La vella Marsella, un viatge e l'edat mitjana

 Tercera entrada dedicad a artistes que s'han dedicat la seua carrera a un tipus d'art que no es mostra massa als museus com és el cas de Maurice Béjart, un dels millors coreògrafs i ballarins del nostre país veí, França. Hui viatgem a Marsella, la ciutat on va nàixer, per a recòrrer el seu centre històric que amb el seu laberint de carrers ens traslladarà a l'edat mitjana.

Entrarem al recinte medieval per la porta d'Aix, una porta de la muralla que ja no existeix però prop d'on estaava ubicada es va aixecar un arc del triomf. Aquesta construcció de la primera meitat del segle XIX està insirada en l'arc romà de Tito de la ciutat eterna, en ell es conten les victories del dic d'Angulema en Espanya.

Molt prop ja dins de l'entramat de carrers encara es pot veure un arc ojival del conegt com aqüeducte de l'Huveaume que es va aixecar al segle XIII per a subministrar d'aigua a una població en continu augment.

Un dels monuments més interessants que podem trobar al coret d'aquesta ciutat francesa és la Vieille Charité, un hospici aixecat al segle  XVII per a acollir als més desafavorits. Gent sense recursos, gent que perdé la eua vivenda per la destrucció del port per part dels nazis, han viscut ací.

L'edifici hui ja no acull a persones pobres i està dedicat a la cultura per que és la seu de quatre museus. Cal entrar al seu interior i passejar pel su imponent claustre. Al mig d'ell podem trobar una bonica església de façana clàssica i gran cúpula.

I ara toca anar a veure la vella catedral però abans cal deixar-se perdre pels grisos i decuidats carrers i carrerons de la vella Marsella que poc a poc van despertant del mal son e la decadència amb bonics colors i xicots negocis.

I a peu del port, on de tant en tant atraca un enorme creuer que la fa xicoteta, trobem la catedral de Santa Maria la Major que té dimensions comparables a la basílica de Sant Pere del Vaticà. Es tracta d'una construcció complexa on s'integren dues esglésies la medieval i la del segle XIX.

Al seu interior quedarem esbalaïts per la decoració neobizantina afegida al segle XIX on sense voler escatimar s'utilitzaren els millors materials com per exemple el marbre de Carrara, mosaics venecians, ònix d'Itàlia i Tunísia.

A l'entrada esquerra del port s'aixeca una de les nombrosses fortificacions que protegeixen el port més important del Mediterrani. Es tracta del fort de Sant Joan amb la seua peculiar torre del far, Al segle XII pertanyia a l'ordre de sant Joan de l'Hospital, l'edifici actual és del segle XVII i hui en dia acull el Museu de les Civilitzacions Europees i Mediterrànies.

Una curiossa escultura coneguda com l'entrenador d'ossos es troba davant del fort de Sant Joan. És obra de l'escultor Louís Marcel Botinelly. L'escultra representa a un jove tocant la pandereta mete ensenya un exercici d'equilibri a dos ossets.

I la fi del nostre recorregut serà l'església de Sant Llorenç, l'única plenament medieval que es conserva en la ciutat de Marsella. Es va aixecar al segle XII i donava servei religiós als pescadors que vivien en barri conegut com a le pannier, la cistella que hui hm recorregut.

La porta de Nandaemun, la més cerimonial del Seül antic

 Hui viatgen al centre de Seül, la ciutat natal de l'artista Yee Soo-Kyung que part de les seues creacions les fa en trocets de ceràmica coreana. Visitarem la part sud-oest del centre històric de la capital coreana per a gaudir de vells palaus i imponents gratacels.

Entrarem al centre històric per la porta de Nandaemun que també rep el nom de Sungnyemun que significa la porta dels cerimonials per ser el lloc d'entrada dels ambaixadors que eren rebuts amb tota la magnificència que mereixien. La seua construcció va ser a la fi del segle XIV i fins l'incendi del 2008 encara conservava l'estructura de fusta original, essent la construcció en fusta més antiga de la ciutat.

