El cementeri Sant Antoni d'Alcoi, un dels més monumentals del país construït en plena efervescencia del modernisme.

 El lloc de soterrment dels morts des de temps medievals fins al segle XVIII sempre havia estat en un descampat al costat de les parròquies. Una llei nacional ho va prohibir per evitar pandèmies i malalties i els cementeris es varen traslladar fora de les ciutats. I es quan l'art funerari dels mausoleus deixà de ser única i esclusivament cosa de reis i nobles i els rics burgesos es convertiren en clients VIP d'escultors. En Alcoi, la ciutat industrial per excel·lència del País Valencià amb una important burgesia industrial es troba un dels més monumentals cementeris del País.

Només entrar al cementeri a mà esquerra es troba un peculiar mausoleu, amb dues parts antagòniques la de davant feta d'un material que imita la pedra sembla un monument megalític, a la part de darrere ja es pot veure l'àngel obra de l'escultor modernista Llorenç Ridaura. Ací descansa Agustí Gisbert un ric empresari que tenia una fàbrica de mistos. Cal dir que aquesta original toba va guanyar al 2014 el premi al millor mausoleu.

Mirant a la dreta ens quedarem captivats per la monumentalitat del mausoleu d'Enric Carbonell, aquell empresari textil alcoià. Sempre s'ha que després d'un llarg viatge per carretera des d'Alcoi a Alacant va demanar allotjament en l'hotel Palace i per anar brut per la polseguera del camí no li van donar allotjament, aleshores en l'any 1920 va construir al costat de l'hotel la casa Carbonell, un dels edificis més bonics de la ciutat d'Alacant que acabà eclipsant al Palace.

I darrere d'aquest monumental  mausoleu se n'aixeca d'altre que sembla una xicoteta ermita amb parets de rics marbres i unes espectaculars vitralls que no tenen res que envejar al de les històriques esglésies. El vidre va ser un gran protagonista durant el modernisme i els germans Maumejean d'origen francés s'establiren en Alcoi sabedors de que tindrien bona clientela. Els clients d'aquells genrmans vinguts de França i que estan soterrats ací son de la família Vicens que tenien un banc.

I caminarem cap a dins i de la primera meitat del segle XX farem un gran bot, per veure el mausoleu més actual que està fet en plàstic per a la família que es dedica a la fabricació de plàstic. El disseny és també més actual ja que representa un cub de color de ferro rovellat.

I després de visitar els millors mausoleus dels empressaris caminarem fins a una gran piràmide central coneguda amb el nom de cenotafi,que segons la wikipèdia es el lloc destinat a honrar la memòria d'algú que no està soterrat ahí. 

L'interior és sobrecollidor per la poca llum natural amb la llum dels ciris i tot coronat amb una volta semiesfèrica. Ací s'honra la memòria de grans personatges de la cultura que la ciutat d'Alcoi ha donat al món com són l'escriptora Isabel-Clara Simó autora d'undels meus llibres preferits, Júlia i el cantant-actor Ovidi Montllor.

Junt als murs del cementeri sota terra es troben unes impresionants gleries subterrànies de volta de canò amb parets plenes de nínxols, que cal recòrrer-la. Cada pocs metres es comuniquen amb l'exterior així que tenen llum natural i per tant no resulten gens claustrofòbiques.

Un alcalde d'Alcoi està soterrat ací, Agustí Albors "el Pelletes" que l'escriptora Isabel-Clara Simó va immortalitzar al seu llibre Júlia. De caire progressiste va lluitar en diverses revolucions com la de la Gloriosa en 1868 però essent alcalde va utilitzar la força publica per a sufocar els vaguistes de la revolució del Petroli de 1873 i acabà essent arrossegat pels carrers de la ciutat.

