Skógafoss, la cascada amb arc de Sant Martí al sud d'Islàndia

 La ruta de l'arc de Sant Martí hi ens porta a Islàndia una gran illa volcànica on l'aigua i les roques magmàiques configuren el seu paisatge. De la gran quantitat de cascades que es poden trobar en aquest país la Skógafoss pot ser siga la millor per a gaudir de forma natural de la varietat cromàtica de l'arc de Sant Martí.

La cascada fa segles es formava per que les aigües del riu Skógá es precipitaven a la mar des d'u penya-segat marí d'uns seixanta metres d'alçada. Ara la mar està a cinc quilòmetres però encara queda la força del riu i el penya-segat. Des de la carretera fins a l'atronador salt d'aigua hi ha un agradable passeig a la vora del Skógá ja molt més calmat.

El volum d'aigua que porta el riu, amb la caiguda tant alta d'aquesta aigua, a banda de provocar un estrepitós so continuat també genera una gran quatitat de gotetes d'aigua en suspensió que es genera un espectacular arc de Sant Martí.

De vegades els visitats s'emporten una molt grata sorpresa, sempre i quan el dia asoleiat per a que la llum solar es disperse a través de l'aigua, i en comptes d'un es formen os arcs concèntrics de l'arc de Sant Martí.

Arribar quasi als peus de la cascada i gaudir d'aquesa cortina d'aigua blanca que té una amplària de vint-i-cinc metres mentre s'escolta l'ensordiror so de l'aigua precipitant-se és tot un espectacle natural que cal gaudir-lo un llarg temps.

I si es disposa de més temps del que disposava jo en aquell moment es pot pujar una escala amb quatre-cents graons o pot ser uns quants més per a gaudir de la caiguda de l'aigua des d'un mirador que hi ha dals del peya-segat.

Thungvellir, parc nacional d'Islàndia i seu del primer parlament del món

 Tercera parada de la ruta pels països amb dia de la independència i hui ens traslladem quasi al cercle polar per conéixer el lloc on es va establir el parlament més antic del món, el parc nacional de Thungvellir en Islàndia. El primer parlament el conegut com a "Althing" es va fundar en l'any 945 on es reunien els líders vikings de la zona cada solstici d'estiu per a tractar temes d'interés nacional. Quan Islàndia i Noruega s'uniren al segle XIII el parlament continuà celebrant-se fins a l'any 1799. La eua activitat es va reanudar en 1844 però ja en la capital Reykjavík a quaranta-cinc quilòmetres del lloc que hui visitem.  Amb les guerres napoleòniques Noruega es separa de Dinamarca però Islàndia no ho farà fins al 17 de juny de 1944 aprofitant l'ocupació nazi de Dinamarca.

 La nostra passejada discorrerà per un agradable camí entre formacios volcàniques i un riu. Deixarem el cotxe a la zona d'aparcament del centre de visitants del parc natural de Thungvellir des d'un mirador farem una ullada del que anem a recórrer.

El camí transcorre entre dues pareds verticals de pedra, la de la dreta pertany a la placa tectònica euroasiàtica, la de l'esquerra a la placa tectònica americana. Aquesta zona és la part visible d'una escletxa de milers de quilòmetres que creua verticalment l'Atlàntic. Hi ha opció de veure-la sota l'aigua oceànica amb la supervisió de gent especialitzada de la zona. 

En algun moment ens acompanyarà l'estret però virulent Riu Öaxar que naix prop d'un volcà i desemboca en un llac volcànic anomenat Thngvallavtn. Amb sols disset quilòmetres de longitud i una conca de quaranta-cinc quilòmetres quadrats es troba principlament al municipi de Bláskógabbyggo.

Ens aturarem en la "Lögberg" o roca de la llei, o millor dit el lloc on es pensa que es reunia el parlament i on es prengueren desicions tant importantss com l'adopció del cristianisme en l'any 1000. Una llei es va prendre ací, la d'escriure un poema burlant-se del rei danés Harald Blätand, blätand vol dir dent blava per que en tenia alguna ben podrida. El motiu era que s'havia quedat un vaixell islandés amb la seua mercaderia. La unió de dos símbols de l'escritura nòrdica, donà origen al logotip del nostre actual bluetooth.

Més avant el riu öaxar perd virulència quan es troba en la llacuna Drekkingarhylur, un lloc on anaven les dones adúlteres,  infanticides o qualsevol cosa que moletara en una societat masclista medieval. Ací morien ofegades.

I altre dels atractius de la zona són les cascades d'Öaxarfoss, foss és cascada en islandés. No són ni de bon tros ni les més boniques ni les més espectaculars del país però sique poden completar la passejada que hem fet hui al parc nacional de Thingvellir, declarat patrimoni de la humanitat per la seua història, natura i geologia.

