La Muntanyeta dels Sants en Sueca, una illa entre els arrosars

 El paratge natural que visitem hui és un dels meus preferits de la meua zona, es tracta d'una xicoteta montanya de pedra que s'aixeca entre les planures de sediments plantades d'arròs, des de maig a setembre. Hui dins del parc natural de l'albufera visitarem la Muntanyeta dels Sants amb la seua ermita, la seua marjal i unes vistes que deixen bocabadat.

Des de Sueca agafarem la carretera que va en direcció a les Palmeres i el Perelló, la zona de platja de la capital de la Ribera Baixa. I en una de les redones que trobarem hi ha una escultura anomenda "paisatge de Sueca" obra dels escultors Pablo Sedeño, José Montero, Rene Negrín i Jorge Romero.

Més endavant arribant a la piscina coberta deixarem el cotxe un moment aparcat per a gaudir de la Creu, una creu de ferro situada en una illeta de la carretera que es va col·locar en l'any 1900 per a celebrar l'inici del darrer segle del segon mil·leni.

I molt prop trobarem una peculiar construcció amb cúpula blava que sembla una xicoteta església ortodoxa grega, però en realitat és una casa on es guardaven coets que es feien esclatar entre els núvols abans de que es formara una tormenta d'eixes que solten granís com si foren pedres i llançar a perdre la collita d'arròs.

I ara es desviarem en el cotxe cap a l'esquerra per a visitar la famosa Muntanyeta del Sants, que s'aixeca sobre els arrosars essent un dels skyline de la ciutat de Sueca. Els de Cullera es burlen, per que ells poden escriure al complet el nom de la seua ciutat CULLERA en la seua muntanya, mentre que als de Sueca no els cap ni la "S". Aquesta muntanya fa sis mil anys era una illa en mig de la mar. Amb els sediments que amollava el Túria, la corrent marítima que baixa de nord a sud i l'efecte es-collera de la serra de Cullera tot es va omplir de terra excepte l'Albufera.

En època islàmica la Muntanyeta dels Sants tenia un pavelló de caça del que gaudia el rei de la taifa de València. Amb la conquesta cristiana es va erigir ací una església que donaria servei religiós als llauradors que vivien diseminats per tota la partida. Aquestos llauradors van ser forçats a traslladar-se a viure al nucli principal poblacional, el que hui és la ciutat de Sueca, el que no va voler anar-hi. li cremaren la casa i aquesta part pròxima a l'ermita dels Benissants passà a anomenar-se la Socarrada, com passà en Xàtiva i Cocentaina.

L'interior de l'ermita dels Benissants encara conserva la seua arquitectura de temple de reconquesta amb arcs de diafragma sense capitells ni columnes i sostre de fusta a dues aigües. L'altar major està dedicat al Benissants, Sant Abdó i Sant Senent.

Els Benissants o Sants de la Pedra, eren uns reis de Pèrsia que varen ser martiritzats. En terres valencianes, junt a Santa Bàrbara, són els encarregats de protegir les collites de les pedregades, d'ahí ve el sobrenom de la pedra. L'escultura baroca que presidia l'altar va ser trencada en temps de guerra, però moltes parts s'integraren en l'escultura actual. Sant Senent és dels pocs sants de l'imagineria catòlica que no porta barba, per a disitingir-se del seu germà Sant Abdó.

Però l'escultura més antiga del temple era una Mare de Deu trobada, anomenada Mare de Déu de la Sort d'època medieval que era la patrona d'aquesta zona de la partida. Quan els seus habitants es traslladaren a Sueca, la seua Mare de Déu es va posar en un altaret molt discret de l'església de Sant Pere per a no llevar protagonisme a la Mare de de Déu de Sales, la reina de les devocions suecanes.

A banda de l'ermita, també es pot visitar la casa del santero convertida en museu on encara es pot veure ceràmica barroca del segle XVIII, algun escut històric en pedra de la ciutat de Sueca i quadres del pintor local Conrado Meseguer.

Abans de deixar l'ermita i la muntanyeta cal mirar al nostre voltant i divisar la Serra de les Rabosses de Cullera, l'Albufera de València i la Mar Mediterrània i sobretot els arrosars. Aquestos arrosars són aigua en maig, verd en juny i juliol i marró grogós quan estan espigats en agost i setembre.

I caminant o en cotxe uns quants centenars de metres s'arriba a l'ullal de la Baldovina. Un ullal és un naiximent d'aigua clara brolla en la marjal i és el refugi de moltes aus aquàtiques i peixos, en la marjal de Sueca en podem trobar uns quants, però aquest és el més gran.

