Creuer nocturn pel riu Perla al seu pas per la ciutat xinesa de Guangzhou, espectacle de llum i color.

 Continuem el viatge arreu del món buscant l'arc de Sant Martí, i hui l'espectacle de color serà de la mà de l'home, amb totes les llums que s'han instal·lat en els ponts i edificis de la ciutat xinesa de Guangzhou més coneguda a Europa com Canton. Serà un creuer per la part baixa del riu Perla, que rep el nom del color de les petxines que habiten al fons del seu llit. La ciutat que està situada al deslta del riu amb divuit milions d'habitants és la cinquena més poblada de Xina i està molt prop de Hong Kong i Macao.

Iniciarem el nostre creuer molt ptop del pont Haizhu, que encara que va camí dels cent anys amb la il3luminació pareix un pont actual. Es va haver de reconstruir en l'any 1950 per que els japonesos el varen bombardejar en 1938. És un pont llevadís que ja no s'aixeca per a deixar pas a vaixells alts.

Menys espectacular és el pont Jiangwan, per que en realitat és una carretera de circunvalació interior que connecta els barris de Haizhu i Yueixiu, però amb les llums també resulta bonic. Va ser inaugurat en l'any 1998.

L'altre pont que ens enlluernarà és el Halyin, un pont amb un sistema doble de tirants que el subjecta per a poder suportar l'intens trànsit rodat. Ess va inaugurar en l'any 1988 i la visio de la seua doble estructura, que semblen dues veles de vaixell sobre l'aigua del riu Perla, és espectacular

Passat el pont veurem un conjunt de torres residencials situades a l'illa fluvial d'Ersha. Estan coronades per piràmides de base quadrada amb una il·luminació més discreta que la dels ponts i la de la torre de Canton, que veurem després.

Un edifici amb un disseny molt lograt i una il·lumicació bonica és la sal de concerts Xinghai, situada sobre les arenes de l'illa fluvial d'Ersha. És seu de l'Rquesta Filarmònica de Guangzhou i té varies sales, una d'elles amb mil cinc-cents seients.

Però els verdaders protagonistes de la nit il·luminada de Guangzhou són la Torre de Comunicacions de Canton, que amb forma de torxa, per la nit s'il·lumina amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Amb sis-cents quatre metres és la cinquena més alta del món,

I direm adéu al riu Perla quan arrivem al pont Liede un dels més famosos de la ciutat i amb la forma més original. Té una llargària de més de quatre quilòmtres i ca ser inaugurat fa disset anys. Un arc parabòlic central subjecta l'estrutura de tirants que aguantes les vigues del pont. La il·luminació també és d'allò més interessant

El Nuuk de fora, la zona més animada de Groenlàndia

 El passat diumenge 14 de setembre, les esglésies cristianes catòlica i ortodoxa celebren la festivtat de l'exaltació de la santa Creu perque un 14 de setembre del 335 es consagrava l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem, manada construir per l'emperador Constantí, fill de Santa Elena, la que diuen que uns ans abans havia trobat les restes de la creu on Jesucrist va ser martiritzat. També un 14 de setembre l'emperador bizantí Herali recuperava les relíquies d'aquesta creu, que anys abans havien sigut expoliades pels perses. Hui emprenem un viatge arreu del món per a veure creus i la primera parada serà la ciutat de Nuuk, capital de l'illa més gran del món Goenlàndia.

La passejada de hui deixa de banda el Nuuk més històric per a centrar-se en la zona més comercial de la ciutat. L'eixida serà en l'església parroquial de Crist Rei, que destaca per la seua gran creu de la façana. Es tracta de l'únic temple catòlic del país on la gran majoria d'habitants són protestant o ateus.

 

Molt prop està l'hotel Nordbo, el lloc on vaig estar allotjats. Les habitacions són grans i tenen una minicuina, cosa que s'agraeix molt en un lloc com Groelàndia de preus tan elevats. I l'única nit que no va estar núvol a Nuuk vaig poder gaudir d'un espectacle que la natura ofereix als païssos del nord, l'aurora boreal. Jo des de la finestra de l'habitació de l'hotel sols vaig percebre la màgia d'aquestes llums reflexada en una glacera.

