Kirkjubøur, poble de les illes Feroe amb catedral vikinga

 El nacionalisme està molt present en les illes Fèroe, una regió molt autònoma de Dinamarca de la que sols depén de Copenhague pel milió d'euros que rep cada any i a nivell de defensa i d'assumptes de política exterior. Així que aquestes illes tenen idioma propi, el feroès, que s'assembla més a l'islandès que al danés. Participen en mundials de futbol però no  en Olimpíades. Hui es traslladem al poble de Kirkjubøur en l'illa d'Streymoy on es respira amb més intensitat l'aire independentista de les illes Fèroe.

La primera parada serà visitar per fora la granja del Rei. Es tracta d'un edifici de fusta de nou-cents anys que per a aquells que els agrada parlar de rècords cal dir que és l'edifici de fusta habitat més antic del continent europeu. Està en mans de la mateixa família des de fa desset generacions.

 L'edifici conserva el seu aire medieval i el sostre típic de les cases d'aquestes illes sempre cobert de brossa verda. Però se n'han fet de reformes visibles sobretot en una columna de color blau que sembla més una creació del Hundertwasser que una obra d'un fuster medieval.

L'altre monument medieval que podem trobar a aquest poblet és el que queda de l'antiga catedral vikinga. En llengua local es coneix amb el nom de  , nosaltres l'anomenarem catedral de Sant Magnus aixecada en pedra basàltica al principi del segle XIV.

La catedral volia substituir una església més antiga de la que parlarem després, però resulta que mai va ser acabada per que el bisbe de torn va voler apretar massa a la gent del poble i a la fi s'hagué d'exiliar. Altres historiadors parlen de la pesta bubònica com el motiu del no acabament de l'obra.

I molt prop i quasi tocant la mar podem veure l'església més antiga de les illes Fèroe. Aquesta església està dedicada a Sant Olaf, el patró de les illes. Es va començar a construir en el segle XI, a cent metres de la mar, però com que el nivell a pujat en els nou segles posteriors ara està quasi a la vora.

Nosaltres deixarem aquest trocet de Dinamarca amb sentiment independentista,  però abans gaudirem de l'imponent oceà Atlàntic que envolta cada una de les illes Fèroe creant un clima molt extrem i donant riquesa a la població que en gran part viu de l'aqüicultura i la pesca.

La caldera de Rotorua de Nova Zelanda, un llac volcànic paradís per a les aus.

Nova Zelanda és un estat insular d'origen volcànic del Pacífic sud i lluny de qualsevol altre punt habitat, cosa que ha fet que encara es conserve en estat salvatge gran part del seu territori. Hui ens arrimarem a la ciutat de Rotorua, a la vora d'un cràter volcànic cobert d'aigua, creant un idíl·lic llac que a més té certa activitat termal, o siga, un paradís de natura i spa del que mai voldries marxar.

Iniciarem la nostra ruta de hui al Polynesian Spa, just a la voreta del llac amb piscines tant àcides com bàsiques i d'altres privades i familiars amb immillorables vistes al llac. Els quaranta-cinc minuts de piscina privada passen volant.

Caminant en direcció nord-oest i bordejant el llac es passa per una zona ajardinada on brollen aigües termals que desprenen un característic baf sulfurós que per la nit i amb l'ajuda de la iluminació adquireix un aspecte molt tenebrós.

De seguida comença un agradable passeig per una zona amb arbres que hi ha a la vora del llac de Rotorua. Són acàcies salvatges i tamarius que no són arbres autòctons, que es plantaren ací com a part dels jardins del Govern.

Al llac podem veure imponent l'illa de Mokoia, de poc menys de quilòmetre i mig quadrat rodejada de setanta-nou quilòmetres quadrats d'aigua. La llegenda diu que dos enamorats Tutanekai i Hinemoa tenien prohibit casar-se. Hinemoa va nadar fins a l'illa seguint el so de la flauta de Tutanekai. A l'illa hi ha una piscina d'aigua termal on es diu que Hinemoa es va recuperar de les agües fredes del llac.

Si aguaitem cap al llac podrem gaudir del vol de les gavines, que en aquesta zona poden ser de tres espècies, la gavina de bec vermell, la de bec negre i la dominicana. La de bec negre és endèmica de l'illa Sud de Nova Zelanda i és estrany que s'haja establert en aquesta part de l'illa Nord.

Més habitants hi ha al llac de Rotorua i en concret en aquesta zona per la que passegem que s'anomena la badia del sofre. Una parella de cignes negres i una bona població de porrons de Nova Zelanda, uns ànecs negres que els maorins anomenen papakango o matapouri.

I parlant de maorís, aquest poble va ser el primer poblador de Nova Zelanda que va arribar en la segona meitat del segle XIII, aprofitant que durant quasi mig segle els vents canviaren i varen ser favorables par a poder navegar des de la Polinèsia cap a aquestes costes. S'adaptaren d'un clima tropical a altre més continental i aprofitaren l'energia geotèrmica del terra per a cuinar. Vaig torbar un "hangi" o foguer maori en el bosc de tamarius.

