Montblanc, poble enmurallat de Catalunya on Sant Jordi va matar al drac.

 Aquesta setmana ha sigut molt festiva per a la capital de la Conca del Barberà, Montblanc, vila ducal des del segle XIV i on la tradició situa la llegenda de Sant Jordi. El passat 8 de setembre va ser el dia de la seua patrona la Mare de Déu de la Serra, i ahir 11 de setembre es va celebrar la diada de Catalunya, un dels pilars del nacionalisme català. Encetem ruta per diversos llocs on el nacionalisme sense estat propi està present.

La primera parada serà el convent de Sant Francesc, un edifici del segle XIII del que sols queda en peu l'església que és hui en dia centre cultural i la capella barroca és l'oficina de tursme. En aquest important convent franciscà s'han celebrat corts de la Corona d'Aragó.

Ara cal travessar la muralla, que envolta e poble, una de les millor conservades de Catalunya i ho farem a través del Portal de Sant Francesc. Era l'entrada dels que venien de Tarragona, hi havien tres més. El portal de Sant Francesc es va enderrocar al segle XIX, però al segle XXI es va aixecar segunt de la forma més fideligna possible l'arquitectura original

Travesat el portal s'enfilem cap al centre recorrent el carrer Major, ple d'esplendorosses casones i històrics negocis, un dissabte de matí és idela per a recòrre'l per que s'ompli de gent de la comarca que ve a comprar a la capital.

Abans d'arribar al rovellet de l'ou de Montblanc, que és la seua plaça Major ens pararem una estoneta davant de l'església de Sant Miquel amb una imponent porta romànica i una altar major dedicat a la llegenda de Sant Jordi que dona color a l'auser interior de nau única amb arcs gòtcs de diafragma.

La plaça major és el centre neuràlgic de Montblanc amb diferents edificis porticats, uns amb arcs de mig punt i altres apuntats.També hi ha una font neoclàssica. A l'edifici conegut com a ca Malet es conserva un mesurador de gra del segle XVIII i a l'ajuntament podem veure una parella de gegants.

L'edifici més espectacular i imponent de Montblanc és ense cap mena de dubte l'església de Santa Maria, coneguda popularment per la catedral de la muntanya. De l'exterior destaca la façana barroc i sobretot la creu de pedra gòtica.

A l'interior ens trobarem en una nau amb volta de creueria de setze metres d'ample, trenta de llarg i cint-i-sis metres d'alçada. Cal destacar l'orgue barroc i un retaule gòtic de pedra dedicat als sant Bernat i Bernabé.

Pujarem fins a les restes del castel del Pla de Santa Bàrbara, no per el que hi pugam veure del desaparegut castell, més per l'es espectaculars vistes de la població i de la imponent muralla que la rodeja.

Baixarem del turó i eixirem del recinte enmurallat pel portalet del Foradot per que ens porta camó del Convent de la Serra però caldrà mirar cap enderrare i gaudir de l'espectacular muralla del municipi de Montblanc.

I acabarem la nostra ruta de hui en el convent de la Serra, un antic recinte on vivien monges clarisses que durant el segle Xv esdevingués el segon santuari amb més peregrins de Catalunya, per darrere del de Montserrat,

A l'interior de l'església es venera la imatge de la mare de Déu de la Serra, que portava el sèquit d'una princesa bizantina, però que ja n va poder avançar més per voluntat divina i ací es va quedar per a ser venerada.

I per a recuperar forces res millor que gaudir de la gastronomia catalana en el restaurant cal Magret. Escalibada de verdures al forn, els populars calçots amb salsa romescu i una bona torrada de carn i embotit és el més popular.

Parc Nacional do Iguaçu, les millors vistes de les catarates més impressionants del món.

Per a acabar la sèrie d'espais naturals que començarem al principi de l'estiu es desplaçarem a un dels llocs més agraciats pel poder màgic de la natura que són les catarates del riu Iguaçú, un espai compartit entre dos països, Argentina i Brasil. Argentina et permet millor cntacte amb la natura i les aigües, Brasil millors vistes. Així que hui visitarem la part de Brasil, el Parc Nacional do Iguaçú.

Començarem fent una caminata a peu vora riu Iguaçú, entre sendes i passarel·les habilitades per als mil·lers de turistes que rep cada dia aquest espai. Un autobús et portarà des del centre de visitants on comença la senda de les catarates, just davant de l'hotel das Cataratas un edifici d'estil colonial que imita una hacienda del Nou Món.

Començat el camí per la senda que no passa dels dos quilòmetres. caldrà aturar-se a fer fotos en varios punts, per que les cararates del costat argentí es veuen espactaculars. Una primera dama dels Estats Units va dir emocionada que les del Niàgara eren una aixeta de cuina comparades en aquesta meravella de la naura.

El punt àlgide del passeig és sense cap mena de dubte recòrrer la passarel·la que et porta just davant d'elles. Ací cal possar-se l'impermeable si no vols acabar arremulat pels esguits d'aquesta meravella de la natura.

La senda acaba en un lloc conegut com Porto Canoas, un lloc on es pot menjar i comprar souvenirs. I també es pot vure de prot als habitants més boics i simpàtics d'aquest part naural. Els coatís, que s'acosten als humans a veure que poden treure per a menjar. Està prohibit donar-los de menjar i menys tocar-los. En aquesta zona també va apareixer un tegú vermell.

