Les salines d'Aigüesmortes, un passeig per la natura amb vistes a les medievals

 Seguint amb entrades dedicades a la natura per celebrar el dia mundial del medi ambient hui ens traslladem a la regió francesa d'Occitània per a conéixer un entorn natural de salines i canals que envolten una de les ciutats medievals millor conservades de França, Aigüesmortes.

La millor manera d'arribar és agafar un tren subvencionat per la regió d'Occitània que val 1 € que uneix la històrica ciutat de Nimes amb el poble coster Le Grau du Roi, una línea de tren coneguda com el tren de La Camarga i amb un trajecte que dura menys d'una hora. Nosaltres baixarem en la penúltima parada, la d'Aigüesmortes. L'estació és un senzill edifici d'estil molt mediterrani propi d'una línea de tren que ja té més de segle i mig.

Just davant de l'estació podem trobar una església. Es tracta d'un temple molt senzill amb sostre i cor en alt de fusta, sense grans ornamentacions puix ofereix servei religiós al grup de cristians coneguts com potestants au soleil. 

Nosaltres hui no visitarem la ciutat medieval, per tant no eentrarem a l'interior del recinte enmurallat, ens dirigirem cap als peus de la torre de Constanza a l'hora adequada a la que passe de nou el tren quan torne de Le Grau du Roi per veure con es posa en acció el pont giratori sobre les aigües del canal que uneix el Ròdan amb la ciutat de Seta o Sète en francés.

El canal del Ròdan a Seta és un canal navegable que forma part de la xarxa de canals del sud de França i que es va construir al segle XVIII. Hui en dia no té cap ús comercial però any rere any augmenta l'interés turístic per recòrrer aquesta part de França amb vaixell.

Ara farem una espectacular passejada, millor cap al vespre on la llum del crepuscle enlluerna millor les antigues muralles de la ciutat d'Aigüesmortes aixecades al segle XIII i que encara es conserven tots els seus trams.

És també a aquestes hores i més de cara a l'estiu quan les aigües de les llacunes salades que separen la ciutat d'Aigüesmortes de la mar, adquereixen aquesta tonalitat màgica tirant al fucsia que sembla donada per les mans d'un pintor.

I la màgia dels colors rosats que ens regala el crepuscle es veu més augmentada, per les muntanyes blanques de sal obra de la mà de l'home, una activitat que es porta a terme en aquest lloc des de fa segles i on sols intervenen dos elements l'aigua salada i la llum solar.

L'aigua i la sal són els elements sense vida protagonistes d'aquest bucòlic paisatge però aquest entorn natural té molta vida i els que més passió desperten, essent el símbol d'aquesta zona són els flamecs rosa que dancen sobre les calmades aigües de les salines de La Camarga.

I la millor forma de dir adéu a aquest bucòlic paisatge de l'Occitania és esperant que l'astre rei vaja amagant-se mentre poc a poc s'enfonça entre les aigües d'alguna llacuna salobre que forma part del parc natural, Le Salin d'Aigues-Mortes

Les llacunes de Ruidera i l'embassament de Peñarroya

Continuem celebrant el dia de medi ambient i hui ho farem prop de casa nostra, en el parc Natural de les llacunes de Ruidera ubicat entre les províncies d'Albacete i sobretot Ciudad Real. Zona d'obligada parada si viatges de València a Jaen.

La ruta natural de hui transcorre entre dos enclaus molt impressionants de la província de Ciudad Real. Iniciarem el nostre passeig per la llacuna de la Colgada, la més gran i fonda del parc Natural de les llacunes de Ruidera. Mesura dos quilòmetres i mig de llarg i mig quilòmetre d'ample. La seua profunditat màxima és d'uns quaranta metres i té fins i tot una illa i zona de bany. Al Queixot, al capítol en el que l'extravagant cavaller viatja a Barcelona la seua grandària queda desbancada per la mar.

La llacuna veïna s'anomena llacuna del Rei, més xicoteta i menys fonda uns vint-i-cinc metres, però més explotada a nivell turístic amb hotels, restaurants, segones residències i on a banda de banyar-te també es permet navegar en barqueta.

