Les salines d'Aigüesmortes, un passeig per la natura amb vistes a les medievals

 Seguint amb entrades dedicades a la natura per celebrar el dia mundial del medi ambient hui ens traslladem a la regió francesa d'Occitània per a conéixer un entorn natural de salines i canals que envolten una de les ciutats medievals millor conservades de França, Aigüesmortes.

La millor manera d'arribar és agafar un tren subvencionat per la regió d'Occitània que val 1 € que uneix la històrica ciutat de Nimes amb el poble coster Le Grau du Roi, una línea de tren coneguda com el tren de La Camarga i amb un trajecte que dura menys d'una hora. Nosaltres baixarem en la penúltima parada, la d'Aigüesmortes. L'estació és un senzill edifici d'estil molt mediterrani propi d'una línea de tren que ja té més de segle i mig.

Just davant de l'estació podem trobar una església. Es tracta d'un temple molt senzill amb sostre i cor en alt de fusta, sense grans ornamentacions puix ofereix servei religiós al grup de cristians coneguts com potestants au soleil. 

Nosaltres hui no visitarem la ciutat medieval, per tant no eentrarem a l'interior del recinte enmurallat, ens dirigirem cap als peus de la torre de Constanza a l'hora adequada a la que passe de nou el tren quan torne de Le Grau du Roi per veure con es posa en acció el pont giratori sobre les aigües del canal que uneix el Ròdan amb la ciutat de Seta o Sète en francés.

El canal del Ròdan a Seta és un canal navegable que forma part de la xarxa de canals del sud de França i que es va construir al segle XVIII. Hui en dia no té cap ús comercial però any rere any augmenta l'interés turístic per recòrrer aquesta part de França amb vaixell.

Ara farem una espectacular passejada, millor cap al vespre on la llum del crepuscle enlluerna millor les antigues muralles de la ciutat d'Aigüesmortes aixecades al segle XIII i que encara es conserven tots els seus trams.

És també a aquestes hores i més de cara a l'estiu quan les aigües de les llacunes salades que separen la ciutat d'Aigüesmortes de la mar, adquereixen aquesta tonalitat màgica tirant al fucsia que sembla donada per les mans d'un pintor.

I la màgia dels colors rosats que ens regala el crepuscle es veu més augmentada, per les muntanyes blanques de sal obra de la mà de l'home, una activitat que es porta a terme en aquest lloc des de fa segles i on sols intervenen dos elements l'aigua salada i la llum solar.

L'aigua i la sal són els elements sense vida protagonistes d'aquest bucòlic paisatge però aquest entorn natural té molta vida i els que més passió desperten, essent el símbol d'aquesta zona són els flamecs rosa que dancen sobre les calmades aigües de les salines de La Camarga.

I la millor forma de dir adéu a aquest bucòlic paisatge de l'Occitania és esperant que l'astre rei vaja amagant-se mentre poc a poc s'enfonça entre les aigües d'alguna llacuna salobre que forma part del parc natural, Le Salin d'Aigues-Mortes

Módena extramurs, museus i edificis industrials

 Continuarem la ruta per a conéixer catedrals del treball arreu del món i hui ens toca fer parada en la ciutat de Mòdena, que hui en dia és tot un referent del món del motor essent la seu de Maserati i té un museu anomenat Enzo Ferrari. Però anirem per parts i poc a poc.

En primer lloc caldrà arribar a la seua estació de tren, amb unes bones connexions amb la capital regional, la ciutat de Bolònia. El tren va arribar a la ciutat en l'any 1859 i l'estació actual és un senzill i elegant edifici de rajola i pintat en groc de l'any 1920.

Només eixir de l'estació atreurà la nostra mirada una església d'aspecte bizantí a la que s'arriba caminant pel viale Francesco Crispi, president nacionalista italià al segle XIX. El carrer destaca pels seus elegants soportals a l'estil de Bolònia però més moderns i amb grans arbres als costats. 

Finalment arribarem a l'esvelta església de Sant Josep, coneguda com temple monumental als caiguts que es va inaugurar en l'any 1929 per recordar els més de set mil caiguts en la primera guerra mundial. A l'interior té una capella dedicada als caiguts en la conquesta italiana d'Etiòpia entre els anys trenta-cinc i trenta-set del segle passat.

