Biar, el bonic poble frontera del Regne de València

 Hui viatgem a Biar en la comarca de l'Alt Vinalopó per conéixer columnes renaixentistes en un poble d'origen musulmà que 1245 passà a formar part del Regne de València i va ser frontera amb el de Castella fins que la ciutat de Villena entrà a formar part de la província d'Alacant en 1836.

Abans d'entrar al poble caldrà parar-se en el pont de la CV-804 que creua la rambla dels molins per veure els ben conservats arcs gòtics de l'aqüeducte dels Molinsdel segle XV. És obra de Pere Compte i està constituit per dos arcs gòtics i altre de mig punt, fets en pedra i rajola.

La següent parada serà per a visitar el monument més famós del poble, el seu castell d'origen musulmà que va adquirir importància en temps de Jaume I, quan desenvolupava el seu paper de castell de frontera. Conserva en bon estat el recinte emmurallat i la imponent torre de l'homanatge.

Un passeig ge ronda i muntar a la terrassa de la torre de l'homenatge és una de les millors coses que ens ofereix el castell, per què les vistes dels estrets carrers del centre històric medieval i les hortes són realment espectaculars.

Durant la pujada a la torre de l'homenatge, que mesura dèsset metres, anirem trobant en cada pis un sostre de volta de cannó diferrent, les del segon i tercer pis són nervades d'estil almohade de les més antigues del món.

Descendirem del castell per a visitar el centre històric del poble al que accedirem per la porta de Xàtiva, orientada a nord.  També rep el nom de porta de Sant Roc per estar al costat de l'ermita de Sant Roc. Molt prop està la torreta Muça Almoravit.

Ara és el moment de recórrer els costeruts i estrets carrers del barri medieval cocèntrics que segueixen les corves de desnivell del terreny i trencats perpendicularment per altres on trobarem algun palau, panells ceràmics, fonts  i moltes coses més.

  

L'altra porta de muralla que es conserva és la porta de Castella o porta de Jesús, que mira cap a ponent, cap a Villena, abans part del Regne de Castella. Es tracta d'un arc ogival de mamposteria que dóna pas a l'ampliació del poble durant el segle XVIII.

L'altre monument destacat de la població és l'església de l'Assumpció un temple d'origen gòtic reformat durant els segles XVI i XVII. La seua porta d'entrada del segle XVI és d'estil renaixentista, una de les primeres del nostre territori

A l'interior trobarem un temple de nau única amb volta de creueria, que estigué tapada amb ornamentació barròca fins fa seixanta anys. Part d'aquest tipus d'estucs barrocs es conserven a les capelles laterals i al prebiteri.

El més destacable de l'interior de l'església és la capella de la comunió, de la segona meitat del segle XVII i d'estil rococó de xicotetes dimensions però de les més boniques del nostre territori. Està coberta per una cúpula amb petxines.

La major part dels bens mobles de la parròquia són posteriors a la guerra cívil però afortunadament es conserva el retaule del descendiment d'estil gòtic i d'autor desconegut encara que s'identifica amb el mestre d'Onil per que s'assembla a altre retaule fet al mateix taller.

Ara ens dirigirem cap al sud, deixant darrere el centre històric del poble per a visitar el convent franciscà del segle XVIII amb claustre i església dedicada a Sant Miquel. Actualment és la casa de la cultura.

I a un quilòmetre dels carrers del poble es troba el santuari de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de Biar. El temple és d'estil neoclàssic construït al segle XVIII sobre una ermita anterior i està en mig d'un paratge ple de pins.

El monestir de Cârța en Romania, el monestir gòtic més a l'est del món

  Entrada sisena dedicada a la columna  i hui toca gòtica i extranyament ens translladem a una xicoteta localitat de Romania de nom  Cârța on diuen que està el monestir gòtic més oriental del món. En realitat és una autèntica anomalia trobar en terres cristianes ortodoxes edificis religiosos propis d'estils arquitectònics d'occident, però Transilvània formà part d'Hongria fins a la batalla de Mohács, quan Hongria caigué en mans otomanes. En 1699 Transilvània seria reconquerida pels austriacs i formà par de l'Imperi Austrohongarés fins a la Primera Guerra Mundial quan es decretà la unió amb Romania.

Per a accedir al recinte en hivern s'ha de parlar amb el rector de l'església luterana o algún feligrés que té les claus de l'església gòtica de l'antic monestir de l'ordre del Císter fundat en l'any 1198 i abandonat en 1494. La casa del rector està al costat de les ruïnes del monestir, es tracta d'una típica casa de camp i té una curiosa sénia al jardí.

Des del jardí de la casa del rector, travesant un mur s'accedeix al que va ser el claustre de l'abadia cistercenca de Cârța ja sols conserva algún que altre arc. Des del que va ser el claustre es pot apreciar l'absis de l'església.

