La mesquita blava de Yerevan, una joia de l'arquitectura iraniana.

 El viatge que començarem a principi del 2026 per a conèixer diferents tipus d'arcs ens porta hui a la capital d'Armènia, Yerevan que amb més d'un milió d'habitants concentra un terç de la població del país , que no d'armenis  amb una diàspora de dotze milions, quatre vegades més que la mare pàtria Armènia.

L'origen de Yerevan es remunta a fa més de dos mil set-cents anys, quan es construeix la fortalesa d'Erebouni, per desgràcia, encara que és una de les ciutats més antigues del món, poc queda de la seua arquitectura d'abans del segle XIX. Terratrèmols, aires de renovació capitalina i piqueta sovieta han configurat la ciutat actual amb edificis de pedra roja molt present a l'artèria comercial Mesrop Mashtots. Molts d'aquestos edificis tenen pati interior al que s'accedeix a través d'un misteriós passatge.

I de la típica arquitectura de pedra roja que va configurar el Yerevan entre els segles XIX i XX anem a entrar a través d'una arc apuntat turc molt típic de l'arquitectura persa a un dels edificis més antics de la ciutat, la mesquita blava, una joia arquitectònica de la meitat del segle XIX.

A l'interior trobarem un extens patí articulat per diverses sales amb accés sota arc apuntat trurci la sala gran de resar. Al mig del pati no pot faltar la gran bassa amb fonts d'aigua i uns elegants jardins, impossibles de veure quan està nevat.

La mesquita es va construir durant el període del Kanat de Yerevan, període entre el 1747 i 1828 on Armènia formava part de l'imperi Persa. Hi va haver a la ciutat 20 mesquites i més musulmans que armenis cristians. Aquesta mesquita és lúnica que es salvà en era soviètica, per que va ser museu i planetari. Va ser restaurada gràcies als diners d'Iran entre 1996 i 2006. Una de les sales acull una exposició d'art d'Iran.

La mesquita tenia, com és habitual en l'arquitectura persa, quatre minarets encara que hui en dit sols en queda un, construït en rajola i decorat amb ceràmica blava vidriada. Els altres tres van ser destruïts en era soviètica.

La sala d'oració és la part de l'edifici més imponent i bonica i té una gran arc apuntat turc d'accés i està coronat per una cúpula recoberta amb ceràmica vidriada blava, molt típica en l'arquitectura de països com Uzbekistan i Iran.

Si tornem a l'avinguda Mesrop Mashtots trobarem un glamourós mercat d'era soviètica que es troba amb un excel·lent estat de conservació per que la planta baixa s'ha convertit en supermercat i la primera planta en zona de restaurants.

I arribarem fins a la fi de l'avinguda Mesrop Mashtots i creuarem el transitat carrer Paronyan a través d'un passatge soterrani per a arribar a la catedral de Sant Sarkis al costat del pont de la victòria que creua el riu Hrazdan. El temple actual de l'estil arquitectònic nacional d'Armènia és del segle XIX però abans ací ja va haver un complex monàstic cristià, del segle IV, quan Armènia ja era el primer estat del món de confesió cristiana.

Cal entrar i visitar-la per dins per que a l'interior carregat de misticisme donat per la llum que entra a través de la cúpula central captiva a tot visitant creient o no creient. L'iconoclast ortodox està dedicat a la santa Mare de Déu

Per darrere de la catedral trobarem una interessant col·lecció de creus de pedra. Aquest tipus de creus es coneix amb el nom de kharchkars. Aquest tipus d'esculpir les creus de pedra han sigut declarades per l'UNESCO patrimoni de la humaniat.

I acabem la ruta de hui aguaitant a la profunda gola que crea el rius Hrazdan, i a l'altre costat l'edifici de la fabrica del brandy nacional armeni, de nom Ararat, que rep el nom de la propera muntanya on segons la tradició va encallar l'arca de Noé.

El Toledo no cristià, un viatge als monuments jueus i mudèjars de la ciutat de les tres cultures

 En el viatge de hui visitarem una de les ciutats amb el centre històric més impressionant del nostre país, que encara que va ser capital durant el període visigòtic, el seu moment d'esplendor el va assolir durant la baix edat mitjana i el renaixement, quan ací convivien cristians, musulmans i cristians. 

I com que estem fent un tour per a conèixer diferents tipus d'arcs, no se m'ocorre millor ciutat de totes les que he visitat que la ciutat de Toledo per a veure quasi a cada pas que pegues l'arc de ferradura. Aquest arc que en realitat és un arc de mig punt on en comptes d'agafar mitja circumferència se'n agafa més, i es veu com l'arc comença a tancar-se. Aquest arc va ser molt usat en l'art visigòtic, andalusí i mudéjar. La porta de d'Alfons VI o antiga porta de Bisagra, del segle X ens rep amb un gran arc de ferradura.

