De la basílica del Gran Poder a la de la Macarena, la Sevilla més devocional

El passat diumenge 28 de febrer Andalusia celebrava la seua diada que recorda el referèndum que va haver eixe dia de fa cuaranta-sis anys on els andalusos decidien si volien ser una Autonomia dins del nou estat espanyol  democràtic. Així que encetarem una ruta per diverses ciutats amb seu parlamentària.

La ruta de hui comença en la basílica del Jesús del Gran Poder, on es guarda una de les imatges de la setmana santa sevillana més venerada. La façana de la basílica es d'estil neobarroc, molt acorde als temples barrocs de la ciutat però sols té seixanta anys.

Al seu interior podem trobar la talla del nostre senyor Jesús del Gran Poder, que desperta molta devoció en la ciutat fins i tot per a no creients. La talla del natzarè és obra de l'escultor barroc Juan de Mesa que la va esculpir en l'any 1620, a la seua esquerra està Sant Joan Evangelista també de Juan de Mesa i la dreta la Mare de Déu del Major Dolor i Traspàs, obra anònima del segle XVIII. Jo vaig acompanyar a una tal Adela fins als peus del Senyor de Sevilla que li volia demanar la gràcia d'aprovar unes oposicions. Les aprovà uns anys després però durant el camí de pelegrinatge una gran tormenta amb vent ens deixà sense paraigües ens banyà de dalt a baix i a punt estiguérem de perdre la vida esclafats per una enorme rama que caigué d'un arbre. Adela no va ser conscient de tots els perills, anava absorta amb el misticisme de la seua pregària.

Més antiga és l'església de Sant Llorenç del segle XIII d'estil gòti-mudéjar i barroc, que ocupa el solar d'una mesquita. De fet la plaça de Sant Llorenç va ser el seu pati de les ablucions i el seu campanar era el minaret. 

Des de la plaça de Sant Llorenç agafarem l'albereda d'Hèrcules, la zona ajardinada més gran del centre històric. Dues columnes romanes ens recorden que Hèrcules estigué no massa juny separant Europa d'Àfrica i obrint l'estret de Gibrlatar. Una de les columnes està coronada pel Déu més fort de l'Olimp, Hèrcules i l'altra per Juli César.

Des de l'albereda d'Hèrcules ens desviarem a la dreta pel carrer Peris Mencheta i després Arrayán i arribarem fins a l'església de Sant Lluís dels francesos, un dels millors exemples del barroc a la ciutat de Sevilla. Es va aixecar entre els segles XVII i XVIII i després de la desamortització de Mendizábal va passar a mans de la Diputació.

Baixarem cap al sud pel carrer Sant Lluís desviant-se del nostre camí fins a la Basílica de la Macarena i la seu del Parlament d'Andalusia, per arribar fins a l'església de Sant Marc Evangelista. La seua porta gòtica ens trasllada a la Sevilla medieval cristiana del segle XV.

Però el que més me va impresionar és el seu campanar fet en rajola i decorat amb xebka que ens recorda els minarets de les mesquites marroquines o el famós campanar de la catedral sevillana, la giralda que de abans de campanar de catedral cristiana fou minaret de la mesquita major.

Anirem pel carrer Santa Clara i després pel passatge Mallol per descobrit altra església amb portada gòtica, la de Sant Julià. Aquest temple de tres naus es va construir en estil gòtic-mudéjar al segle XIV i remodelar al segle XX per un greu incendi que va patir.

L'altar major està presidit per la Mare de Déu d'Hiniesta, que per l'especte es pot confondre amb la Macarena o l'Esperança de Triana. La llegenda diu que la va fer un deixeble de Sant Jaume Apòstol i que es va amagar en Catalunya durant la invasió dels àrabs dins d'un matoll de ginesta, hiniesta en castellà.

I pel carrer Sant Lluís direcció nord arribarem fins al límit de l'andalusina ciutat d'Isbiliya. Encara és observable i en estat de conservació excel·lent un llenç de la muralla almohade aixecada en el segle XII i amb uns merlets espectaculars.

I en aquest tram al nord de la Isbiliya islàmica es trobava una de les tres portes d'entrada a la ciutat. D'aquella porta no queda ni el nom perque va patir una forta reforma classicista al segle XVIII i hui es coneix com arc de la Macarena, ni tan sols se li diu porta. Des d'ací veurem l'antic Hospital de las Cinco Llagas construït al segle XVI i hui en dia seu del Parlament d'Andalusia.

I al costat la conegudíssima basílica de l'Esperança Macarena, un temple d'estil neobarroc construït en els anys quaranta del segle passat per a custodiar les imatges processonals de la històrica Germandat de la Macarena.

La titular de la basílica és l'Esperança Macarena, una Mare de Déu dels Dolors del segle XVII d'autor desconegut que és molt venerada en Sevilla. És la protagonista indiscutible de la madrugada del divendres sant de Sevilla, el més impressionant de la setmana santa de la capital andalusa.

