El cementeri de Milà, digne de visitar i al costat de l'Estació Central

 Tancarem la darrera entrada de l'any visitant un dels cementeris més espectaculars d'Europa, un monument més d'aquesta històrica ciutat del Nord d'Itàlia. Es va construir al segle XIX i a diferència dels cementeris de l'època, no età a les afores.

Per a arribar al cementeri el millor és anar amb el tren i és que l'Estació Central de Milà, encara que ja n'existia una més antiga del segle XIX la que veiem ara es va inaugurar en l'any 1931. El rei Víctor Manuel III va col·locar la primera pedra vint-i-cinc anys abans.

En eixir de l'estació el que més ens sorprendrà és la magnificiència de les torres Unicredit són l'edifici més alt d'Itàlia. Aquestos gratacels de parets de vidre mesuren dos-cents trenta-un metres i són obra de l'arquitecte César Pelli.

L'entrada al cementeri és realment impressionant, està construïda amb dos tipus de pedra imitant el romànic pisà. En principi estava pensat que fora una església però finalment acull les despulles de persontages il·lustres com Garibaldi, Verdi o Maria Callas. El lloc es coneix com Famedio.

El crematori que va ser el primer que hi hagué a Europa no és ni de bon tros l'element més destacable per la seua arquitectura i escultura, però té el seu encant amb algunes columnes que intenten donar-li un aspecte de l'antiguitat clàssica. 

L'ossari és un dels altres edificis de visita obligada del cementeri de Milà, concebit primer com a capella catòlica en 1930 va adquirir la nova funció, està construït amb dos tipos de pedra respectant el model del cementeri original de l'arquitecte Maciachini.

El lloc més cotitzat del cementeri on aspiraven a passar la vida eterna les famílies riques burgeses de la ciutat de Milà és la necròpolis, el centre geomètric d'un conjunt d'octògons concèntrics on estan les millors capelles funeràries.

El mounment funerari més fotografiat del cementeri pot ser siga el del senador Bernocchi i la seua esposa. El disseny és obra d'Alessandro Minali, un escultor del segle XX que en aquesta obra combina la modernitat amb el periode clàssic. En l'espiral es representen capítols de la vida de Jesucrist.

Evocant l'antic Egipte podem trobar el mausoleu de la família Bruni. L'escultura vestida a l'estil clàssic representa el dolor i amb una mà protegeix una urna de bronze i amb l'altra assenyala el nom de la família. Una esfinge fa guàrdia a l'entrada de la piràmide.

En una avinguda secundària està el monument funerari de la família Dompé de Mondarco. Una gran vela de pedra i coure dels anys cinquanta del segle passat cobreix un sarcòfag de marbre romà del segle III que està decorat amb muses.

I per a acabar la ruta de hui vos deixe la imatge d'aquest tendre grup escultòric que em va sorprendre i que després de quasi set anys de la meua visita ja no recorde, però es pot apreciar el tendre bes d'un xiquet sostingut per sa mare a la tomba del qui deu ser son pare.

Atienza, poble menut de Guadalajara però gran en història i patrimoni.

 Continuem la nostra ruta dedicada a llocs de soterrament i hui se n'anem a un menut poble de la província de Guadalajara anomenat Atienza. Hui té menys de quatre-cents habitants però està en el mapa turístic de la província pel seu valuós patrimoni arquitectònic medieval quan la població era un important enclau de frontera del Regne de Castella. Però ja va estar al mapa del la Roma clàssica, la Tithya dels aravacs, sa l'igual que Numància no posava les coses fàcil als romans.

Atienza s'encarama al llarg d'un tossal en mig d'una planera de camps que en temps de la floració dels gira-sols deu ser una estampa celestial. Cal parar abans d'entrar al poble i fer quantes fotos demane el cos del castell sobre el tossal coronant el poble.