Monestir de Geghard en Armènia, una joia arquitectònica en la Vall Alt de l'Azat

 Hui ens traslladerem a un lloc impressionant on Gregori I l'Il·luminador va decidir fundar el monestir de Geghard per a promulgar la fe cristinana al segle IV. Li va anar bé la seua redicació per què Armènia va ser el primer país en adoptar el cristianisme com a religió oficial. Després va ser la veïna Geòrgia i finalment etot l'Imperi Romà.

Geghard es troba a oc mnys d'una hora de la capital d'Armènia, Erevam. La carretera distància és curta, sols quaranta quilòmetres, però la carretera que discorre entre valls i mutanyes no és bona però ofereix bones vistes. El dia que m'hi van dur la nevada havia segut de tal calibre que sols el meu xòfer s'havia atrevit a anar. Havía sigut conductor en l'antiga Unió Soviètica i es veu que no tenia por a res, jo era del tot inconscient de la ituació. El ctxe no va poder arribar a la zona més alta de pàrquing i vaig haver de pujar a peu unes quantes costeres amb neu pel genoll sense saber si estava prop o lluny. la incertesa i el patiment desaparegueren quan vaig divisar els Khachkars, creus esculpides en làpides de pedra comemoratives. La tècnica de tallat està declarada patrimoni de la humanitat i en Geghard hi ha algun del segle XII.

Abans d'entrar al recinte enmurallat del monestir es pot seguir algun cami entre boscos frondosos , penyasegats imonents i manantals d'aigua considerat sagrats. La llegenda diu que per ací vingué l'apòstol Snt Judes Tadeo i va deixar la llança que Longí utilitzà per a rematar a Jesús en la creu. Descobrir aquestos camins vos el deixe per a vosaltres, el dia que vaig anar jo, no era el més indicat per a fer senderisme.

Per a entrar al monestir de Geghard cal sortejar dos sistemes de protecció, un natural per que s'ha d'arribar sobre un penyasegat i altre construït al segle XII, que són les seues muralles. des de l'arc de l'entrada hi ha una bona vista del complexe.

Per a accedir a l'església travessarem una bonica porta del segle XIII que recorda l'arquitectura persa i la gòtica. Però el que més capta l'atenció és la decoració en pedra del timpa on apareixen diversos motius vegetals.

A l'entrar es troba el gavit típic de l'arquitectura històrica d'armènia que consisteix en una saló de columnes que actua de sala capitular, claustre i també d'espai de sepultura dels monjos del monestir, Cm tots els gavits de l'arquitectura medieval  d'Armènia, es situa a l'oest de l'església.

La cúpula que amb el seu òcul enlluerna de forma molt pobra aquest gavit és la típica cúpula de l'art medieval religiós del país. Té base cilíndrica i un acabament conic. Està decorat amb una espècie d'estalactites anomenades muqarnas.

L'església del monestir està excavada en la roca de la muntanya, on segons la tradició la va manà fer Gregori I l'il·luminat on  brollava un manantial d'aigua per a acollir la santa relíquia de la llança que va matar a Crist. L'església ja no conté la sacra relíquia, ara esà en la catedral d'Echmiadzin, la catedral principal del cristianisme ortodox armeni. Cal dir que al Tresor Imperial de Viena, que ja visiàrem i a Cracòvia, tembé diuen que la tenen.

El conjunt monàstic i la Vall de l'Azat on s'ubica són patrioni de la humanitat. La visita acaba recorren diferents el3les de frares que s'ubique en coves excavades pel senyasegat sobre el qual s'assenta el monestir.

Les salines d'Aigüesmortes, un passeig per la natura amb vistes a les medievals

 Seguint amb entrades dedicades a la natura per celebrar el dia mundial del medi ambient hui ens traslladem a la regió francesa d'Occitània per a conéixer un entorn natural de salines i canals que envolten una de les ciutats medievals millor conservades de França, Aigüesmortes.

La millor manera d'arribar és agafar un tren subvencionat per la regió d'Occitània que val 1 € que uneix la històrica ciutat de Nimes amb el poble coster Le Grau du Roi, una línea de tren coneguda com el tren de La Camarga i amb un trajecte que dura menys d'una hora. Nosaltres baixarem en la penúltima parada, la d'Aigüesmortes. L'estació és un senzill edifici d'estil molt mediterrani propi d'una línea de tren que ja té més de segle i mig.

Just davant de l'estació podem trobar una església. Es tracta d'un temple molt senzill amb sostre i cor en alt de fusta, sense grans ornamentacions puix ofereix servei religiós al grup de cristians coneguts com potestants au soleil. 

