El temple de Zeus Olímpic, el temple més gran de la Grècia clàssica.

 Encentem any nou i com ja és habitual cada vegada que comença l'any, toca dedicar les primeres entrades a un element arquitectònic. Hem visitat torres, ponts, finestres, escales, balcons, vitralls i durant les primeres setmanes de 2023 recorrerem espectaculars llocs amb espectaculars columnes de diferents èpoques, començarem per la Grècia clàssica i acabarem en el segle XX.

Anem a fer un recorregut de dos quilòmetres per la part sud d'Atenes, des de l'Àgora romana fins a l'Estadi Panathinaikó, però la primera parada que farem serà davant d'un monument molt posterior a l'era helenística ii romana de la ciutat. Ens pararem a mirar la porta d'una madrassa otomana que és el que queda d'un antic centre d'estudis alcorànics, convertit en presó ja en l'època de la Grècia nació independent.

En direcció sud-est apareix un curiós monument en forma cilíndrica conegut amb el nom de la llanterna de Lisíscrates que es va aixecar entre els anys 335 i 334 aC per a celebrar el primer premi del teatre de Dionís amb el seu cor. Aquesta obra escultòrica de Lisícrates després de més de dos mil tres-cents cinquanta anys és de les primeres on l'ordre corinti es manifesta en l'exterior i encara ens recorda qui va guanyar aquell festival de cors.

El següent monument que ens espera és l'església bizantina de Santa Caterina que es va aixecar al segle XI en honor a Sant Teodor aprofitant columnes i altres restes d'un antic temple dedicat a la deessa grega Artemisa. Al segle XVIII l'església passà a mans del Monestir de Santa Caterina del Sinaí d'Egipte i des de llavors es coneix com a església de Santa Caterina.

Ara eixirem de l'antiga Atenes grega per a passar a l'ampliació romana de la ciutat per la coneguda porta d'Adrià o arc d'Adrià. Es tracta d'un impressionant arc de divuit metres d'alçada manat construir per l'emperador Adrià al segle II. l'emperador romà d'Adrià era un gran admirador de la cultura hel·lenista i va recórrer part de l'antiga Grècia.

I ja en l'eixample romà d'Atenes anirem a buscar un dels monuments més espectaculars de la ciutat, el temple de Zeus Olímpic. Es tractava d'una construcció destinada a ser el temple més gran de Grècia amb unes mesures de noranta-sis per quaranta que començà les seues obres al segle VI aC. No es va acabar fins al segle II dC per ordre de l'emperador Adrià.

De les seues cent quatre columnes hui en queden quinze i reconec que la seua magnificència em varen deixar bocabadat per que mesuren quinze metres d'alçada. De les desaparegudes sé que dues anaren a parar al temple de Júpiter Capitolí de Roma. Aquest fet va influir en les posteriors columnes romanes d'estil corinti. Altres dues s'utilitzaren en època otomana per a fer calç per a la mesquita Tsistaráki que ja visitàrem fa cinc anys.

I per a acabar anirem a fer una mica d'esport a l'Estadi Panathinaikó construït en un marbre blanc preciós en l'any 1895 per a celebrar els primers jocs olímpics de l'era moderna d'Atenes 1896. Ocupa el solar de l'estadi on es celebraven els jocs panatenaics en l'era hel·lenísitica.

Pogradec, turisme de sol i llac en Albània.

 Acabarem la darrera entrada de l'any, i ja en van quatre-centes, en un dels països més desconeguts d'Europa, Albània. Durant la segona guerra mundial estigué ocupat per les tropes italianes i a molts albanessos no els va importar massa per què habien aconseguit el somni de la Gran Albània, Aquest somni consistia en unificar tots els territoris de majoria albanessa com eren Albània, Kosovo. 

Quan Mussolini caigué vingueren els nazis però llavors els comunistes liderats per Enver Hoxa ja havie començat un procés guerriller nacionalista que acabà amb l'eixida dels alemanys de Hiler i amb la creació de l'estat comunista més hermètic després de Corea del Nord. El dictador Enver Hoxa va duar fins a l'any 1985 i esstiuejava en aquesta ciutat de platges a la vora del cristal·li i fred llac Ohrid un dels més antics del nostre planeta.

Amb cotxe i passaport amb estampeta, un billet de deu euros passàrem la frontera entre Macedònia del Nord i Albània amb moltíssima rapidesa.El llac és patrimoni de la humanitat en la seua part macedònia i es pot recòrrer en un dia fent diverses parades que ja he comentat en el blog com són el monestir de Sant Naum i Lin. 

