Monestir de Geghard en Armènia, una joia arquitectònica en la Vall Alt de l'Azat

 Hui ens traslladerem a un lloc impressionant on Gregori I l'Il·luminador va decidir fundar el monestir de Geghard per a promulgar la fe cristinana al segle IV. Li va anar bé la seua redicació per què Armènia va ser el primer país en adoptar el cristianisme com a religió oficial. Després va ser la veïna Geòrgia i finalment etot l'Imperi Romà.

Geghard es troba a oc mnys d'una hora de la capital d'Armènia, Erevam. La carretera distància és curta, sols quaranta quilòmetres, però la carretera que discorre entre valls i mutanyes no és bona però ofereix bones vistes. El dia que m'hi van dur la nevada havia segut de tal calibre que sols el meu xòfer s'havia atrevit a anar. Havía sigut conductor en l'antiga Unió Soviètica i es veu que no tenia por a res, jo era del tot inconscient de la ituació. El ctxe no va poder arribar a la zona més alta de pàrquing i vaig haver de pujar a peu unes quantes costeres amb neu pel genoll sense saber si estava prop o lluny. la incertesa i el patiment desaparegueren quan vaig divisar els Khachkars, creus esculpides en làpides de pedra comemoratives. La tècnica de tallat està declarada patrimoni de la humanitat i en Geghard hi ha algun del segle XII.

Abans d'entrar al recinte enmurallat del monestir es pot seguir algun cami entre boscos frondosos , penyasegats imonents i manantals d'aigua considerat sagrats. La llegenda diu que per ací vingué l'apòstol Snt Judes Tadeo i va deixar la llança que Longí utilitzà per a rematar a Jesús en la creu. Descobrir aquestos camins vos el deixe per a vosaltres, el dia que vaig anar jo, no era el més indicat per a fer senderisme.

Per a entrar al monestir de Geghard cal sortejar dos sistemes de protecció, un natural per que s'ha d'arribar sobre un penyasegat i altre construït al segle XII, que són les seues muralles. des de l'arc de l'entrada hi ha una bona vista del complexe.

Per a accedir a l'església travessarem una bonica porta del segle XIII que recorda l'arquitectura persa i la gòtica. Però el que més capta l'atenció és la decoració en pedra del timpa on apareixen diversos motius vegetals.

A l'entrar es troba el gavit típic de l'arquitectura històrica d'armènia que consisteix en una saló de columnes que actua de sala capitular, claustre i també d'espai de sepultura dels monjos del monestir, Cm tots els gavits de l'arquitectura medieval  d'Armènia, es situa a l'oest de l'església.

La cúpula que amb el seu òcul enlluerna de forma molt pobra aquest gavit és la típica cúpula de l'art medieval religiós del país. Té base cilíndrica i un acabament conic. Està decorat amb una espècie d'estalactites anomenades muqarnas.

L'església del monestir està excavada en la roca de la muntanya, on segons la tradició la va manà fer Gregori I l'il·luminat on  brollava un manantial d'aigua per a acollir la santa relíquia de la llança que va matar a Crist. L'església ja no conté la sacra relíquia, ara esà en la catedral d'Echmiadzin, la catedral principal del cristianisme ortodox armeni. Cal dir que al Tresor Imperial de Viena, que ja visiàrem i a Cracòvia, tembé diuen que la tenen.

El conjunt monàstic i la Vall de l'Azat on s'ubica són patrioni de la humanitat. La visita acaba recorren diferents el3les de frares que s'ubique en coves excavades pel senyasegat sobre el qual s'assenta el monestir.

L'Scenic World en Blue Mountains, gaudir de la natura molt prop e Sidney

El passat divendres 5 de juny es celebrava el dia mundial del medi ambient i per a celebrar-ho no se m'ocorre millor manera que dedicar unes entrodes a parcs nacionals i paratges naturals on la natura serà la protagonista. Hui se n'anem a la regió australiana de Nova Gales del Sud on visitarem el Parc Nacional de les Blue Mountains.

La manera més fàcil de fer-ho és accedint al anomenat Scenic World, un muntatge per a turistes on es combina un telefèric, funicular, tren i passetjada per a gaudir d'espectaculars vistes de les Blue Mountain.  Aquesta zona muntanyosa rep el nom per una boira blavosa que crea l'oli essencial que alliberen els eucaliptos. 

La ruta s'incia pujant a un tren amb el recorregut més inclinat del món, són cincuanta-dos graus. L'origen d'aquest recorregut es remunta a l'any 1878 i encara que hui és una atracció turística en origen va ser un tren miner.

