Sant'Antioco un bonic poble sard d'origen fenici.

 Hui ens traslladem a l'illa de Sardenya i millor dit a l'antiga l'illa de Sant'Antioco, convertida en península i a la que es pot accedir conduint per una carretera. En aquest lloc va existir una ciutat fenícia, després cartaginesa anomenada Sulcis. En l'any 258 aC una important batalla naval es va donar en les seues costes dins la Primera Guerra Púnica que donà la victòria a la flota romana i el general cartaginés Hannibal Giscó destituït per incompetent.

Caminant cap al centre del poble anirem descobrint diferents llos arqueològics amb més de dos milenis d'història. El primer d'ells Sa Presoneda. Es tracta d'un mausoleu romà construït al segle II aC, en època republicana.

Passarem per baix del su portali de sa ccorte is agus datat del segle XVII que afortunadament es va salvar de la demolició, una església dedicada a Santa Rosa ubicada en aquesta zona va ser enderrocada en l'any 1825.

El moument més destacat de la població és la basílica de Sant'Antioco màrtir d'origen paleocristià que es va començar a construir al segle V. El papa Joan Pau II elevà a rang de basíñica l'antiga església parroquial en l'any 1991.

Al seu interior ens trobarem una una única nau de volta de canó, sense cap decoració que amague la pedra utilitzada en la construcció tant en la volta com en les parets, ja que el guix que les cobria es va deteriorar molt després d'una tempesta i per a la restauració es va decidir recuperar l'estat original. Per baix de terra encara es possible viasualitzar les catacombes on els cristians soterraren a Sant'Antíoc.

El temple età dedicat al primer sant i màrtir de l'illa de Sardenya, Sant Antíoc, un metge originari de la província romana de Mauritània que per altruïsme curava malalts i convertia al cristinisme a molta gent. Va ser exiliat a Sardenya a l'illot de Plumbària per a treballar traient plom i finalment martiritzat.

Molt prop de la façana neobarroca de la basílica i del palau del capitoli, seu del govern municipal però completament exent dels dos edficis podem trobar el seu bonic campanar o campanile, com anomenen els locals.

I de l'església se n'anirem al castell conegut amb el nom de Forte Sabaudo Su Pisu que es trob ubicat en el punt més alt del poble. Es tracta d'una fortificació del segle XIX amb aspilleres que està sobre restes prehistòriques del segle XV aC i altres restes púniques.

I no massa lluny podem gaudir de les bucòliques runes de l'Acropoli Sulci on és fàcil visualitzar el que era un antic temple romà amb les seues escales, datat al segle II ja baix el domini dels romans, que taparen de terra les tombes de la necròpolis púnica.

Epidauro, el millor conservat teatre de la Grècia clàssica.

 Acabarem la tournée d'entrades dedicades a territoris bizantins en el Peloponès, una península amb quatre penínsules que en l'any 1893 es va convertir en una illa quan es va acabar el canal de Corinto. Aquesta obrea d'enginyeria de poc més de sis quilòmetres estalvia una navegació de quatre-cents quilòmetres. Sols té d'ample vint-i-un metres i huit de profunditat, així que no és apte per a tot tipus d'embarcacions.

Moltes coses són les que es poden visitar en el Peloponès, de fet en època clàssica importants ciutats-estat com Corinto, Micenes i Esparta estaven ací i encara es poden visitar les seues restes arqueològiques. Nosaltres hui anirem a Epidauro, però per la carretera podrem veure el castell venecià de Bourtzí construït al segle XV per a protegir la península que en aquell temps rebia el nom de península de Morea d'atacs de pirates turcs. Aquest castell situat en una diminuta illa hexagonal era la residència dels botxins, encarregats d'assassinar als sentenciats a mort.

Bourtzí és un dels tres castells que té la ciutat de Nàuplia, que rep el nom del fill de Poseidó Naupli. Les altes edificacions defensives són la de Palàmedes i Acronàuplia on es trobava la ciutat bizantina. Nàuplia va ser la primera capital de la Grècia independent dels turcs, ja en els segle XIX.

I per fi arrebem a Epidauro per a conéixer el millor conservat teatre clàssic de tot el país. Hui en dia encara s'utiliza per a fer representacions. Construït al segle IV abans de Crist era conegut per la seua acústica quasi perfecta i està declarat patrimoni de la humanitat.

Però el que realment donava fama a la ciutat d'Epidauro en l'èpcoa de la Grècia clàssica era el santuari dedicat al deu de la sanació Asclepio que va ser saquejat per Sila en l'any huitanta-set abans de Crist i finalment destruït pel rei visigot Alaric I. Moltes de restes d'Epidauro es conserven en el museu arqueològic.