 Apocs metres, en una zona verda que sembla un parc, es troba l'antic palau reial de Deoksugung que va ser habitat per membres de la família reial des del segle XV fins a l'ocupació japonesa ja en el segle XX. Accedirem al palauper la porta Daehanmun, la principal des de l'incedi de 1906 per que abans ho era una altra que es va cremar.

El saló de tron Junghwageon data de principis del segle XX, originàriament era de dues plantes però un incendi en 1904 el va destruir i en la posterior reconstrucció es va fer d'una única planta. La decoració del saló és una meravella.

Un pavelló d'estil occidental; Jeongwanheon, però amb decoració d'estil oriental també es va contruir ací a principis del segle XX per ordre del penúltim emperador de Corea, Gojong, després de la seua tornada de la Rússia imperial a la que havia fugit uns anys abans.

D'estil neoclàssic pròpiament occidental és l'edifici Seokjogeon que es va acabar en l'any 1909. és obra de l'arquitecte britànic JR Harding que s'inspirà en els edificis d'estil grec clàssic que s'aixecaren per tot arreu de l'Imperi Britànic en els dos segles anteriors. Hui en dia és el museu de l'Imperi Coreà.

En direcció est s'arriba a la Catedral de Myeongdong, dedicada a la Immaculada Concepció. Cal recordar que el 30 % de la població coreana profesa la fe catòlica, eesent la tercera religió més important del país. L'edifici es va inaugurar en l'anu 1898 amb presència del mateix emperador.

Ens deixarem perdre per bucòlics carrers comercials amb negocis amb llums de neó i rotulats amb eixe alfabet coreà. L'ambient que es respirà és típicament de megaciutat oriental on es respira l'olor a menjar i tota la gent té pressa.

Creuarem una xicoteta riera de nom Cheonggyecheon, de poc més de huit quilòmetres afluent del riu Han. Fa unes dècades i gràcies al miracle econòmic de Corea del Sud, va ser convertida en autopista i també en passeig.

Ara toca travessar una zona de gratacels, que encara que estan prohibits al centre històric, existir existeixen. Ente ells l'edifici d'oficines conegut amb el nom de torre Jongno que mesura cent trenta-tres metres. La seua estructura és de tres pilars que subjecten un ovni

A pocs metres, en direcció oest es troba la plaça Gwaanghwamun, un lloc important al llarg de la història de Seül. Després de la seua recent remodelació podem trobar les estàtues d'un almirall i la del rei Sejong.

I acabarem la nostra ruta de hui en altre dels cinc palaus reials de la ciutat de Seül, el palau de Gyeongbokgung. Amb més de sis-cents anys d'història va ser el palau principal des de l'any 1392 fins a l'any 1910.

Benifaió, la joia de la Ribera

 Encentem curs nou i també conjunt d'entrades que aquesta vegada aniran dedicades a llocs vinculats a artistes o artesans que han desenvolupat la seua creativitat en una vessant de l'art diferent, poc comuna o menys popular. I ho fem així per que el passat set de setembre hauria fet 125 anys Regino Mas, l'artista faller que va revolucionar els monuments fallers. Cosí germà de la meua àvia Amada, tio segon de ma mare Amparo i mon tio Paco, tots nascuts a Benifaió, el poble de la Ribera Alta que hui visitarem.

L'origen de Benifaió es remunta a època islàmica, encara que al seu terme municipal s'han trobat restes de d'època prehistòrica i una vila romana. Prova del seu passat islàmic és la Torre de la Plaça, que formava part d'un conjunt de torres vigia que els àrabs aixecaren al voltant de la ciutat de València per a informar dels possibles perills amb foc i reflexos de llum, els washapp de l'època. Torres com aquesta dels segles XI i XII en podem trobar a la partida picassentina d'Espioca, a Almussafes, a Silla, a Albal, en altres llocs com a Alcàsser van ser assolades, però la més imponent de totes és la de la Plaça de Benifaió.

