La caldera de Rotorua de Nova Zelanda, un llac volcànic paradís per a les aus.

Nova Zelanda és un estat insular d'origen volcànic del Pacífic sud i lluny de qualsevol altre punt habitat, cosa que ha fet que encara es conserve en estat salvatge gran part del seu territori. Hui ens arrimarem a la ciutat de Rotorua, a la vora d'un cràter volcànic cobert d'aigua, creant un idíl·lic llac que a més té certa activitat termal, o siga, un paradís de natura i spa del que mai voldries marxar.

Iniciarem la nostra ruta de hui al Polynesian Spa, just a la voreta del llac amb piscines tant àcides com bàsiques i d'altres privades i familiars amb immillorables vistes al llac. Els quaranta-cinc minuts de piscina privada passen volant.

Caminant en direcció nord-oest i bordejant el llac es passa per una zona ajardinada on brollen aigües termals que desprenen un característic baf sulfurós que per la nit i amb l'ajuda de la iluminació adquireix un aspecte molt tenebrós.

De seguida comença un agradable passeig per una zona amb arbres que hi ha a la vora del llac de Rotorua. Són acàcies salvatges i tamarius que no són arbres autòctons, que es plantaren ací com a part dels jardins del Govern.

Al llac podem veure imponent l'illa de Mokoia, de poc menys de quilòmetre i mig quadrat rodejada de setanta-nou quilòmetres quadrats d'aigua. La llegenda diu que dos enamorats Tutanekai i Hinemoa tenien prohibit casar-se. Hinemoa va nadar fins a l'illa seguint el so de la flauta de Tutanekai. A l'illa hi ha una piscina d'aigua termal on es diu que Hinemoa es va recuperar de les agües fredes del llac.

Si aguaitem cap al llac podrem gaudir del vol de les gavines, que en aquesta zona poden ser de tres espècies, la gavina de bec vermell, la de bec negre i la dominicana. La de bec negre és endèmica de l'illa Sud de Nova Zelanda i és estrany que s'haja establert en aquesta part de l'illa Nord.

Més habitants hi ha al llac de Rotorua i en concret en aquesta zona per la que passegem que s'anomena la badia del sofre. Una parella de cignes negres i una bona població de porrons de Nova Zelanda, uns ànecs negres que els maorins anomenen papakango o matapouri.

I parlant de maorís, aquest poble va ser el primer poblador de Nova Zelanda que va arribar en la segona meitat del segle XIII, aprofitant que durant quasi mig segle els vents canviaren i varen ser favorables par a poder navegar des de la Polinèsia cap a aquestes costes. S'adaptaren d'un clima tropical a altre més continental i aprofitaren l'energia geotèrmica del terra per a cuinar. Vaig torbar un "hangi" o foguer maori en el bosc de tamarius.

I des del bosc de tamarius es distingeix un edifici construït per l'altra població que va arribar a aquestes illes al segle XIX, els britànics. Es tracta d'una antiga casa de banys que s'ha reconvertit en museu, el Museu de Rotorua. Una construcció d'entramat de vigues de fusta que ens recorda l'arquitectura anglesa Tudor de segles passats.

Si seguim el nostre camí bordejant el llac trobarem un vaixell de roda de paletees posterior com els que creuen el Mississipi. S'anomena el Lakeland Queen i navega des d'Octubre fins al febrer, la temporada de l'estiu austral el vaixell es va construir ací mateix i es va botar en l'any 1986.

I acabarem la nostra passejada al barri de Ohinemutu, que està habitat des de l'any 1350 i de fet és l'origen de la Rotorua actual. En aquest encantador barri trobarem la "Te Papaiouru Marae. És un lloc sagrat i de reunió dels maorís de la zona. Impressiona el treball de fusta de la seua entrada.

I molt prop està, també construïda en fusta l'església anglicana de Santa Fe. El seu exterior és més europeu i la seua arquitectura recorda molt els edificis d'arquitectura tudor dels segles XVI i XVII d'Anglaterra. Molt interessant és el seu interior decorat amb artesania i escultura en fusta maorí.

Creuer pel riu Chobe en Botsuana, un bonic crepuscle on la fauna és la protagonista

 Ens desplacen a Botswana per a conéixer a través d'un creuer la seua imponent varietat de fauna. Per terra ja ho vàrem fer l'any passat amb un safari que eixia de la ciutat de Kasane. Hui el safari serà amb una xicoteta embarcació que navegarà per les tranquil·les aigües del riu Chobe.

Una espècie de serps que trauen el cap i part del seu llarg cos s'acosten nadant a gran velocitat a la barca, i la cosa no fa molta gràcia si no t'agraden les serps. A la fi l'experiència no ha estat tan roïna per que quan ja estaven més prop es veia clarament que eren aus que sumergeixen tot el seu cos per a desplaçar-se per l'aigua deixant fora cap i coll.

