Bunyol, el poble valencià amb la festa més internacional.

 No podia deixar el grup d'entrades dedicades al nacionalisme sense parar en casa meua. El territori valencià és un gresol de nacionalismes. El nacionalisme més conegut i arrelat és el que reivindica la identitat valenciana abans del procés de castellanització que durant els darrers segles ha anat impregnant la nostra societat. Aquest nacionalisme valencià no treu la son als polítics de Madrid, com passa a Catalunya, País Basc i en menys mesura Galícia. Aquest nacionalisme té dues vessants enfrontades, la catalanista que defensa la unitat de la llengua, és a dir valencià com una varietat dialectal més del català i la blaverista que centra tota la seua energia en diferenciar la identitat valenciana de la de Catalunya i Balears. Defesant la franja blava en la bandera, explicant el valencià com una llengua nascuda del mossàrab i no del català i despreocupant-se de la castellanització i globalització de la nostra cultura.

Però hui deixarem de banda aquesta dualitat de nacionalisme valencià i ens centrarem en altre nacionalisme del que no era conscient i que trobe que també forma part de la nostra identitat encara que no defense el valencià, com a llengua identitària. Hui viatgem a Bunyol, la ciutat més famosa, que no la capital de la Foia de Bunyol. 

La Foia de Bunyol és una comarca que després de la conquesta cristiana al segle XIII va estar repoblada per aragonesos i no catalans, per tant en aquest zona a l'igual que la comarca de els Serrans i d'altres de la zona de ponent del País Valencià, es parlava aragonès. L'aragonés va anar castellanitzant-se fins a dia de hui on en els pobles la gent major parla un dialecte anomenat xurro. Un castellà amb un fort substrat de l'antic aragonès i molt de vocabulari pres de la llengua veïna, el valencià. Alguns comptes de facebook mostren i defensen aquest dialecte. Així que començarem visitant Bunyol des del seu punt més alt, el recinte nord del castell.

El recinte Nord és el que té la torre major i el pati d'armes. Com a curiositat cal dir que aquest pati d'armes està rodejat de cases on encara resideixen veïns. És dels pocs castells habitats que queden en el nostre país.

 Hi ha un pont que en el passat degué ser del tipus llevadís que comunica la plaça d'armes amb el barri del castell. El barri del castell és el més autèntic del poble amb carrers estrets que encara conserven el traçat d'origen musulmà.

Nosaltres passarem del recinte Nord passarem al recinte sud a través d'un pont, de pedra també del que s'obtenen espectaculars vistes de la població encaixat entre muntanyes i pel riu Bunyol i el barranc de la venta.

Si el recinte Nord era el destinat a ús militar, el recinte sud és el més palatí. Ací es trobava la residència palau dels senyors feudals de Bunyol, entre ells la família Mercader amb palau també al carrer cavallers de València. El palau de Bunyol és del segle XV d'estil gòtic-renaixentista i hui es seu del museu arqueològic. A banda de les peces arqueològics cal fixar-se en el pou d'origen àrab de seixanta metres de profunditat que abastia d'aigua la fortalesa.

En aquesta part del castell també podem trobar una xicoteta església que estigué dedicada al Salvador. és del segle XIII i ocupa el solar del que degué ser una mesquita. Hui en dia és la seu del museu etnològic, però en el temps que va ser església era el lloc de culte de la guarnició del castell i també mausoleu de la família Mercader.

La nostra següent parada serà la plaça del poble, en altres poblacions es diria plaça de l'església, però resulta que estem en Bunyol, poble de comunistes i maçons. L'edifici més destacable és l'església de Sant Pere, del segle XVIII. De l'exterior destacarem la porta neoclàssica el seu campanar i la imponent cúpula de mitja taronja recoberta amb ceràmica blava molt típica als pobles valencians.

A l'interior trobarem una nau de creu llatina i volta de canó amb llunetes. Als laterals s'obrin diferents capelles dedicades a diferents sants. La de sant Josep té un altar amb una escultura del sant feta per l'escultor Vergara. 

En aquesta plaça podem trobar les seus de les dues bandes de música, l'Artística i l'Armònica, de les millors que té el País Valencià. Les dues bandes es van crear a finals del segle XIX i porten ja més de cinquanta anys lluitan en un concert quina és la millor.

Però si Bunyol és famós a nivell mundial és per la seua festa, la Tomatina, una batalla campal on la gent es llança cent cinquanta tones de tomaques, el darrer dimecres d'agost. Aquesta festa que va nàixer per una brega entre gent jove en l'any 1945 hui és celebra a gran escala al llarg del carrer del poble i carrer Cid on es troben les cases més senyorials de Bunyol.