I just davant de l'hotel podem trobar una curiosa construcció que sorprén, la presència d'un tori japonés amb el seu característic color taronja. Una manera molt original que ha tingut aquest gimnàs on es practiquen arts marcials de visivilitzar-se.

Al mateix carrer on està l'església catòlica, l'hotel Nordbo i el gimnàs es troba una de les atraccions turístiques de la ciutat, el "Nuuk Art Museum". En aquest boni edifici que va sr una església adventista s'exposen des del 2005 obres d'art d'artistes locals.

I just on s'acaba el carrer s'aixeca un bloc de vivendes ni bonic ni lleig que amb el mural de la dona amb l'ós polar s'ha convertit en una atracció més de Nuuk. És obra de l'artista islandés Stephan Óli Baldursson, que va haver de cmprar la pintura i pagar-se l'avió ell mateix i va cobrar amb productes locals.

Aquest mural es troba al bloc de vivendes 10 però al bloc de vivendes 5 hi ha un altre, obra d'un artista urbà australià molt conegur, Guido van Helten. Aquest mural està inspirat en ua fotografia de l'any 1906 d'un caçador de l'est de Groenlàndia.

https://streetartnews.net/2014/09/guido-van-helten-paints-pooojorteq-in.html

La nostra següent parada serà el Nuuk Katuaq-cultural Centre. Es tracta d'un modern edifici inaugurat en 1997 de façana amb corbes que preten evocar el moviment de les llums boreals. I que és seu de diverses associacions culturals de la ciutat.

L'edifici compta amb una cafeteria que s'ha especialitzat en servir una combinació de tapes que pretenen acostar als turistes un poc la cuina nacional amb un toc de modernitat. És per tant la manera més fàcil de fer un tast de la gastronomia de Groenlàndia per que restaurants de cuina local a Nuuk no en vaig saber trobar.

Al costat mateix el Nuuk Center, lwdifici més gran de l’illa de Groenlàndia amb un modest centre comercial amb unes quantes botigues, alguna d’elles de souvenirs, un supermercat on pots trobar productes locals i cafeteries.

 I  cap al sud, un carrer peatonal pefectament asfaltat i adequat, cosa rara en Nuuk on troben botigues elegNts i d’artesania, la milla de ori de l’illa. I ubicada sobre un xicotet pujol està l'església evangèlica de Hans Egede. Es va aixecar just quan feia dos-cents cinquanta anys que va arribar aquest misioner de Noruega que vingué a evangelitzar i refundà l'assentament que hui és Nuuk.

I als peus del pujol, cobert de gespa en estiu podem trobar un bucòlic cementeri anomenat en llengua local Aqqusinersuaq Kirkegard. Un lloc plagat de creus blanques de fusta sense inscripcions i pedres que si en tenen, lloc de soterrament des del segle XIX.

La plaça del Congrés de Ljubljana, el cor de la nació eslovena

 Eslovènia pot celebrar diferents dies de la independència per que un 29 d'octubre de 1918, només acabar-se la primera Guerra Mundial, es va proclamar la República del Eslovens, Croates i Serbis, totalment independent de l'Imperi Austrohongarès. El 25 de juny de 1991, després d'una guerra llarga i cruel que en Eslovènia durà deu dies, va nàixer l'actual país, membre de ple en la Uunió Europea i amb l'euro com a moneda.

Hui visitarem de nou la seu capital, Ljubljana, amb un recorregut més contemporani i menys medieval que l'anterior on coneixerem les seus de les principals institucions de la ciutat. L'eixida serà des de la plaça del Congrés que es diu així no per que està ací la seu del Coongrés eslové més bé per que va ser projectada per a la celebració d'un congrés, el de la Santa Aliança, aquella aliança de nacions que derrotà a Napoleó i va traçar el mapa polític de l'Europa de l'edat contemporània.

Ens centrarem solament amb tres dels seus edificis tots ben bonics. El primer de tots és la seu del rectorat de la Universitat de Ljubljana, la més antiga universittat del país que es va crear en 1919. En aquell moment els eslovens no hagueren d'estudiar en alemany a Viena o en serbocroat a Zagreb. 

Altre edifici interessant també referetn cultural en la ciutat és la seu de la Filarmònica Eslovena que es va aixecar en 'any 1891 després de l'incendi del Teatre Estatal on poques vegades s'interprtaven obres de compositors o escriptors nacionals.

