Les llacunes de Ruidera i l'embassament de Peñarroya

Continuem celebrant el dia de medi ambient i hui ho farem prop de casa nostra, en el parc Natural de les llacunes de Ruidera ubicat entre les províncies d'Albacete i sobretot Ciudad Real. Zona d'obligada parada si viatges de València a Jaen.

La ruta natural de hui transcorre entre dos enclaus molt impressionants de la província de Ciudad Real. Iniciarem el nostre passeig per la llacuna de la Colgada, la més gran i fonda del parc Natural de les llacunes de Ruidera. Mesura dos quilòmetres i mig de llarg i mig quilòmetre d'ample. La seua profunditat màxima és d'uns quaranta metres i té fins i tot una illa i zona de bany. Al Queixot, al capítol en el que l'extravagant cavaller viatja a Barcelona la seua grandària queda desbancada per la mar.

La llacuna veïna s'anomena llacuna del Rei, més xicoteta i menys fonda uns vint-i-cinc metres, però més explotada a nivell turístic amb hotels, restaurants, segones residències i on a banda de banyar-te també es permet navegar en barqueta.

Molt prop està la cascada del Hundimiento, u salt d'aigua de quasi quinze metres a 10 minuos a peu del poble de Ruidera i amb un mirador al que s'accedeix gràcies a unes escales i passarel·les de fusta. El seu origen està constatat que fou en 1545 després d'una gran inundació que va provocar el rui Guadiana, amo i senyor de les llacunes. Pot ser el soroll que provoca dona nom a les llacunes i el poble de Ruidera.

I a uns tretze quilèmetres es troba l'altra zona visitable d'aquesta meravella de la naturalesa, l'entorn de l'embassament de Penyarroya, construït en era franquista per a proveïr d'electricitat i també aigua als pobe d'Armagasilla de Alba i Tomelloso.

A la vora de l'embassament s'aixeca el castell de Penyarroja d'origen andalusí. El bon estat de conservació d'aquest i les aigües inmmenses i manses de l'embasament creen una de les imatges més bucòliques de la província.

I a l'interior del castell trobem el santuari de la Mare de Deu de Peñarroya. Una construcció barroca del segle  XVIII que té l'origen en una xicoteta ermita del segle XIII. En abril es celebra una romeria des d'Argamasilla de Alba.

A l'interior trobarem unn temple de volta de canó que acaba en forma de petxina al presbiteri on es troba l'altar major d'estil xurrigueresc que acull la imatge de la Mare de Déu de Peñarroya. Les pintures murals dels murs laterals representant a Sant Miquel i Sant Gabriel amb un format més humà i menys angelós, són una meravella.

L'Scenic World en Blue Mountains, gaudir de la natura molt prop e Sidney

El passat divendres 5 de juny es celebrava el dia mundial del medi ambient i per a celebrar-ho no se m'ocorre millor manera que dedicar unes entrodes a parcs nacionals i paratges naturals on la natura serà la protagonista. Hui se n'anem a la regió australiana de Nova Gales del Sud on visitarem el Parc Nacional de les Blue Mountains.

La manera més fàcil de fer-ho és accedint al anomenat Scenic World, un muntatge per a turistes on es combina un telefèric, funicular, tren i passetjada per a gaudir d'espectaculars vistes de les Blue Mountain.  Aquesta zona muntanyosa rep el nom per una boira blavosa que crea l'oli essencial que alliberen els eucaliptos. 

La ruta s'incia pujant a un tren amb el recorregut més inclinat del món, són cincuanta-dos graus. L'origen d'aquest recorregut es remunta a l'any 1878 i encara que hui és una atracció turística en origen va ser un tren miner.

El tren ens portarà a les profunditats de la vall Jamesoy on hi ha diverses opcions de camins per a fer senderisme. Nosaltres agafarem el més curt i caminarem sota les fulles de falgueres gegants d'un bosc subtropical de l'era juràsica que ha estat declarat patrimoni de la humanitat.

En un clar que deixen les fulles de les falgueres podrem veure una xicoteta muntanyeta de parets de color groc de gres, que s'anomena l'Orphan Rock. No és la millor visi´que tindrem d'aquest monument natural però paga la pena aturar-se i gaudir-la.

Pel camí trobarem una mina abandonada de carbó, que va ser la primera activitat econòmica que varen desenvolupar els europeus en aquesta zona mutanyosa de Nova Gales del Sud. Una xicoteta expsició d'instruments miners de l'època s'exposa a l'entrada.

Acabem la passejada a peu per a muntar de nou al penya-segat de la vall des d'on començarem i farem la remuntada dalt del telefèric anomenat scenic cableway. Aquest telefèric també es de récord, essent el més costerut de l'hemisferi sud.

