El port de Yokohama, el port més gran de Japó per a gaudir-lo a peu.

 L'entrada 501 ens porta a l'extrem orient per a conéixer la segona ciutat més gran del Japó, Yokohama. Ací es troba el port més gran del país i el segon, després del de Kobe, que es va obrir al comerç mundial en la mitjania del segle XIX essent zona de trebal per a una multitud de mariners i estibadors. Yokohama és per tant una gran ciutat cosmopolita i oberta al món i el seu port combina a la perfecció la seua activitat comercial amb ser zona d'ocir oci per a locals i visitants.

El port de Yokohama es troba ubicat en la desembocadura de dos rius, el Katabira més al nord i l'Ooka més al sud, però solament separats per uns centenar de metres. La ruta de hui ens portarà pel sud de la desembocadura de l'Ooka, deixant el nord fins a la desembocadura del Katabira per a altra ocasió. La nostra primer parada, en una illa envoltada pel riu i la mar de Japó, serà el parc d'atraccions de Cosmoworld, amb una impressionant roda de fira i diferents muntanyes russes.

I molt a prop i ha un curiós edifici cúbic que és la seu del Cup Nudels Museum. Efectivament es tracta d'un museu dedicat als fideus japonesos instantanis. Aquestos fideus es varen inventar en l'any 1958 inspirats en el ramen d'origen xinés que tant ha arrelat en el país nipó i per a la trepidant i intensa vida dels treballadors japoneos és un dels millors invents del segle.

Japó sorprén a cada petjada que fas i a mi en va sorprende i molt una redona de trànsit per a vianants i en altura, la circle walk, que paga la pena recórrer-la no sols per ser tan extranya com és, també per les vistes que ofereix del port i l'Skyline de Yokohama.

La nostra següent parada serà els coneguts com a Magatzems de rajola roja, dos edificis d'arquitectura industrial de principis del segle XX que s'aixecaren com a magatzems d'inspecció duanera i que ara són un interessant centre comercial.

Es pot eixir a una galeria exterior que a la fi s'han col3locat les campanes d'un vaixell en una estructura de vitralls. Es coneix amb el nom de la campana feliç i que els turistes que venen les fan sonar per a demanar un desig. Si no es compleix no passa res, les vistes al port i a la ciutat ja paquen la pena.

Ara toca deixar aquesta illeta on tant hem vist per a passar a l'illa de Honshu, la més gran del país, un quart de mil·lió de metres quadrats i cent milions d'habitants. És en aquessta illa on estan les ciutats principals, Tòquio, Osaka i clar que si Yokohama. Passarem un pont mòbil que deixa pas a vaixells que volen entrar més cap a dins del port.

I acabarem la ruta en un curiós edifici amb una gran torre coberta d'una cúpula verda. Es tracta de l'històric edifici de duanes del port de Yokohama al que es pot accedir sense pagar ni un yen i que té coses molt curioses.

A l'interior del museu a la planta baixa de l'edifici hi ha una exposició de coses que s'han confiscat per control duaner, trobem de tot , bolsos d'imitació i fins o tot drogues amagades en els llocs més insospitats.

Potries, poble saforenc nascut de la terra i l'aigua

Tot va començar un dia de reis de 2013, jo ja era sabedor que viatjar era la meua passió i inspiració en la vida, i volia recordar i donar a conéixer aquells llocs que per les històries que conten, per la seua bellesa o per l'agradable ambient que es respira m'havien fet gaudir. Ja hem trepitjat cinc-cents llocs, més de seixanta països i cinc continents. L'entrada de hui, la que fa cinc-cents ens porta molt prop de casa, a un poble de Potries on l'aigua, la terra i el fang han sigut el motor de la seua economia durant segles i el que més fort aposta per la cultura, havent sigut capital cultural del País Valencià amb Sagut el 2018-2019 i que ara lluita per ser capital cultural europea.

