Montblanc, poble enmurallat de Catalunya on Sant Jordi va matar al drac.

 Aquesta setmana ha sigut molt festiva per a la capital de la Conca del Barberà, Montblanc, vila ducal des del segle XIV i on la tradició situa la llegenda de Sant Jordi. El passat 8 de setembre va ser el dia de la seua patrona la Mare de Déu de la Serra, i ahir 11 de setembre es va celebrar la diada de Catalunya, un dels pilars del nacionalisme català. Encetem ruta per diversos llocs on el nacionalisme sense estat propi està present.

La primera parada serà el convent de Sant Francesc, un edifici del segle XIII del que sols queda en peu l'església que és hui en dia centre cultural i la capella barroca és l'oficina de tursme. En aquest important convent franciscà s'han celebrat corts de la Corona d'Aragó.

Ara cal travessar la muralla, que envolta e poble, una de les millor conservades de Catalunya i ho farem a través del Portal de Sant Francesc. Era l'entrada dels que venien de Tarragona, hi havien tres més. El portal de Sant Francesc es va enderrocar al segle XIX, però al segle XXI es va aixecar segunt de la forma més fideligna possible l'arquitectura original

Travesat el portal s'enfilem cap al centre recorrent el carrer Major, ple d'esplendorosses casones i històrics negocis, un dissabte de matí és idela per a recòrre'l per que s'ompli de gent de la comarca que ve a comprar a la capital.

Abans d'arribar al rovellet de l'ou de Montblanc, que és la seua plaça Major ens pararem una estoneta davant de l'església de Sant Miquel amb una imponent porta romànica i una altar major dedicat a la llegenda de Sant Jordi que dona color a l'auser interior de nau única amb arcs gòtcs de diafragma.

La plaça major és el centre neuràlgic de Montblanc amb diferents edificis porticats, uns amb arcs de mig punt i altres apuntats.També hi ha una font neoclàssica. A l'edifici conegut com a ca Malet es conserva un mesurador de gra del segle XVIII i a l'ajuntament podem veure una parella de gegants.

L'edifici més espectacular i imponent de Montblanc és ense cap mena de dubte l'església de Santa Maria, coneguda popularment per la catedral de la muntanya. De l'exterior destaca la façana barroc i sobretot la creu de pedra gòtica.

A l'interior ens trobarem en una nau amb volta de creueria de setze metres d'ample, trenta de llarg i cint-i-sis metres d'alçada. Cal destacar l'orgue barroc i un retaule gòtic de pedra dedicat als sant Bernat i Bernabé.

Pujarem fins a les restes del castel del Pla de Santa Bàrbara, no per el que hi pugam veure del desaparegut castell, més per l'es espectaculars vistes de la població i de la imponent muralla que la rodeja.

Baixarem del turó i eixirem del recinte enmurallat pel portalet del Foradot per que ens porta camó del Convent de la Serra però caldrà mirar cap enderrare i gaudir de l'espectacular muralla del municipi de Montblanc.

I acabarem la nostra ruta de hui en el convent de la Serra, un antic recinte on vivien monges clarisses que durant el segle Xv esdevingués el segon santuari amb més peregrins de Catalunya, per darrere del de Montserrat,

A l'interior de l'església es venera la imatge de la mare de Déu de la Serra, que portava el sèquit d'una princesa bizantina, però que ja n va poder avançar més per voluntat divina i ací es va quedar per a ser venerada.

I per a recuperar forces res millor que gaudir de la gastronomia catalana en el restaurant cal Magret. Escalibada de verdures al forn, els populars calçots amb salsa romescu i una bona torrada de carn i embotit és el més popular.

Per l'avinguda del Grau i la d'Alacant de Gandia, un passeig per l'arquitctura industrial i d'avantguarda del segle XX i l'art urbà i cultura woke del segle XXI.

 Hui la ruta de l'arc de Sant Martí ens porta a la ciutat de Gandia per a veure com aquest cromàtic fenomen natural s'ha convertit en u símbol d'un dels pilars fonamentals de l'anomenada cultura woke que defensa els drets de les persones LGTB, junt a altres com la lluita per la igualtats de sexes i de pas gaudirem d'arquitectura de l'arquitectura segle XX en l'avinguda del Grau i la d'Alacant quan aquesta era carretera, zona d'esbarjo residencial i polígon industrial.

