Rangiriri Pa en Nova Zelanda, on els britànics arrassaren amb l'exèrcit maorí

 Nova Zelanda es va independitzar d'una manera progressiva de la Corona Britànica, per tant tampoc té en el seu calendari de celebracions un dia de la independència. En la primera meitat del segle XIX es produïren els primers assentaments de gent de l'Imperi Britànic que començà a intercanviar armes de foc per pedres precioses als maoris. Aquest fet va provocar guerres internes i masacres entre tribus maoris que junt amb la pressió de l'Imperi Francés per ocupar les terres es va signar un tractat, el de Waitangi on els maoris serien subdits britànics a canvi de protecció. Però en 1863 els britànics es saltaren el pacte i amb la invasió del Waikato es feren en l'illa Nord.

Entre el 20 i el 21 de novembre de l'any 1863 es donà el major enfrontament entre les tropes de la Corona Britànica i les tropes maorís, conegut com la batalla de Rangiriri. Encara que la victòria es va decantar cap als europues, les baixes de soldats britànics va ser alta i es van soterrar en un cementeri en el lloc de Ragiriri Paa que hui visitem.

L'entrada al lloc històric de Rangiriri Paa es fa a través d'una estructura de fusta d'artesans maoris on es poden veure esculpides les figures humanoides amb uns ulls que estan fets amb una cotitzada closca d'interior nacarat i verd que s'arreplega en les platges de Nova Zelanada.

De maoris, de quatre-cents se'n salvaren cent huitanta, molts tenint en compte que les tropes britàniques constaven de mil cinc-cents soldats. I és que estaven molt ben organitzats i havien dissenyat un sistema de trinxeres, que encara s'intueix i tot gràcies a que aquest lloc, Rangiriri Paa, s'ha preferit conservar i una carretera de circumvalació s'ha desviat.

El lloc amb un memorial s'havia d'haver inaugurat en 2013 coincidint amb el cent cinquanta aniversari de la batalla de Rangiriri, però tot es va retrassar fins a l'any 2013. El territori aquest torna a estar en mans dels primitiuus habitants de l'illa i hui pertany a Waikato- Tainui, un grup de maorís, després de la cessió que feu la ministra de Conservació en l'any 2016. Cal dir que la maitexa reina Isabel II va demanar disculpes en l'any 1995 i el govern de Nova Zelanda indemnitzà amb diners a les tribus que van perdre el seu territori. Un bonic monument de fusta tallada d'art maorí ho recorda.

Un curiòs camí flanquejat als dos costats per unes estructures de fusta que semblen rems criden destaquen entre la verdor d'aquesta zona. Aquestes fustes són armes que poden deixar mort a qualsevol soldat d'un cop.

Aquest paratge convida a la passetjada per que està ubicat entre les aigües del llac Kopuera i el riu Waikato, que en maorí vol dir aigua corrent i que després de recòrrer més de quatre-cents quilòmetres desemboca en la mar de Tasmània.

La vella Marsella, un viatge e l'edat mitjana

 Tercera entrada dedicad a artistes que s'han dedicat la seua carrera a un tipus d'art que no es mostra massa als museus com és el cas de Maurice Béjart, un dels millors coreògrafs i ballarins del nostre país veí, França. Hui viatgem a Marsella, la ciutat on va nàixer, per a recòrrer el seu centre històric que amb el seu laberint de carrers ens traslladarà a l'edat mitjana.

Entrarem al recinte medieval per la porta d'Aix, una porta de la muralla que ja no existeix però prop d'on estaava ubicada es va aixecar un arc del triomf. Aquesta construcció de la primera meitat del segle XIX està insirada en l'arc romà de Tito de la ciutat eterna, en ell es conten les victories del dic d'Angulema en Espanya.

Molt prop ja dins de l'entramat de carrers encara es pot veure un arc ojival del conegt com aqüeducte de l'Huveaume que es va aixecar al segle XIII per a subministrar d'aigua a una població en continu augment.

