La Muntanyeta dels Sants en Sueca, una illa entre els arrosars

 El paratge natural que visitem hui és un dels meus preferits de la meua zona, es tracta d'una xicoteta montanya de pedra que s'aixeca entre les planures de sediments plantades d'arròs, des de maig a setembre. Hui dins del parc natural de l'albufera visitarem la Muntanyeta dels Sants amb la seua ermita, la seua marjal i unes vistes que deixen bocabadat.

Des de Sueca agafarem la carretera que va en direcció a les Palmeres i el Perelló, la zona de platja de la capital de la Ribera Baixa. I en una de les redones que trobarem hi ha una escultura anomenda "paisatge de Sueca" obra dels escultors Pablo Sedeño, José Montero, Rene Negrín i Jorge Romero.

Més endavant arribant a la piscina coberta deixarem el cotxe un moment aparcat per a gaudir de la Creu, una creu de ferro situada en una illeta de la carretera que es va col·locar en l'any 1900 per a celebrar l'inici del darrer segle del segon mil·leni.

I molt prop trobarem una peculiar construcció amb cúpula blava que sembla una xicoteta església ortodoxa grega, però en realitat és una casa on es guardaven coets que es feien esclatar entre els núvols abans de que es formara una tormenta d'eixes que solten granís com si foren pedres i llançar a perdre la collita d'arròs.

I ara es desviarem en el cotxe cap a l'esquerra per a visitar la famosa Muntanyeta del Sants, que s'aixeca sobre els arrosars essent un dels skyline de la ciutat de Sueca. Els de Cullera es burlen, per que ells poden escriure al complet el nom de la seua ciutat CULLERA en la seua muntanya, mentre que als de Sueca no els cap ni la "S". Aquesta muntanya fa sis mil anys era una illa en mig de la mar. Amb els sediments que amollava el Túria, la corrent marítima que baixa de nord a sud i l'efecte es-collera de la serra de Cullera tot es va omplir de terra excepte l'Albufera.

En època islàmica la Muntanyeta dels Sants tenia un pavelló de caça del que gaudia el rei de la taifa de València. Amb la conquesta cristiana es va erigir ací una església que donaria servei religiós als llauradors que vivien diseminats per tota la partida. Aquestos llauradors van ser forçats a traslladar-se a viure al nucli principal poblacional, el que hui és la ciutat de Sueca, el que no va voler anar-hi. li cremaren la casa i aquesta part pròxima a l'ermita dels Benissants passà a anomenar-se la Socarrada, com passà en Xàtiva i Cocentaina.

L'interior de l'ermita dels Benissants encara conserva la seua arquitectura de temple de reconquesta amb arcs de diafragma sense capitells ni columnes i sostre de fusta a dues aigües. L'altar major està dedicat al Benissants, Sant Abdó i Sant Senent.

Els Benissants o Sants de la Pedra, eren uns reis de Pèrsia que varen ser martiritzats. En terres valencianes, junt a Santa Bàrbara, són els encarregats de protegir les collites de les pedregades, d'ahí ve el sobrenom de la pedra. L'escultura baroca que presidia l'altar va ser trencada en temps de guerra, però moltes parts s'integraren en l'escultura actual. Sant Senent és dels pocs sants de l'imagineria catòlica que no porta barba, per a disitingir-se del seu germà Sant Abdó.

Però l'escultura més antiga del temple era una Mare de Deu trobada, anomenada Mare de Déu de la Sort d'època medieval que era la patrona d'aquesta zona de la partida. Quan els seus habitants es traslladaren a Sueca, la seua Mare de Déu es va posar en un altaret molt discret de l'església de Sant Pere per a no llevar protagonisme a la Mare de de Déu de Sales, la reina de les devocions suecanes.

A banda de l'ermita, també es pot visitar la casa del santero convertida en museu on encara es pot veure ceràmica barroca del segle XVIII, algun escut històric en pedra de la ciutat de Sueca i quadres del pintor local Conrado Meseguer.

Abans de deixar l'ermita i la muntanyeta cal mirar al nostre voltant i divisar la Serra de les Rabosses de Cullera, l'Albufera de València i la Mar Mediterrània i sobretot els arrosars. Aquestos arrosars són aigua en maig, verd en juny i juliol i marró grogós quan estan espigats en agost i setembre.

I caminant o en cotxe uns quants centenars de metres s'arriba a l'ullal de la Baldovina. Un ullal és un naiximent d'aigua clara brolla en la marjal i és el refugi de moltes aus aquàtiques i peixos, en la marjal de Sueca en podem trobar uns quants, però aquest és el més gran.