El cementeri Rasu de Vilnius, una vall per al descans etern.

Segons la nostra cultura en Tots Sants toca anar al cementeri i posar flors als nostres familiars que passaren a millor vida. Així que hui encetem la sèrie final d'entrades de l'any 2023 que estaran dedicades a llocs de soterrament.

 I començarem la tournée en la ciutat de Vilnius, la capital de Lituània. Eixirem del barri república independent d'Užupis i en direcció oest ens trobarem amb el grandiós baluard del segle XVI hui convertit en museu d'armament. 

Cap al sud ens trobarem en la majestuosa façana de l'església de l'Ascenció construïda d'estil barroc entre el segle XVII i XVIII. Destaca la seua façana flanquejada per dues torres campanar i un interior més modest.

Abans d'arribar al cementeri altra església ens espera, aquesta dedicada al Cor de Jesús, es va aixecar a principis del segle XVIII per a donar servei a una congregació. Després de la segona guerra mundial es va convertir en pressó.

I unes quantes passes més cap al sud arribem al Cementeri Rasu.ubicat en una xicoteta vall rodejada de xicotets pujols i ple d'una varietat d'arbres molt ornamentals. El cementeri és del segle XVIII i és un dels més antics de Lituània.

Una secció del cementery es va fer nova per a donar sepultura als soldats polacs, bielorusos i lituans caiguts en la guerra poloneso-soviètica de 1920. Es tracta d'un lloc de tombes en terra amb làpida rectangular i creu esculpida.

Una capella neogòtica es pot visitar dins del cementeri. Està construïda sobre un pujol així que es pot veure des de cada racó del cementeri. En 1850 ja hi havia una capella, però l'actual és de 1883 i des de 2019 acull les despulles dels líders que lluitaren contra el poder del tsar en 1863-1864.

Cap a l'oest arribarem a l'Estació Central de Tren de Vilnius que es va obrir en l'any 1861 com aturada de la línia de tren que anava de Varsòvia a Sant Petersburg.  És el principal nus ferroviari de Lituània i en temps de pau tenia comunicació amb diferents destinacions internacionals com Minsk, Kalinigrad , Moscou i Sant Petresburg.

Molt pop de l'Estació Central de Tren està el mercat, conegut amb el nom Hales Tugarviete, un lloc per a comprar productos frescos en l'entrada al centre històric de la ciutat. L'edifici antic es va aixecar en l'any 1906.

Molt prop en una xicoteta plaça es troba l'ou. Es tracta d'un ou de pàscua decorat a l'estil ordtodox que está damunt d'una columna que es va posar en 2001. La plaça no és massa lluidora però l'escultura resulta d'allò més original o cap fer-se una foto.

Molt a prop està l'església de Tots els Sants, un temple barroc de la primera meitat del segle XVII. En principi va ser part del monestir dels carmelites, durant l'ocupació napoleònica va ser hospital, en era comunista va ser magatzem i des de 1991 torna a ser església per a fidels.

I la darrera parada que farem hui serà en una sinagoga. És l'única de tota la ciutat que encara està en ús deles més de cent que tingués la ciutat. Es va construir en l'any 1903 en un estil romànic-morisc. Després de la segona guerra mundial va ser fàbrica de metall.

Kaipeda, la ciutat portuària més gran de Lituània i amb més cases d'entramats de fusta.

El següent país ocupat pel Tercer Reich que anem a visitar és Lituània, un país que ha format part de la medieval Orde Teutònica, a una coalició de nacions junt a Polònia i Ucraïna, a Prússia i a la Unió Soviètica fins aconseguir la seua independència en l'any 1990.

El nostre tour transcorrerà per la tranquil·la ciutat de Klaipeda, el port més important del país, ubicat ente el Bàltic i la llacuna de Curlàndia, una zona declara reserva de la biosfera. Recomanable del tot és agafar un vaixell que navegue per aquesta extensió d'aigua separada de la mar per una franja arenosa coberta de boscos i amb dunes impressionants a l'altre extrem, junt a la villa turística de Nida on ja estiguèrem fa uns anys.

En direcció cap al port trobarem també un pont giratori on dos operaris s'encarreguen de rodar-lo per a permetre el pas de vaixells menuts des de la mar i la llacuna fins al riu Danés, fins a la instal·lació d'aquest pont metàl·lic en l'any 1879 hi va haver un altre de fusta.