El primer monument que trobarem si estem ben atents és l'absis de l'església del convent de  Sant Francesc. Un temple molt degradat que es va construir al segle XIII per ordre de Caterina de Lancaster la reina consort anglesa del Rei Enric III de castella. Un dels pocs exemples del gòtic angés del país.

A continuació ens apareixerà l'església de Sant Gil, hui convertida en museu d'art sacre. Es tracta d'un temple romànic en origen que es pot apreciar a l'exterior i en l'absis, l'interior va ser reformat al segle XVI.

Un lloc molt interessant és la Posada del Cordón, una casa del segle XV convertida en museu etnològic que destaca pel gros cordó de pedra situat sobre la porta d'entrada i per les finestres gòtiques de la primera planta.

La població es va protegir amb dos trams de muralla del que encara queden molts llenços i torrasses, com també tres arcs o portes d'entrada. El més imponent de tots és el de Sant Joan o Arrebatacapas, aquest darrer nom es deu a l'aire fort que de tant en tant corre per aquest arc i tira les capes dels cofrares de la Caballada.

La vida d'Atienza gira entorn a la plaça del Mercat o plaça del Blat. Una típca plaça castellana porticada que sorprén pel seua gran desnivell. Cases encalades amb vigues i pilars, la casa del cabildo i l'església de sant Joan del Mercat es troben en aquest lloc.

L'església de Sant Joan Baptista ha sigut i és el temple principal de la vila. Encara que en aquest lloc ja hi va haver una església romànica el que podem apreciar hui és una construcció renaixentista del segle XVI de tres naus separades per grosses columnes cilíndriques de base octogonal.

I en direcció al castell farem dues parades, la primera en l'església de la Santíssima Trinitat, que també s'ha convertit en museu.  En origen va ser temple romànic visible encara en l'absis, la volta és gòtica, el pòrtic sud renaixentista i els retaules barrocs.

I als peus del puig que corona el castell està el cementeri municipal que inclou l'església de Santa Maria del Rei. És la primera església que es va aixecar després de la conquesta cristiana és per tant un temple romànic amb una espectacular pòrtic d'entrada.

I acabarem la ruta de hui ben altets, en el castell d'Atienza. D'origen celtíber va ser una alcassaba musulmana. En continua disputa entre musulmans i cristians i després entre castellans aragonessos i navarros. Es pot accedir a la torre de l'homenatge on gaudirem de boniques vistes.

Sandavágur, bonic poble capital de l'illa feroesa de Vágar

 Hui ens desplacem cap al mig de l'oceà Atlàntic per conéixer un dels pobles més importants de les illes Feroe, Sandavágur que encara que no supera els mil habitants té més de mil anys d'història i és la capital de l'illa de Vágar.

El lloc va ser molt important per que durant més de tres segles ací tenia la vivenda un líder polític del parlament feroés anomenat el langman, una espècie de lector de les lleis figura molt arrelada en els païssos nòrdics.

La xicoteta població està protegida dels vents polars per uns xicotets pujols recoberts totalment d'herba des d'on baixa una bucòlica cascada d'aigua. Una més dels centenars que es poden veure en aquestes illes.

El nom de Sandavágur significa badia de sorra i és exactament on es troba ubicat el poble, a la voreta d'una badia i diuen els d'ací que el clima d'aquest poble és més agradable i temperat que a la resta de les illes Feroe i per això el nombre de feroesos que hi venen a viure va augmentant. Encara que per a ser exactes jo diria que el clima de Sandavágur és menys extrem i gelat que a la resta de les illes. 

El monument més destacable de Sabdavágur és la seua església, que data de 1910, i destaca per les seues parets blanques i el seu sostre de fusta roig. Ocupa el solar d'esglésies anteriors per que cal recodar que els vikings fundaren el poble. Una làpida escrita que es conserva dins l'església ens ho recorda.

