Móstoles, el primer poble que s'alçà en contra de la invasió Napoleònica

 La primera setmana de juliol està plagada de països que celebren el dia de la seua independència. Burundi i Canadà l'1 de julipl, el 3 de juliol Bielorrúsia, el 4 els Estats Units i el 5 Argèlia entre altres. El nostre país té cap dia assignat a celebrar la independència, de fet la nostra festa nacional celebra tot el contrari, el dia 12 d'octubre el dia del descobriment d'Amèrica i inici de la colonització d'altres terres que a l'independitzar-se si que tenen com a festa un dia de la independència. Però Espanya va ser ocupada per tropes napoleòniques en la primera dècada del segle XIX, i un 2 de maig de 1808 els alcaldes de Móstoles s'alçaren en contra d'aquesta ocupació. Hui en dia el 2 de maig, el dia de l'alçament és la festa nacional de la Comunitat de Madrid i començarem la ruta estival de països que s'han independitzat en la ciutat de Móstoles, el poble de l'alçament.

Arribarem a l'estació Móstoles Central i s'enfilarem cap al seu centre històric i la primera parada serà l'escultura de Don Pedro Serrano, el postillón. Un postillón era una home que a cavall portava el correu fins a la fonda següent en el camí. Aquest home va dur fins a Badajoz el bando dels alcaldes de Móstoles del 2 de maig on es convidava a alçar-se en armes contra els francesos.

La següent parada ens por al museu Centro de Arte 2 de Mayo (CA2M), ubicat en un edifici que aprofita l'estructura d'una històrica vivenda coneguda com a la Casona on s'ha afegit una construcció més moderna per a convertir-lo en un dels millors museus d'art modern de la Comunitat de Madrid.

El museu atressora més de 1500 obres d'art modern que pertanyen a la Comunitat de Madrid,  tres-centes d'elles procedeixen de la prestigiosa mostra ARCO. Una delícia passejar per les sales on es despengen aquestes complicades obres d'art.

I de la modernitat del segle XXI retrocedim uns quants segles endarrere per conéixer l'edifici més antic de la població, l'església de l'Assumpció. De l'orignal temple mudéjar sols queda en peu un preciós absis de rajola i un lluidor campanar.

Molt a prop es troba l'altra joia històrica i arquitectònica de Móstoles, l'Ermita de Nostra Senyora dels Sants, dels segles XVII i XVIII que ocupa el solar de l'antiga casa de la família dels Rojas. L'esteriro presenta un modest estil barroc.

Però cal accedir al seu interior per a gaudir de l'exuberant decoració del seu altar major, presidit per la patrona de la villa, la Mare de Déu dels Sants. És d'estil xurrigueresc amb les típiques columnes salomòniques.

El dos de maig està molt present en Móstoles, no sols l'escultura de Pedro Serrano ens recorda la fita, en la propera plaça del Pradillo hi ha un monument dedicat a l'alçament que va inaugurar el rei Alfons XIII en 1908, quan feia cent anys d'aquest alçament. Està fet en granit procedent de Segòvia, sobre el montícul d'aquesta roca que representa els Pirineus un àguila imperial que representa França intenta agafar una corona, que representa Espanya.

La següent parada serà la casa-museu de l'alcade Andrés Torrejón, un dels que va alçar la veu en contra dels invasors francesos. Aquesta casa del segle XIX, on va viure l'alcalde, ha canviat però intenta recrear com era la vida a principis del ssegle XIX.

I acabarem la visita en el Museu de la ciutat ubicat en l'antiga Casa de Postes, és d'estil neomudéjar i totalment gratuït. A banda de la històrica construcció recull objectes de totes les èpoques de la dilatada història de Móstoles.

Els mercats de la Vega, Tirso de Molina i central, el Santiago de Xile més bulliciós

 Darrera de les entrades dedicades on els llocs dedicats a treballar són els protagonistes i hui precisament anirem al mercat, no sols a un, més bé a tres situats als dos costats del riu Mapocho en Santiago de Xile, un dels llocs més transitats de l'hemisferi Sud.

