Santa Sofia d'Istambul, l'església més gran del món durant mil anys.

 Va ser un sis d'abril de 1453 quan Mehmed III començà el setge de Constantinoble, la capital del ja quasi desaparegut Imperi Bizantí, La ciutat es rendiria cinquanta-tres dies més tard i així acabaria el darrer vestigi de l'Imperi Romà d'Orient, el d'occident ja ho havia fet mil anys abans.

1l'Imperi bizantí anà perdent territoris, Egipte, Síria i Palestina foren conquerides pels àrabs entre els anys  633 i 645. Els creuats que en principi anaren a la ciutat per recuperar Terra Santa acabaren fent-se amb ella i entre 1204 i 1261, i l'Imperi Bizantí, es va refundar amb el nom d'Imperi de Nicea fins que l'emperador Miquel VIII recuperà Constantinoble. Els Venecians anaren conquerint importants enclaus com les illes de Creta, Rodes, la península del Peloponés i territoris de l'Adriàtic com Dubróvnik i Kotor. Els catalans a la fi del segle XIV ocuparien els ducats d'Atenes i Neopàtria. Però l'estocada final fou obra dels otomans que ocuparen Constantinoble el 29 de maig de 1453, com ja van veure en l'entrada de fa sis anys, Edinerkapi.

Hui començarem un conjunt d'entrades que duraran fins al començament de l'estiu, dedicat a l'Imperi Bizantí i visitarem una sèrie de país que varen pertànyer als bizantins en l'època de major esplendor, quan l'emperador Justinià I a punt estigué de ser l'amo i senyor de tota la costa mediterrània, com ho feren els seus avantpassats de l'Imperi Romà. La ruta de hui ens durà pel rovellet de l'ou de l'antiga Constantinoble i actual Instambul. Deixarem a la nostra esquena la porta imperial de Topkapi, la residència dels sultans otomans.

I de seguida ens trobarem en una peculiar i gran font d'estil otomà anomenada la font de Ahmet III, la més bonica d'Istambul que data de l'any 1728 i que té quatre aixetes. Està decorada amb rics marbres i ornamentació caligràfica molt elegant.

Molt prop hi ha una joia de l'arquitectura bizantina es del segle VI  que va ser basílica cristina, més tard església ordoxa, església catòlica en temps de l'ocupació dels creuats, part del palau del sultà, arsenal i des de 2020 mesquita. Es tracta de l'església de Santa Irene que també és sala de concerts.

I de Santa Irene anirem a Santa Sofia, que des de que es va inaugurar en l'any 543 es va convertir en el temple més gran de tota la crinstiandat i així va ser fins que la mesquita de Córdova no es va convertir en catedral. Està considerada l'obra mestra de l'arquitectura bizantina que els turcs modificaren molt poc afegint minharets.

El seu interior és un espai ampli i lluminós que estigué cobert dels excel·lents mosaics bizantins daurats. Aquestos varen ser tapats després de l'ocupació otomana, al convertir-se en mesquita i no està permeses per l'ilam les figures humanes. 

De la decoració otomana cal destacar els enormes cercles de fusta pintada de verd amb inscripcions de caligrafia cúfica que recorden a Mahoma, Alà i els quatre primers califes que varen ser afegits en el segle XV.

Molts dels mosaics són obra nova de les restauracions del segle passat s'han pogut recuperar mosaics originals, el més bonic el de Crist beneint en una mà i situat entre sa mare i Sant Joan Baptista en el dia del judici final.

I el poder de imperial també es veu representat. En un dels mosaics apareix l'emperador Constantí IX amb una bolsa que representa la donació de diners a l'església, la Mare de Déu al mig i a l'altre costat l'emperatriu Zoé amb un pergamí que enregistra les donacions a l'església.

Abans d'abandonar aquest magnífic edifici anirem a demanar un desig a la columna dels desitjos. Posarem el dit polze en el forat que hi ha al mig d'un cercel i rodarem la mà fent un cercle. Si el dit es mulla el desig serà acomplert.

Deixarem Santa Sofia i s'enfilarem cap a la majestuosa mesquita blava però abans ens trobarem amb alguna que altra sorpresa en el que va ser l'hipòdrom romà hui convertit en una plaça llarga i estreta. Primer de tot apareixirà un curiós templet ornamentat amb mosaics al seu interior i que es coneix amb el nom de font alemanya. Es va aixecar a la fi del segle XIX per comemorar la visita de l'emperador alemany Guillem II.

L'altra sorpresa és l'obelisc de Teodosi el Gran que presidia l'antic hipòdrom. Es tracta d'un obelisc egipci de quasi dos mil cinc-cents anys que des del temple de Camac a través del Nil va ser transportat a Alexandria i arribà a l'spina de l'hipòdrom en l'any 390. Descansa sobre un pedestal de pedra blanca treballada al segle IV.

I  a continuació ens espera la columna de les serps, de quasi dos mil cinc cents anys construïda en bronze. És part d'una ofrena feta al deu Apolo en el seu temple de l'illa de Delfos després de la victòria dels grecs contra els perses en la batalla de Platea.

I menys antic però genuinament bizantí, sense saber la seua data de construcció, és l'obelisc que manà rstaurar l'emperadador Constantí VII en el segle X. Està fet per blocs de pedra i arriba fins una alçada de trenta-dos metres.

I la darrera parada que farem en aquesta vísita al cor d'Istambul serà a la mesquita blava o mesquitra del soldà Ahmet, per que va ser ell qui va manar la seua construcció a principis del segle XVII,, lúnica del país amb sis miharets. Encara que siga un lloc d'oració es pot visitar. 

Per a accedir al seu interior cal travessar el gran pati de les ablucions que conté una gran font i on els musulmans fan el ritual de purificació llavant-se cara, mans i peus abans d'entrar a fer l'oració al recinte sagrat interior.

I a l'entrar dins quedarem totalment meravellats per la grandària i lluminositat de l'espai i sobretot per la decoració ceràmica amb motius vegetals en blau procedent de la propera ciutat d'Izmik que reverteix cada columna i paret.