Módena extramurs, museus i edificis industrials

 Continuarem la ruta per a conéixer catedrals del treball arreu del món i hui ens toca fer parada en la ciutat de Mòdena, que hui en dia és tot un referent del món del motor essent la seu de Maserati i té un museu anomenat Enzo Ferrari. Però anirem per parts i poc a poc.

En primer lloc caldrà arribar a la seua estació de tren, amb unes bones connexions amb la capital regional, la ciutat de Bolònia. El tren va arribar a la ciutat en l'any 1859 i l'estació actual és un senzill i elegant edifici de rajola i pintat en groc de l'any 1920.

Només eixir de l'estació atreurà la nostra mirada una església d'aspecte bizantí a la que s'arriba caminant pel viale Francesco Crispi, president nacionalista italià al segle XIX. El carrer destaca pels seus elegants soportals a l'estil de Bolònia però més moderns i amb grans arbres als costats. 

Finalment arribarem a l'esvelta església de Sant Josep, coneguda com temple monumental als caiguts que es va inaugurar en l'any 1929 per recordar els més de set mil caiguts en la primera guerra mundial. A l'interior té una capella dedicada als caiguts en la conquesta italiana d'Etiòpia entre els anys trenta-cinc i trenta-set del segle passat.

El museu Enzo Ferrari no està massa lluny i és un paradís per als amants dels cotxes esportius d'alta gama. Es troba ubicat en l'antic edifici industrial que té adosat un edifici de cristall més modern, Des del museu anirem al magnífic parc Ducal Estense ubicat en una zona verda que el duc Cèsar tenia per a conrear a la fi del segle XVI.

La joia d'aquest parc és un xicotet palau conegut amb el nom de palazzina del Vigarani. Es tracta d'un edifici clàssic del segle XVII que porta el nom de l'arquitecte que el va fer i no del duc que el va encomanr, Francesc I d'Este com a zona d'esbarjo.

Però el verdarer palau ducal d'Este es troba en la plaça de Roma, però abans passarem per l'antc monestir salesià que va manar construir la duquesa Laura Martinozzi, casada amb el duc Alfons IV en 1669. L'edifici es va convertir en escola militar en l'any 1873.

I finalment arribarem a la plaça Roma, la segona més monumental de la ciutat, la prmera més monumental la piazza Grande que és patrimon de la humanitat la deixarem per a quan visitem el centre històric. La piazza Roma està presidida per una imponent escultura de Ciro Menotti, nacionalista italià que volgué alliberar Mòdena del poder austro-hongarés i va acabar penjat després de ser traït pel duc Francesc IV.

En la plaça trobem molts edificis interessants com l'església de Sant Doménec del segle XIII, refeta al segle XVII però l'especte actual més barroc es deu la completa renovació que es va dur a terme en el segle XVIII. Però l'edifici més important de tots és sense cap dubte el palau Ducal , la seu del ducat de Mòdena i Reggio. 

L'edific deixà de ser palau dels ducs i es va convertir en l'Acadèmia Militar de Mòdena al segle XIX, després de l'unificació italina.  En origen era un castell medieval que es va convertir en un palau barroc sota la reforma de l'arquitecte al segle XVII abans de marxar a França sota les ordres del rei Sol, Lluis XIV.

Seguint el traçat de la muralla medieval que hui és la Via della Cerca arribarem al departament d'Economia Marco Biagi. però ens desviarem una mica cap a intramurs per a conéixer l'esglesia de Santa Maria della Pomposa. Una església que ja existia al segle XII.

L'església va ser renovada al segle XVIII. Després va caure en desús fins que al segle XIX la confraria de Sant Sebastià la va tornar a consagrar. Al senzill interior trobem pintures de la vida de Sant Sebastià i el mausoleu de l'erudit sacerdot Muratori.

I per fi arribem a la facultat d'Economia, l'antic edifici del mercat del bestiar construït èr ordre del duc Francesc IV  d'Este. Després es va convertir en caserna militar dels soldats de l'Imperi Austro-hongarès. Després de l'unificació italiana va ser casa de bombers, seu de Creu Roja i hui és la facultat d'Economia.

De tornada a l'estació passarem per un renovat i elegant barri, on en el segle XVI es va establir el monestir de Santa Maria Magdalena. Al segle XVIII es va convertir en hospital i finalment en 1788 enuna fàbrica de tabac. Més de mil cinc-centes persones hi treballaren en aquest lloc. D'aquell passat industrial sols que el fumeral.