El nosttre recorregut comença pel mercat nés gran de la ciutat, el mercat de Vega Central, que rep el nom de vega per que estava situat al costat del riu Mapocho. Des de 1822 que es té constància de lloc de venta dels llauradors als habitants de la ciutat. En el segle XXI es comptabilitzen mil cinc-cents llocs de venda amb infinits i estrets passadissos on es ven carn, fruïtes i verdures.

Un poc més organitzat està el mercat de la Veega Chica que té el seu origen en l'any 1948 quant uns quants comerciants ocuparen l'edifici de les caballerisses i zona de reparació de l'antic tramvia de la ciutat de Santiago de Xile. 

I ja quasi arribant al riu s'aixeca altre mercat, el de Tirso de Molina, que després d'enfrontar-se amb projectes urbanístics de la veina autopista costanera Nord en 2005 va ser remodelat i hui llueix una interessant estructura metàl·lica que es recolça sobre pilars de formigó. És el més tranquil i equilibrat dels trres.

I ara toca anar cap al centre històric de la ciutat que pot ser de pel·licula d'acció, amb l'allau de venedors ambulants que pregonen els seus productes, de vegades insòlits. Quants paquets de tovalloles humides ha de vendre un venedor ambulant de tovalloles humides per a guanayr-se el jornal d'un dia?. Creuaren el riu Mapocho per un pont, el puente de los carros, hui peatonal però abans de tramvies.

El riu Mapocho naix a més de cinc mil metres d'altitud en el Plom, un cim sagrat de la cordillera dels Andes on s'han trobat mòmies inques. El riu és afluent del riu Maipo, de dos-cents cinquanta quilòmetres que acaba donant les seues aigües al Pacífic.

I ja al centre històric de Santiago de Xile trobem el seu mercat més elegant, el mercat Central, que es va inaugurar en l'any 1872. Es tracta d'una estructura de rajola roja coberta per altra de ferro que es va fundir i moldejar en la industrial ciutat de Glasgow.

Al seu interior trobarem poques parades típiques d'un mercat, encara que continuen fent goig algunes parades de peix. Hui del que més hi ha són restaurants que cuinen la paila marina, típica sopa de peix criolla. Molt bonica la font ubicada en la part central.

I caminant cap a la plaça d'Armes, al carrer vint-i-u de maig ens trobem amb l'església de Sant Doménec. L'edifici de hui és del segle XVIII però abans hi van hber tres que varen ser assolats per tres terratrémols.  

A l'interior no trobarem massa cosa de la decoració en algeps afegida al segle XIX per que el temple va estar creamt-se durant dos llargs dies de l'any 1963. Hui sols es possible veeure la pedra original de quan es va aixecar l'església,

Si caminem cap a l'est pel carrer Sant Doménec arribarem a la seu ceentral de la Fundació d'Artesanies de Xile, ubicada en la casa d'estil colonial ubicada al solar que va rebre el conqueridor Esteban Hernández al segle XVI, Els darrers propietaris, els Velasco moriren sense descendència e n la primera meitat del segle XX.

I si tornem cap al riu Mapocho pel carrer Mac Iver ens topetarem amb altra joia colonial, la posada del Corregidor. Es una edificació de la meitat del segle XVIII. Al segle XIX va ser una famosa sala de ball anomenada La Filarmónica. Hui en dia és un centre cultural.

El port de Yokohama, el port més gran de Japó per a gaudir-lo a peu.

 L'entrada 501 ens porta a l'extrem orient per a conéixer la segona ciutat més gran del Japó, Yokohama. Ací es troba el port més gran del país i el segon, després del de Kobe, que es va obrir al comerç mundial en la mitjania del segle XIX essent zona de trebal per a una multitud de mariners i estibadors. Yokohama és per tant una gran ciutat cosmopolita i oberta al món i el seu port combina a la perfecció la seua activitat comercial amb ser zona d'ocir oci per a locals i visitants.

