El Toledo no cristià, un viatge als monuments jueus i mudèjars de la ciutat de les tres cultures

 En el viatge de hui visitarem una de les ciutats amb el centre històric més impressionant del nostre país, que encara que va ser capital durant el període visigòtic, el seu moment d'esplendor el va assolir durant la baix edat mitjana i el renaixement, quan ací convivien cristians, musulmans i cristians. 

I com que estem fent un tour per a conèixer diferents tipus d'arcs, no se m'ocorre millor ciutat de totes les que he visitat que la ciutat de Toledo per a veure quasi a cada pas que pegues l'arc de ferradura. Aquest arc que en realitat és un arc de mig punt on en comptes d'agafar mitja circumferència se'n agafa més, i es veu com l'arc comença a tancar-se. Aquest arc va ser molt usat en l'art visigòtic, andalusí i mudéjar. La porta de d'Alfons VI o antiga porta de Bisagra, del segle X ens rep amb un gran arc de ferradura.

Travessada aquesta porta d'Alfons VI caldrà travessar-ne altra, la porta del Sol per a entrar de ple en l'entramat de carrerons medievals que formen el centre històric de Toledo, declarat patrimoni de la humanitat. La porta del Sol, anomenada així des del segle XVIII per la seua decoració, té una terrassa a la que es pot pujar i gaudir de bones vistes.

I només passar sota el seu arc de ferradura ens trobarem amb la mesquita del Crist de la Llum. Una de les deu que tingué la ciutat i la millor conservada. Es va aixecar en l'any 999 i evidentment no tenia aquest nom, el seu nom era mesquita de Bab Al-Mardum. 

Al seu interior encara hi podem trobar els diferents arcs de ferradura que formaven part de la sala d'oració de la primitiva mesquita com també pintures murals cristianes, quan la mesquita es va convertir en un temple cristià dedicat a la Mare de Déu de la Llum.

A la mesquita originalment rectangular com sol ser habitual en l'arquitectura califal, se li va afegir un absis mudèjar al segle XII, al segle XII, just després de la conquesta cristiana. Es creu que aquest absis és la primera construcció d'art mudéjar de la que es té constància.

I a set minuts caminant per la "subida" Granja s'arriba la parròquia de Santa Leocàdia que ocupa el solar on segons la tradició va nàixer la màrtir toledana del segle III. La porta d'accés al temple té un gran arc de ferradura inscrit en altre arc polilobulat. El campanar i l'absis són d'estil mudéjar i a l'interior hi ha una xicoteta cripta on es creu que era l'habitació on resava la santa.

Les dues parades següents les farem dins de l'antic barri jueu de la ciutat. La primera d'elles serà l'antiga sinagoga de Santa Maria la Blanca, construïda al segle XII que passà a ser església dos-cents anys després després de la massacre antisemita que va viure la ciutat en l'any 1391. Hui en dia és museu i al seu interior podem trobar un edifici de cinc naus separades amb una filera de preciosos arcs blancs de ferradura.

L'altra gran sinagoga que queda en peu al barri és la Sinagoga del Trànsit que es va aixecar en la meitat del segle XIV sota el mecenatge del jueu Samuel ha-Leví que va ser conseller i tresorer del rei Pere I de Castella. És d'estil mudéjar i alguna de les seues decoracions et traslladen al palau de l'Alfajeria de Saragossa o la mateixa Alhambra de Granada.

Va ser sinagoga fins l'expulsió dels jueus en l'any 1492. Després passà a mans d'ordres militars cristianes i rep el nom del trànsit per un retaules que hi hagué dedicat a la Mare de Déu del Trànsit. Des de 1964 és el museu Sefardí.

I només eixir del barri jueu podem trobar l'església del Salvador. Ja va ser un edifici romà i després visigot, convertit en mesquita posteriorment. Encara es conserven alguns arcs de ferradura de l'antiga mesquita que descansen sobre pilastres visigòtiques.

La mesquita passà església cristiana en l'any 1159, a l'interior podem veure encara arcs de ferradura, però com que va patir dos incendis, un al segle XV i altre al segle XIX poc es pot veure del seue període com a mesquita i com a església medieval.

I acabarem el nostre recorregut en la mesquita de Tornerías que es va aixecar en el segle XI. Els reis catòlics la van desacralitzar al segle XV i després ha sigut taberna, vivendes humils, fusteria, caldereria, fàbrica de barrets, fàbrica de ciris fins hui que és el centre regional d'artesania de Castella la Manxa. és de planta quadrada amb dos pisos i com no a molts arcs de ferradura de l'antiga sala d'oració.