El Jewellery Quartier i canals de Birmingham, un focus de la revolució industrial.

 Per a conéixer llocs dedicats al treball no se m'ocorre millor lloc que la ciutat de Birmingham, situada al centre d'Anglaterr,  la segona més poblada del Regne Unit que va ser bressol de la revolució industrial. Ja fa temps que vinguerem a visitar el seu centre històric, hui en canvi ens passejarem per terra i aigua pels seus barris on fa dos segles es desenvolupava una forta activitat obrera i industrial.

Accedirem al conegut Jewellery Quartier en tren fins a l'estació que porta el mateix nom i des de l'estació caminarem fins al famós rellotge de Chamberlain, que es va posar en aquest barri en l'any 1903 per a comemorar la visita del polític Joseph Chamberlain a Sud-àfrica després de la fi de la guerra dels Bóers. És d'estil eduardià i com no podia ser d'altra manera, ja en plena era industrial, està fet de ferro.

Després ens enfilarem cap a l'església de Sant Pau però anirem fixant-nos en la quantitat de cases del seeegle XIX i principis del XX que s'han salvat d¡aquest barri que ha perdut la seua activitat industrial però que s'ha salvat graàcies a l'activitat dels joiers, la renovació i els turistes.

Una de les joies és l'edifici the Argent Centre, aixecat en rajola roja en l'any 1863 recorda el renaiximent de Florència. Era un lloc de tallers no massa gran on es fabricaven plomes estilogràfiques. El vapor de les màquines alimentava un bany turc on els treballadors tenien una zona d'esbarxo amb billars o escacs.

Molt prop en una plaça on escara es conserva l'arquitctura d'era victoriana està l'església de Sant Pau. Va ser construïda en la segona meitat del segle XVIII, encara que el campanar es va afegir ja en la segona dècada del segle XIX. Era la primitiva església dels primers fabricants industrials que amb pagaments tenien banc reservat per a escoltar missa.

L'interior de l'església no està massa profussament decorat però hi podem trobar alguns elements interessants com són l'orgue, uns vitralls de 1791  sobre la conversió de Sant Pau inspirats en una pintura de Benjamín West, el primer nord-americà pintor famós.

Després de visitar l'església se n'anirem al pub Queen's Arms, un històric del Jewellery Quartier que encara està enfuncionament des de la seua inauguració en l'any 1870 amb un interessant cartell d'estil art nouveau.

I ara després de la visita terrestre a la Birmingham industrial se n'anirem  en vaixell per la seua xarxa de canals, més extensa que la de Venècia, per que con ja sabeu el desenvolupament industrial no sols depenia de la producció, també de la distribució.

El creuer s'agafa en una zona anomenada Old Junction on es junten el Fazeley Canal amb el Main Line Canal i on encara es possible veure algun que altre edifici de l'era industrial. Una illa redona es va construir per a protegir el tren durant la segona guerra nundial.

El creuer discorre pels canals de la ciutat que evidentment res a veure tenen amb els de la ciutat de Venècia, però de tant en tant ens porten alguna sorpresa per que de vegades transcorren sota terra per llargs túnels.

Getafe, la catedral més jove de Castella

El mes de maig sempre comença amb la festa més internacional idependent de qualsevol credo i religió, el dia internacional del treballador. Tot s'inicià amb les imortants vagues que secundaren molts treballadors de Chicago per a reclamar una jornada laboral de huit hores. La cosa va anar embrutant-se i tres dies més tard, algus liders sindicalistes foren penjats en la forca i són recordats com els màrtirs de Chicago.  Gràcies a ells no sols tenim festa l'ú de maig, també s'instaurà una jornada laboral de huit hores.

En aquella època era papa Lleó XIII, que passà a la història com un dels papes més preocupats per la política social i els drets del treballador i per si fora poc aquest més el govern aprova la jornada lavoral de set hores i mitja i des de fa dos dies que tenim un no papa, que és de Chicago i ha adquirit el nom de Lleó XIV.  Estem davant un canvi històric en els drets de treballador?. Ja se sabrà més endavnt però no se m'ocorre millor fil conductor que llocs on es treballa per a les properes sis entrades de blog. I hui s'inicia en la capitaleta del sud de Madrid, Getafe.