Molt prop està la cascada del Hundimiento, u salt d'aigua de quasi quinze metres a 10 minuos a peu del poble de Ruidera i amb un mirador al que s'accedeix gràcies a unes escales i passarel·les de fusta. El seu origen està constatat que fou en 1545 després d'una gran inundació que va provocar el rui Guadiana, amo i senyor de les llacunes. Pot ser el soroll que provoca dona nom a les llacunes i el poble de Ruidera.

I a uns tretze quilèmetres es troba l'altra zona visitable d'aquesta meravella de la naturalesa, l'entorn de l'embassament de Penyarroya, construït en era franquista per a proveïr d'electricitat i també aigua als pobe d'Armagasilla de Alba i Tomelloso.

A la vora de l'embassament s'aixeca el castell de Penyarroja d'origen andalusí. El bon estat de conservació d'aquest i les aigües inmmenses i manses de l'embasament creen una de les imatges més bucòliques de la província.

I a l'interior del castell trobem el santuari de la Mare de Deu de Peñarroya. Una construcció barroca del segle  XVIII que té l'origen en una xicoteta ermita del segle XIII. En abril es celebra una romeria des d'Argamasilla de Alba.

A l'interior trobarem unn temple de volta de canó que acaba en forma de petxina al presbiteri on es troba l'altar major d'estil xurrigueresc que acull la imatge de la Mare de Déu de Peñarroya. Les pintures murals dels murs laterals representant a Sant Miquel i Sant Gabriel amb un format més humà i menys angelós, són una meravella.

L'Scenic World en Blue Mountains, gaudir de la natura molt prop e Sidney

El passat divendres 5 de juny es celebrava el dia mundial del medi ambient i per a celebrar-ho no se m'ocorre millor manera que dedicar unes entrodes a parcs nacionals i paratges naturals on la natura serà la protagonista. Hui se n'anem a la regió australiana de Nova Gales del Sud on visitarem el Parc Nacional de les Blue Mountains.

La manera més fàcil de fer-ho és accedint al anomenat Scenic World, un muntatge per a turistes on es combina un telefèric, funicular, tren i passetjada per a gaudir d'espectaculars vistes de les Blue Mountain.  Aquesta zona muntanyosa rep el nom per una boira blavosa que crea l'oli essencial que alliberen els eucaliptos. 

La ruta s'incia pujant a un tren amb el recorregut més inclinat del món, són cincuanta-dos graus. L'origen d'aquest recorregut es remunta a l'any 1878 i encara que hui és una atracció turística en origen va ser un tren miner.

El tren ens portarà a les profunditats de la vall Jamesoy on hi ha diverses opcions de camins per a fer senderisme. Nosaltres agafarem el més curt i caminarem sota les fulles de falgueres gegants d'un bosc subtropical de l'era juràsica que ha estat declarat patrimoni de la humanitat.

En un clar que deixen les fulles de les falgueres podrem veure una xicoteta muntanyeta de parets de color groc de gres, que s'anomena l'Orphan Rock. No és la millor visi´que tindrem d'aquest monument natural però paga la pena aturar-se i gaudir-la.

Pel camí trobarem una mina abandonada de carbó, que va ser la primera activitat econòmica que varen desenvolupar els europeus en aquesta zona mutanyosa de Nova Gales del Sud. Una xicoteta expsició d'instruments miners de l'època s'exposa a l'entrada.

Acabem la passejada a peu per a muntar de nou al penya-segat de la vall des d'on començarem i farem la remuntada dalt del telefèric anomenat scenic cableway. Aquest telefèric també es de récord, essent el més costerut de l'hemisferi sud.

I ja sota la muntanya ens toca fer un passeig panoràmic de l'entorn muntats en l'scenic shyway que va sr inugurat en l'any 1958- També és de écord per que és el més llarg de l'hemisferi sud i permet gaudir de molt bones vistes que aniré detallant.

Des d'aquest telefèric es pot gaudir de la millor vista de l'Orphan Rock que havien abans intuït durant la passejada a peu pel bosc de l'era juràsica. Fins a l'any 1974 es podia accedir a la cima mitjançant unes escales, però es va claussurar per perill de despreniments.

Mes famoses són les tres muntanyes anomenades les tres germanes que superen els nou-cents metres d'alçada. La més alta Meheemi arriba als 922 metres, li segueix Wimlah amb 918 metres i la més baixeta és Gunnedoo amb 906 metres. Segons la llegenda les tres germanes es volien casar amb tres germans d'una tribu rival i un vell bruixot les transformà en pedra per a protegir-les durant la batalla campal que es va armar. El vell bruixot va morir abans de que acabara la batalla i ningú ha sabut encara com desfer l'encanteri.

