Bo-Kaap en Ciutat del Cap, el barri amb tots els colors de l'arc de Sant Martí

 Per a tancar la sèrie d'entrades dedicades a l'arc de Sant Martí i tota la varietat cromàtica de la llum visible en un ull humà ens traslladem a l'hemisferi sud per a visitar una de les tres capitals que té Sud-Àfrica, pot ser la més coneguda i nomenada que és Ciutat del Cap.

El barri més autèntic, colorista i multi-ètnic de la capital sud africana és Bo-Kaap on encara es possible veure cases de la primera meitat del segle XIX que varen anar adquirint els recentment alliberats esclaus procedents de Malàisia i Indonèsia que dècades anteriors estat introduïts per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. Cal recordar que Ciutat del Cap no formà part de l'Imperi Britànic fins a l'any 1806.

La gràcia i l'encant de Bo-Kaap és el conjunt de cases baixes i modestes amb façanes pintades de colors, les mesquites que donen servei religiós als musulmans ex-esclaus malais i les botigues amb productes orientals que te traslladen al sud.est asiàtic. 

Altra de les coses que cal fer en aquest singular barri és visitar les botigues dels artesans, per que molts alguns d'ells s'han instal3lat en aquest bucòlic baarri. Solen aprofitar materials de rebuig per a fer verdaderes i colorides obres d'art.

Els malais encara representen quasi el seixanta per cent de la població en un barri cada vegada més gentrificat, els descendents d'aquells esclaus malais alliberats amb pocs recursos, herència d'un imponent aparheid no poden competir amb els inversos que compren cases per a dedicar-les a l'allotjament turístic. El barri està seperat de la resta de la ciutat pel transitat carrer Buttengracht, en el número 134 s'aixeca des de 1834 la mesquita Nurul, la primera del país que fundà una congregació i no les autoritats colonials.

I quasi al costat s'aixeca la mesquita Auwal Masjid, la més antiga de tot el país, és de l'any 1794, encara que es va aprofitar un magatzem propietat d'un esclau musulmà negre alliberat durant el breu període de finals del segle XVIII que els britànics dominaren Ciutat del Cap.

Molt prop podem trobar el Iziko Bo-Kaap Museum, però abans caldrà travessar un colorit i fotogènic arc que ens portarà al costerut carrer on es troba el museu, el carrer Wale, que descendeix de la muntanya Signal Hill. Aquesta zona és l'origen del barri on Jan de Waal començà a construir les primeres cases per a llogar als seus esclaus.

El museu Iziko és prou modest, amb una col·lecció d'objectes que evoquen la vida en el barri de fa dos-cents anys. El més interessant és que com que està ubicat en una típica casa es pot veure per dins com són les cases típiques de la barriada.

I anem a continuar visitant mesquites del barri i se se n'anem per Rose Street arribarem a la mesquita Masjis Shafee de l'any 1859, encara que com va colapsar la seua estruxtura en la meitat del segle passat s'hagué de reconstruïr.

Molt prop està la mesquita Masjid Boorhaanol que destaca pel color verd de la seua façana i pels arcs ojivals que s'obren en ella per a ser finestres i porta d'accés. Una reintrerpretació del gòtic en un barri musulmà de l'hemisferi sud. És la meua preferida. El carrer Longmarket, on s'ubica, tampoc té desperdici.

I acabarem la ruta multicolor i multicultural pel barri de Bo-Kaap en la mesquita Jamia Masjid de l'any 1850. popularment es coneix amb el nom de Mesquita de la reina Victòria, que mai la va visitar però si que va cedir els terrenys per a ser aixecada.

La nacional Sagunt-Burgos al seu pas per Calamocha, el lloc ideal per a menjar pernil DO Terol

 L'arc de Sant Martí hui el veurem prop de casa nostra, en el municipi de Calamocha, per on passa la nacional Sagunt-Burgos. Aquesta carretera abans molt transitada passava bordejant la capital de la comarca de Jiloca, hui en dia amb la construcció de l'autovia mudèjar ja no és necessari tocar-la, però si deixes l'autovia en la sortida que diu Calamocha, passaràs per una redona, coneguda per els locals com "la rotonda del alambre", on l'escultura "Vientos de Aragón" de l'artista Jesús Iranzo, et donarà la benvinguda. Jo sempre he pensat que és un arc de Sant Martí.

 Si s'enfilem cap al poble seguint el tram de la nacional atravessarem camps que segons l'estació de l'any seran solament de terra, verds quan està creixent el cereal amb algun puntet roget que donen les rosselles o bé ja de color groc si aquest ja està a punt de ser segat.

I a l'arribar al nucli urbà el que més sorprén és la grandària de dues torres de formigó enormes quasi simètriques. Aquest tipus de construcció sols l'havia vist quan deixava territori valencià i m'enfilava en tren o cotxe cap a Castella o Aragó. Un companys d'universitat de la Manxa en va dir que eren sitges per a guardar el gra. Com que el País Valencià sempre ha sigut deficitari en cultiu de cereal, no és habitual veure sitges d'aquest tipus per la nostra terra.