I com en una ciutat amb uns quants destaquen però una imensa majoria de gent anònima la pobla. I d'aquest cementeri on descansa la immensa majoria de gent anònima deixe fora d'aquest anonimat a eixe senyor que venia loteria i a la senyora que demanà en vida que en la seua sepultura si li posaven flors que foren amb els colors de la república.

I soterrat quasi de forma anònima esperant el seu lloc en la zona dels grans mausoleus està el cantant Camilo Sesto o millor dit Camilo Blanes Cortés en companyia dels seus pares Eliseo Blanes i Joaquina Cortés.

La rambla Nova de Tarragona, el millor modernisme de la ciutat.

 Continuem la nostra tournée per santuaris marians europeus i hui anem molt propet de casa, a la ciutat de Tarragona per a conéixer el primer santuari dedicat a Nostra Senyora del Sagrat Cor que va haver en Espanya amb la particularitat de ser una de les primeres obres on Gaudí va participar. Però anirem per parts i començarem assomant-nos al balcó del Mediterrani. Espectaculars vistes en alt del Mare Nostrum.

I quasi al costat i en alt mirant en aquest cas a la ciutat i no a la mar en la que tant havia navegat està l'estàtua de Roger de Llúria, l'almirall més lloat de la marina de la Corona d'Aragó. Després de guanyar la guerra de Sicíllia contra els provençals pronunicà la frase "que cap peix s'atreveixi a traure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó".

A pocs metres ciutat endins i a ma dreta trobarem la casa Salas que l'arquitecte Ramon Salas i Ricomà es va construir com a casa familiar en l'any 1907- Es tracta d'una vivenda amb planta baixa i tres altures que acaben rematades amb uns originals pinacles.

A l'altra part de la rambla podem trobar un dels històrics hotels de la ciutat l'hotel Lauria, d'estil eclèctic i amb que mereix una fer una ullada per la seua equilibrada façana i pel seu vestíbul i escala que ara pugen als apartaments que ens traslladaran a un passat més glamourós. El lloc és ideal per a allotjar-se per la seua relació preu-qualitat i sobretot la immillorable ubicació.

Dos carrers més cap a dalt eixirem de la rambla Nova per a agafar el carrer Méndez Núñez fins arribar al nº 14. Allí està l'església de les monges del Jesús i Maria, el santurari de Nostra Senyora del Sagrat Cor nomenat adés. L'altar i altra peça més estan documentades com les primeres obres d'Antoni Gaudí, de quan era estudiant i que va regalar a les monges per fer-se càrrec de la seua neboda que havia quedat òrfena.

Tornarem de nou a la rambla Nova  i després de pujar cap a dins una illa de cases més el deixarem agafant per l'esquerra el carrer Sant Francesc. Allí ens espera l'antic convent de franciscans un edifici del segle XVIII molt renovat que encara té part del claustre i l'església. Una de les seues capelles, la de Sant Francesc d'Asís es va redecorar en l'any 1926 per a conmemorar el set segles de la mort del sant italià. Les pintures són obra de Pau Conadó.

Ara caminarem cap a l'interior per la rambla Vella fins al següent carrer, el carrer Assalt on es quedarem meravellats per l'espectacular agulla modernista de l'església neogòtica del convent dels pares carmelites.

A la rambla nova ens espera el darrer edifici modernista construït a Tarragona, la casa de les senyores Puig d'Àvila i hui seu de la cambra Oficial de Comerç. Va ser dissenyat per l'arquitecte Antoni Pujol Sevil en l'any 1929.

Més amunt de la Rambla Nova trobarem l'espectacular monument dedicat als castellers, aquesta arquitectònica dança humana patrimoni de la humanitat que exportaren els moixeranguers d'Algemesí que vingueren a aquestes terres a plantar arròs.

I baixarem tres carrers de la rambla Nova i a mà dreta arribarem al modernista mercat central,un edifici aixecat en l'any 1915 i recentment renovat que mostra un aspecte impecable on fa molt de goig anar a comprar. 

