Plaça Major de Sant Mateu, esplendor medieval capital històrica de el Maestrat

 Sant Mateu va ser una de les ciutats més importants del Regne de València, gràcies a, primer als cavallers de l'ordre de l'Hospital i després als de l'ordre de Montesa on el gran maestre de l'ordre montesina tenia el seu palau residència. El negoci de la llana que arribava a majoritàriament a la ciutat de Florència va ser el més produciu, convertint Sant Maeu en la cinquena més poblada ciutat del Regne, seu de les Corts Valenciannes en diverses ocasions. D'aquella època l'edifici més imponent és l'església arxiprestal, cor espiritual de la ciutat i lloc n es celebraven les Corts.

L'església arxiprestal de Sant Mateu era romànica en el seu origen i això ho confirma la seua portada principal, un dels millors i escasos exemples de l'art romànic en el nostre territori. I si es conserva és per que durant la reforma gòtica s'acabaren els diners en 1440 i el temple no va poder ser renovat als peus del temple.

Al seu interior es quedarem realment impressionants per la magnitud de la seua imponent nau única, amb les seues capelles laterals i la rosassa amb vitralls situada en l'àbsis i no en la inacabada façana principal del temple.

En el creuer de l'església està la capella de Sant Climent. És d'estil neoclàssic i cal destacar dues coses d'aquesta capella, primer les pintures murals que la decoren. En la cúpula està representat el martiri de Sant Climent amb la Trinitat i la Mare de Déu a les petxines quatre dones que són les virtuds.

I la segona cosa a destacar de la capella de Sant Climent és una imressionant urna barroca que conté un esquelet complet elganment vestit, que el fervor popular venera com les despulles del màrtir Sant Climent. En realitat venen d'un cementeri de Roma que el papa autoritzà dur a Sant Mateu previ un bon pagament. 

I abans d'eixir a l'exterior per a gaudir de l'exempta torre campanar ens enfilarem cap a la sagristia per a veure el museu parroquial on destaca d'entre totes les peces d'orfebreria la creu grossa, una creu processional que varen regalar els comí, uns rics comerciants de la població. Un calze del papa Luna i un lignus crucis també hi podem trobar.

Eixirem a l'exterior per la portada gòtica prou senzilla per a veure de front la imponent torre campanar de perímetre octogonal com el Micalet de la seu de València i el de l'església arxiprestal de nostra senyora de la Pietat en Alpuente. A l'igual que el Micalet la mesuradel perímetre i d'alçada són la mateixa, però en Sant Mateu els costats són de quatre metres que fan una mesura de trenta-dos i en València són de huit.

Anirem ara el carrer de l'historiador Bonfill on res troben tres joies més del passat medieval de Sant Mateu, la Cort Nova o Casa Consistorial, un edifici del segle XVque es va aixecar per a ser la seu del poder polític de la ciutat, més pròxim a l'església arxiprestal. Al costat hi ha un bucòlic carreró que s'anomena carreró dels jueus, que en temps medieval s'allargava cap a la zona alta.

Al costat està el palau Borrull un bon exemple del gòtic cívil valencià que four residència de l'assessor del lloctinent de l'Ordre de Montesa. El nom actual és el de l'última família important que l'habità. En Sant Mateu es coneix com l'Audiència per que dureant la primera meitat del segle XIX va ser seu del partit judicial.

A l'interior trobarem, encara que un poc desdubuixat des de que el palau es va convertir un lloc de vivendes de lloguer,  un típic palau gòtic valencia amb la porxada en arcs rebaixats, pati central on es custiodien els gegants, que participen en les cercaviles de les festes patronals de la població. 

El més interessant del palau ot ser siga l'hort de darrere que explotaven els llogaters de les cases habilitades al palau. Un gran pou i una històrica sénia ompliven d'aigua una bassa que després abastia d'aigua als sequions de regaven les plantacions.