La ruta de hui en Potries, ens mostrarà llocs de treball marcats per l'agricultura i la indústria terrissera que durant segles foren la principal activitat econòmica. Comencen la caminada per el partidor de la Casa Fosca, una construcció amb més de cinc segles d'història. Es tracta d'una estructura de volta de canó que està sobre la séquia reial d'Alcoi que naix en un assut del riu Serpis o d'Alcoi. La seua missió era impedir que cap persona poguera alterar el sistema que repartia l'aigua destinada a les hortes del ducat de Gandia i del Comtat d'Oliva. L'accés a l'interior es feia a través d'una porta que necessitava dues claus per a obrir-se.

Una altra construcció similar existeix molt prop, es tracta de la Casa Clara, que s'anomena així perquè no té el sostre i per tant, el seu interior està ben enlluernat. Des de la Casa Clara l'aigua ja ix repartida en dues séquies una duia aigua al senyoriu dels Borja i l'altra al del Centelles, dos llinatges enemistats durant dècades  que uniren destins amb el casament de Carles Borja amb Magdalena de Centelles en 1548.

Les aigües que anaven a regar les hortes d'Oliva abans passaven pel molí d'Aynat o molí Canyar. L'energia cinètica d'aquestes s'aprofitava per a moure unes pedres de molí per a cereals que ja exisitia al segle XV. El que es veu hui en dia és maquinària industrial del segle XIX i XX sota un espectacular edifici que de molí de gel passà a ser restaurant on es menja molt bé.

L'edifici del Molí Canyar, ara restaurant, conserva molts dels elements originals. Cal entrar per a veure l'antiga maquinària integrada a un xicotet estany amb tortugues invasores. Als seus bonics jardins hi ha un fumeral industrial de rajoles que està protegit.

Abans d'entrar al nucli urbà del poble visitarem un peculiar conjunt industrial el de la fàbrica de lleixiu de las dos palmas. La història es remunta al segle XV amb un molí anomenat de l'Alfàs que per ser gestionat pels frares del convent de Sant Jeroni de Cotalba es coneix com a Molí dels Frares. Després de la desamortització de Mendizabal passà a mans privades i es va convertir en fàbrica de llum. Aquesta electricitat aplicada a l'aigua amb sal forma lleixiu. El molí encara es conserva i les modernes oficines de metall i cristall foren tot una revolució arquitectònica en el Potries de finals del segle XX.

I continuem la nostra ruta coneixent altre on les hores de feina i treball han marcat el pas del temps acompanyat pel soroll de l'aigua i en aquest cas també per les xafarderies de dones que a casa seua no passava cap séquia i havien de llavar la roba ací, el llavador ubicat entre el carrer dels llavadors i Corts Valencianes. Hi ha un altre que visitarem més endavant quan ens toque descobrir el Potries més monumental i històric.

I per a finalitzar anirem al Museu Cassoleria Àngel Domínguez perque cal saber que si Potríes ha sigut conegut durant anys va ser per la seua activitat terrissera, el fang i no sols l'aigua han donat riquesa a aquest poble de la Safor. De fet els habitants del poble són coneguts a cassolers encara que cap taller terrisser queda en actiu al poble, el darrer, el d'Àngel Domínguez va tancar als anys huitanta del segle passat.

Aquesta típica casa taller amb planta baixa, primer pis i cambra s'ha convertit en un interessant museu ideal per a tots els públics. En la planta baixa es conserven molts mobles i objectes que formaven part d'una casa de principis i meitat del segle XX.

Però el més interessant és el mateix taller, al patí de la casa hi ha una gran bassa on s'abocava l'argila que després de coure's al forn acabaria en la cuina de moltes cases de la comarca de la Safor transformada en cassoles de fang que tornarien a altre tipus de forn plenes de deliciós arròs al forn.

Encara està molt present a la ment de molts potriers la imatge del tio Àngel Domínguez arribant a la seua casa taller carregat d'argilagues i altres plantes per a escalfar el seu forn per coure les peces de fang que havia modelat al seu torn.