El museu Enzo Ferrari no està massa lluny i és un paradís per als amants dels cotxes esportius d'alta gama. Es troba ubicat en l'antic edifici industrial que té adosat un edifici de cristall més modern, Des del museu anirem al magnífic parc Ducal Estense ubicat en una zona verda que el duc Cèsar tenia per a conrear a la fi del segle XVI.

La joia d'aquest parc és un xicotet palau conegut amb el nom de palazzina del Vigarani. Es tracta d'un edifici clàssic del segle XVII que porta el nom de l'arquitecte que el va fer i no del duc que el va encomanr, Francesc I d'Este com a zona d'esbarjo.

Però el verdarer palau ducal d'Este es troba en la plaça de Roma, però abans passarem per l'antc monestir salesià que va manar construir la duquesa Laura Martinozzi, casada amb el duc Alfons IV en 1669. L'edifici es va convertir en escola militar en l'any 1873.

I finalment arribarem a la plaça Roma, la segona més monumental de la ciutat, la prmera més monumental la piazza Grande que és patrimon de la humanitat la deixarem per a quan visitem el centre històric. La piazza Roma està presidida per una imponent escultura de Ciro Menotti, nacionalista italià que volgué alliberar Mòdena del poder austro-hongarés i va acabar penjat després de ser traït pel duc Francesc IV.

En la plaça trobem molts edificis interessants com l'església de Sant Doménec del segle XIII, refeta al segle XVII però l'especte actual més barroc es deu la completa renovació que es va dur a terme en el segle XVIII. Però l'edifici més important de tots és sense cap dubte el palau Ducal , la seu del ducat de Mòdena i Reggio. 

L'edific deixà de ser palau dels ducs i es va convertir en l'Acadèmia Militar de Mòdena al segle XIX, després de l'unificació italina.  En origen era un castell medieval que es va convertir en un palau barroc sota la reforma de l'arquitecte al segle XVII abans de marxar a França sota les ordres del rei Sol, Lluis XIV.

Seguint el traçat de la muralla medieval que hui és la Via della Cerca arribarem al departament d'Economia Marco Biagi. però ens desviarem una mica cap a intramurs per a conéixer l'esglesia de Santa Maria della Pomposa. Una església que ja existia al segle XII.

L'església va ser renovada al segle XVIII. Després va caure en desús fins que al segle XIX la confraria de Sant Sebastià la va tornar a consagrar. Al senzill interior trobem pintures de la vida de Sant Sebastià i el mausoleu de l'erudit sacerdot Muratori.

I per fi arribem a la facultat d'Economia, l'antic edifici del mercat del bestiar construït èr ordre del duc Francesc IV  d'Este. Després es va convertir en caserna militar dels soldats de l'Imperi Austro-hongarès. Després de l'unificació italiana va ser casa de bombers, seu de Creu Roja i hui és la facultat d'Economia.

De tornada a l'estació passarem per un renovat i elegant barri, on en el segle XVI es va establir el monestir de Santa Maria Magdalena. Al segle XVIII es va convertir en hospital i finalment en 1788 enuna fàbrica de tabac. Més de mil cinc-centes persones hi treballaren en aquest lloc. D'aquell passat industrial sols que el fumeral.

El port d'Ackland, una passejada de l'era victoriana a la modernitat.

 Cmencem any nou i com cada any les primeres entrades del blog aniran dedicades a un element arquitectònic i enguany el 2025 ens porta de compres per passatges comercials. El de hui es troba en les antípodes, en la ciutat d'Auckland, la més poblada de Nova Zelanda i de pas isitarem el seu port.

Des del comercial carrer Queens accedirem a un pasatge comercial d'era victoriana acabat en l'any 1929 obra d'un arquitecte d'ascendència maorí, és a dir, indígina de Nova Zelanda. Al seu interior trobarem tendes especialitzades, alguna cafeteria i una col·lecció de banderes històriques.

Molt prop està l'edifici anomenat Britomart una estació de tren ubicada en el que va sr una oficina de correus d'estil barroc eduardès. L'estació es va ubicar ací a principis del segle actual i ha estat tancada durant quatre anys per a poder construir tunels baix per a que no siga una estació terminal.

Altre gran edifici històric que podem trobar al port d'Auckland és el Ferry Building, una estació marítima de color roig i groc també d'estil barroc eduardès de quatre altures, no de cinc com es pretenia inicialment, i corona per un rellotge.