I abans de deixar la "Kongresni Trg" faré saber que en 1918 es proclamà la independència dels estats eslaus del sud i que 1945 una gran multitud rebia a Tito i el seu exèrcit d'alliberació contra eels nazis. El darrer edifici en el que ens fixaren és en el de l'església ursulina, d'estil barroc.

Des de la plaça de la República agafarem un carrer rotulat amb el nom de "Gosposka ulica" i ens pararem a veure una escultura metàlica dedicada al compositor i director d'orquesta austriac Gaustav Mahler. Va arribar a dirigir la Metropolitan Orchestra i la Filarmònica de Nova York. El music va dirigir en Ljubljana amb només vint anys i des d'ací inicià la seua carrera internacional.

Continuarem pel mateix carrer fins a arribar a la Biblioteca Nacional i Universitària d'Eslovènia. Abans del gran terratrèmol de 1895 ací hi havia un palau del segle XVIII. Entre 1936 i 1941 el genial arquitecte que va renovar Ljubljana al segle passat, Joze Plecnik, va aixecar aquest robust edifici que va resistir l'inpacte d'un avió en la segona Guerra Mundial.

Molt prop està l'Acadèmia Nacional Eslovena de Ciències i Arts que reuneix als pricipals científics i artistes del país es va fundar en l'any 1938.  Ocupa dos bonics edificis neoclàssics de la plaça Nova, Novi trg en slovè que arriba fins al riu Ljubljanica.

I ara creuarem el riu Ljubljanica pel punt on el riu més s'acosta al turó on està el castell, ho farem a travessant el pont del sabater que té un irrecordable en eslovè. La construcció també és obra de Plecnik dels anys trenta del segle passat. Les columnes que veiem ara no són les originals que varen ser traslladades al Museu Plecnik.

Ens trobem dins la ciutat medieval amb un bonic castell sobre u turó que la protegia. Caminarem en sentit contrari fins arribar a la plaça de la Ciutat, Mestni trg. És el centre neuràlgic des del segle XII on a pesar del terratrèmol encara és possible gaudir d'arquitectura medieval i barroca.

A destacar l'edifici de l'ajuntament, un dels més antics de la capital eslovena construït al segle XV però renovat en estil barroc per l'arquitecte Gregor Macek entre els anys 1717 i 1719. Després es va amoliar amb les dues cases del costat que finalment es conectaren en 1895.

Al seu interior podem gaudir de dos bonics claustres un més senzill i l'altre d'estil barroc decorat amb uns bonics esgrafiats. Aquest darrer claustre té un gran pou i una font amb l'escultura de Narcís que prové d'un castell pròxim.

I fora de l'edifici, en la plaça de la ciutat s'aixeca la font de Robb, una font obra de l'escultor venecià Francesco Robba de 1751 en estil barroc inspirada en la font romana dels quatre rius de Bernini. La font eslovena està dedicada a només tres rius els eslovens Sava, Ljubljanica i Krka. Tres figures masculines representen els tres rius que es recolzen en un gran obelisc de marbre.

Getafe, la catedral més jove de Castella

El mes de maig sempre comença amb la festa més internacional idependent de qualsevol credo i religió, el dia internacional del treballador. Tot s'inicià amb les imortants vagues que secundaren molts treballadors de Chicago per a reclamar una jornada laboral de huit hores. La cosa va anar embrutant-se i tres dies més tard, algus liders sindicalistes foren penjats en la forca i són recordats com els màrtirs de Chicago.  Gràcies a ells no sols tenim festa l'ú de maig, també s'instaurà una jornada laboral de huit hores.

En aquella època era papa Lleó XIII, que passà a la història com un dels papes més preocupats per la política social i els drets del treballador i per si fora poc aquest més el govern aprova la jornada lavoral de set hores i mitja i des de fa dos dies que tenim un no papa, que és de Chicago i ha adquirit el nom de Lleó XIV.  Estem davant un canvi històric en els drets de treballador?. Ja se sabrà més endavnt però no se m'ocorre millor fil conductor que llocs on es treballa per a les properes sis entrades de blog. I hui s'inicia en la capitaleta del sud de Madrid, Getafe.

