Les llacunes de Ruidera i l'embassament de Peñarroya

Continuem celebrant el dia de medi ambient i hui ho farem prop de casa nostra, en el parc Natural de les llacunes de Ruidera ubicat entre les províncies d'Albacete i sobretot Ciudad Real. Zona d'obligada parada si viatges de València a Jaen.

La ruta natural de hui transcorre entre dos enclaus molt impressionants de la província de Ciudad Real. Iniciarem el nostre passeig per la llacuna de la Colgada, la més gran i fonda del parc Natural de les llacunes de Ruidera. Mesura dos quilòmetres i mig de llarg i mig quilòmetre d'ample. La seua profunditat màxima és d'uns quaranta metres i té fins i tot una illa i zona de bany. Al Queixot, al capítol en el que l'extravagant cavaller viatja a Barcelona la seua grandària queda desbancada per la mar.

La llacuna veïna s'anomena llacuna del Rei, més xicoteta i menys fonda uns vint-i-cinc metres, però més explotada a nivell turístic amb hotels, restaurants, segones residències i on a banda de banyar-te també es permet navegar en barqueta.

Molt prop està la cascada del Hundimiento, u salt d'aigua de quasi quinze metres a 10 minuos a peu del poble de Ruidera i amb un mirador al que s'accedeix gràcies a unes escales i passarel·les de fusta. El seu origen està constatat que fou en 1545 després d'una gran inundació que va provocar el rui Guadiana, amo i senyor de les llacunes. Pot ser el soroll que provoca dona nom a les llacunes i el poble de Ruidera.

I a uns tretze quilèmetres es troba l'altra zona visitable d'aquesta meravella de la naturalesa, l'entorn de l'embassament de Penyarroya, construït en era franquista per a proveïr d'electricitat i també aigua als pobe d'Armagasilla de Alba i Tomelloso.

A la vora de l'embassament s'aixeca el castell de Penyarroja d'origen andalusí. El bon estat de conservació d'aquest i les aigües inmmenses i manses de l'embasament creen una de les imatges més bucòliques de la província.

I a l'interior del castell trobem el santuari de la Mare de Deu de Peñarroya. Una construcció barroca del segle  XVIII que té l'origen en una xicoteta ermita del segle XIII. En abril es celebra una romeria des d'Argamasilla de Alba.

A l'interior trobarem unn temple de volta de canó que acaba en forma de petxina al presbiteri on es troba l'altar major d'estil xurrigueresc que acull la imatge de la Mare de Déu de Peñarroya. Les pintures murals dels murs laterals representant a Sant Miquel i Sant Gabriel amb un format més humà i menys angelós, són una meravella.

El Toledo no cristià, un viatge als monuments jueus i mudèjars de la ciutat de les tres cultures

 En el viatge de hui visitarem una de les ciutats amb el centre històric més impressionant del nostre país, que encara que va ser capital durant el període visigòtic, el seu moment d'esplendor el va assolir durant la baix edat mitjana i el renaixement, quan ací convivien cristians, musulmans i cristians. 

I com que estem fent un tour per a conèixer diferents tipus d'arcs, no se m'ocorre millor ciutat de totes les que he visitat que la ciutat de Toledo per a veure quasi a cada pas que pegues l'arc de ferradura. Aquest arc que en realitat és un arc de mig punt on en comptes d'agafar mitja circumferència se'n agafa més, i es veu com l'arc comença a tancar-se. Aquest arc va ser molt usat en l'art visigòtic, andalusí i mudéjar. La porta de d'Alfons VI o antiga porta de Bisagra, del segle X ens rep amb un gran arc de ferradura.

Travessada aquesta porta d'Alfons VI caldrà travessar-ne altra, la porta del Sol per a entrar de ple en l'entramat de carrerons medievals que formen el centre històric de Toledo, declarat patrimoni de la humanitat. La porta del Sol, anomenada així des del segle XVIII per la seua decoració, té una terrassa a la que es pot pujar i gaudir de bones vistes.

I només passar sota el seu arc de ferradura ens trobarem amb la mesquita del Crist de la Llum. Una de les deu que tingué la ciutat i la millor conservada. Es va aixecar en l'any 999 i evidentment no tenia aquest nom, el seu nom era mesquita de Bab Al-Mardum. 

Al seu interior encara hi podem trobar els diferents arcs de ferradura que formaven part de la sala d'oració de la primitiva mesquita com també pintures murals cristianes, quan la mesquita es va convertir en un temple cristià dedicat a la Mare de Déu de la Llum.

A la mesquita originalment rectangular com sol ser habitual en l'arquitectura califal, se li va afegir un absis mudèjar al segle XII, al segle XII, just després de la conquesta cristiana. Es creu que aquest absis és la primera construcció d'art mudéjar de la que es té constància.

I a set minuts caminant per la "subida" Granja s'arriba la parròquia de Santa Leocàdia que ocupa el solar on segons la tradició va nàixer la màrtir toledana del segle III. La porta d'accés al temple té un gran arc de ferradura inscrit en altre arc polilobulat. El campanar i l'absis són d'estil mudéjar i a l'interior hi ha una xicoteta cripta on es creu que era l'habitació on resava la santa.

