nord de l'illa, coneguda com a Irlanda del Nord o Ulster, continua essent una nació constitutiva del Regne Unit.

Hui ens passejarem pel bucòlic poble costaner de Malahide que tan sols està a 15 km de Dublín amb molt bona comunicació ferroviària. Un lloc ideal per a deixar-se perdre i gaudir dels seus pubs i restaurants.

La primera aturada no massa lluny de l'estació de tren, serà l'església de Sant Silvestre, que ocupa el solar d'una antiga capella aixecada fa més de mil anys. El que trobem hui és un temple d'estil neogòtic de 1837.

El seu interior és molt senzill i recorda més una església protestant  per la manca d'imagtes de sants i decoració, encara que les vidrieres li donen molt de color a l'única nau de parets blanques.

A continuació caminarem pels seus carrers de cases baixes amb una enorme oferta de llocs on menjar i beure, per què Malahide és poble d'estiueig i d'escapada per a molt dublinesos.

Ens aproparem al seu port, amb una de les millors marines de la República d'Irlanda, que amb la llum del crepuscle resulta encisador.

I deixem per al final el seu monument més notable, el castell de Malahide que va pertànyer a la família Talbot des de l'any 1185 fins al 1976. La germana del darrer baró de Malahide va haver de vendre'l a l'estat per poder pagar drets de successió.

Però abans d'entrar quedarem sorpresos per les bucòliques ruïnes d'una església i un cementeri adjacent.

La visita a l'interior sols es pot fer amb un tour guiat que ens explicarà moltes coses sobre la família Talbot. Moltes habitacions encara mobles i pintures originals.

La sala més espectacular és el menjador que encara té cert aire medieval on el lleó pren protagonisme per ser part de l'escut dels Talbot

Si l'oratge ho permet, no estaria de més passejar i recòrrer els meravellosos jardins del castell amb uns enormes arbres centenaris i fins i tot l'única casa de papallones de tota Irlanda.

I per a acabar el dia bé millor tastar la boníssima cervesa irlandesa en un dels qualsevol pubs que hi ha pels carrers de la ciutat.

Salisbury, meravellosa ciutat medieval anglesa

Un 12 de juliol de l'any 927 el rei Etelstan dels anglosaxons aconseguia unificar una setena de regnes posromans i crear el que hui coneguem com Anglaterra. Segles més endavant altres tres regnes, Gal·les, Escòcia i Irlanda adherint-se finsa formar el Regne Unit.

Aquesta nació de nacions va viure el seu moment de màxima expansió durant el regnat de la seua reina Victòria, en el segle XIX, quan va dominar una cinquena part de la terra ferma del nostre planeta. Per tant no cal dir que la cultura britànica és de les més influencer en els nostres temps. Hui comencem un viatge de deu parades al llarg dels regnes del Regne Unit i dels seus territoris en època del gran imperi.

Des de l'estació de tren caminarem al llarg de Fisherton street i s'aturarem al costat del little Ben. Es tracta d'una torre amb rellotge de l'era victoriana que va manar aixecar el Dr John Robert en memòria de la seua dona.

Creuarem el riu Avon fins a arribar a l'espectacular església de Sant Tomàs, un temple que es va construir al segle XIII en honor al sant anglés Sant Tomàs de Canterbury. La torre campanar és del segle XV i es va aixecar exempta de la resta de l'església.

Cal entrar i gaudir del seu interior, un senzill temple de tres naus separades per arcs gòtics de pedra i cobertes per un gran sostre de fusta que encara evoca el seu passat medieval.



El més impressionant de Sant Tomàs és per a mi les pintures murals de l'arc que separa la nau central de la zona de l'altar que daten del segle XVI.

Molt molt prop de l'església està la Poultry Cross, una creu coberta gòtica del segle XIV, que marcava el lloc on es feia el mercat d'aus de corral.

I ara entrarem al centre històric tal com es fa des de fa molts segles, travessant la porta del carrer de Dalt, la high street gate que està presidida per una escultura del rei Eduard VII.