Menys lluidores però amb molt d'encant també estan les restes del que va ser l'estadi on encara es poden apreciar part de les grades i la pista central.Ací es celebraven els jocs d'Asclepeia per ha honrar Asclepio, el déu de la salut.

Madaba, la ciutat jordana dels mosaics.

 Hui viatgem a terres jordanes per a conéixer la ciutat que custòdia la major quantitat de mosaics bizantins de la regió, es tracta de la ciutat de Madaba. La seua història no podría ser més intensa per que ja era un assentament important en l'edat de ferro, destinació final de Moises després de fugir d'Egipte amb els seu poble jueu i una important ciutat bizantina.

El lloc més visitat de la ciutat és la basílica de Sant Jordi, dedicada al culte ortodox grec. Aquest original temple va ser construït en l'any 1896 sobre altre temple anterior d'origen bizantí datat al segle VI.

Al seu interior trobarem una església de planta basilical de tres naus separades per unes arcades de mig punt i murs bellament decorats amb pintures i mosaics. Un bonic iconoclast presideix la seua nau central.

Però la verdadera joia de la corona d'aquesta església és el mosaic que formava part del temple original bizantí del segle VI on apareix representada Terra Santa com te diu un habitant cristià de la ciutat, que són el 35 %, o Palestina si t'ho diu un habitant musulmà que són la resta. El mosaic original era de noranta metres quadrats, ara sols queda una quarta parrt.

La de Sant Jordi no era l'única església de la bizantina ciutat de Madaba, altre exemple era l'església dels Màrtirs, les seues restes estan en direcció sud cap a la mesquita del rei Hussein. En aquest cas els mosaics varen desparéixer durant la destrucció dels iconoclastes al segle VIII durant el califat dels Omeya. Al costat està el parc arqueològic 2 amb restes del palau cremat.

Madaba com tota ciutat dels països  musulmans pot semblar un poc caòtica i destartalada però té molt d'encant recòrrer els seus carrers on la gent passa més temps que a casa pròpia i on hi ha un necoci en cada façana.

La següent parada la farem en la mesquita més important de la ciutat, la mesquita del rei Hussein. Destaca sobre els sostres dels edificis de la ciutat per les seues cúpules daurades i els seus dos alts minarets.

Continuarem caminant en direcció sud fins el Santuari de la decapitació de Sant Joan el Baptiste, una església catòlica de principis del segle XX que s'aixeca en el cim d'una xicoteta muntanya, però primer accedirem a les ruïnes d'una acròpolis moabita del segle IV aC passant pel costat d'unes columnes romanes.

Un agradable i alhora misteriós passeig per escales tunels i galeries subterrànies ens permetrà veure mosaics, càmeres de culte moabita, un pou sagrat, la reproducció del cap de Sant Joan i moltes coses més.

Altra de les atraccions de l'església es pujar al seu campanar per a poder gaudir de les millors vistes panoràmiques de tota la ciutat de Madaba ja que l'església esta sobre un pujol i cap edifici del centre supera l'altura del seu campanar.

Després de baixar  i abans d'eixir visitarem l'església que encara que té poc més de cent anys té molt d'encant amb murs de pedra i tres naus de dimensions considerables que els catòlics de la ciutat s'eforcen en mantindre-la en un estat impecable.

I més cap al sud es troben les restes arqueològiques de la catedral de la Madaba bizantina i les de l'església dels Apòstols que afortunadament encara conserva els preciosos mosaics de'l'antic paviment en molt bon estat.

El Cap de Palos, platja i gastronomia prop de Cartagena.

 La següent entrada en terres bizantins de Justinià ens porta a la regió de Múrcia, a una xicoteta pedania de Cartagena, un port pesquer hui convertit en port esportiu i zona de restaurants. El nom de Palos ve del llatí palus que no significa pal, en realitat és llacuna o marisma en referència al vei Mar Menor.

La presència humana en aquesta zona bé molt antic, de fet hi ha restes d'un poblat  neolític just al costat de la seua platja més gran coneguda com a platja de Llevant on es pot gaudir d'un bany en aigües cristal·lines.

Al costat está el port, en la zona de llevant estan les tradicionals embarcacions de pescadors. A més existeixen cinc pantalans flotants on estan amarrades les embarcacions esportives. Des d'ací parteixen diverses activitats de submarinisme per a a gaudir de les restes d'històrics vaixells naufragats.