Per aquest riu va navegar el veler de fusta Meridianas per a deixar-lo amarrat al port i conveetir-se en el símbol de la ciutat. Aquest veler és un dels 91 que hagué de construir Finlàndia per a compensar a l'URSS per les pèrdues de la guerra segons un tractat firmat en 1944.

Al centre històric de la ciutat trobarem un teatre neoclàssic construit en l'any 1857 des d'on Adolf Hitler va justificar en un discurs l'anexió de la ciutat que en aquella època es deia Memel. El nom dw Klaipeda prové de l'era medieval quan tribus bàltiques s'establiren en la zona.

Davant del teatre hi ha una bonica font amb l'escultura d'una xiqueta. Aquesta xiqueta és coneguda amb el nom d'Aniké Tarava i és la protagonista d'un poema de Simon Dach. Aquest poeta en llengua alemanya va nàixer en Klaipeda quan la ciutat formava part de Prússia.

N'hi ha d'altres escultures interessants del barri dels artessans que cal anar descobrint i gaudint. Si trobes la del deshollinador, considerat afortunat, aquestos hòmens que lleven sutja de les xemeneies diuen que donen sort. 

El monument més antic de la ciutat és el castell de Memelburg, o més bé el poc que queda d'ell. Era una fortalesa aixecada pels cavalles de l'Orde Teutònica del que sols resta a diu de hui algunes galeries sota terra convertides en museu.

I per a mi el més interessant de la ciutat després de la seua extraordinària ubicació entre el Bàltic´el riu Danés i la llacuna de Curlàndia és sense cap mena de dubte les seues cases d'esil fachwerk, les cases d'entramats de fusta tan comunes en Alemanya.

Užupis, la república independent de Vilnius en Lituània.

 La setmana passada es complien cinquanta-cinc anys de la declaració de nació sobirana d'una plataforma marítima en el mar del Nord, per part d'un ciutadà britànic de nom Paddy Roy Bates i que cap país reconeix i que cap jutge del món revoca per no estar en les aigües territorials de cap nació. Així que hui encetarem una trilogia d'entrades a repúbliques independents declarades per un grup de veïns que cap estat reconeix la seua sobirania.

El nostre primer destí de la trilogia serà el barri d'Užupis, situat a l'altra part del riu Vilna que divideix el centre històric de Vilnius, la capital de Lituània. El centre històric està declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO i  Užupis era el lloc d'assentament dels jueus, però durant la Segona Guerra Mundial molts moriren i altres s'escaparen. Les cases abandonades a poc a poc anaren essent repoblades per gent marginal i artistes que han convertit aquest escàs mig quilòmetre quadrat en el barri més bohemi dels països bàltics.

A la vora del riu Vilna i al costat del pont d'Užupis i abans de creuar el pont que ens durà a la república independent ens anem a detindre en la catedral ortodoxa de Santa Maria, un dels temples més antics de la ciutat. Va ser construïda al segle XIV per arquitectes del Rus de Kíev. 

Aquesta catedral ha patit incendis, atacs, destroses durant la Segona Guerra Mundial, i ha estat destinada a molts usos com per exemple biblioteca i aula estudi d'anatomia, però hui dóna servei a la comunitat ortodoxa russa i bielorussa, com quan es va construir. L'iconoclast de l'interior és una meravella.

I creuant el pont d' Užupis ens deixarem perdre pels carrers del barri república, alguns ben conservats, altres no tant, però tots ells molt bucòlics i amb l'atmosfera bohèmia que caracteritza aquest lloc conegut com el Montmartre de Lituània.

Com a república independent té un exèrcit propi de dotze persones i constitució pròpia amb uns quaranta-un articles que estan exposats en diversos idiomes, perquè tothom els puga entendre, en uns panells d'un carrer de la zona sud.

El centre neuràlgic de la república independent d' Užupis potser siga una plaça triangular on podem trobar una columna coronada pel famós àngel d' Užupis. Aquest ser celestial alat tocant la trompeta és el símbol de barri des que va ser emplaçat al centre de la plaça en l'any 2002, quatre anys després de la declaració d'independència.

El monument més destacat d'Užupis és la xicoteta església dedicada a sant Bertomeu i aixecada a principis del segle XIX. Hui en dia dona serveis de misses catòliques a la comunitat de polonesos i de bielorussos.