I per a recuperar forces hi ha una gran plaça davant de l'entrada principal plena de terrasses. La millor hora per a vindre és a les dotze del migdia a les cinc de la vesprada on el carrilló comença a sonar amb el pasdoble d'Amparito Roca, himne de les festes de Santa Tecla. Al seu compàs ballen totes les figures de les dances típiques de la festa.

De la Bratislava art nouveau, a la del segle XXI passant per la txecoslovaca.

 Les columnes modernistes les veuren en Bratislava en un dels seus monuments més curiosos, l'església blava o modrý kostolík. El blau que decora façana i interior és el que dóna nom a l'església actualment encara que quan es va construir entre 1909 i 1913 es va dedicar a Santa Isabel d'Hongria.

Al seu interior trobarem encara inscripcions en hongarès la llegua oficial del Regne d'Hongria, del que formava part Eslovàquia dins del poderós Imperi Austrohongarés dels Hasburg. L'església és obra de l'arquitectehongarés Ödön Lechner, amb el Gaudí d'Hongria, amb el seu estil modernista que evocava l'Orient Mitjà.

Aquest arquitecte desenvolupà el seu treball majoritàriament en Budapest, però en Bratislava podem trobar com el palau Roland, situat en la plaça Major de la ciutat el Gymnásium Alenxandra Markusa molt prop de l'església blava.

Caminant en direcció sud a buscar el riu Danubi es passa per la Safárikovo námestie, una plaça destartalada travessada contínuament per trolebusos però amb l'encant de dos edificis de vivendes també modernistes.

En la mateixa plaça està l'auditori de la Universitat Comenius de Bratislava amb un estil més soviètic. Aquesta universitat es va crear a principis del segle XX i al costat l'edifici modernista de la Facultat de Filosofia, obra de Josef Ritner de 1812.

I caminant cap al riu per Vajanskho nábrezie, en una cantonada es troba una de les seus del Museu Nacional Eslovac, aquest concretament dedicat a la història natural del país, en un edifici comunista dels anys vint del segle passat. Davant hi ha una estátua de Tomas G Masaryk un dels pares de la creació de Txecoslovàquia en l'any 1918.

Seguint les aigües del riu Danubi arribem a una zona amb interessants edificis que deixen endarrere el passat hongarés i txecoslovac d'Eslovàquia. Són ja del segle XXI, de l'Eslovàquia de la Unió Europea. Cal destacar el nou Teatre Nacional Eslovac i el centre comercial Eurovea.

En la plaça hi han tres fonts i diverses escultures, la que més sorpren és la d'un lleó que sosté l'escut d'Eslovàquia que està ubicat sota una enorme columna blanca. Davant d'ell l'escultura del general Milan Ratislav Stefánik que lluità per la independència d'Eslovàquia de l'Imperi Austrohongarés i la creació de Txecoslovàquia.

Nosaltres ens quedarem ací però el riu Danubi continuarà el seu camí travesant per baix el pont Apolo que rep el nom de la refineria Apolo que estava ubicada en aquesta zona i que va ser bombardejada durant la segona guerra mundial.

Alcoi, ciutat medieval de primer ordre al Regne de València i bressol de la indústria i les revoltes dels treballadors.

Hui acabarem el nostre itinerari per llogarets menuts que s'han declarat independents dins de casa nostra, en la ciutat d'Alcoi que començà a forjar-se com a població el segle XIII, després de la revolta del cabdill musulmà Al-Azraq. De seguida Alcoi es convertiria en una de les ciutats més importants del Regne de València. Però el seu període de màxima esplendor el va assolir al segle XIX, essent el principal focus de la revolució industrial i ciutat més pròspera de la recentment creada província d'Alacant, demanant ser fins i tot la capital.