Brasov, la ciutat rumana i alemanya de Transilvània

 La darrera entrada dedicada als arcs ens porta a una de les ciutats més interessants de tota Transilvània que està enclavada entre la depressió que porta el seu nom, la de Brasov i les muntanyes romanesses per antonomàssia, els Càrpats. La ciutat és una bonica mescla de monuments saxons i eslaus que no te pots perdre.

Brasov, com he dit abans està rodejada de muntanyes i en una d'elles s'ha penjat un cartell lluminós per la nit que a l'estil Hollywood indica a tot viatger on està ubicada la setena ciutat més poblada de Romania amb quasi tres-cents mil habitants. El nom Brasov ve del protoeslau i significa fortalesa, els saxons l'anomenaven Kronstadt que significa ciutat reial.

Abans d'entrar de ple al centre històric i monumental cal passar per davant de la sinagoga, de principis del segle XX. Els jueus s'establiren ací amb el permís dels saxons a principis del segle XIX, durant la segona guerra mundial hagueren de fugir.La façana neomorisca és molt elegant.

I molt ptop està el carrer de la corda, el més estret de tota la ciutat i un dels més estrets d'Europa, Es va construir al segle XVII com a passadís per al cos de bombers. Mesura huitanta metres de llarg i una amplada que va del metre deu al metre trenta-cinc.

I per a entrar a la ciutat medieval no hi ha forma més elegant de fer-ho que travessant la porta de Santa Catalina, Ecaterina en llengua local. Es tracta d'una porta renaixentista del segle XVI que va ser sufragada pel gremi de sastres. Una fantasia de castell a l'estil Disney però amb quatre segles i mig d'història.

Nosaltres abans de visitar el centre neuràlgic de la ciutat, que és la plaça del Consell, farem una agradable passejada per el sistema de fortificacions que s'aixequen vora el canal del riu Graft. Una zona bucòlica i tranquil·la on podem veure la torre negra del segle XV i la blanca de planta circular que és un mirador amb espectaculars vistes del centre de la ciutat.

I per fi arribem al bulliciós centre que és la plaça del consell on destaca l'edifici de l'antic ajuntament caracteritzat pel seu color groc i la seua esvelta torre. Es va aixecar en la primera meitat del segle XV amb diners del gremi de pellers, després va ser ajuntament i hui és el Museu d'Història de la ciutat.

La catedral ortodoxa-romanesa de Brasov també està en aquesta plaça. No és un edifici massa lluidor, es va aixecar a la fi del segle XIX en estil bizantí i està dedicat a la Dormició de la Mare de Déu ja que el problema entre ortodoxos grecs i la comunitat ortodoxa romanesa s'havia agreujat.

Però la verdadera joia arquitectònica de la ciutat és la gòtica església negra que va aixecar la comunitat d'alemanys al segle XV en estil gòtic. Es tracta del temple gòtic més gran dels països del sud-est europeu. El sobrenom de negra se li va donar després d'un incendi que la va ennegrir.

En la seua construcció no s'escatimà en res, i té cinc portes d'accés totes treballades amb pedra. Hui en dia encara dona servei religiós a la comunitat evangèlica d'Augsburg que resideix en la ciutat i és també museu.

La porta més espectacular de totes és la porta oest que data del segle XV i és obra d'un mestre picapedrer procedent de la ciutat eslovaca de Kosice on es troba la catedral gòtica més a l'est del món. Aquesta original porta d'arc de cortina apuntat i polilobulat amb arcs circulars més menuts.

Esgésies, ciutat minera, episcopal i reial de l'illa de Sardenya

 En la'entrada de hui estarem en una de les ciutats més interessants de Sardenya i que s'anomena Esglésies, Va ser un important cenre miner en època romana, Durant el període de dominació dels pisans era la segona ciutat mésimportant de l'illa. Va romandre baix el poder de la Corona d'Aragó on va prosperar al ser ciutat reial. El nostre recorregut comença en un tram de l'antiga muralla pisana construïda al segle XIII.

Entrarem dins del centre històricc de la ciutat per a descobrir la seua catedral, però abans farem una ullada al palau episcopal, una construcció del segle XVIII d'estil barroc sard un poc sobri però elegant. Està comunicant amb la catedral amb una galeria.

La catedral d'Eslésies està dedicada a Santa Clara d'Assís. Es va construir a la fi del segle XIII encara que ha eta ampliada i renovada en vàries ocasions. Destaca la seua peculiar façana de pedra sedimentària acompanyada d'un imponent campanar.

L'ajuntament o palazzo comunale està també en la mateixa plaça, lúnica del centre històric on es troben la catedraal i el palau episcopal. Es va aixecar entre els anys 1871 i 1872 i és obra de l'enginyer Antonia Cao Pinna.