I ja sota la muntanya ens toca fer un passeig panoràmic de l'entorn muntats en l'scenic shyway que va sr inugurat en l'any 1958- També és de écord per que és el més llarg de l'hemisferi sud i permet gaudir de molt bones vistes que aniré detallant.

Des d'aquest telefèric es pot gaudir de la millor vista de l'Orphan Rock que havien abans intuït durant la passejada a peu pel bosc de l'era juràsica. Fins a l'any 1974 es podia accedir a la cima mitjançant unes escales, però es va claussurar per perill de despreniments.

Mes famoses són les tres muntanyes anomenades les tres germanes que superen els nou-cents metres d'alçada. La més alta Meheemi arriba als 922 metres, li segueix Wimlah amb 918 metres i la més baixeta és Gunnedoo amb 906 metres. Segons la llegenda les tres germanes es volien casar amb tres germans d'una tribu rival i un vell bruixot les transformà en pedra per a protegir-les durant la batalla campal que es va armar. El vell bruixot va morir abans de que acabara la batalla i ningú ha sabut encara com desfer l'encanteri.

Altra protagonista d'aquest trajecte aeri-visual és la cascada de Katoomba. L'aigua del riu Kedumba descendeix fins al fons de la Vall Jamesoy en tres etapes amb un desnivell total de dos-cents quaranta metres.

I no està de més fer una gran ullada a la vall de Jamesoy que a bana de la casada, les tres germanes i la roca òrfena, resulta espectacular per la seua magnitud i per l'espesura dels boscos d'eucaliptus que la cobreixen.

Bo-Kaap en Ciutat del Cap, el barri amb tots els colors de l'arc de Sant Martí

 Per a tancar la sèrie d'entrades dedicades a l'arc de Sant Martí i tota la varietat cromàtica de la llum visible en un ull humà ens traslladem a l'hemisferi sud per a visitar una de les tres capitals que té Sud-Àfrica, pot ser la més coneguda i nomenada que és Ciutat del Cap.

El barri més autèntic, colorista i multi-ètnic de la capital sud africana és Bo-Kaap on encara es possible veure cases de la primera meitat del segle XIX que varen anar adquirint els recentment alliberats esclaus procedents de Malàisia i Indonèsia que dècades anteriors estat introduïts per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. Cal recordar que Ciutat del Cap no formà part de l'Imperi Britànic fins a l'any 1806.

La gràcia i l'encant de Bo-Kaap és el conjunt de cases baixes i modestes amb façanes pintades de colors, les mesquites que donen servei religiós als musulmans ex-esclaus malais i les botigues amb productes orientals que te traslladen al sud.est asiàtic. 

Altra de les coses que cal fer en aquest singular barri és visitar les botigues dels artesans, per que molts alguns d'ells s'han instal3lat en aquest bucòlic baarri. Solen aprofitar materials de rebuig per a fer verdaderes i colorides obres d'art.

Els malais encara representen quasi el seixanta per cent de la població en un barri cada vegada més gentrificat, els descendents d'aquells esclaus malais alliberats amb pocs recursos, herència d'un imponent aparheid no poden competir amb els inversos que compren cases per a dedicar-les a l'allotjament turístic. El barri està seperat de la resta de la ciutat pel transitat carrer Buttengracht, en el número 134 s'aixeca des de 1834 la mesquita Nurul, la primera del país que fundà una congregació i no les autoritats colonials.

I quasi al costat s'aixeca la mesquita Auwal Masjid, la més antiga de tot el país, és de l'any 1794, encara que es va aprofitar un magatzem propietat d'un esclau musulmà negre alliberat durant el breu període de finals del segle XVIII que els britànics dominaren Ciutat del Cap.

Molt prop podem trobar el Iziko Bo-Kaap Museum, però abans caldrà travessar un colorit i fotogènic arc que ens portarà al costerut carrer on es troba el museu, el carrer Wale, que descendeix de la muntanya Signal Hill. Aquesta zona és l'origen del barri on Jan de Waal començà a construir les primeres cases per a llogar als seus esclaus.

El museu Iziko és prou modest, amb una col·lecció d'objectes que evoquen la vida en el barri de fa dos-cents anys. El més interessant és que com que està ubicat en una típica casa es pot veure per dins com són les cases típiques de la barriada.

I anem a continuar visitant mesquites del barri i se se n'anem per Rose Street arribarem a la mesquita Masjis Shafee de l'any 1859, encara que com va colapsar la seua estruxtura en la meitat del segle passat s'hagué de reconstruïr.

Molt prop està la mesquita Masjid Boorhaanol que destaca pel color verd de la seua façana i pels arcs ojivals que s'obren en ella per a ser finestres i porta d'accés. Una reintrerpretació del gòtic en un barri musulmà de l'hemisferi sud. És la meua preferida. El carrer Longmarket, on s'ubica, tampoc té desperdici.