 

El cementeri Rasu de Vilnius, una vall per al descans etern.

Segons la nostra cultura en Tots Sants toca anar al cementeri i posar flors als nostres familiars que passaren a millor vida. Així que hui encetem la sèrie final d'entrades de l'any 2023 que estaran dedicades a llocs de soterrament.

 I començarem la tournée en la ciutat de Vilnius, la capital de Lituània. Eixirem del barri república independent d'Užupis i en direcció oest ens trobarem amb el grandiós baluard del segle XVI hui convertit en museu d'armament. 

Cap al sud ens trobarem en la majestuosa façana de l'església de l'Ascenció construïda d'estil barroc entre el segle XVII i XVIII. Destaca la seua façana flanquejada per dues torres campanar i un interior més modest.

Abans d'arribar al cementeri altra església ens espera, aquesta dedicada al Cor de Jesús, es va aixecar a principis del segle XVIII per a donar servei a una congregació. Després de la segona guerra mundial es va convertir en pressó.

I unes quantes passes més cap al sud arribem al Cementeri Rasu.ubicat en una xicoteta vall rodejada de xicotets pujols i ple d'una varietat d'arbres molt ornamentals. El cementeri és del segle XVIII i és un dels més antics de Lituània.

Una secció del cementery es va fer nova per a donar sepultura als soldats polacs, bielorusos i lituans caiguts en la guerra poloneso-soviètica de 1920. Es tracta d'un lloc de tombes en terra amb làpida rectangular i creu esculpida.

Una capella neogòtica es pot visitar dins del cementeri. Està construïda sobre un pujol així que es pot veure des de cada racó del cementeri. En 1850 ja hi havia una capella, però l'actual és de 1883 i des de 2019 acull les despulles dels líders que lluitaren contra el poder del tsar en 1863-1864.

Cap a l'oest arribarem a l'Estació Central de Tren de Vilnius que es va obrir en l'any 1861 com aturada de la línia de tren que anava de Varsòvia a Sant Petersburg.  És el principal nus ferroviari de Lituània i en temps de pau tenia comunicació amb diferents destinacions internacionals com Minsk, Kalinigrad , Moscou i Sant Petresburg.

Molt pop de l'Estació Central de Tren està el mercat, conegut amb el nom Hales Tugarviete, un lloc per a comprar productos frescos en l'entrada al centre històric de la ciutat. L'edifici antic es va aixecar en l'any 1906.

Molt prop en una xicoteta plaça es troba l'ou. Es tracta d'un ou de pàscua decorat a l'estil ordtodox que está damunt d'una columna que es va posar en 2001. La plaça no és massa lluidora però l'escultura resulta d'allò més original o cap fer-se una foto.

Molt a prop està l'església de Tots els Sants, un temple barroc de la primera meitat del segle XVII. En principi va ser part del monestir dels carmelites, durant l'ocupació napoleònica va ser hospital, en era comunista va ser magatzem i des de 1991 torna a ser església per a fidels.

I la darrera parada que farem hui serà en una sinagoga. És l'única de tota la ciutat que encara està en ús deles més de cent que tingués la ciutat. Es va construir en l'any 1903 en un estil romànic-morisc. Després de la segona guerra mundial va ser fàbrica de metall.

El barri jueu de Jerusalem, el més exclussiu de la ciutat vella.

 La tercera entrada dedicada a columnes històriques la farem a la ciutat vella de Jerusalem per conéixer de prop el seu barri jueu, una microciutat dins de l'antic recinte de muralles on podem trobar altres microciutats com són el barri armeni, el barri cristià i el barri musulmà, cadascun d'ells amb les seua indiosincràcia cultural que el continu formiguer de turistes i peregrins tracta de desdibuixar.

La ruta de hui comença en un control policial que cal passar per a accedir a la plaça del Mur de l'Oest. Cladrà fer el mateix que es fa quan es passa el control en un aeroport però si no és així no es pot accedir al lloc on es troba el mur oest que nosaltres coneguem com a mur de les lamentacions. Es tracta del lloc més sagrat per als jueus per què és el que queda en peu més pròxim al temple que va custodiar l'arca de l'aliança.

Ací ven els jueus a pregar junt al mur i a deixar per escrit en un paperet els seus desitjos cosa que també fan molts dels turistes no jueus que visiten el lloc. Si eres home i vols acostar-te al mur t'has de cobrir el cap amb una quipa que pots agafar de franc en una vitrina pròxima.

