El centre històric de Besiers, el més fotogènic de la regió d'Occitània.

 La ruta dels arcs que vàrem començar amb l'any 2026 ens porta hui a conéixer una de les ciutats més interessants de la regió de Llenguadoc. Besiers no ocupa un rol turístic important en la zona que queda un poc oblidada per la potència turística mundial que és la veina Côte d'Azour. A més dins la mateixa regió Toulouse, Montpéllier, Nimes o Aignó s'emporten la fama. Però cal reconéixer que Besiers amb quasi huitanta mil habitants té un interessant centre històric situat en un pujol sa la vora del riu Orb on es pot fer una de les millors fotos panoràmiques de la zona.

Des del seu pont vell pujarem al centre històric agafant tres ascensors diferents, però abans en fixarem amb la torre en punta que és el campanar de l'església de Sant Judes. Es va construir en 1814 al solar d'una posada on Pius VII va pernoctar deprés del seu captiveri.

L'ascensors darrer ens porta quasi a la porta principal de l'antiga catedral de Sant Nasari i Sant Cels. Però abans d'anar-hi ens pararem en un xicotet jardí entre les parets-muralla de la catedral i el riu Orb per a obtenir les millors vistes del pont vell i del riu.

El lloc que ocupa aquest temple gòtic va ser en època romana un temple dedicat a August i la seua esposa Llívia. De la façana principal cal destacar l'enorme rossassa de deu metres de diàmetre i les dues torres campanar amb merlets que ens recorden la fució defensiva que la catedral tingué.

                                                    

A l'interior trobarem un temple de planta de creu grega amb uns bonics vitralls a l'absis En els murs encara és possible veure pintures murals meievals que es varen estaurar a principis del segle XX. Lorgue descansa sobre la porta principal adjustada en un marc de pedra decorat amb grans escultures.

No podem deixar de veure el seu claustre gòtic amb diverses escultures del segle XIV. Des d'ell observarem la façana lateral que mira cap a ponent i que ens donarà més sensació de fortalesa que de catedral.

A la catedral no s'accedeix per la porta de la façana principal es fa per una porta lateral i a la part de darrere, en una placeta trobarem un monument dedicat als caiguts republicant per la repressió de Napoleó després del seu colp d'estat, el palau de justícia i el bonic absis d'aquesta catedral.

Després de creuar carrers i carrerons medievals arribarem a la plaça Gabriel Peri o place de l'Hotel de Ville. És ací on trobarem una olivera milenària i un agradable café anomenat le petit Moka. Al seu interior amb pareds i escala de pedra és on podrem descobir un interessant arc rampant que es caracteritza per tenir les dues sortides a diferents altures. El café, les crêpes i els dolços molt bons.

El monument més interessant de la plaça és l'ajuntament de la ciutat que data de l'any 1729, encara que està ocuant un antic fort romà. L'edifici amb planta baixa i dos pisos està coronat per una imponent torre campanar.

Si entrem dins, en la planta baixa trobrem dos patis interiors, el segon amb una font i el primer ple d'inscripcions amb el nom dels caiguts de Besiers en guerres com la primera i segona mundial, la d'Indoxina i la d'Àfrica. La llista dels caiguts en la primera fa fredat de quan llarga és-

A pocs metres de l'ajuntament està el mercat conegut popularment com les Halles de Béziers. Es tracta d'un magnífic edifici anomenant en l'any 2025 com el mercat més bonic de França.Va ser construït en 1891i renovat en1987 i fa dos anys.

No massa lluny està l'església de la Magdalena amb elements propis del romànic i del gòtic i un campanar del segle XIV. En aquesta església es va protagonitzar un dels episodis més sagnant de la història de la regió, En 1229 durant la creuada contra els càtars ací s'exterminaren a càtars i no càtars inclossos xiquets i dones baix l'ordre d'Arnau Amalric:"mateu-los a tots, Deu reconeixerà als seus".

I acabarem la nostra visita pel Besiers medieval en la Basílica de Sant Afrodisi de Besiers, bisbe màrtir de la ciutat en època de la Gàlia romana. Segons la llegenda aquest sant v morir decapitat i es va traslladar amb el cap baix del bras fins una cova on hui està l'esglés

La mesquita blava de Yerevan, una joia de l'arquitectura iraniana.