I acabarem la ruta multicolor i multicultural pel barri de Bo-Kaap en la mesquita Jamia Masjid de l'any 1850. popularment es coneix amb el nom de Mesquita de la reina Victòria, que mai la va visitar però si que va cedir els terrenys per a ser aixecada.

La nacional Sagunt-Burgos al seu pas per Calamocha, el lloc ideal per a menjar pernil DO Terol

 L'arc de Sant Martí hui el veurem prop de casa nostra, en el municipi de Calamocha, per on passa la nacional Sagunt-Burgos. Aquesta carretera abans molt transitada passava bordejant la capital de la comarca de Jiloca, hui en dia amb la construcció de l'autovia mudèjar ja no és necessari tocar-la, però si deixes l'autovia en la sortida que diu Calamocha, passaràs per una redona, coneguda per els locals com "la rotonda del alambre", on l'escultura "Vientos de Aragón" de l'artista Jesús Iranzo, et donarà la benvinguda. Jo sempre he pensat que és un arc de Sant Martí.

 Si s'enfilem cap al poble seguint el tram de la nacional atravessarem camps que segons l'estació de l'any seran solament de terra, verds quan està creixent el cereal amb algun puntet roget que donen les rosselles o bé ja de color groc si aquest ja està a punt de ser segat.

I a l'arribar al nucli urbà el que més sorprén és la grandària de dues torres de formigó enormes quasi simètriques. Aquest tipus de construcció sols l'havia vist quan deixava territori valencià i m'enfilava en tren o cotxe cap a Castella o Aragó. Un companys d'universitat de la Manxa en va dir que eren sitges per a guardar el gra. Com que el País Valencià sempre ha sigut deficitari en cultiu de cereal, no és habitual veure sitges d'aquest tipus per la nostra terra.

Al costat de les sitges està l'estació de ferrocarril de Calamocha,  que és coneguda com l'estació nova perquè altra estació més antiga hi ha en altra part de la població per on dicorria l'antic traçat. Aquesta estació forma part de la línia que uneix València amb Saragossa. Et trajecte amb trams molt bonics, és llarguíssim.

I seguint la nacional altre edifici que pot captar la teua atenció és l'edifici industrial Matinsa. Es va construir en l'any 1969 per a ser el lloc on més gent de Calamocha treballava ja que era de l'empresa Matadero Frigorífico Insustrial de Calamocha. Empreses càrniques de renom com Oscar Mayer i Campofrio gestionaren la producció i finalment va acabar tancant fa quasi vint anys.

Altre edifici exemple de l'arquitectura industrial va ser inaugurat en l'any 1962. Es tracta de la Sociedad Cooperativa San Roque del Campo. Ës més d'aspecte més clàssic que el Matinsa, amb façana de rajola i panell ceràmic de Sant Roc, patró del poble. Al seu interior es fa vi.

Seguint la carretera Sagunt- Burgos deixarem endarrere edificis d'hotels, restaurants i botigues de venta de pernils, abans plens de gent, abans de la finalització de l'autovia 23 coneguda com la mudèjar. Digne de mencionar és l'edifici més futurista de l'estació d'autobusos de Calamocha. Aquest edifici va ser inaugurat al 2011, és un construcció totalment desproporcionada per a la poca quantitat de viatgers i connexions que té. La cafeteria està oberta i al costat conviu una xicoteta construcció rural de pedra i teules que seria un antic corral per a animals o casa per a guardar utensilis agrícoles.

I  és hora de comprar pernil, per que sense cap mena de dubte Calamocha és la capital de la denominació d'origen "Jamones de Teruel" i entre les diverses cases on pots fer-ho recomane Casa Domingo. No sols pernil es pot comprar a Calamocha, també "longaniza de Aragón", les nostres llonganisses de Pascua i moltes coses apetitoses més que es fan en la zona.

I molt prop trobarem altra redona amb altra escultura moderna. Aquesta escultura vol ser un homenatge al ball de Sant Roc, un ball que es celebra des del segle XIX que comença en l'ermita del sant i acaba en l'església de l'assumpció.  

Deixarem el poble seguint la carretera per a arribar a l'ermita de Sant Roc, un edifici barroc del segle XVII, feta de pedra i maçoneria. Al seu interior trobem un retaule neoclàssic del segle XIX i la imatge del patró del segle XVII. Des d'ací comencen diverses rutes de senderisme en un entorn natural preciós.

I al costat, encara que no siga cap edifici d'interès històric ni artístic, està l'estació meteorològica de Calamocha. I si té iterés és per que Calamocha junt amb Terol capital i la població de Molina de Aragón en Guadalajara, formen un triangle conegut amb el nom triangle del fred per ser el lloc de la península on les temperatures més desplomen en hivern.