I a la part alta de la casa, que a la Safor diuen cambra, trobarem un espai diàfan amb sostre de bigues, canyes i teules a dues aigües on s'exposen moltes peces de terrisseria que van ser moldejades a Potries, el poble alfarer.

Módena extramurs, museus i edificis industrials

 Continuarem la ruta per a conéixer catedrals del treball arreu del món i hui ens toca fer parada en la ciutat de Mòdena, que hui en dia és tot un referent del món del motor essent la seu de Maserati i té un museu anomenat Enzo Ferrari. Però anirem per parts i poc a poc.

En primer lloc caldrà arribar a la seua estació de tren, amb unes bones connexions amb la capital regional, la ciutat de Bolònia. El tren va arribar a la ciutat en l'any 1859 i l'estació actual és un senzill i elegant edifici de rajola i pintat en groc de l'any 1920.

Només eixir de l'estació atreurà la nostra mirada una església d'aspecte bizantí a la que s'arriba caminant pel viale Francesco Crispi, president nacionalista italià al segle XIX. El carrer destaca pels seus elegants soportals a l'estil de Bolònia però més moderns i amb grans arbres als costats. 

Finalment arribarem a l'esvelta església de Sant Josep, coneguda com temple monumental als caiguts que es va inaugurar en l'any 1929 per recordar els més de set mil caiguts en la primera guerra mundial. A l'interior té una capella dedicada als caiguts en la conquesta italiana d'Etiòpia entre els anys trenta-cinc i trenta-set del segle passat.

El museu Enzo Ferrari no està massa lluny i és un paradís per als amants dels cotxes esportius d'alta gama. Es troba ubicat en l'antic edifici industrial que té adosat un edifici de cristall més modern, Des del museu anirem al magnífic parc Ducal Estense ubicat en una zona verda que el duc Cèsar tenia per a conrear a la fi del segle XVI.

La joia d'aquest parc és un xicotet palau conegut amb el nom de palazzina del Vigarani. Es tracta d'un edifici clàssic del segle XVII que porta el nom de l'arquitecte que el va fer i no del duc que el va encomanr, Francesc I d'Este com a zona d'esbarjo.

Però el verdarer palau ducal d'Este es troba en la plaça de Roma, però abans passarem per l'antc monestir salesià que va manar construir la duquesa Laura Martinozzi, casada amb el duc Alfons IV en 1669. L'edifici es va convertir en escola militar en l'any 1873.

I finalment arribarem a la plaça Roma, la segona més monumental de la ciutat, la prmera més monumental la piazza Grande que és patrimon de la humanitat la deixarem per a quan visitem el centre històric. La piazza Roma està presidida per una imponent escultura de Ciro Menotti, nacionalista italià que volgué alliberar Mòdena del poder austro-hongarés i va acabar penjat després de ser traït pel duc Francesc IV.

En la plaça trobem molts edificis interessants com l'església de Sant Doménec del segle XIII, refeta al segle XVII però l'especte actual més barroc es deu la completa renovació que es va dur a terme en el segle XVIII. Però l'edifici més important de tots és sense cap dubte el palau Ducal , la seu del ducat de Mòdena i Reggio. 

L'edific deixà de ser palau dels ducs i es va convertir en l'Acadèmia Militar de Mòdena al segle XIX, després de l'unificació italina.  En origen era un castell medieval que es va convertir en un palau barroc sota la reforma de l'arquitecte al segle XVII abans de marxar a França sota les ordres del rei Sol, Lluis XIV.

Seguint el traçat de la muralla medieval que hui és la Via della Cerca arribarem al departament d'Economia Marco Biagi. però ens desviarem una mica cap a intramurs per a conéixer l'esglesia de Santa Maria della Pomposa. Una església que ja existia al segle XII.