Nosaltres hui no visitarem la ciutat medieval, per tant no eentrarem a l'interior del recinte enmurallat, ens dirigirem cap als peus de la torre de Constanza a l'hora adequada a la que passe de nou el tren quan torne de Le Grau du Roi per veure con es posa en acció el pont giratori sobre les aigües del canal que uneix el Ròdan amb la ciutat de Seta o Sète en francés.

El canal del Ròdan a Seta és un canal navegable que forma part de la xarxa de canals del sud de França i que es va construir al segle XVIII. Hui en dia no té cap ús comercial però any rere any augmenta l'interés turístic per recòrrer aquesta part de França amb vaixell.

Ara farem una espectacular passejada, millor cap al vespre on la llum del crepuscle enlluerna millor les antigues muralles de la ciutat d'Aigüesmortes aixecades al segle XIII i que encara es conserven tots els seus trams.

És també a aquestes hores i més de cara a l'estiu quan les aigües de les llacunes salades que separen la ciutat d'Aigüesmortes de la mar, adquereixen aquesta tonalitat màgica tirant al fucsia que sembla donada per les mans d'un pintor.

I la màgia dels colors rosats que ens regala el crepuscle es veu més augmentada, per les muntanyes blanques de sal obra de la mà de l'home, una activitat que es porta a terme en aquest lloc des de fa segles i on sols intervenen dos elements l'aigua salada i la llum solar.

L'aigua i la sal són els elements sense vida protagonistes d'aquest bucòlic paisatge però aquest entorn natural té molta vida i els que més passió desperten, essent el símbol d'aquesta zona són els flamecs rosa que dancen sobre les calmades aigües de les salines de La Camarga.

I la millor forma de dir adéu a aquest bucòlic paisatge de l'Occitania és esperant que l'astre rei vaja amagant-se mentre poc a poc s'enfonça entre les aigües d'alguna llacuna salobre que forma part del parc natural, Le Salin d'Aigues-Mortes

Les llacunes de Ruidera i l'embassament de Peñarroya

Continuem celebrant el dia de medi ambient i hui ho farem prop de casa nostra, en el parc Natural de les llacunes de Ruidera ubicat entre les províncies d'Albacete i sobretot Ciudad Real. Zona d'obligada parada si viatges de València a Jaen.

La ruta natural de hui transcorre entre dos enclaus molt impressionants de la província de Ciudad Real. Iniciarem el nostre passeig per la llacuna de la Colgada, la més gran i fonda del parc Natural de les llacunes de Ruidera. Mesura dos quilòmetres i mig de llarg i mig quilòmetre d'ample. La seua profunditat màxima és d'uns quaranta metres i té fins i tot una illa i zona de bany. Al Queixot, al capítol en el que l'extravagant cavaller viatja a Barcelona la seua grandària queda desbancada per la mar.

La llacuna veïna s'anomena llacuna del Rei, més xicoteta i menys fonda uns vint-i-cinc metres, però més explotada a nivell turístic amb hotels, restaurants, segones residències i on a banda de banyar-te també es permet navegar en barqueta.

Molt prop està la cascada del Hundimiento, u salt d'aigua de quasi quinze metres a 10 minuos a peu del poble de Ruidera i amb un mirador al que s'accedeix gràcies a unes escales i passarel·les de fusta. El seu origen està constatat que fou en 1545 després d'una gran inundació que va provocar el rui Guadiana, amo i senyor de les llacunes. Pot ser el soroll que provoca dona nom a les llacunes i el poble de Ruidera.

I a uns tretze quilèmetres es troba l'altra zona visitable d'aquesta meravella de la naturalesa, l'entorn de l'embassament de Penyarroya, construït en era franquista per a proveïr d'electricitat i també aigua als pobe d'Armagasilla de Alba i Tomelloso.

A la vora de l'embassament s'aixeca el castell de Penyarroja d'origen andalusí. El bon estat de conservació d'aquest i les aigües inmmenses i manses de l'embasament creen una de les imatges més bucòliques de la província.

I a l'interior del castell trobem el santuari de la Mare de Deu de Peñarroya. Una construcció barroca del segle  XVIII que té l'origen en una xicoteta ermita del segle XIII. En abril es celebra una romeria des d'Argamasilla de Alba.

A l'interior trobarem unn temple de volta de canó que acaba en forma de petxina al presbiteri on es troba l'altar major d'estil xurrigueresc que acull la imatge de la Mare de Déu de Peñarroya. Les pintures murals dels murs laterals representant a Sant Miquel i Sant Gabriel amb un format més humà i menys angelós, són una meravella.