I molt prp està l'església de Sant Fancesc, la més interessant de la ciutat. D'estil gòtic català, de les millors conservades de tota l'illa de Sardenya. Els franciscans arribaren al segle XIII a Esglésies però aquesta església és del segle XIV amb una senclla façana i sostre a dos aigües.

A l'interior podem trobar un temple de nau única on els imponents arcs de diagragma, molt comuns en l'arquitectura catalan medieval, cren un espai ampli i de reflexió. Els arcs de diafragma es situen de forma transversal a la nau i arranquen de la mateies parets laterals sense la necessitat d'utilitzar cares columnes i capitells. A més sostenen una coberta de fusta a dos aigües que resulta més econòmica que les de rajola o pedra.

Arcs de diafragma trobarem també al Santuari de Santa Maria de Gràcia, dos d'esil ojival i un altre de mig punt i sostrea dos aigües d'entramat de fusta. Es creu que el solar que ocupa aquesta esglçesia va ser un temple dedicat al deu Saturn.

Passejarem entre bonics i estrets carrers de típiques cases de poble mediterrani que ens transportaran a l'era medieval quan ací es parlava català i aixií va ser fins al segle XVIII quan el castellà i després el sard i l'italià l'anaren substituint.

I arrivarem finas a la placeta d'Alfonso Lamarmora on podrem gaudir d'una històrica font dedicada a la deesa sarda Su Maimoni, a la que la gent imlorava amb antiquíssims rituals per a demanar pluja en temps de sequera. També està ací el palau Lamarmora amb segles d'història hui bar i hotel.

I abans de deixar la ciutat travessant les muralles pisanes, visitarem l'església de la puríssima o del col·legi que rep aquest nom per que és l'església d'un antic col·legi fundat per jesuïtes que està dedicat a la Immaculada concepcií. L'altar major barroc és una meravella.

Culla, poble templer dels més bonics de Castelló

 L'entrada de hui serà a casa nostra per a conéixer de primera mà els arcs de mig punt format per una semicircunferència amn entre situar en la línia d'arrancada.Va ser molt popular en l'arquitectura i romana i que en la Corona d'Aragó va ser encara utilitzat en les portes de palaus d'estil gòtic. Hui viatgem a Culla, un dels pobles més bonics d'Espanya, conquerida als musulmans per Blasco d'Aragó en 1233, estigué en mans templeres i posteriorment va pertànyer a l'ordre de Montesa, essent la capital d'una àrea anomenada la setena de Culla.

L'oficina de turisme esta ubica en el que va ser l'antic ajuntamnent de la vila construït al segle XVIII i per hi accedir fa falta si o si passar sota un arc de mig punt anomenat portal de la font que és el que queda d'una entrada de la muralla de les tres que la vila medieval tenia. Està encaixat entre els murs de pedra de les cases del carrer abadia.

Al cassre abadia podrem gaudir d'altres arcs de mig punt que formen part d'una porxada, ací també va estar l'ajutament i la llotja del Mustassaf, persona que s'encarragava de que les pesses de pessar i les varres de medir estigueren correctes.

I per a aquell comerciant que intentara estafar amb el pes o la mesura i per a qualsevol altre delinqüent, molt a prop estava la picota, una pedra on s'acaba lligat durant hores o fins i tot dies i al mateix temps ridiculitzat i maltractat per la gent que hi passava per davant.

I danant està l'abadia, que dona nom al carrer i l'església parroquial del Salvador. Temple del segle XIV profundament renovat en el segle XVIII amb portalada de pedra i portada d'entrada demilitada per altre arc de mig punt d'estil barroc.

I a l'interior del temple veurem un espai harmoniós sota la volta de cannó que genera la projecció dels arcs de mig punt. Cal fixar-se en el retaule de Sant Roc del segle XVI, una escultura gòtica del Salvador i una pica baptismal també gòtica.

I abans de pujar al castell templer passarem per davant, o millor dit per darrere de la porta Nova, altra porta de la muralla medieval també amb arc de mig punt construïda a l'any 1610 que donava accés ràpid al centre de la vila.

La següent parada la farem a l'antic Hospital creat al segle XIV per a atendre malalts i necessitats, L'edifici actual és del segle XVII i consta de dues plantes, una és sala d'exposicions i l'altra té un xicotet museu que recrea una antiga escola rural.

De l'imponent castell dels templers poc queda després de l'assolament que va patir en les guerres carlistes del segle XIX. Va ser aixecat pels musulmans al segle XI i ampliat i reformat durant els segles posteriors finas al XIV.

DEl castell no veurem gran cosa però com que està situat a més de mil cent metres d'alçada si que podrem gaudir d'unes meravelloses vistes de l'entorn del poble, muntanyes, boscos i bancals que ocupen oliveres centenàries i avellaners.

I per a acabar el dia abans de dinar i tastar la contundent cuina del Maestrat ens queda fer una vota pels carrers medievals del poble i rodejar l'antiga muralla per la ronda de sAnt Roc on encara verem algunes torrasses i llenços.