Iniciarem la ruta en el jardí de Lucrècia Borja una de les quarana-quatre zones ajardinades que l'ajuntament de Gandia ha dedicat a dones importants i cèlebres de la història, que per desgràcia se'n parla poc en els llibres d'història. Visualitzar el paper de la dona en la història és molt de les polítiques progressistes anomenades woke pels polítics conservadors. 

Lucrècia Borja mai va poder decidir en que casar-se, tots els seus matrimonis varen ser concertats pel seu pare el papa Borja Aleixandre VI, per a establir aliances en l'estat de la península Itàlica que en aquell moment li interessava. Lucrècia acabà la vida essent duquesa de Ferrara, en el tercer matrimoni on va ser una gran mecemes de l'art. En aquest jardí trobarem un xicotet i frondós bosc on predominen els arbres de la Mediterrània com són els pins, les carrasques, les oliveres, els lledoners i les garroferes. Hi ha d'altres no tan mediterranis.

Al costat, en un dels murs de l'alqueria Laborde un gran mural de l'artista Flug que racta de visualitzar l'amor entre dues dones, envoltades dels colors de l'arc de Sant Martí mentre es besen. L'original el veurem més avant però com que va ser vandalitzat en diverses ocasions. Ara es troba aquest  ací i protegit amb un enreixat.

L'alqueria Laborde és un exemple d'arquitectura rural residèncial propietat de l'industrial francés Esteve Laborde Bois Jaquet que es va estiblir a la ciutat ducal en l'any 1865 i va establir una fàbrica de seda en ple centre històric, al carrer Sant Francesc de Borja. L'edifici amb planta baixa i pimer pis hui es utilitzat com a centre juvenil i d'associonisme.

Al jardí encara es pot veure una impressionant bassa circular i una varietat d'arbres centenaris gegants que tenen el seu origen en terres més exòtiques com per exemple una impressionant araucària de Norfolk.

Creurem l'avinguda de Blasco Ibánez i continuarem caminant per la carretera del Grau fins a arribar a l'antiga fàbrica d'oli d'oliva La Masia fundada en la meitat del segle passat i que va tancar al 2002. Hui en dia la façana s'ha restaurat i pintat amb un gran mural d'art urbà. Als anys huitanta la marca d'oli es publicitava a les televisions nacionals amb una cançoneta que deia: "Quien utiliza la masia, el cocinero exigente, las mamas iteligentes". Hui aquest spot seria denunciat per la cultura woke per què dóna a entendre que la cuina en casa és cosa de les dones i la cuina professional al més alt nivell és cosa d'homes.

Continuem endavant per la carrertera del Grau i com tota carretera dels dos segles anteriors que s'havia de manternir en condicions calia que tinguera una casa de peons i caminers on deixar les ferramentes pertinents i fins i tot hi viure, per que els vehicles no eren tan ràpids com ho són ara. La casa de peons i caminers de Gandia ha sigut restaurada recentment a l'espera de que se li done un ús cultural.

Però la joia arquitectònica de tot el recorregut de hui no és cap edifici industrial, és un col·legi que en el passat va ser el palau residèncial de la família dels Paris. És l'obra més interessant de l'arquitecte Víctor Beltrí, aixecada en estil modernista en l'any 1903. Seixanta anys després Carmen París i Concpeción Domingo apostaren per convertir la residència de la famíla París en un jardí d'infància i després col·legi sense separació de sexes i talment laic. Una idea massa woke en època franquista que ja porta en peu més de cinquanta anys.

I molt prop en el mur d'un descampat trobarem un mural de l'arc de Sant Martí on s'ensalça l'amor lliure i sense encassellar per sexes, que també ha sigut vandalitzat i restaurat en més d'una ocasió. És obra de l'artista Flug representant a dues dones que no són parella protagonitzznt un bes reivindicatiu en una manifestació pro drets LGTB en París.

I part d'aquest mur dóna a un original palauet d'estil modernista eclèctic que va pertànyer a la família Martínez. L'estat en el que es troba és deplorable, la gran balconada, les reixes i els originals marcs amorfos de les finestren són els únics elements que ens recorden que açò va ser un palau. Unes pintures acolorides on es llig escola infantil municipal Wilson donen el nom quee els gandians utilitzen per a mencionar l'edifici. Altre palau de la ciutat convertit en centre educatiu com el ja vist col·legi abc, el palau dels Vich o el palau ducal.