Progradec és el Benidorm de l'Albània del llac Ohrid, el seu passeig marítim o millor dit llacustre és el paradís de pescadors de canya que pesquen l'apreciat koran, la truita endèmica d'aquest llac que es pot degustar en els seus restaurants

En aquest passeig hi ha un monument dedicat al més il·lustre dels fills de Pogradec el màxim exponent de la literatura en albanés del segle XX , Lasgush Poradeci. Aquest home de lletres es va formar a les universitats de Bucarest i Graz i destaca també per ser un gran poeta. 

Com no pot ser d'altra manera, la part més animada d'aquesta ciutat ex-otomana i religió majoritària musulmana és el seu mercat al carrer, encara que el seu nom Progradec ve de les llengües eslaves meridionals. Cal passejar-se per ell per que es troba quasi de tot.

Deixar-se perdre pels seus carrers descuidats amb cert aire de decàdència però amb molta vitalitat i encant és altra de les opcions. Ací descobrirem curiosses botigues com per exemple les de vestits de boda. Les famílies albaneses utilitzen aquesta cerimònia per a mostrar el seu poder adquisitiu.

I abans d'anar-se'n a dinar farem l'últim passeig per un carrer que recorda al Hollywoog Boulevard, però amb molt menys glamour que esstem en Albània. No veurem estreles veurem plaques rectangulars amb el nom de personatges il3lustres. Coneixes a aquestos dos?

I ara agafarem el cotxe en direcció nord  i dotze minuts ens aturarem a dinar en el restaurant Malo. Evidentment el seu nom no tindrà res a veure amb el que significa malo en castellà per que ací es dina molt bé i a molt bon preu per que estem en Albània. Del tot recomanable les truitres del llac Ohrid acabades de pescar i a la brasa.

I si tens ocasió ja siga per necessitat o per curiositat entra al servei que a banda de lavabo i escusat trobaràs un bidet, jo mai ho havia vist en un restaurant però es veu que en els restaurants bons d'aquesta zona d'Albània no és extrany.

Prerov, històrica ciutat amb una de les places més boniques de Txèquia.

 La República Txeca que durant el periode d'entreguerres era part de Txecoslovàquia va ser un dels primers països invaïts per les tropes de l'Alemanya nazi. La població germànica d'aquestes terres era una de les minories més importants i la intenció de Hitler era ocupar tots els territoris on es parlava alemany. En Prerov residien alemanys que durant l'ocupació de l'exèrcit soviètic en l'any 1945 van haver de marxar i uns dos-cents cinquanta foren assassinats, setanta eren xiquets.

La ciutat hui en dia compta amb uns cinquanta mil habitants i és un important nus de cominicacions ferroviriàries entre Viena i Bratislava amb Varsòvia i Brno. El tren arribà ací en l'any 1841 i encara que hui en dia és una moderna estació encara es pot contemplar l'edifici de finals del segle XIX reconstruït.

De l'estació anirem a la seua plaça más gran travessant els carrers peatonals d'adoquins del seu centre històric. La zona ja va estar trepitjada per caçadors de mamuts però es té constància escrita del seu habitament en un document escrit del bisbe d'Olomuc en el segle XII. El rei Ottokar II de Bohèmia li dóna el privilegia de ser ciutat reial al segle XIII.

La ciutat reial de Prerov té un castell que visitarem més tard ¡ i encara conserva algun tram de les muralles que es varen aixecar al llarg del segle XV. En algun lloc aquestos murs arribaven fins una alçada d'uns deu metres.

Però la joia d'aquesta ciutat és amb tota seguretat la seua plaça major coneguda amb el nom de Horní Namestí. Es tracta d'una de les places més boniques de la regió de Moràvia amb cases de renaixentistes i barroques amb façanes de diferents colors.

Al coatat de la plaça es troba el castell de Prerov, encara que es té constància d'ell des del segle XII i podem veure un edifici d'estil renaixentista de façanes blanques amb torre i pati d'armes que és museu des de fa més d'un segle.

L'altre monument de la plaça és l'església de Sant Llorenç, un xicotet temple barroc del selg XVIII amb un bonic campanar rematat amb cúpula bulbosa de color verd, per al culte catòlic encara que al davant també podem trobar la capella de la Mare de Déu dels Dolors.

La torre blanca de Kamenets, la fortificació més antiga de Bielorrusia.

 La següent parada en estats ocupats per les tropes nazis ens porta a la ciutat de Komenets a pocs quilòmetres de la frontera amb Polònia i a un tir de pedra del parc nacional de Bialowieza compartit pels dis països veins. Hui en dia en la ciutat hi ha nou mi habitants, abams de l'arriba de les tropes del tercer Reich molts d'ells eren jueus, però la majoria varen ser assassinats durant la segona guerra mundial.