Molt prop de l'estació de renfe de rodalies de Getafe es troba el Teatre Federico García Lorca, inaugurat en 1998. Hui en dia els principals treballadors a banda del personal que el manté i gestiona, són els artistes que fan representacions però no sempre ha estat així. L'edifici aprofita l'estructura d'una històrica fàbrica de faina de més de cent anys on operaris feien la seua jornada laboral de huit hores fins a l'any 1950.

Continuarem caminant cap al centre pel carrer Ramon y Cajal i ens detidrem en la plaça del General Palacio per a fer una foto a la font de la Cibelina.  La primera font, molt més discreta es va posar en aquesta plaça en l'any 1977.  Fa divuit anys que es va remodelar i s'afegiren unes colosals escultures de lleons i una carrossa. La escultura de la divinitat Cibele del segle passat queda massa xicoteta sobre estar per damunt dels lleons i carrossa de marbe blanc. En el 2007 el Sevilla guanyà al Getafe la Copa del Rei i en el 2008 va ser el València qui va fer el mateix, per tant els seguidors de l'equip de futbol local encara no han celebrat ací cap títol.

Si agafem en direcció sud el carrer Madrid arribem a la parròquia de la Immaculada, un interessant temple d'estil barroc tardà madrileny aixecada en la segona meitat del segle XVIII que destaca per l'esvelt campanar. Està unit a les dependències del col·legi dels escolapis amb el qui forma un bonic conjunt urbà.

I a molt poca distància trobem altre edifici històric de Getafe, l'Hospitalet de Sant Josep. Es va aixecar al segle XVI i funcionà donant servei sanitari fins a la meitat del segle passat. Hui en dia és el centre de serveis socials de l'ajuntament.

I agafant el carrer de la Magdlena cap al sud trobarem l'escultura sedent del primer bisbe de la diòcesis de Getafe, Francisco José Pérez y Fernández Golfin. La diòcesis de Getafe es va cear en l'any 1991, junt amb la d'Alcalà a partr de la de Madrid que sols tenia cent anys. Aquest home té oberta una causa per a ser beatificat.

Davant està la catedral de Magdalena que es va aixecar en la segona meitat del segle XVI per a donar cabuda a tota la població que durant dos-cents anys havia augmentat molt. La façana prinipal que dona a la plaça de la Magdlena destaca pel capitel de pissarra que el remata que es va aixecar en 'any 1660.  No va ser catedral fins a l'any 1991.

I pel carrer Calvario que transcorre per un lateral de la catedral de Santa Maria Magdalena arribem a la base del campanar on encara es possible veure restes de la primitiva església d'estil mudéjar, del segle XIV.

Molt prop podem robar altre edifici històric, l'antiga reial presó, un edifici manat construir perl rei Felip III en l'any 1617,  La planta baixa estava destinada a retindre presoners, el primer pis era l'almodí per a guardar gra. Hui en dia és una biblioteca municipal.

I si entren dins de la tercera catedral més jove del país, les de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa daten del 2004, quedarem esbalaits per l'amplitud de la gran nau de saló dividida en tres esais per imponents columnes toscanes. El traçat d'aquesta catedral és obra de l'important arquitecte renaixentista Alonso de Covarrubias, mestre d'obres de les catedrals de Toledo i Baeza.

 

Les voltes bufades o voltes de mocador de la nau central són el resultat de la intersecció d'una esfera amb quatre plans verticals, les lateras són voltes de canó i estan decorades amb un elegant disseny d'algeps d'estil barroc.

En el creuer s'aixeca sobre les quatre petxines una falsa cúpula sense tambor decorada amb frescos que crea la sensació d'estar sota una gran cúpula digna d'un imponent temple de l''època del renaiximent. En les petxies es representen els quatre evangelistes i e la cúpula huit àngels amb instruments de la passió de Crist.

L'altar major es va realitzar sobre fusta policromada en la primera meitat del segle XVII i és un dels millors exemples de retaule barroc de la Comunitat de Madrid. Mesura uns tretze metres d'alçada i està presidit per la titular del temple, la Magdalena,

 Hi ha dos retaules al costat del retaule central, el de la Mare de Deu de la Pau i el del Sant nom de Jesús amb llenços atribuits a Aloso Cano. Interessant és també el retaule barroc de la Mare de Déu dels Dolors i la capella del baptisteri.