Adjacent a l'església es toba el xicotet cementeri cobert completament d'herba verda i sense grans mausoleus i imatges religioses. Les illes Feroe acceptaren de seguida la reforma protestant que per a res promou els excesos decoratius així que sols veurem unes discretes creus blanques i senzilles làpides.

Una moderna escultura recorda a un personatge de llegenda, el pastor de Sondun, que va trobar sobre una roca un vestit amb perles que brillaven al sol. El vestit era d'una geganta que el volia recuperar i va perseguir al pastor que es va amagar en l'església, un lloc sagrat on no podien entrar els gegants.

Robben island, l'illa del terror a la República de Sud-àfrica

 Robben island és una xicoteta illa de poc més de cinc quilòmetres quadrats situada davant la costa de Ciutat del Cap, una de les tres capitals de la República de Sud-àfrica. Aquest tros de terra coberta de vegetació verda i lluenta i rodejada d'un mar blau preciós sols pot ser habitat per dirigents polítics estrangers en visita oficial. Sembla ser un exclussiu paradís de grans personatges.

Però les barbaritats de la humanitat al llarg de la història la convertiren en un verdader infern per a molts. La mar no deu estar sempre tranquil·la en aquest indrets de l'Àfrica austral molt prop d'un cap que el primer nom que va rebre va ser el cap de les Tormentes, hui en dia de Bona Esperança i restes de diversos naufragis encara són visibles al llarg de la seua costa.

L'aïllament de l'illa va fer que les autoritats decidiren convertir-la en una leproseria en l'any 1845, al principi els malalts hi residien ací de forma voluntària i podien tornar a l'Àfrica continental quan volgueren. Anys després les coses esposaren més serioses i ja quedaren ací confinats. Es va establir fins i tot un cementeri.

Però un segle abans Robben island era una pressó d'alta seguretat per als revolucionaris de les colònies holandeses, essent el sud d'Àfrica una més. Diversos pressoners procedents d'Indonèsia acabaren ací. El més conegut és el xeic o príncep de Madura que va morir en l'illa però el seu cos va ser traslladat a Jakarta. Està considerat un home sant per als musulmans d'Indonèsia i s'ha aixecat un santuari en el seu honor.

També existeixen dos esglésies cristianes una d'estil neogòtic del cap construïda en 1841 coneguda amb el nom de Garrison Church i altra de pedra grisa dedicada al bon Pastor, la primera per al ritus anglicà i holandés reformat i la segona per al ritus catòlic. Totes dues per a donar servei religiós enel temps de la leproseria.

Però l'època més dura va ser en la segona meitat del segle passat quan s'aprofitaren barracons de la segona guerra mundial i se'n feren de nous per a acollir als presoners polítics que lluitaven contra l'Apartheid. Les condicions eren ben dures, sense calefacció, sense cristals a les finestres i sense matalàs.

El poc menjar que els corresponia cada dia se l'havien de guanyar treballant en la cantera de pedra calcària que va començar a ser explotada durant el període colonial holandés. Les mesures de protecció durant el treball eren inexistents i molts presoners acababen mal de la vista.

També acabaren ací gent de Namíbia que lluitava per la independència de Sud-àfrica però el presoner més famós de Robben island és sense capa mena de dubte Nelson Mandela. La seua cel·la encara es conserva amb els escasos elements als que tenia dret.

I molts elements militars de la segona guerra mundial estan desperdigats per tot arreu alimentant encar més com aquesta Robben island, que significa en holandés illa de les foques acabà essent un conjunt de capítols de terror que la UNESCO no vol que s'esborre de la memòria declarant el lloc patrimoni de la humanitat.

El cementeri Sant Antoni d'Alcoi, un dels més monumentals del país construït en plena efervescencia del modernisme.

 El lloc de soterrment dels morts des de temps medievals fins al segle XVIII sempre havia estat en un descampat al costat de les parròquies. Una llei nacional ho va prohibir per evitar pandèmies i malalties i els cementeris es varen traslladar fora de les ciutats. I es quan l'art funerari dels mausoleus deixà de ser única i esclusivament cosa de reis i nobles i els rics burgesos es convertiren en clients VIP d'escultors. En Alcoi, la ciutat industrial per excel·lència del País Valencià amb una important burgesia industrial es troba un dels més monumentals cementeris del País.