Les dues parades següents les farem dins de l'antic barri jueu de la ciutat. La primera d'elles serà l'antiga sinagoga de Santa Maria la Blanca, construïda al segle XII que passà a ser església dos-cents anys després després de la massacre antisemita que va viure la ciutat en l'any 1391. Hui en dia és museu i al seu interior podem trobar un edifici de cinc naus separades amb una filera de preciosos arcs blancs de ferradura.

L'altra gran sinagoga que queda en peu al barri és la Sinagoga del Trànsit que es va aixecar en la meitat del segle XIV sota el mecenatge del jueu Samuel ha-Leví que va ser conseller i tresorer del rei Pere I de Castella. És d'estil mudéjar i alguna de les seues decoracions et traslladen al palau de l'Alfajeria de Saragossa o la mateixa Alhambra de Granada.

Va ser sinagoga fins l'expulsió dels jueus en l'any 1492. Després passà a mans d'ordres militars cristianes i rep el nom del trànsit per un retaules que hi hagué dedicat a la Mare de Déu del Trànsit. Des de 1964 és el museu Sefardí.

I només eixir del barri jueu podem trobar l'església del Salvador. Ja va ser un edifici romà i després visigot, convertit en mesquita posteriorment. Encara es conserven alguns arcs de ferradura de l'antiga mesquita que descansen sobre pilastres visigòtiques.

La mesquita passà església cristiana en l'any 1159, a l'interior podem veure encara arcs de ferradura, però com que va patir dos incendis, un al segle XV i altre al segle XIX poc es pot veure del seue període com a mesquita i com a església medieval.

I acabarem el nostre recorregut en la mesquita de Tornerías que es va aixecar en el segle XI. Els reis catòlics la van desacralitzar al segle XV i després ha sigut taberna, vivendes humils, fusteria, caldereria, fàbrica de barrets, fàbrica de ciris fins hui que és el centre regional d'artesania de Castella la Manxa. és de planta quadrada amb dos pisos i com no a molts arcs de ferradura de l'antiga sala d'oració.

 

Albacete, el Manhattan de la Manxa

 Anem a tancar el nostre recorregut per passatges comercials històrics molt prop de casa nostra, en la ciutat d'Albacete que al ser la més habitada de Castella la Manxa rep el sobrenom de "el Manhattan de la Manxa". D'un passat no massa gloriós i un patrimoni històric i monumental no massa a ric, va aconseguir ser capital d'una nova província creada a partir de terres conquenses, manxegues i murcianes en el segle XIX. L'excel·lent comunicació amb Madrid i els ports d'Alacant i València l'han catapultat a ser la metròpoli de la Manxa amb més de cent setanta mil habitants, amb el doble de població que la segona ciutat de la regió Guadalajara i la pròpia capital, Toledo.

Començarem el nostre recorregut en una de les biblioteques més originals del món, la del Dipòsit del Sol, situada en una de les zones més altes de la ciutat. La seua originalitat es deu a que està ubicada en un elegantíssim dipòsit d'aigua potable de la dècada dels vint del segle passat.

La següent parada està a cinc minuts caminant cap al centre històric peatonal. Es tracta de l'església de la Puríssima Concepció. De ermita de segle XVIII passà a ser parròquia a finals del segle XIX i durant la guerra civil ací s'establiren les brigades internacionals. 

D'un exterior ni massa vistós ni massa històric passem a visitar el seu interior que destaca sobretot per l'altar major d'estil xurrigueresc que prové del desaparegut convent de les Justinianes de la Concepció fundal a la segona meitat del segle XVI.

Caminarem per l'agradable carrer major ple de bars i locals per a gaudir d'un bon tardeo fins a arribar a la joia més preciada del centre històric d'Albacete, el passatge Lodares, una galeria comercial i i residencial de principis del segle XX. D'estil modernista amb elemnts decoratius neobarrocs i renaixentistes és sense cap mena de dubte un dels passatges comercials més bonics del país.

Travesant el passatge Lodares des del carrer Major fins al carrer Tinte arribarem fins a la Posada del Rosario, un edifici senyorial típicament manxec articulat entorn a un pati construït al segle XVI. Va ser posada des del segle XVII fins a la meitat del segle passat i després de caure en desús i deteriorar-se va ser rehabilitat en 1994 i se li va afegir una històrica porta barroca d'un desaparegut palau.

Caminarem fins al carrer Feria, un dels més importants del centre de la ciutat per a visitar la Casa Perona. Aquest edifici construït al segle XVIII en estil rococó i renovat en estil neoclàssic va servir d'allotjament a José Bonaparte en 1812 i a Isabel II en 1862 en el seu camí a València. Hui en dia és la subseu del govern autonòmic.

I del carrer Feria s'arriva al la plaça Major en es troba la catedral de Sant Joan Baptiste. De l'original temple mudéjar del segle XIII no queda res, la transformació gòtica va ser un desastre perque els pilars de pedra degastats no podien soportar les voltes. Hagué d'intervenir Diego de Siloé, el mestre de la catedral de Granada per a canviar els pilars per grans columnes que hui encara podem veure.

