Brighton, la platja preferida dels reis d'Anglaterra

 Hui 31 de juliol i en olena canícula cal anar a la platja i si pot ser atlàntica d'aigües fredes millor que millor. Se n'anem a la ciutat de Brighton que amb més de mil cinc -cents anys d'història es va convertir en un destí popular d'estiueig gràcies al rei Jordi IV a la fi del segle XVIII. 

L'atracció turística de la platja de Brighton és el seu conegut Brighton Pier, un moll que s'endinsa en la mar més de mig quilòmetre, un dels més llargs del món i que té més d'un segle d'història ja que es va inaugurar en l'any 1899.

El moll està ple de tot tipus de restauraants on es pot trobar menjar per a tot tipus de paladars, també hi ha moltes atraccions per a entretenir-se, però la millor cosa que es pot fer es gaudir de les vistes que ofereix de la ciutat de Brighton i la seua platja.

Caminant en direcció oest pel passeig marítim s'arriba al popular carrer Middle Street plena de botigues i una construcció sorprenent, la sinagoga de Middle Street, oberta al culte en l'any 1875 en estil neobizantí i neorromànic.

Si tornem al passeig marítim i mirem cap a dins de la mar veurem les restes del que va ser el Brigton West Pier. Es va construir en l'any 1866 i es va tancar en 1875. La força de la mar i de les tronades l'han convertit en unes bucòliques ruïnes separades ja de la costa.

I més cap a l'oest podem veure una metàl·lica torre de cent huitanta-tres metres de nom i360. Es tracta d'un observatori i mirador de la ciutat i la mar que es va obrir al pùblic en l'any 2015 i és un disseny dels mateixos arquitectes de la famosa nòria la London Eye.

I de la platja se n'anem cap a l'interior a visitar els edificis més històrics i monumentals de la ciutat. En un agradable jardí està des de fa mil anys l'església de Sant Nicolau, la constrrucció més antiga de Brighton .

Al carrer West Street es pot gaudir d'una típica construcció victoriana que no pot faltar en cap ciutat de l'imperi britànic es tracta de la torre del rellotge del jubileu, aixecada en l'any 1888 per a comemorar els cinquanté any de regnat de la reina Victòria. 

I la nostra visita de hui acabarà en un palau magnífic que ens transporta cap a les orientals terres de l'Ïndia. Aquest palau conegut amb el nom de Royal Pavillon va ser resiència reial del príncep després rei Jordi IV que venia a Brighton per recomanació mèdica per a curar la inflamació dels ganglis del coll,

L'interior del palau està ple de sales d'estil neoclàssic francés i d'estil orientalitzant anomenat chinoiserie i d'altres inpirades en les ruïnes de l'antiga Roma. Les que més sorprenen són l'enorme cuina i el saló de banquets.

Koločep, l'illa paradisiaca més al sud de Croàcia

 Hui agafarem un vaixell des de Dubrovnik per a gaudir de sol, platja i història en l'illa més septentrional habitada de Croàcia. Per a arribar es pot fer amb un ferri que et porta en trenta minuts donat que és la més  pròxima de les illes Elephiti al port de Dubrovnik. L'altra opció és anr d'excursió en un vaixell de fusta que et portará a més a les illes de Lopud i Sipan,

Koločep és anomenada pels seus habitants de la zona amb el nom d'origen italià Caamotta i el seu port està ubicat en una badia on es troba la població de Donje Celo i la platja més famosa i visitada pels turistes que venen a gaudir de les aigües blaves i cristal·lines.

Nosaltres deixarem el bany en l'Adriàtic per a després per què abans anirem a conéixer part del seu patrimoni arquitectònic d'aquesta xicoteta illa que tingué set esglésies preromàniiques. La primera que veurem serà la de Sant Antoni, del segle XV.

Aquesta capella de culte catòlic té un menut espai interior on podem trobar diverses pintres i tapissos i sobretot la pintura de l'altar major obra d'Ivan Ugrinovic de l'escola de Dubrovnik del segle XV. Des d'aquet indret s'obtenen bones vistes de la badia.

La següent parada serà en unes restes arquològiques que no recorde massa bé de que eren i una imponent torre de pedra seca tant que ens recorda les construcions de les casses dels pobles de la Mediterrània i que es va construir per a protegir dels atacs de pirates turcs.