Si agafen cap a l'oest Customs Street trobem altre edifici hisòric d'estil neorenaixentista francés amb torres coronades amb teules de pissara. Es tracta de l'antiga duana construïda en la segona meitt del segle XIX i hui convertida en botigues i centre cultural.

I ara se n'anirem al passeig marítim de la ciutat per a gaudir de l'atemperat Pacífic i de construccions modernes que han anat apareguent en els darrers anys com el museu marítim d'Auckland i després travessarem un xicotet biaducte per a gaudir d'una zona de restaurants i cafeteries. A mi em va tocar travessar en vaixell per que el pont estava en obres.

Aquesta zona creada per a l'America's Cup té edificis molt originals com el Viaduct Events Center, un conjunt de set espais  de sis mil metres quadrats i tres altures. Té un saló per a onar de mejar a  mil dues-centes personnes.

Sorpren també pel seu disseny d'avantguard l'edifici de l'ASB North Warf que destinat a oficines que es poden llogar de set nivells per a tot aquell que li agrade treballar a menys de deu metres de l'oceà Pacífic.

Però el millor de tot el port de la ciutat d'Auckland és sense cap mena de dubte el conjunt de gratacels que s'asomen al Pacífic amb el permís de l'Sky Tower d'Auckland que en el seu dia va ser l'estructura més alta de l'hemisferi sud.

Rue Saint-Denis de Paris, via romana, entrada de reis i lloc de bordells

 Hui onze de gener es celebra el dia de la dona i la xiqueta científica i per a celebrar-ho dedicarem tres entrades a dones, que en un món com la ciència dominat per hòmens, han sabut obrir-se camí arribant a ser referent en el seu camp d'investigació. Hui ens desplacem al carrer Sainr-Denis de Paris, la seua veina més il·lustre, Sophie Germain. Aquesta dona que en ocasions es va fer passar per home per a que tingueren en compte els seus descobriments, va contribuir a la teoria dels nombres i un tipus de nombres primers porten el seu nom. Visitarem el seu carrer de Paris arribant a la ciutat de la llum en tren des de la Gare du Nord un monumental edifici del segle XIX on arriben els eurostars que comuniquen Londres amb Àmsterdam.

Al costat mateix està la Gare de l'Est una construcció també del segle XIX catalogada de monument  d'on partia el bucòlic tren Orient Express cap a Instambul. La façana principal està coronada per una estàtua obra de Henri Lemaire que representa la ciutat d'Estrasburg, que des d'ací s'hi pot arribar en dues hores amb TGV.

Pels carrers del voltant viu una important població de l'Àfrica Subsahariana que fan molta vida a la porta dels diferents negocis que hi han, així que passejar per ací en estiu es com estar en una gran ciutat del Senegal. Un majestuós edifici gòtic ens retornarà de nou a Europa, es tracta de l'església de Sant Llorenç. Al segle V s'establiren en aquest lloc uns monjos que acollien als peregrins que es dirigien cap a la basílica de Saint- Denis en una ruta ja establerta al segle I pels romans. El que veiem hui és la remodelació que es va fer al segle XV.

I entrarem al Paris històric per la porta de Saint-Denis, o millor dit pel costat per que aquesta porta es troba hui en dia al mig del boulevard Saint-Denis. Aquesta es va aixecar al segle XVII en forma d'arc del triomf per ordre del rei Llis XIV, per a comemorar les seues victòries.

i

Ara ens endinsarem en el carrer Sanit-Denis, un dels carrers més antics de Paris, aixecat ja al segle I pels romans i utilitzat pels reis per a entrar triomfalment a la ciutat. Però també ha estat lloc de bordells de dones de procedència xinesa i sexshops. Hui en dia resulta un carrer agradable de passejar, no té massa trànsit per ser estret i arriba fins al Sena. En el nombre noranta-dos s'aixeca des del segle XIII l'església de SAint-Leu-Saint-Gilles donant al carrer un aspecte medieval.

 El carrer de Sant Dionís passava pel costat del cementeri medieval dels Inocents però al segle XIX i per evitar epidèmies els cementeris es desplaçaren fora de la ciutat i al seu lloc hui hi ha una bonica plaça amb luna font renaixentista que rep el nom de la font dels inocents.