El tren ens portarà a les profunditats de la vall Jamesoy on hi ha diverses opcions de camins per a fer senderisme. Nosaltres agafarem el més curt i caminarem sota les fulles de falgueres gegants d'un bosc subtropical de l'era juràsica que ha estat declarat patrimoni de la humanitat.

En un clar que deixen les fulles de les falgueres podrem veure una xicoteta muntanyeta de parets de color groc de gres, que s'anomena l'Orphan Rock. No és la millor visi´que tindrem d'aquest monument natural però paga la pena aturar-se i gaudir-la.

Pel camí trobarem una mina abandonada de carbó, que va ser la primera activitat econòmica que varen desenvolupar els europeus en aquesta zona mutanyosa de Nova Gales del Sud. Una xicoteta expsició d'instruments miners de l'època s'exposa a l'entrada.

Acabem la passejada a peu per a muntar de nou al penya-segat de la vall des d'on començarem i farem la remuntada dalt del telefèric anomenat scenic cableway. Aquest telefèric també es de récord, essent el més costerut de l'hemisferi sud.

I ja sota la muntanya ens toca fer un passeig panoràmic de l'entorn muntats en l'scenic shyway que va sr inugurat en l'any 1958- També és de écord per que és el més llarg de l'hemisferi sud i permet gaudir de molt bones vistes que aniré detallant.

Des d'aquest telefèric es pot gaudir de la millor vista de l'Orphan Rock que havien abans intuït durant la passejada a peu pel bosc de l'era juràsica. Fins a l'any 1974 es podia accedir a la cima mitjançant unes escales, però es va claussurar per perill de despreniments.

Mes famoses són les tres muntanyes anomenades les tres germanes que superen els nou-cents metres d'alçada. La més alta Meheemi arriba als 922 metres, li segueix Wimlah amb 918 metres i la més baixeta és Gunnedoo amb 906 metres. Segons la llegenda les tres germanes es volien casar amb tres germans d'una tribu rival i un vell bruixot les transformà en pedra per a protegir-les durant la batalla campal que es va armar. El vell bruixot va morir abans de que acabara la batalla i ningú ha sabut encara com desfer l'encanteri.

Altra protagonista d'aquest trajecte aeri-visual és la cascada de Katoomba. L'aigua del riu Kedumba descendeix fins al fons de la Vall Jamesoy en tres etapes amb un desnivell total de dos-cents quaranta metres.

I no està de més fer una gran ullada a la vall de Jamesoy que a bana de la casada, les tres germanes i la roca òrfena, resulta espectacular per la seua magnitud i per l'espesura dels boscos d'eucaliptus que la cobreixen.

Les cascades Victòria des del cel, un arc de Sant Martí permanent.

 El passat divendres 3 d'abril és el dia mundial de l'arc de Sant Martí que apareix cada vegada que la llum blanca, com la solar es difracta quan travessa un objecte traslúcid i en tornar al medi inicial la superfície de separació entre els dos materials d'eixida no és paral·lela a la superfície de separació d'entrada. Com cada color de llum es difracta un angle determinat la llum blanca acaba separant-se formant l'arc de Sant Martí. Hui començarem una sèrie d'entades dedicades a l'arc de Sant Martí i a espais multicolors arreu del món. 

Un dels millors llocs del món per a gaudir dels colors de l'arc de Sant Martí és en les cascades Victòria, que ja visitàrem des de la part de Zàmbia. Però hui les veurem des d'altra perspectiva, sobrevolant-les en helicòpter des de l'espai aeri de Zàmbia i Zimbabwe. El punt de partida és l'heliport d'Helicopter Tours Victoria Falls.

A uns pocs quilòmetres de l'heliport es troba el riu Zambezi i l'espectacular gorja que provoca la caiguda de les seues aigües. Però abans d'arribar es sobrevola una zona de sabana amb vegetació escasa i pocs arbres on es fàcil veure alguna bandada d'elefants.

El riu Zambezi encara que té molt de cabdal, no és l'únic que proporciona aigua per a ús humà, també s'arreplega aigua en grans basses enormes que des de la finestra de l'helicopter s'aprecien com xicotets estanys de color verd.

El riu Zambezi a banda de crear riquesa amb el turisme i l'agricultura també genera energia elèctrica gràcies a la Central Hidroelèctrica Victoria Falls situada en la part de Zàmbia i que va ser inaugurada en l'any 1938.

El riu Zambezi abans de precipitar-se per la gorja d'uns cent trenta metres de profunditat sembla un apacible llac en la part de Zàmbia que fa frontera amb el país africà de Zimbabwe, totalment aliè a la forta caiguda que li espera.