El port de Yokohama es troba ubicat en la desembocadura de dos rius, el Katabira més al nord i l'Ooka més al sud, però solament separats per uns centenar de metres. La ruta de hui ens portarà pel sud de la desembocadura de l'Ooka, deixant el nord fins a la desembocadura del Katabira per a altra ocasió. La nostra primer parada, en una illa envoltada pel riu i la mar de Japó, serà el parc d'atraccions de Cosmoworld, amb una impressionant roda de fira i diferents muntanyes russes.

I molt a prop i ha un curiós edifici cúbic que és la seu del Cup Nudels Museum. Efectivament es tracta d'un museu dedicat als fideus japonesos instantanis. Aquestos fideus es varen inventar en l'any 1958 inspirats en el ramen d'origen xinés que tant ha arrelat en el país nipó i per a la trepidant i intensa vida dels treballadors japoneos és un dels millors invents del segle.

Japó sorprén a cada petjada que fas i a mi en va sorprende i molt una redona de trànsit per a vianants i en altura, la circle walk, que paga la pena recórrer-la no sols per ser tan extranya com és, també per les vistes que ofereix del port i l'Skyline de Yokohama.

La nostra següent parada serà els coneguts com a Magatzems de rajola roja, dos edificis d'arquitectura industrial de principis del segle XX que s'aixecaren com a magatzems d'inspecció duanera i que ara són un interessant centre comercial.

Es pot eixir a una galeria exterior que a la fi s'han col3locat les campanes d'un vaixell en una estructura de vitralls. Es coneix amb el nom de la campana feliç i que els turistes que venen les fan sonar per a demanar un desig. Si no es compleix no passa res, les vistes al port i a la ciutat ja paquen la pena.

Ara toca deixar aquesta illeta on tant hem vist per a passar a l'illa de Honshu, la més gran del país, un quart de mil·lió de metres quadrats i cent milions d'habitants. És en aquessta illa on estan les ciutats principals, Tòquio, Osaka i clar que si Yokohama. Passarem un pont mòbil que deixa pas a vaixells que volen entrar més cap a dins del port.

I acabarem la ruta en un curiós edifici amb una gran torre coberta d'una cúpula verda. Es tracta de l'històric edifici de duanes del port de Yokohama al que es pot accedir sense pagar ni un yen i que té coses molt curioses.

A l'interior del museu a la planta baixa de l'edifici hi ha una exposició de coses que s'han confiscat per control duaner, trobem de tot , bolsos d'imitació i fins o tot drogues amagades en els llocs més insospitats.

Potries, poble saforenc nascut de la terra i l'aigua

Tot va començar un dia de reis de 2013, jo ja era sabedor que viatjar era la meua passió i inspiració en la vida, i volia recordar i donar a conéixer aquells llocs que per les històries que conten, per la seua bellesa o per l'agradable ambient que es respira m'havien fet gaudir. Ja hem trepitjat cinc-cents llocs, més de seixanta països i cinc continents. L'entrada de hui, la que fa cinc-cents ens porta molt prop de casa, a un poble de Potries on l'aigua, la terra i el fang han sigut el motor de la seua economia durant segles i el que més fort aposta per la cultura, havent sigut capital cultural del País Valencià amb Sagut el 2018-2019 i que ara lluita per ser capital cultural europea.

La ruta de hui en Potries, ens mostrarà llocs de treball marcats per l'agricultura i la indústria terrissera que durant segles foren la principal activitat econòmica. Comencen la caminada per el partidor de la Casa Fosca, una construcció amb més de cinc segles d'història. Es tracta d'una estructura de volta de canó que està sobre la séquia reial d'Alcoi que naix en un assut del riu Serpis o d'Alcoi. La seua missió era impedir que cap persona poguera alterar el sistema que repartia l'aigua destinada a les hortes del ducat de Gandia i del Comtat d'Oliva. L'accés a l'interior es feia a través d'una porta que necessitava dues claus per a obrir-se.

