Bunyol, el poble valencià amb la festa més internacional.

 No podia deixar el grup d'entrades dedicades al nacionalisme sense parar en casa meua. El territori valencià és un gresol de nacionalismes. El nacionalisme més conegut i arrelat és el que reivindica la identitat valenciana abans del procés de castellanització que durant els darrers segles ha anat impregnant la nostra societat. Aquest nacionalisme valencià no treu la son als polítics de Madrid, com passa a Catalunya, País Basc i en menys mesura Galícia. Aquest nacionalisme té dues vessants enfrontades, la catalanista que defensa la unitat de la llengua, és a dir valencià com una varietat dialectal més del català i la blaverista que centra tota la seua energia en diferenciar la identitat valenciana de la de Catalunya i Balears. Defesant la franja blava en la bandera, explicant el valencià com una llengua nascuda del mossàrab i no del català i despreocupant-se de la castellanització i globalització de la nostra cultura.

Però hui deixarem de banda aquesta dualitat de nacionalisme valencià i ens centrarem en altre nacionalisme del que no era conscient i que trobe que també forma part de la nostra identitat encara que no defense el valencià, com a llengua identitària. Hui viatgem a Bunyol, la ciutat més famosa, que no la capital de la Foia de Bunyol. 

La Foia de Bunyol és una comarca que després de la conquesta cristiana al segle XIII va estar repoblada per aragonesos i no catalans, per tant en aquest zona a l'igual que la comarca de els Serrans i d'altres de la zona de ponent del País Valencià, es parlava aragonès. L'aragonés va anar castellanitzant-se fins a dia de hui on en els pobles la gent major parla un dialecte anomenat xurro. Un castellà amb un fort substrat de l'antic aragonès i molt de vocabulari pres de la llengua veïna, el valencià. Alguns comptes de facebook mostren i defensen aquest dialecte. Així que començarem visitant Bunyol des del seu punt més alt, el recinte nord del castell.

El recinte Nord és el que té la torre major i el pati d'armes. Com a curiositat cal dir que aquest pati d'armes està rodejat de cases on encara resideixen veïns. És dels pocs castells habitats que queden en el nostre país.

 Hi ha un pont que en el passat degué ser del tipus llevadís que comunica la plaça d'armes amb el barri del castell. El barri del castell és el més autèntic del poble amb carrers estrets que encara conserven el traçat d'origen musulmà.

Nosaltres passarem del recinte Nord passarem al recinte sud a través d'un pont, de pedra també del que s'obtenen espectaculars vistes de la població encaixat entre muntanyes i pel riu Bunyol i el barranc de la venta.

Si el recinte Nord era el destinat a ús militar, el recinte sud és el més palatí. Ací es trobava la residència palau dels senyors feudals de Bunyol, entre ells la família Mercader amb palau també al carrer cavallers de València. El palau de Bunyol és del segle XV d'estil gòtic-renaixentista i hui es seu del museu arqueològic. A banda de les peces arqueològics cal fixar-se en el pou d'origen àrab de seixanta metres de profunditat que abastia d'aigua la fortalesa.

En aquesta part del castell també podem trobar una xicoteta església que estigué dedicada al Salvador. és del segle XIII i ocupa el solar del que degué ser una mesquita. Hui en dia és la seu del museu etnològic, però en el temps que va ser església era el lloc de culte de la guarnició del castell i també mausoleu de la família Mercader.

La nostra següent parada serà la plaça del poble, en altres poblacions es diria plaça de l'església, però resulta que estem en Bunyol, poble de comunistes i maçons. L'edifici més destacable és l'església de Sant Pere, del segle XVIII. De l'exterior destacarem la porta neoclàssica el seu campanar i la imponent cúpula de mitja taronja recoberta amb ceràmica blava molt típica als pobles valencians.

A l'interior trobarem una nau de creu llatina i volta de canó amb llunetes. Als laterals s'obrin diferents capelles dedicades a diferents sants. La de sant Josep té un altar amb una escultura del sant feta per l'escultor Vergara. 