El salt és tan alt i tan ample que es crea un soroll estrepitós i una boira tan intensa que es pot veure a quaranta quilòmetres de distància. De fet els habitants de la regió anomenen le cascades Mosi-oa Tunya que significa el fum que trona.

Les cascades Victòria, a l'igual que les del Niàgara, són del tipus ferradura de cavall per la seua forma. Les Victòria mesuren un quilometre set-cents, essent les més amples del món amb diverses caigudes separades per roques basàltiques. La primera es coneix com Boilling Pot o Caldera.

I l'espectacular vista de l'arc de Sant Martí i en les aigües del Zambezi es forma al llarg d'aquestos quasi dos quilòmetres de gorja es veu més gran o més menut depenent de l'altura, el lloc i la inclinació amb la que l'helicopter sobrevola la zona.

La mesquita blava de Yerevan, una joia de l'arquitectura iraniana.

 El viatge que començarem a principi del 2026 per a conèixer diferents tipus d'arcs ens porta hui a la capital d'Armènia, Yerevan que amb més d'un milió d'habitants concentra un terç de la població del país , que no d'armenis  amb una diàspora de dotze milions, quatre vegades més que la mare pàtria Armènia.

L'origen de Yerevan es remunta a fa més de dos mil set-cents anys, quan es construeix la fortalesa d'Erebouni, per desgràcia, encara que és una de les ciutats més antigues del món, poc queda de la seua arquitectura d'abans del segle XIX. Terratrèmols, aires de renovació capitalina i piqueta sovieta han configurat la ciutat actual amb edificis de pedra roja molt present a l'artèria comercial Mesrop Mashtots. Molts d'aquestos edificis tenen pati interior al que s'accedeix a través d'un misteriós passatge.

I de la típica arquitectura de pedra roja que va configurar el Yerevan entre els segles XIX i XX anem a entrar a través d'una arc apuntat turc molt típic de l'arquitectura persa a un dels edificis més antics de la ciutat, la mesquita blava, una joia arquitectònica de la meitat del segle XIX.

A l'interior trobarem un extens patí articulat per diverses sales amb accés sota arc apuntat trurci la sala gran de resar. Al mig del pati no pot faltar la gran bassa amb fonts d'aigua i uns elegants jardins, impossibles de veure quan està nevat.

La mesquita es va construir durant el període del Kanat de Yerevan, període entre el 1747 i 1828 on Armènia formava part de l'imperi Persa. Hi va haver a la ciutat 20 mesquites i més musulmans que armenis cristians. Aquesta mesquita és lúnica que es salvà en era soviètica, per que va ser museu i planetari. Va ser restaurada gràcies als diners d'Iran entre 1996 i 2006. Una de les sales acull una exposició d'art d'Iran.

La mesquita tenia, com és habitual en l'arquitectura persa, quatre minarets encara que hui en dit sols en queda un, construït en rajola i decorat amb ceràmica blava vidriada. Els altres tres van ser destruïts en era soviètica.

La sala d'oració és la part de l'edifici més imponent i bonica i té una gran arc apuntat turc d'accés i està coronat per una cúpula recoberta amb ceràmica vidriada blava, molt típica en l'arquitectura de països com Uzbekistan i Iran.

Si tornem a l'avinguda Mesrop Mashtots trobarem un glamourós mercat d'era soviètica que es troba amb un excel·lent estat de conservació per que la planta baixa s'ha convertit en supermercat i la primera planta en zona de restaurants.

I arribarem fins a la fi de l'avinguda Mesrop Mashtots i creuarem el transitat carrer Paronyan a través d'un passatge soterrani per a arribar a la catedral de Sant Sarkis al costat del pont de la victòria que creua el riu Hrazdan. El temple actual de l'estil arquitectònic nacional d'Armènia és del segle XIX però abans ací ja va haver un complex monàstic cristià, del segle IV, quan Armènia ja era el primer estat del món de confesió cristiana.

Cal entrar i visitar-la per dins per que a l'interior carregat de misticisme donat per la llum que entra a través de la cúpula central captiva a tot visitant creient o no creient. L'iconoclast ortodox està dedicat a la santa Mare de Déu

Per darrere de la catedral trobarem una interessant col·lecció de creus de pedra. Aquest tipus de creus es coneix amb el nom de kharchkars. Aquest tipus d'esculpir les creus de pedra han sigut declarades per l'UNESCO patrimoni de la humaniat.

I acabem la ruta de hui aguaitant a la profunda gola que crea el rius Hrazdan, i a l'altre costat l'edifici de la fabrica del brandy nacional armeni, de nom Ararat, que rep el nom de la propera muntanya on segons la tradició va encallar l'arca de Noé.