L'església del monestir deuria de ser molt majestuosa per la seua imponent façana que es conserva en estat de ruïna i bucòlic alhora. Un gran forat ens dona una idea de quan gran va ser el rosetó que la decorava. Està acompanyada d'una torre cilíndrica rematada amb una galeria típica dels castells de Transilvània.

Si creuem la porta gòtica del que degués ser l'entrada principal de l'església ens trobem un espai obert convertit en cementeri militar de morts durant la Primera Guerra Mundial amb diverses tombes i creus de pedra.

L'església es dedica al culte religiós luterà que dóna servei als saxons dels pobles de la contornada descendents d'aquells habitants del Sacre Imperi que convidats per reis Hongaresos s'establiren en Transilvània durant els segles XII i XIII per protegir la frontera est. Hui no en seran més de cinquanta els que venen a escoltar misa.

En un edifici annex està ubicat un xicotet museu etnològic dedicat a la cultura i tradicions dels saxons de Transsilvània i on es compren les entrades quan el monestir està obert durant la temporada de l'estiu. Es poden veure diverses vestimentes típiques i mobles.

El poble de Cârța no es massa gran, sols viuen uns set-cents habitants,  però si és molt autèntic on totes les cases son de planta baixa i sostre a dos aigües. Si disposes de temps convé fer una passejada pels pocs carrers del poble i gaudir de la seua pau i tranquil·litat.

Una església ortodoxa, la Biserica Sfânta Cuvioasă Parascheva, està en direcció sud molt prop del carrer principal o carretera que travesa el poble. Té ja cent vuitanta anys i dona servei religiós a la majoria de creients ortodoxos del poble.

La basilica della Trinità di Saccargia, el millor exemple del romànic en Sardenya.

 Avancem un poc en el temps i en el llarg període medieval per a conéixer altre model de columnes, les del romànic, un estil arquitectònic, el primer que s'escampà per tota l'Europa cristiana occidental. Un bon exemple d'aquest art, en la variant coneguda com el romànic pisà, és la basílica de Sacargia, en la localitat sarda de Codrongianos molt prop de Sàsser. En aquesta església podrem gaudir de la combinació de colors creada per les pedres calcàries blanques i les pedres basàltiques negres.

L'origen d'aquesta construcció cal buscar-lo en un antic monestir que segles després i per ordre del jutge de Torres es va aixecar al segle XII aquesta espectacular basílica romànica més pròpia de la Toscana. Cal recordar que a principis del segle XII, la República de Pisa era una potència naval del Mediterrani occidental amb possessions a Còrsega i Sardenya.

Diu una llegenda que el nom de Saccargia deriva del sard, s'acca argia que vol dir vaca tacada. I és que per què per ací diuen que s'acostava cada dia una vaca per a ser munyida pels frares i així que aquestos tingueren alguna cosa més amb la que alimentar-se. En la porxada de l'entrada trobem una vaca esculpida en el pilar de l'esquerra i també dues columnes amb dos bonics capitells de niu de vespes.

Si accedim al temple ens trobarem un espai de planta de creu llatina de nau única sense volta, cobert per un sostre pla de fusta. La decoració dels murs laterals és molt escassa, sols un capitell incrustat en la pared i un bonic púlpit trenquen la monotonia.

El que trenca tota la sobrietat de la nau és sense cap mena de dubte la pintura mural que decora l'absis central. Es tracta del millor exemple de pintura romànica que es pot trobar en l'illa de Sardenya a més l'estat de conservació és molt bo tenint en compte que al segle XVI va ser abandonat el monestir. La figura de Crist rodejat dels arcàngels corona el fresc, baix estan els apòstols i en la part més baixa escenes de la passió com el sant sopar, petó de Judes, soterrament, etc.

Al transsepte, cobert per voltes de creueria podem trobar dues escultures de fusta de la mare de Déu. Una és de fusta més fosca porta al Jesuset que li toca la cara i l'altra està coronada amb una gran corona platejada.

Eixirem a l'exterior per donar una volta completa a la basílica i gaudir de la seua arquitectura. El més destacable de la construcció és el seu altíssim campanar, de planta quadrangular comunicat amb l'interior per una porta. En la seua part més alta trobem dues galeries d'arcs amb columnes romàniques rematades per un sostre piramidal.

El temple està rematat per darrere amb tres absis, el central més gran que per la seua part interior està decorat amb l'impressionat fresc que he comentat adés i altres laterals més menuts que tenen accés des del transsepte. Tots tres amb una única finestra que deixa entrar la llum.

Les restes del que va ser el claustre, refectori i altres parts del monestir són més aviat escasses. El que si aguanta molt bé és el pou d'on els frares traurien l'aigua i que segurament seria utilitzat després de que els frares abandonaren el lloc al segle XVI.