I abandonarem el barri república independent pel pont de Sant Bernardí, el riu Vilna, que els lituans anomenen Neris i el seu bosc de ribera ens donarà bones vistes i el soroll de l'aigua ens donarà pau i tranquil·litat.

A l'altra part del riu ens esperem un conjunt monumental format per dues esglésies, l'església Bernardina del monestir franciscà i sobretot l'església de Santa Anna d'estil gòtic lituà feta amb rajola. Diuen que Napoleó volia emportar-se aquesta joia d'església de Santa Anna a París.

 

El museu dels gats de Šiuliai, el museu més original de Lituània.

 Hui viatgem a la quarta ciutat més poblada de Lituània per a conéixer un original museu dedicat als gats, que a banda de gats n tots els formats té moltíssimes sorpreses més. Ja estiguérem en aquesta ciutar fa quasi cinc anys on pogérem gaudir del lloc més màgic del país bàltic, Kryziu-Kalnas, que en lituà significa el turó de les creus.

El monument més emblemàtic de la ciutat de Šiuliai és amb tota seguretat la seua catedral dedicada als sants Pere i Pau. Es tracta d'un esbelt temple de principis del segle XVII del renaiximent de l'era de la República de les Dues Nacions, quan Polònia, Lituània, Bielorrúsia i Ucraïna formaven una monarquia federalista que va ser tota una potència de l'Europa oriental.

La porta principal de la catedral està ubicada, curiosament, sota l'alt campanar de planta octogonal que va ser renovat a la fi del segle XIX després de que li caiguera un raig. Però el procés de restauració més fort que ha patit el temple va ser en era soviètica, després dels greus danys patits en la segona guerra mundial.

A linterior podrem gaudir d'una alta de planta de creu llatina amb volta amb decoració senzilla, les pintures murals que la decoraven es varen perdre. El que més sorpren d'aquesta elegant nau és la dominant blancor que sols es veu trencada pel color de fusta dels bancs i el color daurat de les lampades. Fins i tot els altars són blancs.

I de la cateedral de Santt Pere i Sant Pau, cainarem una estona junt a un llac que deixarem darrere per a tornar després. Una agradable senda ens portarà al museu dels gats, el motiu de l'entrada de hui, que com ja he dit abans ens va a regalar diverses sorpreses.

En aquest museu l'animal doméstic més popular, després del gos, és el protagonista i per tant l'anem a trobar representat de totes les maneres possibles i amb tots els formats possibles. Veurem figuretes de gats de tots els colors i grandàries.

Però no sols l'art de l'escultura s'ha utilitzat en aquest peculiar museu per a representar al rei dels felins domèstics, també hi podem gaudir d'alguna representació pictòrica, que no crec que siga de cap geni de la pintura universal però resulta simpàtica.

I fins i tot algunes de les finestres del modern edifici on s'ubica aquest museu lituà dedicat als simpàtics i entranyables gats, estan fetes amb vitrals, alguns acolorits i altres que combinen el vidre transparent amb el vidre fumat.

I en un museu dedicat als gats, per què no hi poden haver gats reals de pel i ossos que es passegen amb sigil i elegància per totes les sales deixant bocabadats als visitants? Doncs si, en aquest museu gats reals formen part de la col·lecció permanent.

La segona part del museu, no té cap tipus de relació amb els gats, es tracta d'un terrari amb diverses urnes plenes de rèptils, especialment serps que em va costar deu o ajuda accedir. Fins i tot em fan por i fàstic les serps mortes, com veure-les vives. Poc a poc i amb molta concentració vaig accedir a la sala on hi havia diverses espècies de pitons, però jo sols adjuntaré la foto dels caimans.

I tornarem al llac per a relaxar-nos i gaudir del sol, els esports naútics o simplement sentar-se en un terrassa per veure com els altres ho fan. Aquest llac que hi ha entre la catedral i el museu del gat s'anomena TalkŠa, però en la ciutat hi han molts més.

A la vora del llac hi ha un parc amb alguna terrassa i el seu habitant més famós, una nerviosa rabosa coneguda amb el nom de la rabosa de ferro, obra de l'escultar Vilius Purovas. Hi ha també un gegant rellotge solar amb una columna que fa de gnòmon i que està coronada amb una escultura daurada que 

representa un arquer.