Altra protagonista d'aquest trajecte aeri-visual és la cascada de Katoomba. L'aigua del riu Kedumba descendeix fins al fons de la Vall Jamesoy en tres etapes amb un desnivell total de dos-cents quaranta metres.

I no està de més fer una gran ullada a la vall de Jamesoy que a bana de la casada, les tres germanes i la roca òrfena, resulta espectacular per la seua magnitud i per l'espesura dels boscos d'eucaliptus que la cobreixen.

Bo-Kaap en Ciutat del Cap, el barri amb tots els colors de l'arc de Sant Martí

 Per a tancar la sèrie d'entrades dedicades a l'arc de Sant Martí i tota la varietat cromàtica de la llum visible en un ull humà ens traslladem a l'hemisferi sud per a visitar una de les tres capitals que té Sud-Àfrica, pot ser la més coneguda i nomenada que és Ciutat del Cap.

El barri més autèntic, colorista i multi-ètnic de la capital sud africana és Bo-Kaap on encara es possible veure cases de la primera meitat del segle XIX que varen anar adquirint els recentment alliberats esclaus procedents de Malàisia i Indonèsia que dècades anteriors estat introduïts per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. Cal recordar que Ciutat del Cap no formà part de l'Imperi Britànic fins a l'any 1806.

La gràcia i l'encant de Bo-Kaap és el conjunt de cases baixes i modestes amb façanes pintades de colors, les mesquites que donen servei religiós als musulmans ex-esclaus malais i les botigues amb productes orientals que te traslladen al sud.est asiàtic. 

Altra de les coses que cal fer en aquest singular barri és visitar les botigues dels artesans, per que molts alguns d'ells s'han instal3lat en aquest bucòlic baarri. Solen aprofitar materials de rebuig per a fer verdaderes i colorides obres d'art.

Els malais encara representen quasi el seixanta per cent de la població en un barri cada vegada més gentrificat, els descendents d'aquells esclaus malais alliberats amb pocs recursos, herència d'un imponent aparheid no poden competir amb els inversos que compren cases per a dedicar-les a l'allotjament turístic. El barri està seperat de la resta de la ciutat pel transitat carrer Buttengracht, en el número 134 s'aixeca des de 1834 la mesquita Nurul, la primera del país que fundà una congregació i no les autoritats colonials.

I quasi al costat s'aixeca la mesquita Auwal Masjid, la més antiga de tot el país, és de l'any 1794, encara que es va aprofitar un magatzem propietat d'un esclau musulmà negre alliberat durant el breu període de finals del segle XVIII que els britànics dominaren Ciutat del Cap.

Molt prop podem trobar el Iziko Bo-Kaap Museum, però abans caldrà travessar un colorit i fotogènic arc que ens portarà al costerut carrer on es troba el museu, el carrer Wale, que descendeix de la muntanya Signal Hill. Aquesta zona és l'origen del barri on Jan de Waal començà a construir les primeres cases per a llogar als seus esclaus.

El museu Iziko és prou modest, amb una col·lecció d'objectes que evoquen la vida en el barri de fa dos-cents anys. El més interessant és que com que està ubicat en una típica casa es pot veure per dins com són les cases típiques de la barriada.

I anem a continuar visitant mesquites del barri i se se n'anem per Rose Street arribarem a la mesquita Masjis Shafee de l'any 1859, encara que com va colapsar la seua estruxtura en la meitat del segle passat s'hagué de reconstruïr.

Molt prop està la mesquita Masjid Boorhaanol que destaca pel color verd de la seua façana i pels arcs ojivals que s'obren en ella per a ser finestres i porta d'accés. Una reintrerpretació del gòtic en un barri musulmà de l'hemisferi sud. És la meua preferida. El carrer Longmarket, on s'ubica, tampoc té desperdici.

I acabarem la ruta multicolor i multicultural pel barri de Bo-Kaap en la mesquita Jamia Masjid de l'any 1850. popularment es coneix amb el nom de Mesquita de la reina Victòria, que mai la va visitar però si que va cedir els terrenys per a ser aixecada.