Una altra construcció similar existeix molt prop, es tracta de la Casa Clara, que s'anomena així perquè no té el sostre i per tant, el seu interior està ben enlluernat. Des de la Casa Clara l'aigua ja ix repartida en dues séquies una duia aigua al senyoriu dels Borja i l'altra al del Centelles, dos llinatges enemistats durant dècades  que uniren destins amb el casament de Carles Borja amb Magdalena de Centelles en 1548.

Les aigües que anaven a regar les hortes d'Oliva abans passaven pel molí d'Aynat o molí Canyar. L'energia cinètica d'aquestes s'aprofitava per a moure unes pedres de molí per a cereals que ja exisitia al segle XV. El que es veu hui en dia és maquinària industrial del segle XIX i XX sota un espectacular edifici que de molí de gel passà a ser restaurant on es menja molt bé.

L'edifici del Molí Canyar, ara restaurant, conserva molts dels elements originals. Cal entrar per a veure l'antiga maquinària integrada a un xicotet estany amb tortugues invasores. Als seus bonics jardins hi ha un fumeral industrial de rajoles que està protegit.

Abans d'entrar al nucli urbà del poble visitarem un peculiar conjunt industrial el de la fàbrica de lleixiu de las dos palmas. La història es remunta al segle XV amb un molí anomenat de l'Alfàs que per ser gestionat pels frares del convent de Sant Jeroni de Cotalba es coneix com a Molí dels Frares. Després de la desamortització de Mendizabal passà a mans privades i es va convertir en fàbrica de llum. Aquesta electricitat aplicada a l'aigua amb sal forma lleixiu. El molí encara es conserva i les modernes oficines de metall i cristall foren tot una revolució arquitectònica en el Potries de finals del segle XX.

I continuem la nostra ruta coneixent altre on les hores de feina i treball han marcat el pas del temps acompanyat pel soroll de l'aigua i en aquest cas també per les xafarderies de dones que a casa seua no passava cap séquia i havien de llavar la roba ací, el llavador ubicat entre el carrer dels llavadors i Corts Valencianes. Hi ha un altre que visitarem més endavant quan ens toque descobrir el Potries més monumental i històric.

I per a finalitzar anirem al Museu Cassoleria Àngel Domínguez perque cal saber que si Potríes ha sigut conegut durant anys va ser per la seua activitat terrissera, el fang i no sols l'aigua han donat riquesa a aquest poble de la Safor. De fet els habitants del poble són coneguts a cassolers encara que cap taller terrisser queda en actiu al poble, el darrer, el d'Àngel Domínguez va tancar als anys huitanta del segle passat.

Aquesta típica casa taller amb planta baixa, primer pis i cambra s'ha convertit en un interessant museu ideal per a tots els públics. En la planta baixa es conserven molts mobles i objectes que formaven part d'una casa de principis i meitat del segle XX.

Però el més interessant és el mateix taller, al patí de la casa hi ha una gran bassa on s'abocava l'argila que després de coure's al forn acabaria en la cuina de moltes cases de la comarca de la Safor transformada en cassoles de fang que tornarien a altre tipus de forn plenes de deliciós arròs al forn.

Encara està molt present a la ment de molts potriers la imatge del tio Àngel Domínguez arribant a la seua casa taller carregat d'argilagues i altres plantes per a escalfar el seu forn per coure les peces de fang que havia modelat al seu torn.

I a la part alta de la casa, que a la Safor diuen cambra, trobarem un espai diàfan amb sostre de bigues, canyes i teules a dues aigües on s'exposen moltes peces de terrisseria que van ser moldejades a Potries, el poble alfarer.