I just enfront a l'altra part de la carretera del Grau fent cantó amb l'avinguda d'Alacant que rep aquest nom per ser part del traçat de la carretera nacional que va a Alacant, es troba l'edifici la TASA. Va ser construït en estil racionalista durant la segona república per a ser estació de servei, taller i residència. Era el lloc on parar i repostar de camí a Alacant per la costa. El nom TASA ve de Tallers d'automòvil SA.

Continuant per l'avinguda d'Alacant cap al sud tobarem en una pared a ma esquerra un impressionant mural que vol honrar al València Club de Futbol. Els pixavins, que són els habitants de Gandia que pixen vi de tant pagats que estan de la seua ciutat no tenen cap equip de futbol en una divisió superior, el club de Futbol Gàndia, juga en una divisió que equivaldria a una sisena categoria. Millor situat està l'Units pel Bàsquet Gandia, que està en una tercera categoria.

I si continuem direcció sud cap a Oliva per l'avinguda d'Alacant cal creuar el riu Serpis, el riu més llarg de món per que naix a Alcoi, passa per Corea (barri de Gandia) i desemboca a la platja Venècia (la platja més al sud del terme municipal de Gandia. Per a creuar-lo es va aixecar el pont nou en la segona meitat del segle XIX. Abans estava el medieval pont vell aixecat al segle XIV prop del barri del Raval. Si hi havia un invasió pel sud els primers en rebre-la eren els moriscos que vivien en aquest barri i no tenien ni tan sols muralla. 

Des del pont nou divisem en direcció a la mar seguint les aigües del riu d'Alcoi o riu Serpis el pont dl tren Carcaixent-Dénia un exemple d'arquitectura industrial per on passaren trens fins a l'any 1969. Hui és usat per ciclistes i vianants i és la millor opció per a anar a peu de l'estació renfe de Gandia a l'hospital Francesc de Borja.

El patrimoni industrial no acaba ací on acaba la ciutat, més abant podem trobar l'altíssim fumeral d'un antic rajolar que ha sigut restaurat per l'empresa Vicky Foods, que quasi tots coneguem com a Dulcesol. Un parell ceràmic de l'empresa exportadora d'àdobs Nitrato de Chile ha sigut refet. Els nitrats en l'actualitat es fabriquen industrialment amb el cilce de Born-Haber, gràcies a aquestos dos científics, Born físic i Haber químic. Els dos foren guardonats amb el premi Nòbel i varen contribuir a desenvolupar aquest mètode de fabricació de fertilitzants nitrogenats abans que els nitrats minerals s'esgotaren, si no és per ells no hi hauria hagut suficient producció per a alimentar la pobblació humana d'aquell momment i menys que poguera arribar als huit mil tres-cents milions que em som ara.

Menys històrica és l'empresa Autis que per a celebrar els seus vint-i-cinc anys d'història va encarregar un mural a l'artista Eloi Àngel on es veu de fons el port de Gandia i dos mans, una humana i altra robòtica intentant tocar-se. Aques mural és el més gran del País Valencià i un dels deu més gran d'Espanya amb els seus 67x12 metres té una àrea de 804 metres quadrats.

Plaça Major de Sant Mateu, esplendor medieval capital històrica de el Maestrat

 Sant Mateu va ser una de les ciutats més importants del Regne de València, gràcies a, primer als cavallers de l'ordre de l'Hospital i després als de l'ordre de Montesa on el gran maestre de l'ordre montesina tenia el seu palau residència. El negoci de la llana que arribava a majoritàriament a la ciutat de Florència va ser el més produciu, convertint Sant Maeu en la cinquena més poblada ciutat del Regne, seu de les Corts Valenciannes en diverses ocasions. D'aquella època l'edifici més imponent és l'església arxiprestal, cor espiritual de la ciutat i lloc n es celebraven les Corts.