El Toledo no cristià, un viatge als monuments jueus i mudèjars de la ciutat de les tres cultures

 En el viatge de hui visitarem una de les ciutats amb el centre històric més impressionant del nostre país, que encara que va ser capital durant el període visigòtic, el seu moment d'esplendor el va assolir durant la baix edat mitjana i el renaixement, quan ací convivien cristians, musulmans i cristians. 

I com que estem fent un tour per a conèixer diferents tipus d'arcs, no se m'ocorre millor ciutat de totes les que he visitat que la ciutat de Toledo per a veure quasi a cada pas que pegues l'arc de ferradura. Aquest arc que en realitat és un arc de mig punt on en comptes d'agafar mitja circumferència se'n agafa més, i es veu com l'arc comença a tancar-se. Aquest arc va ser molt usat en l'art visigòtic, andalusí i mudéjar. La porta de d'Alfons VI o antiga porta de Bisagra, del segle X ens rep amb un gran arc de ferradura.

Travessada aquesta porta d'Alfons VI caldrà travessar-ne altra, la porta del Sol per a entrar de ple en l'entramat de carrerons medievals que formen el centre històric de Toledo, declarat patrimoni de la humanitat. La porta del Sol, anomenada així des del segle XVIII per la seua decoració, té una terrassa a la que es pot pujar i gaudir de bones vistes.

I només passar sota el seu arc de ferradura ens trobarem amb la mesquita del Crist de la Llum. Una de les deu que tingué la ciutat i la millor conservada. Es va aixecar en l'any 999 i evidentment no tenia aquest nom, el seu nom era mesquita de Bab Al-Mardum. 

Al seu interior encara hi podem trobar els diferents arcs de ferradura que formaven part de la sala d'oració de la primitiva mesquita com també pintures murals cristianes, quan la mesquita es va convertir en un temple cristià dedicat a la Mare de Déu de la Llum.

A la mesquita originalment rectangular com sol ser habitual en l'arquitectura califal, se li va afegir un absis mudèjar al segle XII, al segle XII, just després de la conquesta cristiana. Es creu que aquest absis és la primera construcció d'art mudéjar de la que es té constància.

I a set minuts caminant per la "subida" Granja s'arriba la parròquia de Santa Leocàdia que ocupa el solar on segons la tradició va nàixer la màrtir toledana del segle III. La porta d'accés al temple té un gran arc de ferradura inscrit en altre arc polilobulat. El campanar i l'absis són d'estil mudéjar i a l'interior hi ha una xicoteta cripta on es creu que era l'habitació on resava la santa.

Les dues parades següents les farem dins de l'antic barri jueu de la ciutat. La primera d'elles serà l'antiga sinagoga de Santa Maria la Blanca, construïda al segle XII que passà a ser església dos-cents anys després després de la massacre antisemita que va viure la ciutat en l'any 1391. Hui en dia és museu i al seu interior podem trobar un edifici de cinc naus separades amb una filera de preciosos arcs blancs de ferradura.

L'altra gran sinagoga que queda en peu al barri és la Sinagoga del Trànsit que es va aixecar en la meitat del segle XIV sota el mecenatge del jueu Samuel ha-Leví que va ser conseller i tresorer del rei Pere I de Castella. És d'estil mudéjar i alguna de les seues decoracions et traslladen al palau de l'Alfajeria de Saragossa o la mateixa Alhambra de Granada.

Va ser sinagoga fins l'expulsió dels jueus en l'any 1492. Després passà a mans d'ordres militars cristianes i rep el nom del trànsit per un retaules que hi hagué dedicat a la Mare de Déu del Trànsit. Des de 1964 és el museu Sefardí.

I només eixir del barri jueu podem trobar l'església del Salvador. Ja va ser un edifici romà i després visigot, convertit en mesquita posteriorment. Encara es conserven alguns arcs de ferradura de l'antiga mesquita que descansen sobre pilastres visigòtiques.

La mesquita passà església cristiana en l'any 1159, a l'interior podem veure encara arcs de ferradura, però com que va patir dos incendis, un al segle XV i altre al segle XIX poc es pot veure del seue període com a mesquita i com a església medieval.

I acabarem el nostre recorregut en la mesquita de Tornerías que es va aixecar en el segle XI. Els reis catòlics la van desacralitzar al segle XV i després ha sigut taberna, vivendes humils, fusteria, caldereria, fàbrica de barrets, fàbrica de ciris fins hui que és el centre regional d'artesania de Castella la Manxa. és de planta quadrada amb dos pisos i com no a molts arcs de ferradura de l'antiga sala d'oració.