La Cripta Imperial en Viena, el lloc de sepultura de quasi tots els Habsburg

 Passat el dia de Tots Sants i de Difunts encetem una nova sèrie d'entrades que ens mostraran el lloc de sepultura de personatges històrics, la primera d'elles en la ciutat que va ser la meua preferida, meinen Traumstadt, Viena. Farem un passeig per l'elegant carrer Graben fins al Neuer Markt per a visitar els sepulcres de la família Habsburg, arxiducs d'Aústria, reis de Bohèmia i Hongria i emperadors del Sacre Imperi i l'Austrohgarés.

El carrer Graben és un dels carrers més elegants i comercials de la ciutat austríaca, però no sempre va ser així. De fet el seu nom en alemanys significa fossat, en honor a aquella zona profunda plena de deixalles i aigua insalobre que rodejava el campament romà de Vindobona. Ara és lloc de tendes exclusives que ocupen edificis històrics com el que acull la tenda de Louis Vuitton, construït en la meitat del segle XIX per a ser la botiga de productes delicatessen Julius Meinl.

A destacar de l'edifici les quatre figures que coronen la façana junt a un gran rellotge i sobre tot les cariàtides que sostenen la balconada de la planta noble. Viena de segur que és la ciutat amb més cariàtides per metre quadrat del món.

Començarem a recòrrer aquest elegant carrer i encara no haurem pegat ni dues patades i haurem de parar per a admirar la Josefsbrunnen, una font del segle XVII d'estil barroc que s'hagué de refer en l'any1804. Està dedicada a Sant Josep.

A l'esquerra un estret carreró s'obre i ofereix una espectacular imatge de la façana de l'església de Sant Pere. La tradició diu que aquesta és l'església més antiga de Viena, la primera que es va aixecar, al segle IV durant la dominació romana. L'actual és d'estil barroc que va substituir a una medieval que es va cremar al segle XVII. Impressiona la seua imponent cúpula verda de coure.

L'església quasi sempre està oberta i convé aguaitar al seu interior per a gaudir d'una de les millors decoracions barroques de la ciutat. Els frescos de la cúpula són obra del pintor Johann Michael Rotmanyr que creen la sensació d'altura encara que es tracta d'un llenç pla on es representa la coronació de la mare de Déu.

I al bell mig del graben trobem la columna de la pesta, molt pròpia de les ciutats de l'imperi austrohongarès. Aquesta que està coronada per la Santíssima Trinitat, no és l'única que té la ciutat, però és la més gran. Es va aixecar a la fi del segle XVII, després de que la malatia matara a setanta-sis mil habitants. Junt amb la d'Olomuc en la República Txeca, són les millors que he vist mai.

I seguint endevant fins no pegar ni deu passes es pot admirar la Leopoldsbrunnen, del mateix estil que la Josefsbrunnen. Aquesta està dedicada a Sant Leopold que és el patró de Viena. Al segle XIX s'hagué de renovar també per que les figures barroques del segle XVII eren de fusta i s'havien deteriorat molt.

I abans de deixar el Graben per a girar cap a l'esquerra pel carrer Kärtner, ens fixarem en l'edifici de la cantonada que conté en la planta baixa una xicoteta vitrina que protegeix l'Stock-in-Eisen. Es tracta d'un arbre medieval on els aprenents de manyà clavaven un clau per a tindre sort en la professió de treballar el ferro, panys i claus.

Caminarem uns metres per aquest carrer però de seguida anirem a l'esquerra per a agafar el carrer paral·lel conegut amb el nom de Neuer Markt Strasse, que significa carrer del Mercat Nou. Una bonica font dedicada a la providència, del segle XVIII presideix la plaça.

L'edifici més interessant de l'entorn per a mi és un, d'estil neorrenaixentista conegut com çhaus Gebrüder Wild o casa del germans Wild. Rep aquest nom per que va ser ací on aquestos dos germans van instal·lar la seua tenda de productes gourmet Feinkosterei que hui en dia dóna nom al restaurant que hi ha a la planta baixa de l'edifici. En la part alta de la façana està el Mercuri, deu protector del comerç.

I el darrer edifici que hui visitarem és la modesta església dels caputxins, que res té a veure amb l'elegant arquitectura del centre històric de Viena. Es va consagrar en la primera meitat del segle XVII en plena ebullició del barroc, però els germans caputxins, una ordre modesta amb vot de pobresa preferiren aquesta sòbria façana.

A l'interior trobarem una església de nau única que encara que és de la mateixa època que la de Sant Pere, destaca per la seua senzillesa i poca decoració. L'altar major és de fustai va ser pintat pel frare Norbert Baumgartner en l'any 1735.

El verdader tresor es troba en la cripta on la major part dels sobirans Habsburg estan soterrats des de l'any 1633, el primer Maties I, les despulles del qual es traslladaren ací aquell any, ell va morir en l'any 1619. Cal remarcar que en aquestos impressionants mausoleus i urnes que veurem sols estan els cossos. Els cors estan en l'església dels agustins, i les visceres en la catedral de Sant Esteve.