N'és del tot recomanable deixar-se perdre's pels carrers de casetes baixes d'origen medieval que defineixen el centre històric de la ciutat de Salisbury.

I finalment s'arriba al monument més imponent de tota la ciutat, la seua catedral, una de les més grans i boniques de tot el Regne Unit, amb una agulla de campanar que arriba fins als 123 metres essent la més alta d'Anglaterra.

A l'interior trobarem una nau altíssima i estreta acabada de construir en l'any 1258 en pedra calcària i marbre.

El que és una verdadera joia del gòtic primitiu anglés és el seu claustre, d'una sola altura, es va començar a construir en 1263.

I del que més orgullosos estan els habitants de la ciutat és de la seua cara magna, la millor còpia conservada d'una declaració de drets i llibertats signada pel rei d'Anglaterra i el bisbe de Canterbury. Aquesta joia bibliogràfica es pot visitar a la sala capitular, una meravella arquitectònica.

El sud de Chisinau, un retrat de la història recent de Moldàvia

Moldàvia és una antiga república ex-soviètica amb llengua romanesa que després de la independència de l'URSS ha hagut d'acomodar políticament a les seues minories ètniques, russos i gagaüsos, poble de llengua túrquica i de religió cristiana. A més una part del seu territori, Transnístria s'ha autoproclamà estat sobirà després d'una guerra a principis dels 90.

Amb l'arribada de la democràcia, aquest xicotet estat situat entre Romania, Ucraïna i Transnístria, si volem reconéixer aquest país, es debat entre mirar cap a Rússia i el seu passat comunista o integrar-se en la Unió Europea. Després d'anys convulsos l'opció europeista és la que té el poder i de fet hui en dia es pot viatjar al país amb el DNI, com si d'un membre de l'Europa comunitària es tractara.

Començarem visitant l'estació, un edifici de 1870 que tracta d'imitar l'estil de les esglésies ortodoxes d'aquesta zona de l'est d'Europa. Com que la xarxa de rodalies i regional no existeix, és un edifici quasi fantasma que sols s'ompli de gent quan un tren internacional que va de Bucarest a Kíev i Moscou es digna a parar ací.

Resulta curiós travessar el seu hall sense gent, arribar a les vies on tampoc hi ha ningú i poder-les travessar per veure els vells vagons de mercaderies que et transporten cent anys endarrere.

En la plaça on cau la façana principal s'aixeca un grup escultòric molt curiós en memòria de totes les víctimes de la política estalinista que va matar o enviar a Sibèria a molts moldaus.

Per a viure una de les experiències més soviètiques del país res millor que allotjar-se a l'hotel Cosmos o si no prendre un café al seu bar. Construït entre els setanta i huitanta del segle passat, té al seu davant una plaça amb l'escultura eqüestre de Grigory Kotovsky, militar de l'imperi rus que lluita per la creació de la República Socialista de Moldàvia.

Del socialisme passem al capitalisme en un tres i no res, ja pocs metres trobem dos espectaculars centres comercials, el Grand Hall i l'Atrium.

Pujant a un verd Pujol s'arriba a l'església de Santíssima Trinitat, que es va construir en la meitat del segle XIX en un antic cementeri.

El lloc és una basa d'oli comparat amb el bulliciós i transitat zona comercial i d'eixida i entrada a la ciutat, que a hores punta pot resultar caòtic. L'interior és molt bonic però el que més em va sorprendre és el seu calvari de fusta i el pou que utilitza un timó de vaixell per a manxar aigua.

I la nostra ruta de hui acabarà després d'una llarga passejada en direcció sud-est cap al Complex Memorial Eternitat però abans gaudirem de la bellesa exterior del Monestir Ciufli, aixecat per un comerciant de perfums en honor al seu germà, en la segona meitat del segle XIX. En els anys seixanta era la catedral, quan la verdadera catedral es va convertir en museu.

I després de travessar autopistes podrem gaudir d'un lloc molt especial on es rendeix homenatge als caiguts en la segona guerra mundial i la guerra d'Afganistan i on mai s'extingueix la flama, és el Complex Memorial Eternitat.