La llacuna de Jökulsárlón i la glacera de Havannalshnjúkur que l'alimenta, una de les meravelles d'Islàndia

 Quan encara queden pobles que encara estan celebran festes en honor a Sant Antoni Abat, el del porquet, sant protector dels animals,  amb porrats i benedicció d'animals, en les pròximes entradas pegaaren la volta al món on els animals seran els protagonistes. I per a començar se n'anem ben al nord al punt més allunyat de la ruta de cercle daurat de la capital d'Islàndia, Jökulsárlón.

Jökulsárlón és una llacuna glaciar que es nodreix d'aigua de la glacera de nom impossible de recordar Kavannalshnjúkur. Amb el canvi climàtic la glacera decreix i la llacuna cada vegada és més gran. De fet la seua superfície s'ha multiplicat per quatre en cinquanta anys i ja és la més profunda del país amb quasi dos-cents cinquanta metres.

Els troços de gel que venen de la glacera impressionen per la seua varietat cromàtica que van del blanc al blau, els ànecs són dels pocs habitants que es deixen veure, però les verdaderes protagonistes són sense cap mena de dubte les foques que asomen el cap per dalt de les aigües.

Aquestes foques atlàntiques entren a la llacuna pel riu glaciar anomenat Jokulsá que forma la llacuna abans de desembocar en l'oceà Atlàntic. El riu  abans recorria quilòmetre i mig per baix de la glacera, ara cada vegada és més curt pel creiximent de la llacuna i perque la mar es menja la platja. El que queda de riu està travesat per un pont construït en 1967.

Entre la mar i la platja es pot pasetjar per una platja de bucòlic nom, la platja dels diamants. Si rep aquest nom no és perque s'hi hajen trovat aquestes preciadíssimes pedres precioses més bé és pels trocets de gel de la glacera quela mar i la sorra esculpeixen donant-los forma de diamant.

I de tornada cap a Reykjavík a uns quants centenars de metres ens podem aturar a gaudir de la glacera Haannalshnjúnkur, que rep el nom del pic-volcà que rodeja, Aquesta imponent muntanya rodejada de glacera medeix dos mil cent metres i és la més alta d'Islàndia.

Gullfoss, la catarata més espectacular d'Islàndia

L'entrada anterior ens va portar a l'illa de Santorini en el Meditarrani, l'entrada de hui ens porta a una illa de l'Atlàntic. Hui de vistarem l'illa d'Islàndia pre que va formar part de l'Imperi Colonial Danés, que s'escampà sobretot per Escandinàvia, Islàndia, les illes Feroe i l'illa de Groenlàndia però també es va establir al Carib, el golf de Guinea i l'India. 

La nostra visita comença en la zona d'aparcament que hi ha al costa del Gullfoss panorama, un hotel, cafeteria i botiga de souvenirs, lloc ideal per a prendre un calentet si fa l'aire gelat com passa quasi sempre.

L'hotel es troba sobre una meseta volcànica on fa tan de fred que no creix la vegetació ni en primavera. Al fons es poden divisar unes muntanyes cobertes pel blanc gel d'una glacera, tot un espectacle per als ulls d'un mediterrani.

I a pocs metres de l'hotel comença el meravellós espectacle natural de la caiguda de més de huitanta metres cúbics d'aigua per segon que pot duplicar-se en estiu, en dos salts d'onze i vint-i-dos metres dins d'un clavill escavat pel riu Hvità de vint metres d'amplària.

Baixarem unes escales de fusta i de seguida en trovarem amb un monolit amb la cara de Sigriur Tómasdóttir filla d'un granger de la zona que va impedir que son pare venguera les catarates per a fer una pressa, amenaçants que es llançaria a les mortíferes aigües.

Una xicoteta senda discorre vora el riu Hvaitá considerat el riu més perillós d'Islàndia i el tercer més llarg de l'illa. En el riu es pot practicar rafting i pesca i s'ha lliurat de ser centre de producció elèctrica.

I a cinc minuts en cotxe podem visitar una granja familiar de nom Myrkholt on podrem descobrir com són els cavalls d'Islàndia. Resulta que són molt més menuts i més peluts del que estem acostumats a veure. 

Però a la granja no sols hi ha cavalls, també tenen un gos i crien unes peculiars ovelles de les que s'extreu la llana que després utilitzen per a fer diverses peces de roba per a calfar un cos humà o una tassa de té calent.

La platja de Reynisfjara, la perla negra del sud d'Islàndia

 Segon dia de platja de l'estiu, abandonem les càlides aigües de la Mediterrània i se n'anem a les gelades aigües de l'oceà Atlàntic per a conéixer una de les platges més boniques i originals de les latituds més septentrionals del nostre planeta. Ací han vingut a filmar els de "juego de tronos".

Hui visitem la platja de Reynisfjara, situada a uns cent vuitanta quilòmetres de la capital d'Islàndia, Reykjavik en el xicotet poble de Vik i Mýrdal. Es tracta d'una platja esculpida i dissenyada per la força d'un volcà. La seua sorra negra li dóna molt d'encant però cal anar alerta per què les marees i l'onatge la fan especialment perillosa.