Un dels monuments més interessants que podem trobar al coret d'aquesta ciutat francesa és la Vieille Charité, un hospici aixecat al segle  XVII per a acollir als més desafavorits. Gent sense recursos, gent que perdé la eua vivenda per la destrucció del port per part dels nazis, han viscut ací.

L'edifici hui ja no acull a persones pobres i està dedicat a la cultura per que és la seu de quatre museus. Cal entrar al seu interior i passejar pel su imponent claustre. Al mig d'ell podem trobar una bonica església de façana clàssica i gran cúpula.

I ara toca anar a veure la vella catedral però abans cal deixar-se perdre pels grisos i decuidats carrers i carrerons de la vella Marsella que poc a poc van despertant del mal son e la decadència amb bonics colors i xicots negocis.

I a peu del port, on de tant en tant atraca un enorme creuer que la fa xicoteta, trobem la catedral de Santa Maria la Major que té dimensions comparables a la basílica de Sant Pere del Vaticà. Es tracta d'una construcció complexa on s'integren dues esglésies la medieval i la del segle XIX.

Al seu interior quedarem esbalaïts per la decoració neobizantina afegida al segle XIX on sense voler escatimar s'utilitzaren els millors materials com per exemple el marbre de Carrara, mosaics venecians, ònix d'Itàlia i Tunísia.

A l'entrada esquerra del port s'aixeca una de les nombrosses fortificacions que protegeixen el port més important del Mediterrani. Es tracta del fort de Sant Joan amb la seua peculiar torre del far, Al segle XII pertanyia a l'ordre de sant Joan de l'Hospital, l'edifici actual és del segle XVII i hui en dia acull el Museu de les Civilitzacions Europees i Mediterrànies.

Una curiossa escultura coneguda com l'entrenador d'ossos es troba davant del fort de Sant Joan. És obra de l'escultor Louís Marcel Botinelly. L'escultra representa a un jove tocant la pandereta mete ensenya un exercici d'equilibri a dos ossets.

I la fi del nostre recorregut serà l'església de Sant Llorenç, l'única plenament medieval que es conserva en la ciutat de Marsella. Es va aixecar al segle XII i donava servei religiós als pescadors que vivien en barri conegut com a le pannier, la cistella que hui hm recorregut.

El barri d'Eyüp d'Istambul, lloc d'inspiració de l'escriptor Pierre Loti

La ciutat d'Istambul ha sigut atacada i assetjada per mar en moltíssimes ocasions, la primera vegada que els àrabs ho feren va ser en l'any 670, quan s'anomenava Constantinoble i no aconseguiren conquerir-la fins quasi huit segles després. Hui visitem el barri d'Eyüp, situat a la vora esquerra del corn d'or i la millor forma d'arribar-hi en transport públic és amb vaixell.

Al desembarcar en el moll Eyüp Vapur Iskelesi i caminant cap a dins del corn d'or no massa lluny trobaràs la mesquita Eyüp Sultan manada construir pel soldà otomà Mehmed II als cinc anys de conquerir Constantinoble i en un lloc que en aquell temps estava lluny i fora de les muralles de la ciutat.

El motiu era ben clar, en aquest lloc va perdre la vida la mà dreta de Mahoma durant el primer setge dels musulmans a la ciutat de Constantinoble en l'any 670 i és ací on Abu Ayyp al-Ansari va ser soterrat. Llavors s'aixecà també un gran mausoleu i es va convertir en un dels llocs de peregrinatge més importants de l'islam. 

Més musulmans han volgut ser soterrats ací on es pot veure un curiós xicotet cementeri amb les típiques làides molt altes i estretetes fetes en marbre blanc i amb inscripcions daurades sobre fons verd i caligrafia àrab.

I la següent feina que has de fer és pujar al pujol de Pierre Loti mitjançant un funicular que en poc de temps passaràs d'estar quasi en les aigües del corn d'or a estar al cim d'un xicotet pujol. També pots pujar a peu però trigaràs vint minuts.