En l'any 1873 Alcoi ja tenia trenta mil habitants i la tercera part de la població treballava en les seues fàbriques incloent els xiquets que poc més de la meitat arribaven a ser adults. Un alçament conegut com  revolta del petroli, un dels més importants en l'àmbit europeu, es va produir en l'any 1873 i des del nou fins al tretze de juliol Alcoi es va declarar un cantó independent com va passar en altres ciutats com Cartagena, València o Salamanca entre altres. Així que des de l'estació caminarem fins al centre històric de la ciutat que encara conserva algun tram de les seues muralles medievals com la torre Na Valora.

Molt a prop està la placeta de la Mare de Déu en es troba una curiosa capella dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats que va ser construïda al segle XIX. Al seu interior cal destacar les pintures de Vicent Castelló deixeble del pintor reial Vicente López.

En aquest entorn i amb set segles d'història, es troba l'Antic Hospital, primer va ser l'església de Santa Maria de la qual encara queda la porta romànica, de 1787 a 1877 va ser hospital, més tard casa de la guàrdia civil, escola i ara jutjats.

I de la placeta de la Mare de Déu s'enfilem cap al centre de la ciutat pel carrer Sant Tomàs on està l'església neobizantina de Sant Jordi. Ací es venera al sant patró d'Alcoi que segons la llegenda va aparéixer durant la batalla entre moros i cristians, ajudant als cristians a véncer i recuperar la ciutat. Tot açò es rememora cada any el 24 d'abril durant un període de festes reconegudes com d'interés turístic internacional.

A continuació, en l'altra illa de cases està situat el convent del Sant Sepulcre, que va ser manat construir per l'arquebisbe Sant Joan de Ribera per commemorar la desaparició i aparició de formes ja consagrades.

I el carrer Sant Tomàs condueix al centre neuràlgic de la ciutat d'Alcoi on està ubicat l'Ajuntament i on ocorren tots els esdeveniments més importants. Els parlaments i l'aparició de Sant Jordi en les festes de moros i cristians, l'encontre de pasqua de resurrecció de la Mare de Déu dels Lliris amb Crist al so dels xiulets i la culminació de la cavalcada de reis més antiga d'Espanya. També va ser ací on l'alcalde de la ciutat de malnom el Pelletes manà disparar als treballadors de les fàbriques durant la revolta del petroli.

Des de la plaça d'Espanya, coneguda pels alcoians com la bandeja, es pot baixar al seu subsol i visitar la llotja de Sant Jordi obra de Santiago Calatrava amb els típics arcs blancs en forma de paràbola. Cal destacar la cúpula i el campanar de l'església arxiprestal de Santa Maria, que es va construir al segle XVIII, però va ser arrasada en la guerra civil i reconstruïda anys més tard.

I de la plaça d'Espanya ens n'anem cap a la placeta de dins que en el passat va ser part del castell manat construir per Jaume I per a defensar-se de les incursions d'Al-Azraq i el que es pot veure hui són els arcs del claustre neoclàssic del desaparegut convent de Sant Agustí.

Ara cal agafar el carrer sant Nicolau que es pot considerar el carrer major de la ciutat d'Alcoi on es troba la major part dels edificis modernistes que visitarem en altra ocasió i que arriba a l'històric convent franciscà. La seua església va desaparéixer durant la guerra civil, així que el seu imponent campanar i bonica façana són dels anys quaranta del segle passat.

Pel carrer Sant Josep s'arriba a la capella de Sant Miquel, una edificació del segle XVIII que estava unida a la Reial Fàbrica de Panys d'Alcoi. Està dedicada al sant arcàngel, patró del gremi tèxtil, tant present en la ciutat.

I abans d'abandonar el centre històric cal passar per la placeta de les xiques coneguda amb aquest nom per que en l'edat mitjana ací es trobaven les xiques que es dedicaven a la prostitució on encara és visible un llenç de muralla i part de la torre de l'Andana. I deixarem l'Alcoi medieval passant pel portal de Riquel i torre de n'Aiça un dels elements millors conservats de les fortificacions medievals.