En aquesta plaça podem trobar les seus de les dues bandes de música, l'Artística i l'Armònica, de les millors que té el País Valencià. Les dues bandes es van crear a finals del segle XIX i porten ja més de cinquanta anys lluitan en un concert quina és la millor.

Però si Bunyol és famós a nivell mundial és per la seua festa, la Tomatina, una batalla campal on la gent es llança cent cinquanta tones de tomaques, el darrer dimecres d'agost. Aquesta festa que va nàixer per una brega entre gent jove en l'any 1945 hui és celebra a gran escala al llarg del carrer del poble i carrer Cid on es troben les cases més senyorials de Bunyol.

I molt prop està el museu de la Tomatina, ubicat en Molí de Galan del segle XIX, un molí paperer que aprofitava les aigües del riu Bunyol per a obtenir l'energia i aigua necessària per al procés de fabricació. Cal dir que la Tomatina va ser una de les primeres festes d'Espanya en ser declarada Festa d'interés turístic internacional.

El museu de la Tomatina és un lloc ideal per a visitar, sobretot si vas amb xiquets. Et pots fer fotos en un photocall com si estigueres en plena batalla de tomates, o posar-te unes ulleres de realitat virtual per a viure la festa.

Bunyol no sols és patrimoni arquitectònic, festa i tradicions també és natura. Anem a fer un xicotet recorregut al llarg del"camino 23" que discorre vora el riu Bunyol fins arribar al parc de Sant Lluís Beltran on es troba l'ermita dedicada al sant valencià i patró de Colòmbia, d'estil neogòtic.

Aquest paratge té més sorpreses, hi ha un manantial d'aigua i un auditori que simula un teatre romà. És ací on es celebra a meitat d'agos el "mano a mano" entre "litros" i "feos". El "mano a mano" és el concert que fan les dues bandes per a veure quina toca millor, els litros són els de l'armònica i els "feos" són els músics de l'artística.

Santa Giusta, basílica romànica a la vora d’una llacuna en Sardenya

 El nacionalisme en Sardenya sempre ha existit encara que no ha tingut massa resò. Aquest nacionalisme es basa en que Sardenya tingué una cultura perhistòrica pròpia i important com la nuràgica, que també es va oposar fermament a la dominació romana i que té llengua romànica pròpia. L'alçament nacionalista més important que es va donar a l'illa va ser en l'any 1793, quan després de pertànyer durant segles a la Corona d'Aragó, passà a mans de la Casa de Savoia que des del Piamont governava Sardenya con si fos una colònia. Hui ens desplacem a Santa Giusta en la proíncia més autèntica i sard, la d'Oristany per a conéixer la seua espectacular basílica romànica.

La població de Santa Giusta té origen fenici i està ubicada al voltant d'un xicotet promontori on s'aixeca des del segle XII la basílica de Santa Giusta, un dels millors exemples del romànic a l'illa. Cosa que es veu només mirar la façana principal presidida per tres finestres romàniques.

El temple va ser catedral i per tant seu de diòcesis fins a l'any 1503 i de la seua arquitectura destaca el seu triple absis romànic del segle XII i el seu campanar d'estil neorromànic que es va construir en l'any 1908 per que la primitiva torre va colapasar en l'any 1860.

A l¡interior trobarem un temple de planta basilical on les dues naus laterals es separen de la nau central mijantçant dues arcades que descansen sobre columnes procedents de les ciutats romanes de Tharros i l'antiga Santa Giusta que s'anomenava Othoca.

En la nau de l'esquerra podem gaudir d'un altar tardobarroc presidit per l'escultura de Sant Antoni de Pàdua, Als costats es poden veure pintures d'altres sants, uns franciscans com Sant Francesc i Santa Clara i altres dominics com Sant Daniel i Sant Doménec.

Molt interessant és també una imatge del crsit crucificat penjada sobre el mur de la nau esquerra on es conserven pintures murals de lèpoca barroca. El crist pot ser siga anterior dels segles XVI o del segle XVII.