No massa lluny està el cementeri d'aquesta illa habitada per més d'un centenar de persones, En el cementeri podem visitar l'església de Sant Nicolau, A aquesta església del segle XI d'estil dalmàtic preromànic se li va afegir espadanya amb campana al segle XVI.

I per a acabar la ruta cultural per l'illa de Koločep ho farem en l'església e l'Assumpció en Donje Celo prop de la platja, datada en el segle XIII i ab un preciós timpà de pedra on està la Mare de Déu i dos àngels que l'acompanyen al cel.

I mentre esperem al vaixell ens refrescarem en les aigües de l'Adriàtic i descansarem en la sorra blanca de la platja de Donje Celo, ens ho mereixem després de la passejada, a peu per descomptat, per que a l'illa no circulen cotxes.

La platja de Reynisfjara, la perla negra del sud d'Islàndia

 Segon dia de platja de l'estiu, abandonem les càlides aigües de la Mediterrània i se n'anem a les gelades aigües de l'oceà Atlàntic per a conéixer una de les platges més boniques i originals de les latituds més septentrionals del nostre planeta. Ací han vingut a filmar els de "juego de tronos".

Hui visitem la platja de Reynisfjara, situada a uns cent vuitanta quilòmetres de la capital d'Islàndia, Reykjavik en el xicotet poble de Vik i Mýrdal. Es tracta d'una platja esculpida i dissenyada per la força d'un volcà. La seua sorra negra li dóna molt d'encant però cal anar alerta per què les marees i l'onatge la fan especialment perillosa.

El més destacable de la platja són sense cap mena de dubte els alts i esvelts illots no massa lluny de la voreta que ací reben el nom de Reynisdrangar. Segons una de les moltíssimes llegendes de la cultura popular islandesa, aquestes roques són en realitat trolls fosilitzats que s'encabotaren tant en arrastrar els vaixells cap a terra que la llum de l'albà els va petrificar.

Altre dels atractius de la platja és la cova de Hasalfneshellir, que per als que tenen més espirit explorador se'ls recomana que ho fassen en marea baixa i de forma ràpida perque quan hi puja la marea és impossible eixir. Des de dins de la cova es fan fotos percioses de la mar.

I per davant de la cova podem trobar una de les formacions geològiques més interessants del món. Es tracta de roques basàltiques formades per columnes hexagonals que en idioma local s'anomenen Halsanef. Sembla que un matemàtic un capritxós va jugar en la lava volcànica.

La cova es troba als peus d'un imponent penyasegat de nom Reynisfjall que ha retés la sorra procedent d'un riu per a formar la plana fluvial i la platja que visitem hui. L'alçada de la muntanya supera els tres-cents metres.

Les aigües d'un rierol han format una llacuna prou gran i bonica que ocupa part d'questa plana fluvial entre el penyasegat Reynisfjall i altre que es veu mirant en direcció oposta al trolls petrificats i que té de nom Dirholaey.

I allà lluny està el penyasegat Dirholaey que en islandés significa l'illa del forat de la porta. En realitat no és una illa, és una roca unida a terra que mesura cent cinquanta metres de llarg i es caracteritza per tindre dos arcs que per sota podrien sr atravesats per vaixells.

Moraira, platja i poblet mariner de la Marina Alta.

 En plena ola de calor que estem patint no hi ha res millor que anar a refrescar-nos a la platja, així que anem a passar quasi tot l'estiu de platja en platja. Començarem en casa nostra, en Moraira, el poble mariner de Teulada, localitat de la Marina Alta.

La població de Moraira actual no tindrà més de dos-cents anys per que les zones costaneres del Mediterrani peninsular han estat sota l'amenaça de pirates turcs i del nord d'Àfrica durant molts segles. Així que els bucòlics carrers del poble es varen fraguar durant la segona meitat del segle XIX i el segle XX,

En una xicoteta plaçs s'aixeca l'església de la Mare de Déu dels Desemparats, ocupant al mateix lloc del que era una ermita del segle XIX, amb la mateixa advocació. L'edifici data dels anys setanta del segle passat, però es varen aprofitat materials procedents del castell que visitarem aviat.

I de l'església se n'anirem a la mar per a conéixer el seu port ubicat junt a una bonica cala de pedra de tosca i el cap de Moraira. Aquest lloc ha tingut trànsit d'embarcacions des de temps immemorials i encara hui hi ha barquetes de pescadors que proveeixen de peix fresc als restaurants del poble.