La primera notícia de la que es té constància és de 1276, quan el príncep Vladimir Vasilkovich manà construir en aquest lloc un castell per a protegir la frontera oriental del seu principat, el de Volínia ubicat en el que hui és Bielorrúsia, Polònia i Ucraïna. Hi ha un monument on apareix el noble i un bisó europeu, símbol de la regió.

El que queda d'aquell castell és la torre cilíndrica de l'homenatge, hui convertida en part del museu històric de Brest. Aquesta imponent construcció de trenta metres d'alçada és una de les construccions històriques més important del país que forma part del patrimoni mundial. La seua arquitectura és una anomalia per que està feta amb rajola cosa poc popular al segle XIII i en estil occidental.

Molt prop de la torre trobem un caràcterístic edifici que és la seu de la biblioteca de la ciutat i davant d'ella uns curiosos tòtems de fusta que representen figures humanes d'allò més diverses i que recorden prou a les escultures que en fusta es fan en les Repúbliques Bàltiques. Cal recordar que aques territori va format part durant segles del Gran Ducat de Lituània.

I en un pujol veí s'aixeca des de l'any 1912 l'església de Sant Simeó l'estilita. Els estilites eren uns homes que decidien dedicar la seua vida a l'oració i no es tancaven en convents ni coves, preferien viure en plataformes col·locades dalt de columnes.

Des del pujol on està l'eglésia es veu altra eglésia, la catòlica de Sant Pere i Sant Pau. L'edifici actual és una reconstrucció de les darreres dècades del segle passat, el temple catòlic anterior que tenia ja tres segles va desaparéixer.

Kaipeda, la ciutat portuària més gran de Lituània i amb més cases d'entramats de fusta.

El següent país ocupat pel Tercer Reich que anem a visitar és Lituània, un país que ha format part de la medieval Orde Teutònica, a una coalició de nacions junt a Polònia i Ucraïna, a Prússia i a la Unió Soviètica fins aconseguir la seua independència en l'any 1990.

El nostre tour transcorrerà per la tranquil·la ciutat de Klaipeda, el port més important del país, ubicat ente el Bàltic i la llacuna de Curlàndia, una zona declara reserva de la biosfera. Recomanable del tot és agafar un vaixell que navegue per aquesta extensió d'aigua separada de la mar per una franja arenosa coberta de boscos i amb dunes impressionants a l'altre extrem, junt a la villa turística de Nida on ja estiguèrem fa uns anys.

En direcció cap al port trobarem també un pont giratori on dos operaris s'encarreguen de rodar-lo per a permetre el pas de vaixells menuts des de la mar i la llacuna fins al riu Danés, fins a la instal·lació d'aquest pont metàl·lic en l'any 1879 hi va haver un altre de fusta.

Per aquest riu va navegar el veler de fusta Meridianas per a deixar-lo amarrat al port i conveetir-se en el símbol de la ciutat. Aquest veler és un dels 91 que hagué de construir Finlàndia per a compensar a l'URSS per les pèrdues de la guerra segons un tractat firmat en 1944.

Al centre històric de la ciutat trobarem un teatre neoclàssic construit en l'any 1857 des d'on Adolf Hitler va justificar en un discurs l'anexió de la ciutat que en aquella època es deia Memel. El nom dw Klaipeda prové de l'era medieval quan tribus bàltiques s'establiren en la zona.

Davant del teatre hi ha una bonica font amb l'escultura d'una xiqueta. Aquesta xiqueta és coneguda amb el nom d'Aniké Tarava i és la protagonista d'un poema de Simon Dach. Aquest poeta en llengua alemanya va nàixer en Klaipeda quan la ciutat formava part de Prússia.

N'hi ha d'altres escultures interessants del barri dels artessans que cal anar descobrint i gaudint. Si trobes la del deshollinador, considerat afortunat, aquestos hòmens que lleven sutja de les xemeneies diuen que donen sort. 

El monument més antic de la ciutat és el castell de Memelburg, o més bé el poc que queda d'ell. Era una fortalesa aixecada pels cavalles de l'Orde Teutònica del que sols resta a diu de hui algunes galeries sota terra convertides en museu.

I per a mi el més interessant de la ciutat després de la seua extraordinària ubicació entre el Bàltic´el riu Danés i la llacuna de Curlàndia és sense cap mena de dubte les seues cases d'esil fachwerk, les cases d'entramats de fusta tan comunes en Alemanya.