 El viatge que començarem a principi del 2026 per a conèixer diferents tipus d'arcs ens porta hui a la capital d'Armènia, Yerevan que amb més d'un milió d'habitants concentra un terç de la població del país , que no d'armenis  amb una diàspora de dotze milions, quatre vegades més que la mare pàtria Armènia.

L'origen de Yerevan es remunta a fa més de dos mil set-cents anys, quan es construeix la fortalesa d'Erebouni, per desgràcia, encara que és una de les ciutats més antigues del món, poc queda de la seua arquitectura d'abans del segle XIX. Terratrèmols, aires de renovació capitalina i piqueta sovieta han configurat la ciutat actual amb edificis de pedra roja molt present a l'artèria comercial Mesrop Mashtots. Molts d'aquestos edificis tenen pati interior al que s'accedeix a través d'un misteriós passatge.

I de la típica arquitectura de pedra roja que va configurar el Yerevan entre els segles XIX i XX anem a entrar a través d'una arc apuntat turc molt típic de l'arquitectura persa a un dels edificis més antics de la ciutat, la mesquita blava, una joia arquitectònica de la meitat del segle XIX.

A l'interior trobarem un extens patí articulat per diverses sales amb accés sota arc apuntat trurci la sala gran de resar. Al mig del pati no pot faltar la gran bassa amb fonts d'aigua i uns elegants jardins, impossibles de veure quan està nevat.

La mesquita es va construir durant el període del Kanat de Yerevan, període entre el 1747 i 1828 on Armènia formava part de l'imperi Persa. Hi va haver a la ciutat 20 mesquites i més musulmans que armenis cristians. Aquesta mesquita és lúnica que es salvà en era soviètica, per que va ser museu i planetari. Va ser restaurada gràcies als diners d'Iran entre 1996 i 2006. Una de les sales acull una exposició d'art d'Iran.

La mesquita tenia, com és habitual en l'arquitectura persa, quatre minarets encara que hui en dit sols en queda un, construït en rajola i decorat amb ceràmica blava vidriada. Els altres tres van ser destruïts en era soviètica.

La sala d'oració és la part de l'edifici més imponent i bonica i té una gran arc apuntat turc d'accés i està coronat per una cúpula recoberta amb ceràmica vidriada blava, molt típica en l'arquitectura de països com Uzbekistan i Iran.

Si tornem a l'avinguda Mesrop Mashtots trobarem un glamourós mercat d'era soviètica que es troba amb un excel·lent estat de conservació per que la planta baixa s'ha convertit en supermercat i la primera planta en zona de restaurants.

I arribarem fins a la fi de l'avinguda Mesrop Mashtots i creuarem el transitat carrer Paronyan a través d'un passatge soterrani per a arribar a la catedral de Sant Sarkis al costat del pont de la victòria que creua el riu Hrazdan. El temple actual de l'estil arquitectònic nacional d'Armènia és del segle XIX però abans ací ja va haver un complex monàstic cristià, del segle IV, quan Armènia ja era el primer estat del món de confesió cristiana.

Cal entrar i visitar-la per dins per que a l'interior carregat de misticisme donat per la llum que entra a través de la cúpula central captiva a tot visitant creient o no creient. L'iconoclast ortodox està dedicat a la santa Mare de Déu

Per darrere de la catedral trobarem una interessant col·lecció de creus de pedra. Aquest tipus de creus es coneix amb el nom de kharchkars. Aquest tipus d'esculpir les creus de pedra han sigut declarades per l'UNESCO patrimoni de la humaniat.

I acabem la ruta de hui aguaitant a la profunda gola que crea el rius Hrazdan, i a l'altre costat l'edifici de la fabrica del brandy nacional armeni, de nom Ararat, que rep el nom de la propera muntanya on segons la tradició va encallar l'arca de Noé.

El Toledo no cristià, un viatge als monuments jueus i mudèjars de la ciutat de les tres cultures

 En el viatge de hui visitarem una de les ciutats amb el centre històric més impressionant del nostre país, que encara que va ser capital durant el període visigòtic, el seu moment d'esplendor el va assolir durant la baix edat mitjana i el renaixement, quan ací convivien cristians, musulmans i cristians. 