L'església va ser renovada al segle XVIII. Després va caure en desús fins que al segle XIX la confraria de Sant Sebastià la va tornar a consagrar. Al senzill interior trobem pintures de la vida de Sant Sebastià i el mausoleu de l'erudit sacerdot Muratori.

I per fi arribem a la facultat d'Economia, l'antic edifici del mercat del bestiar construït èr ordre del duc Francesc IV  d'Este. Després es va convertir en caserna militar dels soldats de l'Imperi Austro-hongarès. Després de l'unificació italiana va ser casa de bombers, seu de Creu Roja i hui és la facultat d'Economia.

De tornada a l'estació passarem per un renovat i elegant barri, on en el segle XVI es va establir el monestir de Santa Maria Magdalena. Al segle XVIII es va convertir en hospital i finalment en 1788 enuna fàbrica de tabac. Més de mil cinc-centes persones hi treballaren en aquest lloc. D'aquell passat industrial sols que el fumeral.

El Jewellery Quartier i canals de Birmingham, un focus de la revolució industrial.

 Per a conéixer llocs dedicats al treball no se m'ocorre millor lloc que la ciutat de Birmingham, situada al centre d'Anglaterr,  la segona més poblada del Regne Unit que va ser bressol de la revolució industrial. Ja fa temps que vinguerem a visitar el seu centre històric, hui en canvi ens passejarem per terra i aigua pels seus barris on fa dos segles es desenvolupava una forta activitat obrera i industrial.

Accedirem al conegut Jewellery Quartier en tren fins a l'estació que porta el mateix nom i des de l'estació caminarem fins al famós rellotge de Chamberlain, que es va posar en aquest barri en l'any 1903 per a comemorar la visita del polític Joseph Chamberlain a Sud-àfrica després de la fi de la guerra dels Bóers. És d'estil eduardià i com no podia ser d'altra manera, ja en plena era industrial, està fet de ferro.

Després ens enfilarem cap a l'església de Sant Pau però anirem fixant-nos en la quantitat de cases del seeegle XIX i principis del XX que s'han salvat d¡aquest barri que ha perdut la seua activitat industrial però que s'ha salvat graàcies a l'activitat dels joiers, la renovació i els turistes.

Una de les joies és l'edifici the Argent Centre, aixecat en rajola roja en l'any 1863 recorda el renaiximent de Florència. Era un lloc de tallers no massa gran on es fabricaven plomes estilogràfiques. El vapor de les màquines alimentava un bany turc on els treballadors tenien una zona d'esbarxo amb billars o escacs.

Molt prop en una plaça on escara es conserva l'arquitctura d'era victoriana està l'església de Sant Pau. Va ser construïda en la segona meitat del segle XVIII, encara que el campanar es va afegir ja en la segona dècada del segle XIX. Era la primitiva església dels primers fabricants industrials que amb pagaments tenien banc reservat per a escoltar missa.

L'interior de l'església no està massa profussament decorat però hi podem trobar alguns elements interessants com són l'orgue, uns vitralls de 1791  sobre la conversió de Sant Pau inspirats en una pintura de Benjamín West, el primer nord-americà pintor famós.

Després de visitar l'església se n'anirem al pub Queen's Arms, un històric del Jewellery Quartier que encara està enfuncionament des de la seua inauguració en l'any 1870 amb un interessant cartell d'estil art nouveau.

I ara després de la visita terrestre a la Birmingham industrial se n'anirem  en vaixell per la seua xarxa de canals, més extensa que la de Venècia, per que con ja sabeu el desenvolupament industrial no sols depenia de la producció, també de la distribució.

El creuer s'agafa en una zona anomenada Old Junction on es junten el Fazeley Canal amb el Main Line Canal i on encara es possible veure algun que altre edifici de l'era industrial. Una illa redona es va construir per a protegir el tren durant la segona guerra nundial.

El creuer discorre pels canals de la ciutat que evidentment res a veure tenen amb els de la ciutat de Venècia, però de tant en tant ens porten alguna sorpresa per que de vegades transcorren sota terra per llargs túnels.