Molts són els animals que s'acosten al riu per a beure aigua, entre ells una espècie de porcs senglars que han d'estar molt alerta per a no ser devorats per algun cocodril o increpats per algun hipopòtam. Afortunadament tot ha anat bé.

El cocodril es l'amo i senyor de les aigües del riu Chobe, pot ser molt ràpid a l'hora de caçar una pressa. De fet recomanen no traure cap part del cos de la barca. El cocodril de hui estava ja fart de menjar i prenia el sol sobre l'herba.

Els búfals cafre o búfals africans són una espècie que mai ha sigut domesticada per tindre un caràcter gens fàcil de predeir. Forma part del selecte grup dels "big five", per la seua embergadura i pes, sols superada per l'elefant i el rinoceront.

I parlant del rei dels "big five" no tarda molt en aparéixer una manada d'elefants que aprofiten les aigües del riu Chobe que ací ja s'aqueten, per a beure i refrescar-se. L'elefant africà és més gran que l'asiàtic podent mesurar quatre metres i pesar fins a set tones.

El riu Chobe naix en Angola i s'anomena riu Cuando, Linyanti és el nom que rep quan travessa la major part de Namíbia, però quan fa frontera entre Namíbia i Botswana s'anomena Chobe fins a desembocar al riu Zambeze, el que forma les espectaculars catarates Victòria. El riu no és immòbil i la frontera tampoc, l'illa de Sedudu ha estat disputada per Namíbia i Botswana molts anys. En 1996 es va arribar a un acord i hui en dia és de Botswana i una bandera ens ho indica.

L'hipopòtam és un animal perillós que causa diverses morts cada any. Però tot el seu mal caràcter se li'n va quan un agró s'alimenta dels seus paràsits que té a la pell, desenvolupant una bonica relació de mutualisme.

El riu té presses més fàcils de caçar i no tan complicades com són els búfals africans. Una manada de cèrvids s'acosta a beure i no és difícil una bandada de gallines de guinea en les xicotetes platges que hi ha vora riu.

El moment més màgic del creuer és anunciat per una població de mones o millor dit papió negre. És un dels primates més grans del món i com ens passa als éssers humans saben gaudir d'una bonica posta de sol sobre les aigües del riu Chobe.

Bøur, el poble de les illes Fèroe amb les millors vistes a l'Atlàntic.

 Hui ens desplaçarem a  Bøur un poblet de setanta i pocs habitants situat en l'illa de Vágar molt prop de l'únic aeroport que hi ha a les illes Fèroe. El clima de segur que serà molt millor que a casa nostra per que no van a superar en cap moment els vinst graus mentre que ací ja estem pendents de l'arribada d'altra onada de calor.

Aquest poble és de parada obligatòria de camí d'anada o de tornada al poble de Gálasadur on es troba la cascada de Múlafossur que ja vàrem visita l'any passat. A primera vista Bøur no és diferent als pobles d'aquestes illes amb les típiques cases amb sostre a dues aigües cobertes amb gespa.

Un riu anomenat Stórá el travessa i el divideix en dues parts abans d desemboccar en l'oceà Atlàntic. Aquest riu d'aigües cristal·lines fa unes xicotetes cascades quasi a l'entrada del poble. El seu soroll és l'única cosa que trenca el silenci de Bøur, que sembla deshabitat.

L'edifici amb més interés històric és la seua església construïda en la segona meitat del segle XIX utilitzant la fusta com a material. Està pintada amb quitrà negre per a protegir-la de la humitat i per a que capte la poca llum solar que reben aquestes illes i així escalfar, encara que siga poc, el seu poc decorat interior.

https://mapcarta.com/es/17593104

La nostra següent parada serà ja en la platja, de sorra negra, com no podia ser d'altra manera ací en les Illes Fèroe, que són origen volcànic. Es calcula que varen emergir de la mar farà uns seixanta milions d'anys i per tant estan més erosionades i domesticades per la natura que l'illa d'Islàndia que és quaranta milions d'anys més jove.

I la platja és el millor mirador de l'Atlàntic i dos dels seus pobladors inertes. Tindhólmur és el més gran dels dos amb 0,65 quilòmetres quadrats i una altura màxima de dos-cent seixanta-dos metres destaca sobre l'oceà i està coronat amb cinc agulles. Segons la llegenda en la més alta un àguila va segrestar el fill menut d'una família que ací vivia, des de llavors la família va abandonar l'illot que roman encara deshabitat.

L'altre habitant inanimat prop de Tindhólmur és el faralló, o columna de pedra erosionada pel vent i la mar, anomenat Drangarnir. És un dels punts més fotografiats de la zona pel seu arc natural marí. Ací tampoc hi iuen persones, sols ovelles que de tant en tant porten els ramaders per a que pasturen.