I davant encara està en peu el forn de la vila, un edifici que està documentat des de l'any 1386 que encara conseva els arcs apuntats originals. El forn si que es va renovar i va estar en funcionament fins a la segona meitat del segle passat. Més tard va ser seu de l'oficina de turisme i hui en dia sols s'obri per a les visites guiades.

I tornarem de nou a la plaça major per a veure i gaudir d'una de les places porticades medievals més interessants del nostre territori on es celebrava fira, privilegi quue va concedir Jaume I a l'ordre de Sant Joan de l'Hospital.

I d'època medieval s'aixeca la font de l'àngel, una font gòtica coronada amb un àngel símbol de l'evangelista patró del poble Sant Mateu. Quan la carrertera de Castelló passava per dins de la població i vingueren els cotxes, s´hagué de desplaçar a un costat deixant el seu lloc original, el centre de la plaça.

I per a dinar res millor que fer-ho en algun dels restaurants d'aquesta plaça i degustar, si encara no és esiu i la calor aplatana, l'olleta de Sant Mateu, que amb les seues peculiaritats a altres llocs dirien putxero. En el restaurant la plaça 7 pots degustar-la a un menjador al que s'accedeix travessant un arc gòtic.

El centre històric de Wiesbaden, la ciutat dels banys i capital de l'estat més financer d'Alemanya.

 Hui visiarem Wiesbaden, la ciutat on està el parlament de l'estat més financer d'Alemanya, Hesse. Encara que té tres-cents mil habitants no és la ciutat més poblada de l'estat o land, Frankfurt li guanya de bon tros, si és la capital.

Al 2010 quasi el trenta per cent de la població es declarava cristiana evangèlica, el vint-i-quatre catòlica i l'onze per cent musulmana. Nosaltres començarem la nostra visita en la Bonifatiusplatz, la plaça on es troba l'església catòlica més important de la ciutat.

Es tracta d'un edifici neogòtic cnstruït en la primera meitat del segle XIX, De l'exterior destaquen les dues agules dels campanars que arriben fins als seixanta-huit metres d'alçada, A l'interior vint-i-huit pilars octogonals sostenen la volta de creueria de tan sols divuit metres d'alçada.

Passejaren per agradables carrers per a vianants plens de comerços i cafeteries amb edificis no massa alts que encara ens transporten a la ciutat alemanya dels banys on hi havia més turistes i pelegrins que habitants e el segle XVI, quan la reforma protestant s'apoderà de la ciutat.

Arribarem a la plaça principal de la ciutat la Marktplatz on es troba l'ajuntament, l'anic castell dels ducs, la principal església del mercat i la marktsaüle, una peculiar columna que en realitat és una xemeneia que ventila el mercat subterrani que es va fer a principis del segle XX. El mercat hui és el Museu de la Ciutat.

Al mig de la plaça veïna del castell es va aixecar entre 1884 i 1887 el nou ajuntament, un edifici d'estil neorrenaixentista que recorda els castells del Loira. La planta baixa és un retaurant les altres dependències són del propi ajuntament.

L'ajuntament vell també està ubicat en aquesta plaça i data del segle XVII. Aquest edifici si que és d'estil renaixentista tardà però renaixentista amb transició al barroc. Hui en dia és el egistre civil i l'edifici més antic de a ciutat.

I en la plaça del mercat podem veure l'edifici més impressionant de tota la ciutat, la Marktkirche que vol dir l'església del mercat en alemany. Es tracta d'una imponent construcció de rajola roja d'estil neogòtic i principal temple protestant de Wiesbaden.

I acabarem la ruta de hui en el parlament de Hesse, ubicat en el Wiesbaden Stadtschloss o Palau de la ciutat de Wiesbaden, Es va construir entre 1837 i 1841 per ordre del Duc de Nassau per a ser la seua residència. És d'estil neoclàssic senzill però elegant i parlament en acabar la segona guerra mundial.