I molt prop està el museu de la Tomatina, ubicat en Molí de Galan del segle XIX, un molí paperer que aprofitava les aigües del riu Bunyol per a obtenir l'energia i aigua necessària per al procés de fabricació. Cal dir que la Tomatina va ser una de les primeres festes d'Espanya en ser declarada Festa d'interés turístic internacional.

El museu de la Tomatina és un lloc ideal per a visitar, sobretot si vas amb xiquets. Et pots fer fotos en un photocall com si estigueres en plena batalla de tomates, o posar-te unes ulleres de realitat virtual per a viure la festa.

Bunyol no sols és patrimoni arquitectònic, festa i tradicions també és natura. Anem a fer un xicotet recorregut al llarg del"camino 23" que discorre vora el riu Bunyol fins arribar al parc de Sant Lluís Beltran on es troba l'ermita dedicada al sant valencià i patró de Colòmbia, d'estil neogòtic.

Aquest paratge té més sorpreses, hi ha un manantial d'aigua i un auditori que simula un teatre romà. És ací on es celebra a meitat d'agos el "mano a mano" entre "litros" i "feos". El "mano a mano" és el concert que fan les dues bandes per a veure quina toca millor, els litros són els de l'armònica i els "feos" són els músics de l'artística.

Kirkjubøur, poble de les illes Feroe amb catedral vikinga

 El nacionalisme està molt present en les illes Fèroe, una regió molt autònoma de Dinamarca de la que sols depén de Copenhague pel milió d'euros que rep cada any i a nivell de defensa i d'assumptes de política exterior. Així que aquestes illes tenen idioma propi, el feroès, que s'assembla més a l'islandès que al danés. Participen en mundials de futbol però no  en Olimpíades. Hui es traslladem al poble de Kirkjubøur en l'illa d'Streymoy on es respira amb més intensitat l'aire independentista de les illes Fèroe.

La primera parada serà visitar per fora la granja del Rei. Es tracta d'un edifici de fusta de nou-cents anys que per a aquells que els agrada parlar de rècords cal dir que és l'edifici de fusta habitat més antic del continent europeu. Està en mans de la mateixa família des de fa desset generacions.

 L'edifici conserva el seu aire medieval i el sostre típic de les cases d'aquestes illes sempre cobert de brossa verda. Però se n'han fet de reformes visibles sobretot en una columna de color blau que sembla més una creació del Hundertwasser que una obra d'un fuster medieval.

L'altre monument medieval que podem trobar a aquest poblet és el que queda de l'antiga catedral vikinga. En llengua local es coneix amb el nom de  , nosaltres l'anomenarem catedral de Sant Magnus aixecada en pedra basàltica al principi del segle XIV.

La catedral volia substituir una església més antiga de la que parlarem després, però resulta que mai va ser acabada per que el bisbe de torn va voler apretar massa a la gent del poble i a la fi s'hagué d'exiliar. Altres historiadors parlen de la pesta bubònica com el motiu del no acabament de l'obra.

I molt prop i quasi tocant la mar podem veure l'església més antiga de les illes Fèroe. Aquesta església està dedicada a Sant Olaf, el patró de les illes. Es va començar a construir en el segle XI, a cent metres de la mar, però com que el nivell a pujat en els nou segles posteriors ara està quasi a la vora.

Nosaltres deixarem aquest trocet de Dinamarca amb sentiment independentista,  però abans gaudirem de l'imponent oceà Atlàntic que envolta cada una de les illes Fèroe creant un clima molt extrem i donant riquesa a la població que en gran part viu de l'aqüicultura i la pesca.

Santa Giusta, basílica romànica a la vora d’una llacuna en Sardenya

 El nacionalisme en Sardenya sempre ha existit encara que no ha tingut massa resò. Aquest nacionalisme es basa en que Sardenya tingué una cultura perhistòrica pròpia i important com la nuràgica, que també es va oposar fermament a la dominació romana i que té llengua romànica pròpia. L'alçament nacionalista més important que es va donar a l'illa va ser en l'any 1793, quan després de pertànyer durant segles a la Corona d'Aragó, passà a mans de la Casa de Savoia que des del Piamont governava Sardenya con si fos una colònia. Hui ens desplacem a Santa Giusta en la proíncia més autèntica i sard, la d'Oristany per a conéixer la seua espectacular basílica romànica.

La població de Santa Giusta té origen fenici i està ubicada al voltant d'un xicotet promontori on s'aixeca des del segle XII la basílica de Santa Giusta, un dels millors exemples del romànic a l'illa. Cosa que es veu només mirar la façana principal presidida per tres finestres romàniques.