I com que estem fent un tour per a conèixer diferents tipus d'arcs, no se m'ocorre millor ciutat de totes les que he visitat que la ciutat de Toledo per a veure quasi a cada pas que pegues l'arc de ferradura. Aquest arc que en realitat és un arc de mig punt on en comptes d'agafar mitja circumferència se'n agafa més, i es veu com l'arc comença a tancar-se. Aquest arc va ser molt usat en l'art visigòtic, andalusí i mudéjar. La porta de d'Alfons VI o antiga porta de Bisagra, del segle X ens rep amb un gran arc de ferradura.

Travessada aquesta porta d'Alfons VI caldrà travessar-ne altra, la porta del Sol per a entrar de ple en l'entramat de carrerons medievals que formen el centre històric de Toledo, declarat patrimoni de la humanitat. La porta del Sol, anomenada així des del segle XVIII per la seua decoració, té una terrassa a la que es pot pujar i gaudir de bones vistes.

I només passar sota el seu arc de ferradura ens trobarem amb la mesquita del Crist de la Llum. Una de les deu que tingué la ciutat i la millor conservada. Es va aixecar en l'any 999 i evidentment no tenia aquest nom, el seu nom era mesquita de Bab Al-Mardum. 

Al seu interior encara hi podem trobar els diferents arcs de ferradura que formaven part de la sala d'oració de la primitiva mesquita com també pintures murals cristianes, quan la mesquita es va convertir en un temple cristià dedicat a la Mare de Déu de la Llum.

A la mesquita originalment rectangular com sol ser habitual en l'arquitectura califal, se li va afegir un absis mudèjar al segle XII, al segle XII, just després de la conquesta cristiana. Es creu que aquest absis és la primera construcció d'art mudéjar de la que es té constància.

I a set minuts caminant per la "subida" Granja s'arriba la parròquia de Santa Leocàdia que ocupa el solar on segons la tradició va nàixer la màrtir toledana del segle III. La porta d'accés al temple té un gran arc de ferradura inscrit en altre arc polilobulat. El campanar i l'absis són d'estil mudéjar i a l'interior hi ha una xicoteta cripta on es creu que era l'habitació on resava la santa.

Les dues parades següents les farem dins de l'antic barri jueu de la ciutat. La primera d'elles serà l'antiga sinagoga de Santa Maria la Blanca, construïda al segle XII que passà a ser església dos-cents anys després després de la massacre antisemita que va viure la ciutat en l'any 1391. Hui en dia és museu i al seu interior podem trobar un edifici de cinc naus separades amb una filera de preciosos arcs blancs de ferradura.

L'altra gran sinagoga que queda en peu al barri és la Sinagoga del Trànsit que es va aixecar en la meitat del segle XIV sota el mecenatge del jueu Samuel ha-Leví que va ser conseller i tresorer del rei Pere I de Castella. És d'estil mudéjar i alguna de les seues decoracions et traslladen al palau de l'Alfajeria de Saragossa o la mateixa Alhambra de Granada.

Va ser sinagoga fins l'expulsió dels jueus en l'any 1492. Després passà a mans d'ordres militars cristianes i rep el nom del trànsit per un retaules que hi hagué dedicat a la Mare de Déu del Trànsit. Des de 1964 és el museu Sefardí.

I només eixir del barri jueu podem trobar l'església del Salvador. Ja va ser un edifici romà i després visigot, convertit en mesquita posteriorment. Encara es conserven alguns arcs de ferradura de l'antiga mesquita que descansen sobre pilastres visigòtiques.

La mesquita passà església cristiana en l'any 1159, a l'interior podem veure encara arcs de ferradura, però com que va patir dos incendis, un al segle XV i altre al segle XIX poc es pot veure del seue període com a mesquita i com a església medieval.

I acabarem el nostre recorregut en la mesquita de Tornerías que es va aixecar en el segle XI. Els reis catòlics la van desacralitzar al segle XV i després ha sigut taberna, vivendes humils, fusteria, caldereria, fàbrica de barrets, fàbrica de ciris fins hui que és el centre regional d'artesania de Castella la Manxa. és de planta quadrada amb dos pisos i com no a molts arcs de ferradura de l'antiga sala d'oració.