Eixirem del recinte tancat de la plaça del Mur de l'Oest a través d'unes escales i ens dirigirem cap al sud per veure una de les huit portes que tenia la muralla de la ciutat vella, la porta dels marroquins o del fem. Les muralles varen ser construïdes en temps de Soleimà I, entre 1535 i 1538 i junt amb la ciutat vella estan declarades patrimoni de la humanitat.

I vorejant la muralla ens dirigirem al cor del barri jueu per a buscar les quatre sinagogues sefardites, un conjunt sinagogal de quatre sinagigues interconectades entre elles que daten del segle XVI i que varen ser restaurades en el segle XIX. Durant la guerra de la Independència d'Israel en 1948 acabaren molt danyades i després de l'entrada de l'exèrcit jueu en la guerra dels Sis Dies es restauraren de nou.

Des d'ací no està massa lluny la plaça Ha-Khurba on es troba la Sinagoga Hurva o Gran Sinagoga, la més important de la ciutat. L'edifici històric va ser dinamitat per complet durant la guerra de 1948 des de llavors la plaça s'anomena Ha-khurva que significa la ruïna en hebreu. El que es pot veure hui és una reconstrucció de fa tretze anys.

Una menorà decora la plaça. Es tracta del canelobre jueu de set braços que segons la tradició jueva va dissenyar Deu i un artesà executà després de l'eixida d'Egipte, Cada braç representa cada dia de la creació i quan es pren a foc vol recordar l'esbarzer ardent del Mont Sinaí vist per Moises. Per desembre els jueus celebren la Hanukà i en aquesta ocasió prenen foc a un canelobre de nou braços.

Al costat de la sinagoga Hurva es pot veure el minaret de la mesquita de Sidna Omar, que ocupa una antiga església constrïda pels creuats. La mesquita està tancada des de la guerra dels Sis Dies, però en 2019 va ser restaurada per Jordània. A la plaça es troba el Rova Coffe House un lloc per a descansar i prendre bon café i pastissos i on t'atenen en castellà.

I des d'aquesta plaça comença un impressionant passeig arqueològic per l'antic cardo bizantí, construït pels romans en l'any 130 aC i ampliat sota el domini de l'Imperi Bizantí en el segle VI. Unes columnes ens acompanyaran per aquest passeig fins un mural que ens transportarà a l'època bizantina.

El cardo es transforma en un carrer medieval convertit en galeria comercial on es poden comprar articles d'artesania, pintures i visitar diverses galeries d'art. Si continuem més endavant acabarem sense adonar-nos al barri cristià.

Però visitar el barri cristià requereix altra entrada de blog així que el millor que podem fer és retrocedir i deixar-nos perdre pels carrers adjacents al cardo, els del barri jueu de la vella Jerusalem, encara que són moderns conserven l'aspecte que tenien fa segles.

Senec, la ciutat dels llacs asoleiats a un tir de pedra de Bratislava

 La sisena entrada dedicada a presons i llocs de càstig per als que no acompleixen la llei la farem en Eslovàquia a trenta quilòmetres de la seua capital. Anirem de Bratislava al poble de Senec en autobús i en uns quaranta-cinc minuts ens plantarem quasi al mig del poble, molt prop de l'església de Sant Nicolau.

L'església de Sant Nicolau està situada en un pujol, el lloc més alt del poble i als seus peus està l'abancalat cementeri. Es tracta d'un temple gòtic del segle XIV reformat en estil barroc. No és l'única església del poble, la comunitat germànica era important en aquesta zona, i de fet Senec en alemany es diu Wartberg i en els anys cinquanta del segle passat s'aixeca una església de confessió luterana. I també era rellevant la seua comunitat jueva que va erigir una sinagoga a l'inici del segle XX.

L'edifici civil més interessant i conegut del poble és sense cap mena de dubte la turecký dom que es tradueix com la casa turca. En realitat és un palau renaixentista del segle XVI. Hui en dia és el museu de la ciutat i oficina de turisme.

Del mateix segle és la seua picota, el lloc destinat a lligar i humiliar als que s'atrevien a delinquir i del segle XVIII, com no podia faltar en algun lloc important de l'Imperi Austrohongarés, és una columna de la pesta que en aquesta ocasió està dedicada a la Immaculada.

Però Senec és freqüentat per turistes que no vénen a buscar el seu patrimoni històric, més aviat busquen el natural. Una sèrie de llacs acabaren ajuntant-se formant l'Slnecné jazerá o Llacs Asoleiats que en estiu s'omplin de banyistes. 

I en hivern que de segur que la temperatura no acompanya, es pot gaudir de les activitats aquàtiques gràcies al seu famós Aquapark, un lloc de tobogans, aigua calenta i circuit termal a la voreta del llac, tota una experiència.