El temple va ser catedral i per tant seu de diòcesis fins a l'any 1503 i de la seua arquitectura destaca el seu triple absis romànic del segle XII i el seu campanar d'estil neorromànic que es va construir en l'any 1908 per que la primitiva torre va colapasar en l'any 1860.

A l¡interior trobarem un temple de planta basilical on les dues naus laterals es separen de la nau central mijantçant dues arcades que descansen sobre columnes procedents de les ciutats romanes de Tharros i l'antiga Santa Giusta que s'anomenava Othoca.

En la nau de l'esquerra podem gaudir d'un altar tardobarroc presidit per l'escultura de Sant Antoni de Pàdua, Als costats es poden veure pintures d'altres sants, uns franciscans com Sant Francesc i Santa Clara i altres dominics com Sant Daniel i Sant Doménec.

Molt interessant és també una imatge del crsit crucificat penjada sobre el mur de la nau esquerra on es conserven pintures murals de lèpoca barroca. El crist pot ser siga anterior dels segles XVI o del segle XVII.

I no deixarem la basílica sense abans visitar la seua cripta d'estil romànic on es creu que va ser martiritzada la santa que d´na nom al poble, Santa Giusta. Conserva relíquies de la santa i d'altres dues més, santa Justina i Santa Enedina.

I molt prop, es pot veure l'estany de Santa Giusta, una important zona humida molt pròxima a la mar on encara es pot pescar, entre altres coses llasa, la base del plat local la bottarga. El dia de la festa, en maig, es fa una regata d'embarcacions tradicionals fetes amb boga i canyís que tenen un origen fenici.

L'oratori de Sant Josep en Montreal, l'església més gran de Canadà

 Per a continuar la nostra ruta per regions amb un fort sentiment nacionalista sense estat viatjarem hui a la regió francòfona de Quebec que va celebrar el seu darrer referèndum per a decidir la seua separació de la resta de Canadà en 1995. De quasi cinc milions de vots, l'opció del no a la independència guanyà per sols uns cinquanta-cinc mil vots amb una participació del noranta-tes per cent mai vista abans. 

Hui anem a conèixer l'església més gran de Canadà que es troba sobre el Mont-reial de la ciutat més populosa de la regió de Quebec, Montreal. La nostra primera parada serà l'església de Notre-dame-des-neiges o església de la Mare de Déu de les Neus, una històrica parròquia construïda en l'any 1939 al costat del cementeri més gran del país.

Un interior de tres naus, la central d'arcs de diafragma gòtics senzills, i poca decoració ens farà pensar que estem en un protestant, però d'això res, Notre-dame-des-neiges és el lloc de culte per catòlics francòfons i hispans.

Anirem caminant cap al Mont-reial però abans de muntar-lo farem parada en la gran plaça anomenada Chemin Frère André, que porta el nom del fundador de l'oratori, Sant André Bessette. En la plaça podem veure una escultura de Sant Josep, el titular de l'oratori que hui ja és basílica menor.

En aquesta mateixa plaça sorpren per la
seua magnitud i arquitectura el Camp de jour du collège de Notre-Dame, un centre educatiu per a xiquets i adolescents. Els pavellons originals són de la segona meitat del segle XIX i imiten l'arquitectura renaixentista dels castells francesos.

Pujarem a l'oratori i al Mont-reial per una xicoteta costera, però abans de fer-ho ens quedarem una estona gaudint de l'espectacular cúpula verda de coure oxidat, una de les més grans del món que des de terra s'aixeca quasi cent metres.

De l'interior el primer que farem serà visitar la seua enorme cripta un lloc destinat a l'oració on està soterrat el sant fundador i on trobem l'escultura de Sant Josep de Natzaret, coronada canònicament ja fa més de cent anys per bula del papa Pio X.

Una cova o gruta també s'hi pot visitar. Aquest espai excavat en la roca del Mont-reial era on originàriament Sant André Bessette rebia als primers devots i malalts ja fa més de cent-vint anys. De cova ha passat a ser l'església més gran del Canadà.

Sobre la cripta s'aixeca l'església amb una arquitectura d'avantguarda i formigó dels anys cinquanta del segle passat que res té a veure amb l'aspecte exterior inspirat en el renaixement italià. La nau mesura més de cent metres de llarg i té un modern altar major presidit per un calvari amb Crist crucificat, sa mare i Sant Joan Evangelista.

A l'exterior veurem un modern i xicotet campanar que per dimensions no fa justícia amb les de l'oratori però si que resulta original, és l'únic en el seu estil en tot el Canadà. Està totalment exempt del temple i té més de seixanta campanes foses en França.