Al costat de les sitges està l'estació de ferrocarril de Calamocha,  que és coneguda com l'estació nova perquè altra estació més antiga hi ha en altra part de la població per on dicorria l'antic traçat. Aquesta estació forma part de la línia que uneix València amb Saragossa. Et trajecte amb trams molt bonics, és llarguíssim.

I seguint la nacional altre edifici que pot captar la teua atenció és l'edifici industrial Matinsa. Es va construir en l'any 1969 per a ser el lloc on més gent de Calamocha treballava ja que era de l'empresa Matadero Frigorífico Insustrial de Calamocha. Empreses càrniques de renom com Oscar Mayer i Campofrio gestionaren la producció i finalment va acabar tancant fa quasi vint anys.

Altre edifici exemple de l'arquitectura industrial va ser inaugurat en l'any 1962. Es tracta de la Sociedad Cooperativa San Roque del Campo. Ës més d'aspecte més clàssic que el Matinsa, amb façana de rajola i panell ceràmic de Sant Roc, patró del poble. Al seu interior es fa vi.

Seguint la carretera Sagunt- Burgos deixarem endarrere edificis d'hotels, restaurants i botigues de venta de pernils, abans plens de gent, abans de la finalització de l'autovia 23 coneguda com la mudèjar. Digne de mencionar és l'edifici més futurista de l'estació d'autobusos de Calamocha. Aquest edifici va ser inaugurat al 2011, és un construcció totalment desproporcionada per a la poca quantitat de viatgers i connexions que té. La cafeteria està oberta i al costat conviu una xicoteta construcció rural de pedra i teules que seria un antic corral per a animals o casa per a guardar utensilis agrícoles.

I  és hora de comprar pernil, per que sense cap mena de dubte Calamocha és la capital de la denominació d'origen "Jamones de Teruel" i entre les diverses cases on pots fer-ho recomane Casa Domingo. No sols pernil es pot comprar a Calamocha, també "longaniza de Aragón", les nostres llonganisses de Pascua i moltes coses apetitoses més que es fan en la zona.

I molt prop trobarem altra redona amb altra escultura moderna. Aquesta escultura vol ser un homenatge al ball de Sant Roc, un ball que es celebra des del segle XIX que comença en l'ermita del sant i acaba en l'església de l'assumpció.  

Deixarem el poble seguint la carretera per a arribar a l'ermita de Sant Roc, un edifici barroc del segle XVII, feta de pedra i maçoneria. Al seu interior trobem un retaule neoclàssic del segle XIX i la imatge del patró del segle XVII. Des d'ací comencen diverses rutes de senderisme en un entorn natural preciós.

I al costat, encara que no siga cap edifici d'interès històric ni artístic, està l'estació meteorològica de Calamocha. I si té iterés és per que Calamocha junt amb Terol capital i la població de Molina de Aragón en Guadalajara, formen un triangle conegut amb el nom triangle del fred per ser el lloc de la península on les temperatures més desplomen en hivern.

Creuer nocturn pel riu Perla al seu pas per la ciutat xinesa de Guangzhou, espectacle de llum i color.

 Continuem el viatge arreu del món buscant l'arc de Sant Martí, i hui l'espectacle de color serà de la mà de l'home, amb totes les llums que s'han instal·lat en els ponts i edificis de la ciutat xinesa de Guangzhou més coneguda a Europa com Canton. Serà un creuer per la part baixa del riu Perla, que rep el nom del color de les petxines que habiten al fons del seu llit. La ciutat que està situada al deslta del riu amb divuit milions d'habitants és la cinquena més poblada de Xina i està molt prop de Hong Kong i Macao.

Iniciarem el nostre creuer molt ptop del pont Haizhu, que encara que va camí dels cent anys amb la il3luminació pareix un pont actual. Es va haver de reconstruir en l'any 1950 per que els japonesos el varen bombardejar en 1938. És un pont llevadís que ja no s'aixeca per a deixar pas a vaixells alts.

Menys espectacular és el pont Jiangwan, per que en realitat és una carretera de circunvalació interior que connecta els barris de Haizhu i Yueixiu, però amb les llums també resulta bonic. Va ser inaugurat en l'any 1998.

L'altre pont que ens enlluernarà és el Halyin, un pont amb un sistema doble de tirants que el subjecta per a poder suportar l'intens trànsit rodat. Ess va inaugurar en l'any 1988 i la visio de la seua doble estructura, que semblen dues veles de vaixell sobre l'aigua del riu Perla, és espectacular

Passat el pont veurem un conjunt de torres residencials situades a l'illa fluvial d'Ersha. Estan coronades per piràmides de base quadrada amb una il·luminació més discreta que la dels ponts i la de la torre de Canton, que veurem després.