L'església arxiprestal de Sant Mateu era romànica en el seu origen i això ho confirma la seua portada principal, un dels millors i escasos exemples de l'art romànic en el nostre territori. I si es conserva és per que durant la reforma gòtica s'acabaren els diners en 1440 i el temple no va poder ser renovat als peus del temple.

Al seu interior es quedarem realment impressionants per la magnitud de la seua imponent nau única, amb les seues capelles laterals i la rosassa amb vitralls situada en l'àbsis i no en la inacabada façana principal del temple.

En el creuer de l'església està la capella de Sant Climent. És d'estil neoclàssic i cal destacar dues coses d'aquesta capella, primer les pintures murals que la decoren. En la cúpula està representat el martiri de Sant Climent amb la Trinitat i la Mare de Déu a les petxines quatre dones que són les virtuds.

I la segona cosa a destacar de la capella de Sant Climent és una imressionant urna barroca que conté un esquelet complet elganment vestit, que el fervor popular venera com les despulles del màrtir Sant Climent. En realitat venen d'un cementeri de Roma que el papa autoritzà dur a Sant Mateu previ un bon pagament. 

I abans d'eixir a l'exterior per a gaudir de l'exempta torre campanar ens enfilarem cap a la sagristia per a veure el museu parroquial on destaca d'entre totes les peces d'orfebreria la creu grossa, una creu processional que varen regalar els comí, uns rics comerciants de la població. Un calze del papa Luna i un lignus crucis també hi podem trobar.

Eixirem a l'exterior per la portada gòtica prou senzilla per a veure de front la imponent torre campanar de perímetre octogonal com el Micalet de la seu de València i el de l'església arxiprestal de nostra senyora de la Pietat en Alpuente. A l'igual que el Micalet la mesuradel perímetre i d'alçada són la mateixa, però en Sant Mateu els costats són de quatre metres que fan una mesura de trenta-dos i en València són de huit.

Anirem ara el carrer de l'historiador Bonfill on res troben tres joies més del passat medieval de Sant Mateu, la Cort Nova o Casa Consistorial, un edifici del segle XVque es va aixecar per a ser la seu del poder polític de la ciutat, més pròxim a l'església arxiprestal. Al costat hi ha un bucòlic carreró que s'anomena carreró dels jueus, que en temps medieval s'allargava cap a la zona alta.

Al costat està el palau Borrull un bon exemple del gòtic cívil valencià que four residència de l'assessor del lloctinent de l'Ordre de Montesa. El nom actual és el de l'última família important que l'habità. En Sant Mateu es coneix com l'Audiència per que dureant la primera meitat del segle XIX va ser seu del partit judicial.

A l'interior trobarem, encara que un poc desdubuixat des de que el palau es va convertir un lloc de vivendes de lloguer,  un típic palau gòtic valencia amb la porxada en arcs rebaixats, pati central on es custiodien els gegants, que participen en les cercaviles de les festes patronals de la població. 

El més interessant del palau ot ser siga l'hort de darrere que explotaven els llogaters de les cases habilitades al palau. Un gran pou i una històrica sénia ompliven d'aigua una bassa que després abastia d'aigua als sequions de regaven les plantacions.

I davant encara està en peu el forn de la vila, un edifici que està documentat des de l'any 1386 que encara conseva els arcs apuntats originals. El forn si que es va renovar i va estar en funcionament fins a la segona meitat del segle passat. Més tard va ser seu de l'oficina de turisme i hui en dia sols s'obri per a les visites guiades.

I tornarem de nou a la plaça major per a veure i gaudir d'una de les places porticades medievals més interessants del nostre territori on es celebrava fira, privilegi quue va concedir Jaume I a l'ordre de Sant Joan de l'Hospital.

I d'època medieval s'aixeca la font de l'àngel, una font gòtica coronada amb un àngel símbol de l'evangelista patró del poble Sant Mateu. Quan la carrertera de Castelló passava per dins de la població i vingueren els cotxes, s´hagué de desplaçar a un costat deixant el seu lloc original, el centre de la plaça.

I per a dinar res millor que fer-ho en algun dels restaurants d'aquesta plaça i degustar, si encara no és esiu i la calor aplatana, l'olleta de Sant Mateu, que amb les seues peculiaritats a altres llocs dirien putxero. En el restaurant la plaça 7 pots degustar-la a un menjador al que s'accedeix travessant un arc gòtic.