El centre històric de Tórshavn, el lloc més animat de les Illes Fèroe

 Les Illes Fèroe encara que pertanyen a Dinamarca són un territori autònom de Dinamarca amb quasi totes les competències excepte defensa i relacions internacionals. No poden participar en els jocs olímpics amb bandera pròpia però si en mundials de futbòl, per tant hui visitarem la seua capital, Tórshavn, on està el parlament.

Abans de visitar el primitiu parlament de les Illes Feroe farem una passejada per un promontori vora mar on es troba la fortalesa d'Skansin. Es va construir en l'any 1580. Va ser destruit i renovat en diverses ocasions, Hui veiem sols quatre murs i peces d'artilleria que no tindran ni cent anys.

També està ubicat al mateix promontori que la fortalesa el Far internacional d'Skansin. Es va aixecar en l'any 1888 i marca el camí pel canal que separa les illes de Tórshavn de l'illa de Nólsoy. Paga la pena hi arribar i gaudir de les bones vistes del port de la capital de les Illes Fèroe.

El primitiu parlament viking, un dels més antics del món, el Tung que crearen els noruecs quan arribaren a les illes, es troba en un promontori peninsular anomenat Tungares, que significa el moll del parlament. Ja es té constància d'assembleees parlamentàries en l'any 825. Evidentment el que trobem hui no data daquella èpoc però si hi veurem cases amb segles d'història i l'edifici del parlament vell que encara s'utilitza per a fer reunions.

Eixint de la península cap a terra més ferma passejarem entre cases històriques de fusta pintada en color negre que varen se construïdes en el segle XIV i que encare es troben habitades. El seu estat de conservació és excel·lent.

I travesat el barri de Reyn arribaren a la discreta catedral de Tórshavn que es va aixecar en fusta en l'any 1788. és la segona església en peu més antiga de les Illes Fèroe per que una antiga catedral en pedra de fa més temps es troba en un poble anomenat Kirkjubourg.

Aquest temple cristià de conferssió luterana és la seu episcopal. Si entrem al seu interior descobrirem un espai que sembla un vaixell a l'inrevés. El sostre de la nau està pintat de blau amb estrelles daurades simulant el cel. Poques decoracions més hi podrem trobar.

Al costat de la catedral s'0bri una plaça on hi ha un frondós i verd jardí. Ací el clima ho permet i es difícil trobar u espai de terra no coberta de verd perque plou quasi sempre. Interessant és entrar a la històrica llibreria H. N. Jacobsens Bókahandil.

i no massa lluny està l'edifici del parlament que es traslladà ací des de la península de tungares en la segona meitat del segle XIX i consta de trenta-tres diputats. El nom oficial en llengua local, el feroés, és Føroya løgting.

I ja quasi eixint de la ciutat poden visitar l'església de Santa Maria, una construcció moderna amb interessants vidrieres que dona servei religió a l'escasa comunitat catòlica de les illes. El seu capellà parlava espanyol per que crec recordar que era d'Amèrica del Sud.

De la basílica del Gran Poder a la de la Macarena, la Sevilla més devocional

El passat diumenge 28 de febrer Andalusia celebrava la seua diada que recorda el referèndum que va haver eixe dia de fa cuaranta-sis anys on els andalusos decidien si volien ser una Autonomia dins del nou estat espanyol  democràtic. Així que encetarem una ruta per diverses ciutats amb seu parlamentària.

La ruta de hui comença en la basílica del Jesús del Gran Poder, on es guarda una de les imatges de la setmana santa sevillana més venerada. La façana de la basílica es d'estil neobarroc, molt acorde als temples barrocs de la ciutat però sols té seixanta anys.