I des del bosc de tamarius es distingeix un edifici construït per l'altra població que va arribar a aquestes illes al segle XIX, els britànics. Es tracta d'una antiga casa de banys que s'ha reconvertit en museu, el Museu de Rotorua. Una construcció d'entramat de vigues de fusta que ens recorda l'arquitectura anglesa Tudor de segles passats.

Si seguim el nostre camí bordejant el llac trobarem un vaixell de roda de paletees posterior com els que creuen el Mississipi. S'anomena el Lakeland Queen i navega des d'Octubre fins al febrer, la temporada de l'estiu austral el vaixell es va construir ací mateix i es va botar en l'any 1986.

I acabarem la nostra passejada al barri de Ohinemutu, que està habitat des de l'any 1350 i de fet és l'origen de la Rotorua actual. En aquest encantador barri trobarem la "Te Papaiouru Marae. És un lloc sagrat i de reunió dels maorís de la zona. Impressiona el treball de fusta de la seua entrada.

I molt prop està, també construïda en fusta l'església anglicana de Santa Fe. El seu exterior és més europeu i la seua arquitectura recorda molt els edificis d'arquitectura tudor dels segles XVI i XVII d'Anglaterra. Molt interessant és el seu interior decorat amb artesania i escultura en fusta maorí.

Creuer pel riu Chobe en Botsuana, un bonic crepuscle on la fauna és la protagonista

 Ens desplacen a Botswana per a conéixer a través d'un creuer la seua imponent varietat de fauna. Per terra ja ho vàrem fer l'any passat amb un safari que eixia de la ciutat de Kasane. Hui el safari serà amb una xicoteta embarcació que navegarà per les tranquil·les aigües del riu Chobe.

Una espècie de serps que trauen el cap i part del seu llarg cos s'acosten nadant a gran velocitat a la barca, i la cosa no fa molta gràcia si no t'agraden les serps. A la fi l'experiència no ha estat tan roïna per que quan ja estaven més prop es veia clarament que eren aus que sumergeixen tot el seu cos per a desplaçar-se per l'aigua deixant fora cap i coll.

Molts són els animals que s'acosten al riu per a beure aigua, entre ells una espècie de porcs senglars que han d'estar molt alerta per a no ser devorats per algun cocodril o increpats per algun hipopòtam. Afortunadament tot ha anat bé.

El cocodril es l'amo i senyor de les aigües del riu Chobe, pot ser molt ràpid a l'hora de caçar una pressa. De fet recomanen no traure cap part del cos de la barca. El cocodril de hui estava ja fart de menjar i prenia el sol sobre l'herba.

Els búfals cafre o búfals africans són una espècie que mai ha sigut domesticada per tindre un caràcter gens fàcil de predeir. Forma part del selecte grup dels "big five", per la seua embergadura i pes, sols superada per l'elefant i el rinoceront.

I parlant del rei dels "big five" no tarda molt en aparéixer una manada d'elefants que aprofiten les aigües del riu Chobe que ací ja s'aqueten, per a beure i refrescar-se. L'elefant africà és més gran que l'asiàtic podent mesurar quatre metres i pesar fins a set tones.

El riu Chobe naix en Angola i s'anomena riu Cuando, Linyanti és el nom que rep quan travessa la major part de Namíbia, però quan fa frontera entre Namíbia i Botswana s'anomena Chobe fins a desembocar al riu Zambeze, el que forma les espectaculars catarates Victòria. El riu no és immòbil i la frontera tampoc, l'illa de Sedudu ha estat disputada per Namíbia i Botswana molts anys. En 1996 es va arribar a un acord i hui en dia és de Botswana i una bandera ens ho indica.

L'hipopòtam és un animal perillós que causa diverses morts cada any. Però tot el seu mal caràcter se li'n va quan un agró s'alimenta dels seus paràsits que té a la pell, desenvolupant una bonica relació de mutualisme.

El riu té presses més fàcils de caçar i no tan complicades com són els búfals africans. Una manada de cèrvids s'acosta a beure i no és difícil una bandada de gallines de guinea en les xicotetes platges que hi ha vora riu.

El moment més màgic del creuer és anunciat per una població de mones o millor dit papió negre. És un dels primates més grans del món i com ens passa als éssers humans saben gaudir d'una bonica posta de sol sobre les aigües del riu Chobe.

Bøur, el poble de les illes Fèroe amb les millors vistes a l'Atlàntic.

 Hui ens desplaçarem a  Bøur un poblet de setanta i pocs habitants situat en l'illa de Vágar molt prop de l'únic aeroport que hi ha a les illes Fèroe. El clima de segur que serà molt millor que a casa nostra per que no van a superar en cap moment els vinst graus mentre que ací ja estem pendents de l'arribada d'altra onada de calor.