La millor cosa a fer ja dalt del pujol és de gaudir de les impressionants vistes que hi han al corn d'or  i de dues xicotetes illes i rodejats d'una espectacular vegetació de vegades difícil de trobar en la citat més poblada d'Europa.

Si passeges pel cim d'aquest pujol pot ser et siga possible trobar diverses cases habitades algunes d'elles fetes en fusta amb balcons i grans ventanals, representen l'exemple típic de vivenda otomana tan corrent en els segles anteriors.

Però la cosa millor que pots fer en aquest lloc es seure al café Pierre Loti a prendre un café turc i relaxar-te gaudint de les vistes i de l'aromàtic café. Aquest era el lloc on venia l'escriptor francés Laurent Vlaud conegut amb el nom de Pierre Loti que dóna nom al pujol i fins i tot al barri.

El cementeri de Milà, digne de visitar i al costat de l'Estació Central

 Tancarem la darrera entrada de l'any visitant un dels cementeris més espectaculars d'Europa, un monument més d'aquesta històrica ciutat del Nord d'Itàlia. Es va construir al segle XIX i a diferència dels cementeris de l'època, no età a les afores.

Per a arribar al cementeri el millor és anar amb el tren i és que l'Estació Central de Milà, encara que ja n'existia una més antiga del segle XIX la que veiem ara es va inaugurar en l'any 1931. El rei Víctor Manuel III va col·locar la primera pedra vint-i-cinc anys abans.

En eixir de l'estació el que més ens sorprendrà és la magnificiència de les torres Unicredit són l'edifici més alt d'Itàlia. Aquestos gratacels de parets de vidre mesuren dos-cents trenta-un metres i són obra de l'arquitecte César Pelli.

L'entrada al cementeri és realment impressionant, està construïda amb dos tipus de pedra imitant el romànic pisà. En principi estava pensat que fora una església però finalment acull les despulles de persontages il·lustres com Garibaldi, Verdi o Maria Callas. El lloc es coneix com Famedio.

El crematori que va ser el primer que hi hagué a Europa no és ni de bon tros l'element més destacable per la seua arquitectura i escultura, però té el seu encant amb algunes columnes que intenten donar-li un aspecte de l'antiguitat clàssica. 

L'ossari és un dels altres edificis de visita obligada del cementeri de Milà, concebit primer com a capella catòlica en 1930 va adquirir la nova funció, està construït amb dos tipos de pedra respectant el model del cementeri original de l'arquitecte Maciachini.

El lloc més cotitzat del cementeri on aspiraven a passar la vida eterna les famílies riques burgeses de la ciutat de Milà és la necròpolis, el centre geomètric d'un conjunt d'octògons concèntrics on estan les millors capelles funeràries.

El mounment funerari més fotografiat del cementeri pot ser siga el del senador Bernocchi i la seua esposa. El disseny és obra d'Alessandro Minali, un escultor del segle XX que en aquesta obra combina la modernitat amb el periode clàssic. En l'espiral es representen capítols de la vida de Jesucrist.

Evocant l'antic Egipte podem trobar el mausoleu de la família Bruni. L'escultura vestida a l'estil clàssic representa el dolor i amb una mà protegeix una urna de bronze i amb l'altra assenyala el nom de la família. Una esfinge fa guàrdia a l'entrada de la piràmide.

En una avinguda secundària està el monument funerari de la família Dompé de Mondarco. Una gran vela de pedra i coure dels anys cinquanta del segle passat cobreix un sarcòfag de marbre romà del segle III que està decorat amb muses.

I per a acabar la ruta de hui vos deixe la imatge d'aquest tendre grup escultòric que em va sorprendre i que després de quasi set anys de la meua visita ja no recorde, però es pot apreciar el tendre bes d'un xiquet sostingut per sa mare a la tomba del qui deu ser son pare.

El cementeri Sant Antoni d'Alcoi, un dels més monumentals del país construït en plena efervescencia del modernisme.