Un total de cent cinquanta membres de la família Habsburg tenen ací el seu lloc de descans, entre ells dotze foren emperadors i dinou emperadrius. Sols falten Ferran II, nét de Ferran I que era germà de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya i també el darrer que va regnar Carles I d'Aústria, que va morir exhiliat a  Madeira. Aquestos estan soterrats en una imponent capella junt a la catedral de Graz. Els darrers soterrats van ser Otto d'Habsbrug, fill de Carles I d'Aústria, i la seua dona Regina que mai varen regnar.

Nosaltres farem una volta pels passadisos d'aquesta cripta on es diu que ja no caben més Habsburg fent parada en tres importants mausoleus. El més impressionant pot ser siga el de l'emperador Francesc I i la seua dona Maria Teresa I d'Aústria.  Les corones d'Aústria i Hongria estan escolpides als peus.

Impressiona i molt per la seua magnificiència i sobretot per les calaveres mellades que le decoren, el mausoleu de Carles VI del Sacre Imperi que a punt estigué de ser Carles III d'Espanya, però com sabeu en la guerra de successió guanyà el Borbó que cremà Xàtiva i ens llevà els furs als valencians.

Més modesta però tambée molt fotografiada és el sarcòfag de l'emperadriu Isabel de Baviera, coneguda amb el malnom de Sissi i popularitzada per les películes del segle passat on s'idealitzava l'amor entre ella i l'emperador Francesc Josep I, que ella mai va sentir.

Bunyol, el poble valencià amb la festa més internacional.

 No podia deixar el grup d'entrades dedicades al nacionalisme sense parar en casa meua. El territori valencià és un gresol de nacionalismes. El nacionalisme més conegut i arrelat és el que reivindica la identitat valenciana abans del procés de castellanització que durant els darrers segles ha anat impregnant la nostra societat. Aquest nacionalisme valencià no treu la son als polítics de Madrid, com passa a Catalunya, País Basc i en menys mesura Galícia. Aquest nacionalisme té dues vessants enfrontades, la catalanista que defensa la unitat de la llengua, és a dir valencià com una varietat dialectal més del català i la blaverista que centra tota la seua energia en diferenciar la identitat valenciana de la de Catalunya i Balears. Defesant la franja blava en la bandera, explicant el valencià com una llengua nascuda del mossàrab i no del català i despreocupant-se de la castellanització i globalització de la nostra cultura.

Però hui deixarem de banda aquesta dualitat de nacionalisme valencià i ens centrarem en altre nacionalisme del que no era conscient i que trobe que també forma part de la nostra identitat encara que no defense el valencià, com a llengua identitària. Hui viatgem a Bunyol, la ciutat més famosa, que no la capital de la Foia de Bunyol. 

La Foia de Bunyol és una comarca que després de la conquesta cristiana al segle XIII va estar repoblada per aragonesos i no catalans, per tant en aquest zona a l'igual que la comarca de els Serrans i d'altres de la zona de ponent del País Valencià, es parlava aragonès. L'aragonés va anar castellanitzant-se fins a dia de hui on en els pobles la gent major parla un dialecte anomenat xurro. Un castellà amb un fort substrat de l'antic aragonès i molt de vocabulari pres de la llengua veïna, el valencià. Alguns comptes de facebook mostren i defensen aquest dialecte. Així que començarem visitant Bunyol des del seu punt més alt, el recinte nord del castell.

El recinte Nord és el que té la torre major i el pati d'armes. Com a curiositat cal dir que aquest pati d'armes està rodejat de cases on encara resideixen veïns. És dels pocs castells habitats que queden en el nostre país.

 Hi ha un pont que en el passat degué ser del tipus llevadís que comunica la plaça d'armes amb el barri del castell. El barri del castell és el més autèntic del poble amb carrers estrets que encara conserven el traçat d'origen musulmà.

Nosaltres passarem del recinte Nord passarem al recinte sud a través d'un pont, de pedra també del que s'obtenen espectaculars vistes de la població encaixat entre muntanyes i pel riu Bunyol i el barranc de la venta.

Si el recinte Nord era el destinat a ús militar, el recinte sud és el més palatí. Ací es trobava la residència palau dels senyors feudals de Bunyol, entre ells la família Mercader amb palau també al carrer cavallers de València. El palau de Bunyol és del segle XV d'estil gòtic-renaixentista i hui es seu del museu arqueològic. A banda de les peces arqueològics cal fixar-se en el pou d'origen àrab de seixanta metres de profunditat que abastia d'aigua la fortalesa.

En aquesta part del castell també podem trobar una xicoteta església que estigué dedicada al Salvador. és del segle XIII i ocupa el solar del que degué ser una mesquita. Hui en dia és la seu del museu etnològic, però en el temps que va ser església era el lloc de culte de la guarnició del castell i també mausoleu de la família Mercader.