I no deixarem la basílica sense abans visitar la seua cripta d'estil romànic on es creu que va ser martiritzada la santa que d´na nom al poble, Santa Giusta. Conserva relíquies de la santa i d'altres dues més, santa Justina i Santa Enedina.

I molt prop, es pot veure l'estany de Santa Giusta, una important zona humida molt pròxima a la mar on encara es pot pescar, entre altres coses llasa, la base del plat local la bottarga. El dia de la festa, en maig, es fa una regata d'embarcacions tradicionals fetes amb boga i canyís que tenen un origen fenici.

Parc Nacional do Iguaçu, les millors vistes de les catarates més impressionants del món.

Per a acabar la sèrie d'espais naturals que començarem al principi de l'estiu es desplaçarem a un dels llocs més agraciats pel poder màgic de la natura que són les catarates del riu Iguaçú, un espai compartit entre dos països, Argentina i Brasil. Argentina et permet millor cntacte amb la natura i les aigües, Brasil millors vistes. Així que hui visitarem la part de Brasil, el Parc Nacional do Iguaçú.

Començarem fent una caminata a peu vora riu Iguaçú, entre sendes i passarel·les habilitades per als mil·lers de turistes que rep cada dia aquest espai. Un autobús et portarà des del centre de visitants on comença la senda de les catarates, just davant de l'hotel das Cataratas un edifici d'estil colonial que imita una hacienda del Nou Món.

Començat el camí per la senda que no passa dels dos quilòmetres. caldrà aturar-se a fer fotos en varios punts, per que les cararates del costat argentí es veuen espactaculars. Una primera dama dels Estats Units va dir emocionada que les del Niàgara eren una aixeta de cuina comparades en aquesta meravella de la naura.

El punt àlgide del passeig és sense cap mena de dubte recòrrer la passarel·la que et porta just davant d'elles. Ací cal possar-se l'impermeable si no vols acabar arremulat pels esguits d'aquesta meravella de la natura.

La senda acaba en un lloc conegut com Porto Canoas, un lloc on es pot menjar i comprar souvenirs. I també es pot vure de prot als habitants més boics i simpàtics d'aquest part naural. Els coatís, que s'acosten als humans a veure que poden treure per a menjar. Està prohibit donar-los de menjar i menys tocar-los. En aquesta zona també va apareixer un tegú vermell.

La següent parada, dins del Parc Nacional do Iguaçú és el Safari Macuco, on passejaràs per dins del bosc tropical atlàntic, o simplement la selva, en cotxe elèctric, a peu i després navegaràs en llanxa a motor a peu de catarates. Però anem per parts, primer amb un vehicle elèctric per una pista forestal on el guia et mostra flora i fauna, si apareix. Hi havia moles palmeres d'on s'extrau el margalló que mengem en l'ensalada, cosa que hauriem de replantejar-nos per queun quilògram de margalló equival mtar una palmera que necessitat dotze anys per a creíxer.

La segona etapa, totalment opcional es fer el passeig endinsant-se deins la selva utilitzant una passarel·la metàlica amb dos-cents escalons. És per a entrar més en contacte en la natura, no hi ha grans vistes que retratar però resulta agradable.

I la més excitant del safari és la de navegació amb llantxa motora que et porta al peu de les catarates. Hi ha dos opcions la seca i la humida. Jo vaig riar la seca, que vius lamateixa experiència que la humida però sense arrimar-se a un dels quasi tres-cents salts de les catarates d'Iguaçú.  Anar en llantxa a contracorrent dels ràpids et puja l'adrenalina i supose que acabar mullat per star quasi al costat d'un xorro encaea més.

Les vistes des de baix, navegant sobre les aigües del riu Iguaçú són espectaculars, els salts que pega la llantxa fan fredat i de si tens sort també pots veure un dels anumals més simpàtics de la fauna sud-americana, el capibara, el rossegador més gran del món que pot pessar fins a setanta quilògrams.