De l'interior cal destacar les espectaculars pintures murals de Casimiro Escribà amb escenes bíbliques i un bonic retaule renaixentista ubicat en una de les naus lateral on es custodia la imatge de la patrona de la ciutat "La Virgen de los Llanos". 

L'exterior va ser totalment remodelat al segle XX, afegint dues façanes noves una neogòtica amb una torre a l'entrada i altra neorromànica i el temple va adquirir el rang de catedral també al segle passat en l'any 1949.

Deixarem per a altra ocasió la visita del "Museo de la Cuchilleria " i l'antic ajuntament, actualment Museu Municipal per a passejar pel carrer Marqués de Molins i Tesifonte Gallego dels més comercials de la ciutat per a seure a descansar a la cafeteria del Casino Primitivo un edifici modernista seu del primer casino que es va inaugurar a la ciutat en 1851.

I acabarem la ruta de hui degustant la sabrosa i contundent cuina local, com és l'atascaburras, gaspatxos, caldereta de cordero, migas i gran etc, tot al restaurant Nuestro Bar ubicat en un antic edifici de dos plantes de la plaça Alberto Mateos. Cal reservar si no el trobaràs ple.

La catedral de Conca, arquitectura i història i patrimoni de tota la humanitat.

 Darrera entrada dedicada a les voltes que cobreixen les naus dels edificis històrics i hui viatgem a la ciutat de Conca, una de les meues ciutats preferides, que tant me va aportar en l'any que cada dilluns i dimarts anava a estudiar. Hui ens dedicarem a conéixer a fons la seua catedral i deixarem per a més avant el seu centre històric.

En la plaça major es troba la catedral dedicada a Sant Julià i Santa Maria. Veurem una façana inacabada d'estil neogòtic inspirat en la catedral de Reims que es va aixecar a principis del segle XX després de la caiguda d'una torre que intentava recuperar l'estil gòtic normand en la que es va fer aquesta catedral.

A l'interior descobrirem un amplíssim espai configurat per tres naus gòtiques de grans proporcions, la central es veu retallada per un espectacular cor de fusta de noguera obra de Manuel Gassó de l'any 1758.

Passat el cor s'arriba a la doble capella major del segle XIII reformada en el segle XV. Al segle XVIII es va col·locar un altar major d'estil neoclàssic. La capella es troba tancada per una treballa reixa considerada una de les millors obres de forja de tota Espanya.

Les naus de la catedral són de volta de creueria d'estil gòtic però una versió tardogòtica més ornamentada és la volta estrelada que trobaren a l'antesagristia, la sagristia major i la capella dels apostols.

La sala capitular té una porta d'accés plateresca que és una meravella i al seu interior trobem un interessant cadiratge de fusta on seien els canotges per a debatir sobre els assumptes de la cattedral. Però el que més bocabadats ens deixarà és el seu enteixinat de fusta d'estil renaixentista del segle XVI pintat al gust barroc al segle XVIII.

La capella del sagrari és una espectacular sala renaixentista amb planta de creu grega coberta de marbres fantástics on s'allotja la talla romànica de la Mare de Déu del Sagrari. Abans coneguda com la Mare de Déu de les Batalles que segons la tradició protava el rei Alfons VIII abans de conquerir la ciutat.

Un dels punts més devocionals de la catedral és el lloc on estaben les despulles del segon bisbe de Conca, Sant Julià. Es troben en la zona del transaltar coneguda com l'altar del transparent per la llum natural que la il·lumina, obra projectada per Ventura Rodríguez en 1752. Aquesta tècnica ja va ser utilitzada per Bernini en Sant Pere del Vaticà. Aquest punt el centre de l'espectacular doble girola que tanca la capçalera del temple.

I per a eixir al clauestre caldrà travesar el conegut com a arc de Jamete, obra mestre de  Estaban Jamete en la meitat del segle XVI en estil renaixentista ja de transició a l'estil plateresc però coronat encara per un rosetó d'estil gòtic. Aquest home va haver de patir la persecusió de la Inquisicció acusat d'amagar i protegir heretges.

Un claustre del segle XIII va ser renovat al segle XVI per Juan Herrera en un estil més auster on també varen intervindre altres arquitectes de la talla de Valdelvira. Al segle XVIII va ser retocat per José Martin de Aldehuela.

I del claustre accedim a un mirador per a gaudir de lespectacular gorja del riu Huécar, un impressionant canó escarvat per aquest afluent del Xúquer que encorsseta la ciutat per la vesant est i on també miren importants monuments de la ciutat com el convent de Sant Pau o las casa colgadas.

Però afortunadament aquesta catedral es pot visitar a uns quans metres sobre terra gràcies a la possibilitat d'accedir al trifori on podrem gaudir d'unes vistes inigualables de la nau central, de la plaça major  i del pas processional del sant sopar.

I no podem oblidar d'aquesta catedral els vitralls que es varen afegir el segle passat per a substituir els històrics que anaren desapareguent amb el pas del temps. D'antigues encara en queden, com les del rosetó de l'arc de Jamete però les noves són obra d'artistes de l'art abstracte, un art que ha fet famosa la ciutat.