La nostra següent parada serà la plaça del poble, en altres poblacions es diria plaça de l'església, però resulta que estem en Bunyol, poble de comunistes i maçons. L'edifici més destacable és l'església de Sant Pere, del segle XVIII. De l'exterior destacarem la porta neoclàssica el seu campanar i la imponent cúpula de mitja taronja recoberta amb ceràmica blava molt típica als pobles valencians.

A l'interior trobarem una nau de creu llatina i volta de canó amb llunetes. Als laterals s'obrin diferents capelles dedicades a diferents sants. La de sant Josep té un altar amb una escultura del sant feta per l'escultor Vergara. 

En aquesta plaça podem trobar les seus de les dues bandes de música, l'Artística i l'Armònica, de les millors que té el País Valencià. Les dues bandes es van crear a finals del segle XIX i porten ja més de cinquanta anys lluitan en un concert quina és la millor.

Però si Bunyol és famós a nivell mundial és per la seua festa, la Tomatina, una batalla campal on la gent es llança cent cinquanta tones de tomaques, el darrer dimecres d'agost. Aquesta festa que va nàixer per una brega entre gent jove en l'any 1945 hui és celebra a gran escala al llarg del carrer del poble i carrer Cid on es troben les cases més senyorials de Bunyol.

I molt prop està el museu de la Tomatina, ubicat en Molí de Galan del segle XIX, un molí paperer que aprofitava les aigües del riu Bunyol per a obtenir l'energia i aigua necessària per al procés de fabricació. Cal dir que la Tomatina va ser una de les primeres festes d'Espanya en ser declarada Festa d'interés turístic internacional.

El museu de la Tomatina és un lloc ideal per a visitar, sobretot si vas amb xiquets. Et pots fer fotos en un photocall com si estigueres en plena batalla de tomates, o posar-te unes ulleres de realitat virtual per a viure la festa.

Bunyol no sols és patrimoni arquitectònic, festa i tradicions també és natura. Anem a fer un xicotet recorregut al llarg del"camino 23" que discorre vora el riu Bunyol fins arribar al parc de Sant Lluís Beltran on es troba l'ermita dedicada al sant valencià i patró de Colòmbia, d'estil neogòtic.

Aquest paratge té més sorpreses, hi ha un manantial d'aigua i un auditori que simula un teatre romà. És ací on es celebra a meitat d'agos el "mano a mano" entre "litros" i "feos". El "mano a mano" és el concert que fan les dues bandes per a veure quina toca millor, els litros són els de l'armònica i els "feos" són els músics de l'artística.

Kirkjubøur, poble de les illes Feroe amb catedral vikinga

 El nacionalisme està molt present en les illes Fèroe, una regió molt autònoma de Dinamarca de la que sols depén de Copenhague pel milió d'euros que rep cada any i a nivell de defensa i d'assumptes de política exterior. Així que aquestes illes tenen idioma propi, el feroès, que s'assembla més a l'islandès que al danés. Participen en mundials de futbol però no  en Olimpíades. Hui es traslladem al poble de Kirkjubøur en l'illa d'Streymoy on es respira amb més intensitat l'aire independentista de les illes Fèroe.

La primera parada serà visitar per fora la granja del Rei. Es tracta d'un edifici de fusta de nou-cents anys que per a aquells que els agrada parlar de rècords cal dir que és l'edifici de fusta habitat més antic del continent europeu. Està en mans de la mateixa família des de fa desset generacions.

 L'edifici conserva el seu aire medieval i el sostre típic de les cases d'aquestes illes sempre cobert de brossa verda. Però se n'han fet de reformes visibles sobretot en una columna de color blau que sembla més una creació del Hundertwasser que una obra d'un fuster medieval.

L'altre monument medieval que podem trobar a aquest poblet és el que queda de l'antiga catedral vikinga. En llengua local es coneix amb el nom de  , nosaltres l'anomenarem catedral de Sant Magnus aixecada en pedra basàltica al principi del segle XIV.

La catedral volia substituir una església més antiga de la que parlarem després, però resulta que mai va ser acabada per que el bisbe de torn va voler apretar massa a la gent del poble i a la fi s'hagué d'exiliar. Altres historiadors parlen de la pesta bubònica com el motiu del no acabament de l'obra.

I molt prop i quasi tocant la mar podem veure l'església més antiga de les illes Fèroe. Aquesta església està dedicada a Sant Olaf, el patró de les illes. Es va començar a construir en el segle XI, a cent metres de la mar, però com que el nivell a pujat en els nou segles posteriors ara està quasi a la vora.

Nosaltres deixarem aquest trocet de Dinamarca amb sentiment independentista,  però abans gaudirem de l'imponent oceà Atlàntic que envolta cada una de les illes Fèroe creant un clima molt extrem i donant riquesa a la població que en gran part viu de l'aqüicultura i la pesca.