El més destacable de la platja són sense cap mena de dubte els alts i esvelts illots no massa lluny de la voreta que ací reben el nom de Reynisdrangar. Segons una de les moltíssimes llegendes de la cultura popular islandesa, aquestes roques són en realitat trolls fosilitzats que s'encabotaren tant en arrastrar els vaixells cap a terra que la llum de l'albà els va petrificar.

Altre dels atractius de la platja és la cova de Hasalfneshellir, que per als que tenen més espirit explorador se'ls recomana que ho fassen en marea baixa i de forma ràpida perque quan hi puja la marea és impossible eixir. Des de dins de la cova es fan fotos percioses de la mar.

I per davant de la cova podem trobar una de les formacions geològiques més interessants del món. Es tracta de roques basàltiques formades per columnes hexagonals que en idioma local s'anomenen Halsanef. Sembla que un matemàtic un capritxós va jugar en la lava volcànica.

La cova es troba als peus d'un imponent penyasegat de nom Reynisfjall que ha retés la sorra procedent d'un riu per a formar la plana fluvial i la platja que visitem hui. L'alçada de la muntanya supera els tres-cents metres.

Les aigües d'un rierol han format una llacuna prou gran i bonica que ocupa part d'questa plana fluvial entre el penyasegat Reynisfjall i altre que es veu mirant en direcció oposta al trolls petrificats i que té de nom Dirholaey.

I allà lluny està el penyasegat Dirholaey que en islandés significa l'illa del forat de la porta. En realitat no és una illa, és una roca unida a terra que mesura cent cinquanta metres de llarg i es caracteritza per tindre dos arcs que per sota podrien sr atravesats per vaixells.

Hallgrímskirkja en Reikiavik, molt prop ja del Cercle Polar.

 Aquesta entrada que fa onze de l'any ens servirà per a conéixer una altre tipus de columnes, les de l'expressionisme, un més dels molts estils arquitectònics que han aparegut en el segle XX i que són tan difícils de catalogar. Hui viatgem quasi al  Cercle Polar, a la capital d'Islàndia, Reikiavik per a descobrir l'església més impressionant del país.

Començarem ruta en l'església parroquial luterana, que no catedral de nom impronunciable i irrecordable. Hallgrímskirkja és un disseny de l'arquitecte Samuélsson inspirat en les formacions volcàniques del país. El seu nom vol ser un homenatge al poeta religiós Hallgrímur.

La construcció d'aquesta es va començar en l'any 1948 i fins trenta-huit anys més tard no es va acabar, així que l'arquitecte que va la dissenyar no la va veure mai acabada. Però la primera cosa que es va acabar va ser la seua torre de quasi setanta-cinc metres. En principi no havia de ser tan alta, però com que es volia superar la torre de la catedral catòlica es va allargar.

Es pot pujar a la torre pagant entrada i agafant un ascensor, així que no cal pujar escales i ja des de dalt gaudir d'unes meravelloses de tota la ciutat de Reikiavik. A més es pot veure el seu conjunt de campanes.

La nau de l'església encara que com tot temple luterà no tinga massa decoració és realment impressionant. Mesura quasi mil set-cents metres quadrats i unes columnes que sostenen uns arcs que recorden al gòtic.

Hi han dos orgues en l'església, que sonen la mar de bé . El primer és més senzill i es va instal·lar en l'any 1946 i el segon de 1985 que va ser ampliat i acabat en 1992. Mesura uns quinze metres i pesa unes vint-i-cinc tones.

Davant de l'entrada principal de l'església hi ha una escultura de l'explorador viking Leif Erikson, el primer europeu en xafar terres americanes i crear un assentament, Vinland, en l'actual costa oriental de Canadà entre en segles X i XI. Aquest monument va ser una donació dels Estats Units per a commemorar els mil anys de celebració de parlament en Islàndia en l'any 930.

Des de l'estàtua de Leif Erikson començarem una agradable camí de descens pel carrer Skólavördustigur, un dels més comercials de la ciutat i amb unes vistes magnifiques de l'església Hallgrímskirkja.

Després anirem cap a la dreta en direcció a la mar, allí ens espera el Viatger del Sol, una escultura a l'aire lliure que vol celebrar els dos segles d'història de Reikiavik. Representa un vaixell que s'enfila a nous territoris que descobrir.

Caminant cap a ponent vora mar s'arriba al modern edifici Harpa. És un lloc destinat a concerts i conferències, seu de l'Orquestra Simfònica d'Islàndia. La seua construcció es va allargar per la crisis finaciera del 2009.

I molt prop, agafant el carrer Laekjargata arribem a un històric edifici de fusta pintat de blanc. Es tracta del Ministeri de la Presidència, però fa dos-cents cinquanta anys era una pressó que es va tancar en 1816. Cent anys m´s tar va ser ocupada pel primer ministre.