Travessada aquesta porta d'Alfons VI caldrà travessar-ne altra, la porta del Sol per a entrar de ple en l'entramat de carrerons medievals que formen el centre històric de Toledo, declarat patrimoni de la humanitat. La porta del Sol, anomenada així des del segle XVIII per la seua decoració, té una terrassa a la que es pot pujar i gaudir de bones vistes.

I només passar sota el seu arc de ferradura ens trobarem amb la mesquita del Crist de la Llum. Una de les deu que tingué la ciutat i la millor conservada. Es va aixecar en l'any 999 i evidentment no tenia aquest nom, el seu nom era mesquita de Bab Al-Mardum. 

Al seu interior encara hi podem trobar els diferents arcs de ferradura que formaven part de la sala d'oració de la primitiva mesquita com també pintures murals cristianes, quan la mesquita es va convertir en un temple cristià dedicat a la Mare de Déu de la Llum.

A la mesquita originalment rectangular com sol ser habitual en l'arquitectura califal, se li va afegir un absis mudèjar al segle XII, al segle XII, just després de la conquesta cristiana. Es creu que aquest absis és la primera construcció d'art mudéjar de la que es té constància.

I a set minuts caminant per la "subida" Granja s'arriba la parròquia de Santa Leocàdia que ocupa el solar on segons la tradició va nàixer la màrtir toledana del segle III. La porta d'accés al temple té un gran arc de ferradura inscrit en altre arc polilobulat. El campanar i l'absis són d'estil mudéjar i a l'interior hi ha una xicoteta cripta on es creu que era l'habitació on resava la santa.

Les dues parades següents les farem dins de l'antic barri jueu de la ciutat. La primera d'elles serà l'antiga sinagoga de Santa Maria la Blanca, construïda al segle XII que passà a ser església dos-cents anys després després de la massacre antisemita que va viure la ciutat en l'any 1391. Hui en dia és museu i al seu interior podem trobar un edifici de cinc naus separades amb una filera de preciosos arcs blancs de ferradura.

L'altra gran sinagoga que queda en peu al barri és la Sinagoga del Trànsit que es va aixecar en la meitat del segle XIV sota el mecenatge del jueu Samuel ha-Leví que va ser conseller i tresorer del rei Pere I de Castella. És d'estil mudéjar i alguna de les seues decoracions et traslladen al palau de l'Alfajeria de Saragossa o la mateixa Alhambra de Granada.

Va ser sinagoga fins l'expulsió dels jueus en l'any 1492. Després passà a mans d'ordres militars cristianes i rep el nom del trànsit per un retaules que hi hagué dedicat a la Mare de Déu del Trànsit. Des de 1964 és el museu Sefardí.

I només eixir del barri jueu podem trobar l'església del Salvador. Ja va ser un edifici romà i després visigot, convertit en mesquita posteriorment. Encara es conserven alguns arcs de ferradura de l'antiga mesquita que descansen sobre pilastres visigòtiques.

La mesquita passà església cristiana en l'any 1159, a l'interior podem veure encara arcs de ferradura, però com que va patir dos incendis, un al segle XV i altre al segle XIX poc es pot veure del seue període com a mesquita i com a església medieval.

I acabarem el nostre recorregut en la mesquita de Tornerías que es va aixecar en el segle XI. Els reis catòlics la van desacralitzar al segle XV i després ha sigut taberna, vivendes humils, fusteria, caldereria, fàbrica de barrets, fàbrica de ciris fins hui que és el centre regional d'artesania de Castella la Manxa. és de planta quadrada amb dos pisos i com no a molts arcs de ferradura de l'antiga sala d'oració.

 

Santuari Fushimi Inari Taisha, el més impresinant de Japó.

 Si d'arcs va la cosa el lloc del món on més en podem veure és en el santuari dedicat a la deitat japonesa que protegeix, l'agricultura, les collites, l'arròs i les raboses entre altres coses. El santuari està situat en un dels dristictes de Kyoto i es pot arribar fàcilment en tren.

La visita al santuari requereix de fer un poc de senderisme cap al cim d'una muntanya que requereix entre dues o tres hores, però taoc és necessari arribar dalt del tot, si et quedes a meitat del camí també acabaràs meravellat de l'arquitectura i l'esperitualitat del lloc.

El santuari es va crear en l'any 711 abans de que la ciutat de Kyoto fora la capital de Japó, però les estructures actuals són del segle XVI. La magnífica porta d'entrada al santuari  és la porta Romon consruïda gràcies a la donació d'un regent que va resar a Inari per a que se crara sa mae.

En travessar la porta en trobarem el saló principal Honden que està consagrat a les cinc deitats del mont Inari. Les onstruccions d'aquesta àrea s'hgueren de refer en l'any 1499 després de la destrucció que va haver en un rebelió uns anys abans.