Al seu interior podem trobar la talla del nostre senyor Jesús del Gran Poder, que desperta molta devoció en la ciutat fins i tot per a no creients. La talla del natzarè és obra de l'escultor barroc Juan de Mesa que la va esculpir en l'any 1620, a la seua esquerra està Sant Joan Evangelista també de Juan de Mesa i la dreta la Mare de Déu del Major Dolor i Traspàs, obra anònima del segle XVIII. Jo vaig acompanyar a una tal Adela fins als peus del Senyor de Sevilla que li volia demanar la gràcia d'aprovar unes oposicions. Les aprovà uns anys després però durant el camí de pelegrinatge una gran tormenta amb vent ens deixà sense paraigües ens banyà de dalt a baix i a punt estiguérem de perdre la vida esclafats per una enorme rama que caigué d'un arbre. Adela no va ser conscient de tots els perills, anava absorta amb el misticisme de la seua pregària.

Més antiga és l'església de Sant Llorenç del segle XIII d'estil gòti-mudéjar i barroc, que ocupa el solar d'una mesquita. De fet la plaça de Sant Llorenç va ser el seu pati de les ablucions i el seu campanar era el minaret. 

Des de la plaça de Sant Llorenç agafarem l'albereda d'Hèrcules, la zona ajardinada més gran del centre històric. Dues columnes romanes ens recorden que Hèrcules estigué no massa juny separant Europa d'Àfrica i obrint l'estret de Gibrlatar. Una de les columnes està coronada pel Déu més fort de l'Olimp, Hèrcules i l'altra per Juli César.

Des de l'albereda d'Hèrcules ens desviarem a la dreta pel carrer Peris Mencheta i després Arrayán i arribarem fins a l'església de Sant Lluís dels francesos, un dels millors exemples del barroc a la ciutat de Sevilla. Es va aixecar entre els segles XVII i XVIII i després de la desamortització de Mendizábal va passar a mans de la Diputació.

Baixarem cap al sud pel carrer Sant Lluís desviant-se del nostre camí fins a la Basílica de la Macarena i la seu del Parlament d'Andalusia, per arribar fins a l'església de Sant Marc Evangelista. La seua porta gòtica ens trasllada a la Sevilla medieval cristiana del segle XV.

Però el que més me va impresionar és el seu campanar fet en rajola i decorat amb xebka que ens recorda els minarets de les mesquites marroquines o el famós campanar de la catedral sevillana, la giralda que de abans de campanar de catedral cristiana fou minaret de la mesquita major.

Anirem pel carrer Santa Clara i després pel passatge Mallol per descobrit altra església amb portada gòtica, la de Sant Julià. Aquest temple de tres naus es va construir en estil gòtic-mudéjar al segle XIV i remodelar al segle XX per un greu incendi que va patir.

L'altar major està presidit per la Mare de Déu d'Hiniesta, que per l'especte es pot confondre amb la Macarena o l'Esperança de Triana. La llegenda diu que la va fer un deixeble de Sant Jaume Apòstol i que es va amagar en Catalunya durant la invasió dels àrabs dins d'un matoll de ginesta, hiniesta en castellà.

I pel carrer Sant Lluís direcció nord arribarem fins al límit de l'andalusina ciutat d'Isbiliya. Encara és observable i en estat de conservació excel·lent un llenç de la muralla almohade aixecada en el segle XII i amb uns merlets espectaculars.

I en aquest tram al nord de la Isbiliya islàmica es trobava una de les tres portes d'entrada a la ciutat. D'aquella porta no queda ni el nom perque va patir una forta reforma classicista al segle XVIII i hui es coneix com arc de la Macarena, ni tan sols se li diu porta. Des d'ací veurem l'antic Hospital de las Cinco Llagas construït al segle XVI i hui en dia seu del Parlament d'Andalusia.

I al costat la conegudíssima basílica de l'Esperança Macarena, un temple d'estil neobarroc construït en els anys quaranta del segle passat per a custodiar les imatges processonals de la històrica Germandat de la Macarena.

La titular de la basílica és l'Esperança Macarena, una Mare de Déu dels Dolors del segle XVII d'autor desconegut que és molt venerada en Sevilla. És la protagonista indiscutible de la madrugada del divendres sant de Sevilla, el més impressionant de la setmana santa de la capital andalusa.