Al mateix port es troba la parròquia de Santa Maria de la Mar, una construcció del segle passat que respon a una tipologia d'església modernes de zones turístiques costaneres. Aquestes esglésies són prou diàfanes i obertes per a acollir a la gran quantitat d'estiuejanrs i que no passen massa calor.

Però sense cap mena de dubte l'edificació més interessant de la zona és el far que es troba situat en un xicotet promontori, una de les darreres estribacions de la cordillera Bètica abans de submergirse en la mar i tornar a emergir en les illes d'Eivissa, Formentera i Mallorca. Algunes cales d'aigües blaves podem trobar en aquesta zona.

Diversos illots agüaiten sobre la mar vigilant la  península del cap. Aquestos custodien interessant fauna de la denominada reserva marina del Cap de Palos i illes de les Formigues. Cal fixar-se en l'illot de l'Ànec que  rep aquest nom per què sembla ser un ànec que està submergit el cap sota l'aigua.

I finalment ens fixarem en el far, construït entre els anys 1862 i 1865, però abans en aquesta zona hi va haver un temple romà i una torre de guativa del segle XVII per a vigilar la zona dels atacs dels pirates berberisocs.. El far que es va construir per a evitar naufragis no va poder evitar el del transatlàntic Sirio en l'any 1906. Van morir ofegats més de dues-cents immigrants que viatjaven cap a Amèrica buscant una vida millor.

I després del bany i el passeig capagafar forces i res millor que dinar en un restaurant del port on el peix que porten els pescadors es dedica per a fer caldero, un tipus d'arròs que s'acompanya la mar de bé amb la refrescant ensalada murciana.

El monestir de Cârța en Romania, el monestir gòtic més a l'est del món

  Entrada sisena dedicada a la columna  i hui toca gòtica i extranyament ens translladem a una xicoteta localitat de Romania de nom  Cârța on diuen que està el monestir gòtic més oriental del món. En realitat és una autèntica anomalia trobar en terres cristianes ortodoxes edificis religiosos propis d'estils arquitectònics d'occident, però Transilvània formà part d'Hongria fins a la batalla de Mohács, quan Hongria caigué en mans otomanes. En 1699 Transilvània seria reconquerida pels austriacs i formà par de l'Imperi Austrohongarés fins a la Primera Guerra Mundial quan es decretà la unió amb Romania.

Per a accedir al recinte en hivern s'ha de parlar amb el rector de l'església luterana o algún feligrés que té les claus de l'església gòtica de l'antic monestir de l'ordre del Císter fundat en l'any 1198 i abandonat en 1494. La casa del rector està al costat de les ruïnes del monestir, es tracta d'una típica casa de camp i té una curiosa sénia al jardí.

Des del jardí de la casa del rector, travesant un mur s'accedeix al que va ser el claustre de l'abadia cistercenca de Cârța ja sols conserva algún que altre arc. Des del que va ser el claustre es pot apreciar l'absis de l'església.

L'església del monestir deuria de ser molt majestuosa per la seua imponent façana que es conserva en estat de ruïna i bucòlic alhora. Un gran forat ens dona una idea de quan gran va ser el rosetó que la decorava. Està acompanyada d'una torre cilíndrica rematada amb una galeria típica dels castells de Transilvània.

Si creuem la porta gòtica del que degués ser l'entrada principal de l'església ens trobem un espai obert convertit en cementeri militar de morts durant la Primera Guerra Mundial amb diverses tombes i creus de pedra.

L'església es dedica al culte religiós luterà que dóna servei als saxons dels pobles de la contornada descendents d'aquells habitants del Sacre Imperi que convidats per reis Hongaresos s'establiren en Transilvània durant els segles XII i XIII per protegir la frontera est. Hui no en seran més de cinquanta els que venen a escoltar misa.

En un edifici annex està ubicat un xicotet museu etnològic dedicat a la cultura i tradicions dels saxons de Transsilvània i on es compren les entrades quan el monestir està obert durant la temporada de l'estiu. Es poden veure diverses vestimentes típiques i mobles.

El poble de Cârța no es massa gran, sols viuen uns set-cents habitants,  però si és molt autèntic on totes les cases son de planta baixa i sostre a dos aigües. Si disposes de temps convé fer una passejada pels pocs carrers del poble i gaudir de la seua pau i tranquil·litat.

Una església ortodoxa, la Biserica Sfânta Cuvioasă Parascheva, està en direcció sud molt prop del carrer principal o carretera que travesa el poble. Té ja cent vuitanta anys i dona servei religiós a la majoria de creients ortodoxos del poble.