La següent parada, dins del Parc Nacional do Iguaçú és el Safari Macuco, on passejaràs per dins del bosc tropical atlàntic, o simplement la selva, en cotxe elèctric, a peu i després navegaràs en llanxa a motor a peu de catarates. Però anem per parts, primer amb un vehicle elèctric per una pista forestal on el guia et mostra flora i fauna, si apareix. Hi havia moles palmeres d'on s'extrau el margalló que mengem en l'ensalada, cosa que hauriem de replantejar-nos per queun quilògram de margalló equival mtar una palmera que necessitat dotze anys per a creíxer.

La segona etapa, totalment opcional es fer el passeig endinsant-se deins la selva utilitzant una passarel·la metàlica amb dos-cents escalons. És per a entrar més en contacte en la natura, no hi ha grans vistes que retratar però resulta agradable.

I la més excitant del safari és la de navegació amb llantxa motora que et porta al peu de les catarates. Hi ha dos opcions la seca i la humida. Jo vaig riar la seca, que vius lamateixa experiència que la humida però sense arrimar-se a un dels quasi tres-cents salts de les catarates d'Iguaçú.  Anar en llantxa a contracorrent dels ràpids et puja l'adrenalina i supose que acabar mullat per star quasi al costat d'un xorro encaea més.

Les vistes des de baix, navegant sobre les aigües del riu Iguaçú són espectaculars, els salts que pega la llantxa fan fredat i de si tens sort també pots veure un dels anumals més simpàtics de la fauna sud-americana, el capibara, el rossegador més gran del món que pot pessar fins a setanta quilògrams.

La caldera de Rotorua de Nova Zelanda, un llac volcànic paradís per a les aus.

Nova Zelanda és un estat insular d'origen volcànic del Pacífic sud i lluny de qualsevol altre punt habitat, cosa que ha fet que encara es conserve en estat salvatge gran part del seu territori. Hui ens arrimarem a la ciutat de Rotorua, a la vora d'un cràter volcànic cobert d'aigua, creant un idíl·lic llac que a més té certa activitat termal, o siga, un paradís de natura i spa del que mai voldries marxar.

Iniciarem la nostra ruta de hui al Polynesian Spa, just a la voreta del llac amb piscines tant àcides com bàsiques i d'altres privades i familiars amb immillorables vistes al llac. Els quaranta-cinc minuts de piscina privada passen volant.

Caminant en direcció nord-oest i bordejant el llac es passa per una zona ajardinada on brollen aigües termals que desprenen un característic baf sulfurós que per la nit i amb l'ajuda de la iluminació adquireix un aspecte molt tenebrós.

De seguida comença un agradable passeig per una zona amb arbres que hi ha a la vora del llac de Rotorua. Són acàcies salvatges i tamarius que no són arbres autòctons, que es plantaren ací com a part dels jardins del Govern.

Al llac podem veure imponent l'illa de Mokoia, de poc menys de quilòmetre i mig quadrat rodejada de setanta-nou quilòmetres quadrats d'aigua. La llegenda diu que dos enamorats Tutanekai i Hinemoa tenien prohibit casar-se. Hinemoa va nadar fins a l'illa seguint el so de la flauta de Tutanekai. A l'illa hi ha una piscina d'aigua termal on es diu que Hinemoa es va recuperar de les agües fredes del llac.

Si aguaitem cap al llac podrem gaudir del vol de les gavines, que en aquesta zona poden ser de tres espècies, la gavina de bec vermell, la de bec negre i la dominicana. La de bec negre és endèmica de l'illa Sud de Nova Zelanda i és estrany que s'haja establert en aquesta part de l'illa Nord.

Més habitants hi ha al llac de Rotorua i en concret en aquesta zona per la que passegem que s'anomena la badia del sofre. Una parella de cignes negres i una bona població de porrons de Nova Zelanda, uns ànecs negres que els maorins anomenen papakango o matapouri.

I parlant de maorís, aquest poble va ser el primer poblador de Nova Zelanda que va arribar en la segona meitat del segle XIII, aprofitant que durant quasi mig segle els vents canviaren i varen ser favorables par a poder navegar des de la Polinèsia cap a aquestes costes. S'adaptaren d'un clima tropical a altre més continental i aprofitaren l'energia geotèrmica del terra per a cuinar. Vaig torbar un "hangi" o foguer maori en el bosc de tamarius.

I des del bosc de tamarius es distingeix un edifici construït per l'altra població que va arribar a aquestes illes al segle XIX, els britànics. Es tracta d'una antiga casa de banys que s'ha reconvertit en museu, el Museu de Rotorua. Una construcció d'entramat de vigues de fusta que ens recorda l'arquitectura anglesa Tudor de segles passats.

Si seguim el nostre camí bordejant el llac trobarem un vaixell de roda de paletees posterior com els que creuen el Mississipi. S'anomena el Lakeland Queen i navega des d'Octubre fins al febrer, la temporada de l'estiu austral el vaixell es va construir ací mateix i es va botar en l'any 1986.

I acabarem la nostra passejada al barri de Ohinemutu, que està habitat des de l'any 1350 i de fet és l'origen de la Rotorua actual. En aquest encantador barri trobarem la "Te Papaiouru Marae. És un lloc sagrat i de reunió dels maorís de la zona. Impressiona el treball de fusta de la seua entrada.

I molt prop està, també construïda en fusta l'església anglicana de Santa Fe. El seu exterior és més europeu i la seua arquitectura recorda molt els edificis d'arquitectura tudor dels segles XVI i XVII d'Anglaterra. Molt interessant és el seu interior decorat amb artesania i escultura en fusta maorí.