Des del port es pot veure una torre de guaita que rep el nom de torre del cap d'Or. Es va edificar a la fi del segle XVI i es obra de l'arquitecte Antonelli que es dedicà a fortificar la costa per a previndre a la població dels atacs pirates.

Pero la fortificació mes interessant de Moraira-Teulada és sense cap mena de dubte el castell de Moraira. És una edificació de la meitat del segle XVIII. L'edifici estava en estat ruïnós i es va restaurar als anys vuitanta del segle passat.

El més interessant del castell és la seua entrada amb parets de deu metres d'alçada i orientada cap al nord. S'accedia a l'interior per un pont llevadís i coronant la porta encara es pot veure l'escut dels Borbons, que començaren a regnar en Espanya un parell de dècades abans.

I davant del castell de Moraira i mirant cap a la mar es troba l'ermita del castell o ermita de la Mare de Déu del Carme. Aquest edifici de dimensions reduïdes té un sotre a dos aiguas i a l'interior podem veure diverses imatges religioses presidides per la de Sant Joan Baptiste.

El port de Moraira està prou protegit dels vents, però el vent predominant en la zona prové de la mar i els seus efectes es poden veure en la vegetació, exemple d'aquest fet són els pins que no creixen cap a dalt, més bé o fan cap a terra endins.

En l'explanada on està l'ermita i el castell podem trobar l'escultura obra de Cordech y Malavia. Es tracta del gegant de la sal i el que vol representar és la fortalesa de la huminitat front a condicions adverses com per exemple ha sigut la pandèmia de COVID19.

Al costat del promontori pedregós on està ubicat el castell està la platja de l'ampolla, un xicotet paradís de dos cents cinquanta metres amb arenes daurades i bordejada per una pinada i un rierol d'aigües cristal·lines que acaben en la mar.

I des de la platja de l'Ampolla mirant cap al sud es pot veure l'imponent penyal d'Ifach de la veïna població de Calp. Des d'aquest punt de visió aquesta estructura calcària de més de tres-cents metres d'alçada sembla un drac eixint de la mar.

.

Epidauro, el millor conservat teatre de la Grècia clàssica.

 Acabarem la tournée d'entrades dedicades a territoris bizantins en el Peloponès, una península amb quatre penínsules que en l'any 1893 es va convertir en una illa quan es va acabar el canal de Corinto. Aquesta obrea d'enginyeria de poc més de sis quilòmetres estalvia una navegació de quatre-cents quilòmetres. Sols té d'ample vint-i-un metres i huit de profunditat, així que no és apte per a tot tipus d'embarcacions.

Moltes coses són les que es poden visitar en el Peloponès, de fet en època clàssica importants ciutats-estat com Corinto, Micenes i Esparta estaven ací i encara es poden visitar les seues restes arqueològiques. Nosaltres hui anirem a Epidauro, però per la carretera podrem veure el castell venecià de Bourtzí construït al segle XV per a protegir la península que en aquell temps rebia el nom de península de Morea d'atacs de pirates turcs. Aquest castell situat en una diminuta illa hexagonal era la residència dels botxins, encarregats d'assassinar als sentenciats a mort.

Bourtzí és un dels tres castells que té la ciutat de Nàuplia, que rep el nom del fill de Poseidó Naupli. Les altes edificacions defensives són la de Palàmedes i Acronàuplia on es trobava la ciutat bizantina. Nàuplia va ser la primera capital de la Grècia independent dels turcs, ja en els segle XIX.

I per fi arrebem a Epidauro per a conéixer el millor conservat teatre clàssic de tot el país. Hui en dia encara s'utiliza per a fer representacions. Construït al segle IV abans de Crist era conegut per la seua acústica quasi perfecta i està declarat patrimoni de la humanitat.

Però el que realment donava fama a la ciutat d'Epidauro en l'èpcoa de la Grècia clàssica era el santuari dedicat al deu de la sanació Asclepio que va ser saquejat per Sila en l'any huitanta-set abans de Crist i finalment destruït pel rei visigot Alaric I. Moltes de restes d'Epidauro es conserven en el museu arqueològic.

Menys lluidores però amb molt d'encant també estan les restes del que va ser l'estadi on encara es poden apreciar part de les grades i la pista central.Ací es celebraven els jocs d'Asclepeia per ha honrar Asclepio, el déu de la salut.