La Muntanyeta dels Sants en Sueca, una illa entre els arrosars

 El paratge natural que visitem hui és un dels meus preferits de la meua zona, es tracta d'una xicoteta montanya de pedra que s'aixeca entre les planures de sediments plantades d'arròs, des de maig a setembre. Hui dins del parc natural de l'albufera visitarem la Muntanyeta dels Sants amb la seua ermita, la seua marjal i unes vistes que deixen bocabadat.

Des de Sueca agafarem la carretera que va en direcció a les Palmeres i el Perelló, la zona de platja de la capital de la Ribera Baixa. I en una de les redones que trobarem hi ha una escultura anomenda "paisatge de Sueca" obra dels escultors Pablo Sedeño, José Montero, Rene Negrín i Jorge Romero.

Més endavant arribant a la piscina coberta deixarem el cotxe un moment aparcat per a gaudir de la Creu, una creu de ferro situada en una illeta de la carretera que es va col·locar en l'any 1900 per a celebrar l'inici del darrer segle del segon mil·leni.

I molt prop trobarem una peculiar construcció amb cúpula blava que sembla una xicoteta església ortodoxa grega, però en realitat és una casa on es guardaven coets que es feien esclatar entre els núvols abans de que es formara una tormenta d'eixes que solten granís com si foren pedres i llançar a perdre la collita d'arròs.

I ara es desviarem en el cotxe cap a l'esquerra per a visitar la famosa Muntanyeta del Sants, que s'aixeca sobre els arrosars essent un dels skyline de la ciutat de Sueca. Els de Cullera es burlen, per que ells poden escriure al complet el nom de la seua ciutat CULLERA en la seua muntanya, mentre que als de Sueca no els cap ni la "S". Aquesta muntanya fa sis mil anys era una illa en mig de la mar. Amb els sediments que amollava el Túria, la corrent marítima que baixa de nord a sud i l'efecte es-collera de la serra de Cullera tot es va omplir de terra excepte l'Albufera.

En època islàmica la Muntanyeta dels Sants tenia un pavelló de caça del que gaudia el rei de la taifa de València. Amb la conquesta cristiana es va erigir ací una església que donaria servei religiós als llauradors que vivien diseminats per tota la partida. Aquestos llauradors van ser forçats a traslladar-se a viure al nucli principal poblacional, el que hui és la ciutat de Sueca, el que no va voler anar-hi. li cremaren la casa i aquesta part pròxima a l'ermita dels Benissants passà a anomenar-se la Socarrada, com passà en Xàtiva i Cocentaina.

L'interior de l'ermita dels Benissants encara conserva la seua arquitectura de temple de reconquesta amb arcs de diafragma sense capitells ni columnes i sostre de fusta a dues aigües. L'altar major està dedicat al Benissants, Sant Abdó i Sant Senent.

Els Benissants o Sants de la Pedra, eren uns reis de Pèrsia que varen ser martiritzats. En terres valencianes, junt a Santa Bàrbara, són els encarregats de protegir les collites de les pedregades, d'ahí ve el sobrenom de la pedra. L'escultura baroca que presidia l'altar va ser trencada en temps de guerra, però moltes parts s'integraren en l'escultura actual. Sant Senent és dels pocs sants de l'imagineria catòlica que no porta barba, per a disitingir-se del seu germà Sant Abdó.

Però l'escultura més antiga del temple era una Mare de Deu trobada, anomenada Mare de Déu de la Sort d'època medieval que era la patrona d'aquesta zona de la partida. Quan els seus habitants es traslladaren a Sueca, la seua Mare de Déu es va posar en un altaret molt discret de l'església de Sant Pere per a no llevar protagonisme a la Mare de de Déu de Sales, la reina de les devocions suecanes.

A banda de l'ermita, també es pot visitar la casa del santero convertida en museu on encara es pot veure ceràmica barroca del segle XVIII, algun escut històric en pedra de la ciutat de Sueca i quadres del pintor local Conrado Meseguer.

Abans de deixar l'ermita i la muntanyeta cal mirar al nostre voltant i divisar la Serra de les Rabosses de Cullera, l'Albufera de València i la Mar Mediterrània i sobretot els arrosars. Aquestos arrosars són aigua en maig, verd en juny i juliol i marró grogós quan estan espigats en agost i setembre.

I caminant o en cotxe uns quants centenars de metres s'arriba a l'ullal de la Baldovina. Un ullal és un naiximent d'aigua clara brolla en la marjal i és el refugi de moltes aus aquàtiques i peixos, en la marjal de Sueca en podem trobar uns quants, però aquest és el més gran.