I caminant un poc més cap al sud se'ns acaba el carrer i arriben a la voreta del riu Sena. Dos teatres s'aixequen ací, un a cada costat en la plaça du Châtelet que abans va ser un castell, le Grand Châtelet manat construir pel rei Lluis VI al segle XII i que Napoleó manà tombar al segle XIX. Al centre es troba la fontaine du Palmier que s'aixecà en aquest lloc per a donar aigua potable als ciutadans i de pas conmemorar les victòries de Napoleó.

I mirant cap a l'est podrem gaudir d'unes boniques vistes de la torre de Sant Jaume, es tracta d'una torre exempta d'estil gòtic flamiger que recorda les torres carrilló de la regió de Flandes. Aquesta construcció de la primera meitat del segle XVI és el que queda de l'església de Saint-Jacques de la Boucherie, lloc de reunió dels peregrins que iniciaven el camí de Sant Jaume. Cal remarcar que el físic  Blaise Pascal va demostrar que l'aire pesa en aquesta torre.

El cementeri Rasu de Vilnius, una vall per al descans etern.

Segons la nostra cultura en Tots Sants toca anar al cementeri i posar flors als nostres familiars que passaren a millor vida. Així que hui encetem la sèrie final d'entrades de l'any 2023 que estaran dedicades a llocs de soterrament.

 I començarem la tournée en la ciutat de Vilnius, la capital de Lituània. Eixirem del barri república independent d'Užupis i en direcció oest ens trobarem amb el grandiós baluard del segle XVI hui convertit en museu d'armament. 

Cap al sud ens trobarem en la majestuosa façana de l'església de l'Ascenció construïda d'estil barroc entre el segle XVII i XVIII. Destaca la seua façana flanquejada per dues torres campanar i un interior més modest.

Abans d'arribar al cementeri altra església ens espera, aquesta dedicada al Cor de Jesús, es va aixecar a principis del segle XVIII per a donar servei a una congregació. Després de la segona guerra mundial es va convertir en pressó.

I unes quantes passes més cap al sud arribem al Cementeri Rasu.ubicat en una xicoteta vall rodejada de xicotets pujols i ple d'una varietat d'arbres molt ornamentals. El cementeri és del segle XVIII i és un dels més antics de Lituània.

Una secció del cementery es va fer nova per a donar sepultura als soldats polacs, bielorusos i lituans caiguts en la guerra poloneso-soviètica de 1920. Es tracta d'un lloc de tombes en terra amb làpida rectangular i creu esculpida.

Una capella neogòtica es pot visitar dins del cementeri. Està construïda sobre un pujol així que es pot veure des de cada racó del cementeri. En 1850 ja hi havia una capella, però l'actual és de 1883 i des de 2019 acull les despulles dels líders que lluitaren contra el poder del tsar en 1863-1864.

Cap a l'oest arribarem a l'Estació Central de Tren de Vilnius que es va obrir en l'any 1861 com aturada de la línia de tren que anava de Varsòvia a Sant Petersburg.  És el principal nus ferroviari de Lituània i en temps de pau tenia comunicació amb diferents destinacions internacionals com Minsk, Kalinigrad , Moscou i Sant Petresburg.

Molt pop de l'Estació Central de Tren està el mercat, conegut amb el nom Hales Tugarviete, un lloc per a comprar productos frescos en l'entrada al centre històric de la ciutat. L'edifici antic es va aixecar en l'any 1906.

Molt prop en una xicoteta plaça es troba l'ou. Es tracta d'un ou de pàscua decorat a l'estil ordtodox que está damunt d'una columna que es va posar en 2001. La plaça no és massa lluidora però l'escultura resulta d'allò més original o cap fer-se una foto.

Molt a prop està l'església de Tots els Sants, un temple barroc de la primera meitat del segle XVII. En principi va ser part del monestir dels carmelites, durant l'ocupació napoleònica va ser hospital, en era comunista va ser magatzem i des de 1991 torna a ser església per a fidels.

I la darrera parada que farem hui serà en una sinagoga. És l'única de tota la ciutat que encara està en ús deles més de cent que tingués la ciutat. Es va construir en l'any 1903 en un estil romànic-morisc. Després de la segona guerra mundial va ser fàbrica de metall.