Només entrar al cementeri a mà esquerra es troba un peculiar mausoleu, amb dues parts antagòniques la de davant feta d'un material que imita la pedra sembla un monument megalític, a la part de darrere ja es pot veure l'àngel obra de l'escultor modernista Llorenç Ridaura. Ací descansa Agustí Gisbert un ric empresari que tenia una fàbrica de mistos. Cal dir que aquesta original toba va guanyar al 2014 el premi al millor mausoleu.

Mirant a la dreta ens quedarem captivats per la monumentalitat del mausoleu d'Enric Carbonell, aquell empresari textil alcoià. Sempre s'ha que després d'un llarg viatge per carretera des d'Alcoi a Alacant va demanar allotjament en l'hotel Palace i per anar brut per la polseguera del camí no li van donar allotjament, aleshores en l'any 1920 va construir al costat de l'hotel la casa Carbonell, un dels edificis més bonics de la ciutat d'Alacant que acabà eclipsant al Palace.

I darrere d'aquest monumental  mausoleu se n'aixeca d'altre que sembla una xicoteta ermita amb parets de rics marbres i unes espectaculars vitralls que no tenen res que envejar al de les històriques esglésies. El vidre va ser un gran protagonista durant el modernisme i els germans Maumejean d'origen francés s'establiren en Alcoi sabedors de que tindrien bona clientela. Els clients d'aquells genrmans vinguts de França i que estan soterrats ací son de la família Vicens que tenien un banc.

I caminarem cap a dins i de la primera meitat del segle XX farem un gran bot, per veure el mausoleu més actual que està fet en plàstic per a la família que es dedica a la fabricació de plàstic. El disseny és també més actual ja que representa un cub de color de ferro rovellat.

I després de visitar els millors mausoleus dels empressaris caminarem fins a una gran piràmide central coneguda amb el nom de cenotafi,que segons la wikipèdia es el lloc destinat a honrar la memòria d'algú que no està soterrat ahí. 

L'interior és sobrecollidor per la poca llum natural amb la llum dels ciris i tot coronat amb una volta semiesfèrica. Ací s'honra la memòria de grans personatges de la cultura que la ciutat d'Alcoi ha donat al món com són l'escriptora Isabel-Clara Simó autora d'undels meus llibres preferits, Júlia i el cantant-actor Ovidi Montllor.

Junt als murs del cementeri sota terra es troben unes impresionants gleries subterrànies de volta de canò amb parets plenes de nínxols, que cal recòrrer-la. Cada pocs metres es comuniquen amb l'exterior així que tenen llum natural i per tant no resulten gens claustrofòbiques.

Un alcalde d'Alcoi està soterrat ací, Agustí Albors "el Pelletes" que l'escriptora Isabel-Clara Simó va immortalitzar al seu llibre Júlia. De caire progressiste va lluitar en diverses revolucions com la de la Gloriosa en 1868 però essent alcalde va utilitzar la força publica per a sufocar els vaguistes de la revolució del Petroli de 1873 i acabà essent arrossegat pels carrers de la ciutat.

I com en una ciutat amb uns quants destaquen però una imensa majoria de gent anònima la pobla. I d'aquest cementeri on descansa la immensa majoria de gent anònima deixe fora d'aquest anonimat a eixe senyor que venia loteria i a la senyora que demanà en vida que en la seua sepultura si li posaven flors que foren amb els colors de la república.

I soterrat quasi de forma anònima esperant el seu lloc en la zona dels grans mausoleus està el cantant Camilo Sesto o millor dit Camilo Blanes Cortés en companyia dels seus pares Eliseo Blanes i Joaquina Cortés.