Un edifici amb un disseny molt lograt i una il·lumicació bonica és la sal de concerts Xinghai, situada sobre les arenes de l'illa fluvial d'Ersha. És seu de l'Rquesta Filarmònica de Guangzhou i té varies sales, una d'elles amb mil cinc-cents seients.

Però els verdaders protagonistes de la nit il·luminada de Guangzhou són la Torre de Comunicacions de Canton, que amb forma de torxa, per la nit s'il·lumina amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Amb sis-cents quatre metres és la cinquena més alta del món,

I direm adéu al riu Perla quan arrivem al pont Liede un dels més famosos de la ciutat i amb la forma més original. Té una llargària de més de quatre quilòmtres i ca ser inaugurat fa disset anys. Un arc parabòlic central subjecta l'estrutura de tirants que aguantes les vigues del pont. La il·luminació també és d'allò més interessant

De la vora dreta del Ròdan a l'esquerra en Ginebra, la zona més animada de la capital de la Suïssa francòfona.

 Hui tornarem a veure l'arc de Sant Martí com a fenomen natural i no com una representació pictòrica, encara que en aquest cas es crea gràcies a la mà de l'home. Així que prepara l'equipatge que se n'anem a Ginebra, la segona ciutat més important de Suïssa i la més gran de parla francesa.

agafarem un vaixell totalment gratuït que ens portarà des del moll de la barriada d'Eaux-Vives, en altre temps poble independent fins al moll de Mont-Blanc en l'animada barriada de Pâquis, on està la platja sobre el llac Leman.

Pâquis està a la vora dreta del riu Ròdan  just quan el riu s'eixampla formant el llac Leman, el més gran de tot el país. Des del moll de Mont-Blanc nirarem cap a Eaux-Vives i el seu famós jet-d'eau. L'aigua assoleix una alçada de cent-quaranta metres i amb la boira que crea es forma un preciós arc de Sant Martí.

I en Pâquis cal destacar dos monuments, el primer vora lla Leman és monument Brunswick, un mausoleu d'estil neogòtic en honor al duc Carles II de Brunswick. Aquest noble alemanys es va exiliar del seu ducat passant part de la seua vida en Paris on feu una gran fortuna que va acabar donant a Ginebra, on va morir. El magestuós mausoleu és el primer que es feia a la ciutat i és una rèplica d'un mausoleu gòtic de la ciutat de Verona, per desig del donant.

Molt prop es troba l'església de la Santíssima  Trinitat, construïda en l'any 1853 per a donar servei religiós a la comunitat protestant anglesa que s'exilià ací en el segle XVI quan fugia de les persecucions de la reina catòlica Maria Tudor, la bloody Mary.

I de la part dreta del riu passarem a l'illa de Rousseau pel pont des Bergues, un pont per a vianants. Els que van motoritzats i volen creuar a la part esquerra utilitzen el pont du Mont-Blanc, construït en l'any 1903 i decorat amb banderes de la ciutat i de Suïssa. De vegades les banderes es canvien per a conmemoracions i manifestacions.

L'illa de Rouseau es deia abans illa dels vaixells per que era ací on atracava la xicoteta flota durant el segle XVIII. Els habitants de l'illa són una gran varietat d'ànecs i ocells que passegen per ella i naden al seu voltant.

Una escultura de l'any 1853 està ubicada al mig d'un bonic jardí d'aquesta minúscula illa per honrar al filòsof i escriptor més famós de Ginebra Jean-Jacques Rousseau. Aquest senyor descriu irònicament la ciutat de Ginebra com a la més perfecta i ideal del món en la seua obra filosòfica "discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes" que en aquella època era la capital del puritanisme cristià.

Riu endins hi ha altre pont conegut amb el nom "pont de la màquina" que rep aquest nom per que en 1703 s'ubicà en aquest lloc un màquina de bombeig per a subministrar aigua a les fonts de la ciutat. Hui en dia podem veure un bonic edifici del segle XIX que té un ús cultural.

I ara ens trobem en la part esquerra del riu, la zona més comercial de la ciutat. Nosaltres farem una parada en la plaça de la fusteria per a gaudir del Temple de la Fusteria. Es tracta d'un edifici barroc construït a principis del segle XVIII, essent la primera església protestant de la ciutat aixecada des del principi i no aprofitant esglésies catòliques anteriors.

I de la plaça de la fusteria marxarem a la plaça du Molard, centre emblemàtic de la ciutat. Abans el llac arribava fins ací i el lloc era un bulliciós port fluvial. D'aquell passat encara està en peu la torre du Molard, del segle XIV, que formava part de la muralla que protegia el port.

I acabarem la ruta a la plaça Longemalle, més menuda i més exclusiva que la plaça du Molard. Al mig trobem la font Longemalle del segle XVIII amb obelisc i l'hotel del mateix nom en un elegant edifici de l'any 1905.