Molt prop de l'estació de renfe de rodalies de Getafe es troba el Teatre Federico García Lorca, inaugurat en 1998. Hui en dia els principals treballadors a banda del personal que el manté i gestiona, són els artistes que fan representacions però no sempre ha estat així. L'edifici aprofita l'estructura d'una històrica fàbrica de faina de més de cent anys on operaris feien la seua jornada laboral de huit hores fins a l'any 1950.

Continuarem caminant cap al centre pel carrer Ramon y Cajal i ens detidrem en la plaça del General Palacio per a fer una foto a la font de la Cibelina.  La primera font, molt més discreta es va posar en aquesta plaça en l'any 1977.  Fa divuit anys que es va remodelar i s'afegiren unes colosals escultures de lleons i una carrossa. La escultura de la divinitat Cibele del segle passat queda massa xicoteta sobre estar per damunt dels lleons i carrossa de marbe blanc. En el 2007 el Sevilla guanyà al Getafe la Copa del Rei i en el 2008 va ser el València qui va fer el mateix, per tant els seguidors de l'equip de futbol local encara no han celebrat ací cap títol.

Si agafem en direcció sud el carrer Madrid arribem a la parròquia de la Immaculada, un interessant temple d'estil barroc tardà madrileny aixecada en la segona meitat del segle XVIII que destaca per l'esvelt campanar. Està unit a les dependències del col·legi dels escolapis amb el qui forma un bonic conjunt urbà.

I a molt poca distància trobem altre edifici històric de Getafe, l'Hospitalet de Sant Josep. Es va aixecar al segle XVI i funcionà donant servei sanitari fins a la meitat del segle passat. Hui en dia és el centre de serveis socials de l'ajuntament.

I agafant el carrer de la Magdlena cap al sud trobarem l'escultura sedent del primer bisbe de la diòcesis de Getafe, Francisco José Pérez y Fernández Golfin. La diòcesis de Getafe es va cear en l'any 1991, junt amb la d'Alcalà a partr de la de Madrid que sols tenia cent anys. Aquest home té oberta una causa per a ser beatificat.

Davant està la catedral de Magdalena que es va aixecar en la segona meitat del segle XVI per a donar cabuda a tota la població que durant dos-cents anys havia augmentat molt. La façana prinipal que dona a la plaça de la Magdlena destaca pel capitel de pissarra que el remata que es va aixecar en 'any 1660.  No va ser catedral fins a l'any 1991.

I pel carrer Calvario que transcorre per un lateral de la catedral de Santa Maria Magdalena arribem a la base del campanar on encara es possible veure restes de la primitiva església d'estil mudéjar, del segle XIV.

Molt prop podem robar altre edifici històric, l'antiga reial presó, un edifici manat construir perl rei Felip III en l'any 1617,  La planta baixa estava destinada a retindre presoners, el primer pis era l'almodí per a guardar gra. Hui en dia és una biblioteca municipal.

I si entren dins de la tercera catedral més jove del país, les de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa daten del 2004, quedarem esbalaits per l'amplitud de la gran nau de saló dividida en tres esais per imponents columnes toscanes. El traçat d'aquesta catedral és obra de l'important arquitecte renaixentista Alonso de Covarrubias, mestre d'obres de les catedrals de Toledo i Baeza.

 

Les voltes bufades o voltes de mocador de la nau central són el resultat de la intersecció d'una esfera amb quatre plans verticals, les lateras són voltes de canó i estan decorades amb un elegant disseny d'algeps d'estil barroc.

En el creuer s'aixeca sobre les quatre petxines una falsa cúpula sense tambor decorada amb frescos que crea la sensació d'estar sota una gran cúpula digna d'un imponent temple de l''època del renaiximent. En les petxies es representen els quatre evangelistes i e la cúpula huit àngels amb instruments de la passió de Crist.

L'altar major es va realitzar sobre fusta policromada en la primera meitat del segle XVII i és un dels millors exemples de retaule barroc de la Comunitat de Madrid. Mesura uns tretze metres d'alçada i està presidit per la titular del temple, la Magdalena,

 Hi ha dos retaules al costat del retaule central, el de la Mare de Deu de la Pau i el del Sant nom de Jesús amb llenços atribuits a Aloso Cano. Interessant és també el retaule barroc de la Mare de Déu dels Dolors i la capella del baptisteri.