El santuari d'Inari és un santuari xintoïsta, la religió nacional de Japó, però en aquest país més de la meitat són ateus i un 30 % es declaren budises. El xintïsmeés practiat per un sols 3% dels japonesos. També cal dir que molts habitants d'aquest país trien cerimònies budistes per a soterrars i cerimònies xintoïstes per a nocs que són més pomposes i folcòriques. Per tant ací en el santuari d'Inari no veuren passejar a monjos budistes, veurem sacerdots xintoïstes,

Les missatgeres de la deitat Inari són les rabosses i per això en aquest passeig que farem pel santuari d'Inari trobarem multitud de representacions d'aquest animal. Aquest animal li encanta menjar tofu fregit. En aquest lloc el pots menjar amb sushi o amb fideus.

En aquest lloc també podem trobar les típiques toro, làmpades van arribar des de Xina i que enlluernaven els camins d'entrada als temples budistes. Esta fetes de pedra o bronze i dels temples budistes passaren a formar part de palaues i temples xintoïstes.

I l'experiència més interessant que es pot viure és passejar sota els arcs de color taronja anomenats torii. Hi ha més de deu mil en aquest temple i alguns són molt antics, altres són més actuals i han estat sufragats per empreses per que Inari és també deitat dels bons negocis. Un camí d'ascens sota toriis fins als quasi tres-cents metres t'espera.

Despedirem aquesta segona entrada de l'anys, dedicada als arcs anomenats torii mirant cap al centre de la ciutat de Kyoto, la més monumntal de Japó, que entre els seus edificis de no massa altura destaca la torre de Kyoto. Es va construir en 1964, mesura cent trenta metres i té un hotel en la seua base.

Boppard, poble històric i bucòlic a la voreta del Rhin

 Comencem nou any d'entrades, el que fa tretze, i com ja va essent habitual des de fa dotze, s'estrena amb una sèrie d'entrades dedicades a un element arquitectònic. Aquest any el convidat de l'arquitectura és l'arc que com era d'esperar té moltes variants segons geometria. Hui es traslladem a Boppard un bònic poble alemanys a la voreta del Rhin al que es poc accedir en tren i en vaixell si no és hivern.

Boppard forma part de l'estat Renània-Palatinat i va ser fundada pels romans amb el nom de Baudobriga. En la medieval època merovíngia va ser residència reial. Hui amb uns quinze mil habitants és un poble animat amb i molt agradable de visitar. El monument més imponent és la basilica de Sant Sever d'estil romànic construïda entre els segles XII i XIII. Desteca per les seues dues imponents torres campanar.

L'interior ade tres naus separades per arcs romànics, un absis gòtic i una interessant mostra d'acolorits vitralls i làpides paleocristianes conviden a fer una passejada silenciosa per però amb els ulls ben oberts. També hi podem trobar frescos a les parets del segle XIII, prou modificats amb la restauració del segle XIX.

 L'altre monument religiós important de Boppard és l'església carmelita, que es va construir a l'inici del segle XIV com església conventual d'un desaparegut convent carmelita. És de nau única, més lluminosa que les naus de Sant Sever.

https://www.tripadvisor.de/Attraction_Review-g198627-d1731428-Reviews-Carmelite_Church-Boppard_Rhineland_Palatinate.html

Vistes les dues esglésies més boniques de la població, anirem a visitar els dos castells més interessants, el més antic és l'antic castrum romà que té més de mil cinc-cents anys i els seus murs desgastats encara resulten imponents i lluidors.

L'altre castell, el castell de l'elector, l'arquebisbe de Triner. Era en aquest castell on l'arquebisbe recaptava diners de peatge a tot vaixell que navegava pel Rhin. Ha sigut hospital, comissaria de policia i ara museu. La seua torre de l'homenatge junt amb les dues de Sant Sever marquen la silueta de Boppard quan es navega pel riu.

En Boppard queden moltes restes de la muralla primer romana i després medieval, que en algun moment va envoltar i protegir la ciutat dels attacs dels enemics. Una mostra és la Sandtor i darrere la casa Richter Schwalbad que va ser un antic monestir franciscà.

Altra porta de la muralla és la Kronentor o porta de la corona, es tracta d'un arc escarser, un tipus d'arc de mig punt però amb curvatura inferior al semicercle. Per ella accedirem al centre històric d'aquesta ciutat que forma part del Rhin romàntic declarat patrimoni de la humanitat pels seus paissatges i bonics pobles, com bacharach que ja visitàrem fa anys.

I de Boppard el millor és deixar-se perdre pels carrers per a vianants del centre històric amb bonics comerços i cafés i diverses cases d'entramat de fusta que ens traslladen a l'edat mitja o a històries nadalenques.