Medina Azahara, la ciutat més ostentosa del món caiguda en l'oblit.

 Hui ens traslladarem a uns huit quilòmetres de Còrdova per a conéixer les columnes d'art califal andalusí de la ciutat que segons diuen les cròniques va ser la més espectacular i ostentosa d'Europa. La llegenda diu que la manà construir el primer califa d'al-Andalus Abd-ar-Rahman III per a contentar a la seua concubina preferida de nom Azahara. La dona no va quedar massa contenta encara que tots els ambaixadors que venien arreu d'Europa en quedaven meravellats i el motiu era que Azahara enyorava la neu de Serra Nevada. Aleshores el califa manà plantar ametlers molt junts que quan florien semblaven camps nevats.

Però la realitat sembla ser una altra, el recentment autoproclamat califa havia de demostrar a l'Europa cristiana i al Califat fatimí creat al nord d'Àfrica que ell estava al cap de l'estat més poderós de l'occident europeu, per tant en pocs anys i amb materials de la zona es va aixecar una ciutat que deixava impressionat a tothom que la visitava. La història de Medina Azahara va ser breu, sols va durar vuitanta anys, una guerra civil la va destrossar i molts dels seus materials s'usaren per a construccions posteriors com el veí reial monestir de Sant Jeroni i fins i tot en poques generacions ja no se sabia ni por on havia estat ubicada.

Hui en dia sols s'ha desenterrat un deu per cent de la capital administrativa d'al-Andalús i residència palatina dels califes del segle X. Les ruïnes han estat declarades patrimoni de la humanitat per que és un exemple d'arquitectura califal andalusí no modificada posteriorment. Està situada als peus de Serra Morena i prop del Guadalquivir i de les entrades que tenia els turistes accedeixen per l'entrada nord, l'entrada de queviures en època medieval, que donava a un pati estret on hi havia soldats.

La zona nord era la zona més alta des d'on es tenia una perfecta visió panoràmica de la zona palatina i administrativa, articulada en dues terrasses, i la zona plana del sud, més pròxima al riu, on residia la gent del poble.

En aquesta zona nord per on entraven els queviures era també la zona on es emmagatzenaven aquestos queviures i també on es cuinaven. S'havia de donar a menjar a la gran cort del califa i als soldats així que el forn era de dimensions considerables.

Des d'aquesta zona alta per un carrer en rampa es baixava a les terrasses on estava la zona palatina i un dels palaus que millor s'ha conservat és el del primer ministre, un eunuc de nom Djafar que dedicava tot el seu temps a supervisar tots els assumptes de l'administració.

Caldrà fixar-se en les columnes de marbre coronades amb un capitell molt típic de l'art califal andalusí, el capitell de niu de vespes que passà a corrents arquitectòniques posteriors com l'art dels regnes taifes, l'art mudèjar i l'art romànic.

La gent important que venia de visita, molts d'ells ambaixadors de regnes europeus que volien estar a bones en el poderós califa de Còrdova, no entraven per la porta de servei per que ho feien per l'espectacular porta que mira a llevant, la que dona a la ciutat de Còrdova. Aquesta entrada coneguda com a gran pòrtic que té un arc de ferradura acompanyat d'arcs escarsers.

Els il·lustres visitants que ja estaven un poc impressionants per aquesta imponent entrada quedaven bocabadats per les dimensions dels salons que hi havia després, eren realment grans i en cap d'ells estava el califa esperant-los.

Per trobar-se amb el califa calia eixir d'aquestes sales i travessar un jardí que envoltava el saló ric. Cada costat d'aquest saló tenia davant una bassa plena d'aigua, un lloc agradable i fresc  on regnava la pau i la quetud.

I dins en el saló ric, amb la decoració més ostentosa de tot al-Andalus aguardava el califa enlluernat per les llampades que produïa una font plena de mercuri metàl·lic. Els visitants podien tocar aquest mercuri líquid que no banyava però si disolia totes les joies d'or. Al cap del temps el mercuri s'evaporava i quedava l'or.

La ciutat de Medina Azahara passà a ser la capital administrativa d'al-Andalús, la veïna i antiga capital, Còrdova continuaria essent el centre espiritual i religiós amb la seua imponent mesquita. Però a Medina Azahara hi vivia gent que havia d'anar a la mesquita els divendres i fer huit quilòmetres no era tan fàcil com hui. Llavors s'aixecaren tres mesquites, la mesquita major aljama si que s'ha desenterrat.

Les ruïnes de la ciutat estan hui en dia al mig de no res i a banda de recórrer-les també es pot visitar un museu que custodia peces arqueològiques recollides ací i que no porta massa temps obert.