 El lloc de soterrment dels morts des de temps medievals fins al segle XVIII sempre havia estat en un descampat al costat de les parròquies. Una llei nacional ho va prohibir per evitar pandèmies i malalties i els cementeris es varen traslladar fora de les ciutats. I es quan l'art funerari dels mausoleus deixà de ser única i esclusivament cosa de reis i nobles i els rics burgesos es convertiren en clients VIP d'escultors. En Alcoi, la ciutat industrial per excel·lència del País Valencià amb una important burgesia industrial es troba un dels més monumentals cementeris del País.

Només entrar al cementeri a mà esquerra es troba un peculiar mausoleu, amb dues parts antagòniques la de davant feta d'un material que imita la pedra sembla un monument megalític, a la part de darrere ja es pot veure l'àngel obra de l'escultor modernista Llorenç Ridaura. Ací descansa Agustí Gisbert un ric empresari que tenia una fàbrica de mistos. Cal dir que aquesta original toba va guanyar al 2014 el premi al millor mausoleu.

Mirant a la dreta ens quedarem captivats per la monumentalitat del mausoleu d'Enric Carbonell, aquell empresari textil alcoià. Sempre s'ha que després d'un llarg viatge per carretera des d'Alcoi a Alacant va demanar allotjament en l'hotel Palace i per anar brut per la polseguera del camí no li van donar allotjament, aleshores en l'any 1920 va construir al costat de l'hotel la casa Carbonell, un dels edificis més bonics de la ciutat d'Alacant que acabà eclipsant al Palace.

I darrere d'aquest monumental  mausoleu se n'aixeca d'altre que sembla una xicoteta ermita amb parets de rics marbres i unes espectaculars vitralls que no tenen res que envejar al de les històriques esglésies. El vidre va ser un gran protagonista durant el modernisme i els germans Maumejean d'origen francés s'establiren en Alcoi sabedors de que tindrien bona clientela. Els clients d'aquells genrmans vinguts de França i que estan soterrats ací son de la família Vicens que tenien un banc.

I caminarem cap a dins i de la primera meitat del segle XX farem un gran bot, per veure el mausoleu més actual que està fet en plàstic per a la família que es dedica a la fabricació de plàstic. El disseny és també més actual ja que representa un cub de color de ferro rovellat.

I després de visitar els millors mausoleus dels empressaris caminarem fins a una gran piràmide central coneguda amb el nom de cenotafi,que segons la wikipèdia es el lloc destinat a honrar la memòria d'algú que no està soterrat ahí. 

L'interior és sobrecollidor per la poca llum natural amb la llum dels ciris i tot coronat amb una volta semiesfèrica. Ací s'honra la memòria de grans personatges de la cultura que la ciutat d'Alcoi ha donat al món com són l'escriptora Isabel-Clara Simó autora d'undels meus llibres preferits, Júlia i el cantant-actor Ovidi Montllor.

Junt als murs del cementeri sota terra es troben unes impresionants gleries subterrànies de volta de canò amb parets plenes de nínxols, que cal recòrrer-la. Cada pocs metres es comuniquen amb l'exterior així que tenen llum natural i per tant no resulten gens claustrofòbiques.

Un alcalde d'Alcoi està soterrat ací, Agustí Albors "el Pelletes" que l'escriptora Isabel-Clara Simó va immortalitzar al seu llibre Júlia. De caire progressiste va lluitar en diverses revolucions com la de la Gloriosa en 1868 però essent alcalde va utilitzar la força publica per a sufocar els vaguistes de la revolució del Petroli de 1873 i acabà essent arrossegat pels carrers de la ciutat.

I com en una ciutat amb uns quants destaquen però una imensa majoria de gent anònima la pobla. I d'aquest cementeri on descansa la immensa majoria de gent anònima deixe fora d'aquest anonimat a eixe senyor que venia loteria i a la senyora que demanà en vida que en la seua sepultura si li posaven flors que foren amb els colors de la república.

I soterrat quasi de forma anònima esperant el seu lloc en la zona dels grans mausoleus està el cantant Camilo Sesto o millor dit Camilo Blanes Cortés en companyia dels seus pares Eliseo Blanes i Joaquina Cortés.