Aquest poble és de parada obligatòria de camí d'anada o de tornada al poble de Gálasadur on es troba la cascada de Múlafossur que ja vàrem visita l'any passat. A primera vista Bøur no és diferent als pobles d'aquestes illes amb les típiques cases amb sostre a dues aigües cobertes amb gespa.

Un riu anomenat Stórá el travessa i el divideix en dues parts abans d desemboccar en l'oceà Atlàntic. Aquest riu d'aigües cristal·lines fa unes xicotetes cascades quasi a l'entrada del poble. El seu soroll és l'única cosa que trenca el silenci de Bøur, que sembla deshabitat.

L'edifici amb més interés històric és la seua església construïda en la segona meitat del segle XIX utilitzant la fusta com a material. Està pintada amb quitrà negre per a protegir-la de la humitat i per a que capte la poca llum solar que reben aquestes illes i així escalfar, encara que siga poc, el seu poc decorat interior.

https://mapcarta.com/es/17593104

La nostra següent parada serà ja en la platja, de sorra negra, com no podia ser d'altra manera ací en les Illes Fèroe, que són origen volcànic. Es calcula que varen emergir de la mar farà uns seixanta milions d'anys i per tant estan més erosionades i domesticades per la natura que l'illa d'Islàndia que és quaranta milions d'anys més jove.

I la platja és el millor mirador de l'Atlàntic i dos dels seus pobladors inertes. Tindhólmur és el més gran dels dos amb 0,65 quilòmetres quadrats i una altura màxima de dos-cent seixanta-dos metres destaca sobre l'oceà i està coronat amb cinc agulles. Segons la llegenda en la més alta un àguila va segrestar el fill menut d'una família que ací vivia, des de llavors la família va abandonar l'illot que roman encara deshabitat.

L'altre habitant inanimat prop de Tindhólmur és el faralló, o columna de pedra erosionada pel vent i la mar, anomenat Drangarnir. És un dels punts més fotografiats de la zona pel seu arc natural marí. Ací tampoc hi iuen persones, sols ovelles que de tant en tant porten els ramaders per a que pasturen.

Les salines d'Aigüesmortes, un passeig per la natura amb vistes a les medievals

 Seguint amb entrades dedicades a la natura per celebrar el dia mundial del medi ambient hui ens traslladem a la regió francesa d'Occitània per a conéixer un entorn natural de salines i canals que envolten una de les ciutats medievals millor conservades de França, Aigüesmortes.

La millor manera d'arribar és agafar un tren subvencionat per la regió d'Occitània que val 1 € que uneix la històrica ciutat de Nimes amb el poble coster Le Grau du Roi, una línea de tren coneguda com el tren de La Camarga i amb un trajecte que dura menys d'una hora. Nosaltres baixarem en la penúltima parada, la d'Aigüesmortes. L'estació és un senzill edifici d'estil molt mediterrani propi d'una línea de tren que ja té més de segle i mig.

Just davant de l'estació podem trobar una església. Es tracta d'un temple molt senzill amb sostre i cor en alt de fusta, sense grans ornamentacions puix ofereix servei religiós al grup de cristians coneguts com potestants au soleil. 

Nosaltres hui no visitarem la ciutat medieval, per tant no eentrarem a l'interior del recinte enmurallat, ens dirigirem cap als peus de la torre de Constanza a l'hora adequada a la que passe de nou el tren quan torne de Le Grau du Roi per veure con es posa en acció el pont giratori sobre les aigües del canal que uneix el Ròdan amb la ciutat de Seta o Sète en francés.

El canal del Ròdan a Seta és un canal navegable que forma part de la xarxa de canals del sud de França i que es va construir al segle XVIII. Hui en dia no té cap ús comercial però any rere any augmenta l'interés turístic per recòrrer aquesta part de França amb vaixell.

Ara farem una espectacular passejada, millor cap al vespre on la llum del crepuscle enlluerna millor les antigues muralles de la ciutat d'Aigüesmortes aixecades al segle XIII i que encara es conserven tots els seus trams.

És també a aquestes hores i més de cara a l'estiu quan les aigües de les llacunes salades que separen la ciutat d'Aigüesmortes de la mar, adquereixen aquesta tonalitat màgica tirant al fucsia que sembla donada per les mans d'un pintor.

I la màgia dels colors rosats que ens regala el crepuscle es veu més augmentada, per les muntanyes blanques de sal obra de la mà de l'home, una activitat que es porta a terme en aquest lloc des de fa segles i on sols intervenen dos elements l'aigua salada i la llum solar.

L'aigua i la sal són els elements sense vida protagonistes d'aquest bucòlic paisatge però aquest entorn natural té molta vida i els que més passió desperten, essent el símbol d'aquesta zona són els flamecs rosa que dancen sobre les calmades aigües de les salines de La Camarga.

I la millor forma de dir adéu a aquest bucòlic paisatge de l'Occitania és esperant que l'astre rei vaja amagant-se mentre poc a poc s'enfonça entre les aigües d'alguna llacuna salobre que forma part del parc natural, Le Salin d'Aigues-Mortes