Ha sigut recentment restaurada i es pot pujar, si tens la sort de trobar la porta oberta, fins a la seua terrassa. Molta gent del poble mai ha pujat, però és una cosa que paga la pena, tant per les voltes i arcs de rajola que trobem a cada planta com per les vistes de la plaça i l'església que hi ha des de la terrassa.

L'accès a la torre es fa a través de l'edifici de cristall de l'ajuntament, una aberració arquitectònica dels anys huitanta. I des d'aquest ajuntament taambé podem accedir sota el nivell del sòl de la plaça a un conjunt de galeries gòtiques i un aljub.

A la mateixa plaça podem trobar l'antic palau dels Falcó, que foren senyors de Benifaió des de l'any 1616 fins a l'any 1872, quan els habitants del poble compraren els drets senyorials. El palau ha tingut multitud d'usos com escola, casa de mestre, pressó, bar... De l'estructura original poc queda, però en la façana encara es pot veure l'escut dels Falcó en pedra que va ser picat en una revolta popular al segle XIX.

L'edifici més imponent de la plaça, amb el permis de la torre islàmica, és l'església parroquial de Sant Pere, una construcció d'estil neoclàssic. La façana principal està flanquejada per dues torres campanar, la de la dreta tenia una campana que va perdre el badell i caigué molt prop d'on els meus avis i jo estaven. Afortunadament no va causar danys però el sobresalt que em va causar em va fer estar enfadat tota la vesprada segons em contaren els meus avis Quico i Amada. Dues escultures, la de Sant Pere i Sant Pau presideixen la façana.

Si entrem dins de l'església trobarem un espai de planta de creu llatina amb tres naus i capelles laterals. No fa molts anys es va restaurar i per això el pa d'or i esgrafiats de la decoració llueixen amb tot el seu esplendor. L'altar major està presidit per Sant Pere, però la festa major està dedicada a la patrona, Santa Bàrbara i l'acte més impressionant de les festes patronals és la processó de foc que es fa el dia 20 d'agost el dia de la Divina Aurora.

La joia de l'església de Benifaió està oculta per a la gent, es tracta de la capella del transagrari, darrere de l'altar major. Es tracta d'un espai amb xicoteta cúpula presidit per un bonic altar i on es custodien peces d'orfebreria del segles XVI al XX. De camí de tornada a la nau central encara és possible veure un arc gòtic de la primitiva església pre-academicista.

De la Plaça Major ix el carrer principal del poble, el carrer Santa Bàrbara on es fa el mercat cada dijous i on es troba el Mercat Municipal, inaugurat en l'any 1929 i d'estil reacionalista. Les escultures que l'adornen són obra de Vicent Beltrán d'estil art decó que va fer dues escultures de la façana de l'Ajuntament de València.

I del carrer Santa Bàrbara agafarem el carrer major per a arribar al llavador públic que aprofitava les aigües de la font de la carrasca. A la porta trobarem una creu de terme de l'any 1901. En aquest lloc les dones passaven hores rentant la roba i es posaven al dia del que passava en Benifaió i Almussafes, perque de la veïna població dels tramputs també hi venien. Ma mare contava que en hivern l'aigua eixia calenteta i la Roca deia de ma tia Gaude "a esta xiqueta sempre se li cau el sabó". La tia Roca llogava llibrells per a posar la roba en remull i té una placa dedicada en aquest lloc.

I si tens ganes de caminar, o bé en cotxe agafes la carretera que va a Alfarp, Llombai i Catadau fins arribar a la Torre de l'Horta o Torre de Mussa, altra torre islàmica del segle XI o XII. No té les dimensions i la planta de la Torre de la Plaça però a l'estar en mig d'un descampat i poder veure-la tota sencera llueix molt més. Al seu interior es poden trobar moltes cavitats que sembla que servien de colomer.