El cementeri Sant Antoni d'Alcoi, un dels més monumentals del país construït en plena efervescencia del modernisme.

 El lloc de soterrment dels morts des de temps medievals fins al segle XVIII sempre havia estat en un descampat al costat de les parròquies. Una llei nacional ho va prohibir per evitar pandèmies i malalties i els cementeris es varen traslladar fora de les ciutats. I es quan l'art funerari dels mausoleus deixà de ser única i esclusivament cosa de reis i nobles i els rics burgesos es convertiren en clients VIP d'escultors. En Alcoi, la ciutat industrial per excel·lència del País Valencià amb una important burgesia industrial es troba un dels més monumentals cementeris del País.

Només entrar al cementeri a mà esquerra es troba un peculiar mausoleu, amb dues parts antagòniques la de davant feta d'un material que imita la pedra sembla un monument megalític, a la part de darrere ja es pot veure l'àngel obra de l'escultor modernista Llorenç Ridaura. Ací descansa Agustí Gisbert un ric empresari que tenia una fàbrica de mistos. Cal dir que aquesta original toba va guanyar al 2014 el premi al millor mausoleu.

Mirant a la dreta ens quedarem captivats per la monumentalitat del mausoleu d'Enric Carbonell, aquell empresari textil alcoià. Sempre s'ha que després d'un llarg viatge per carretera des d'Alcoi a Alacant va demanar allotjament en l'hotel Palace i per anar brut per la polseguera del camí no li van donar allotjament, aleshores en l'any 1920 va construir al costat de l'hotel la casa Carbonell, un dels edificis més bonics de la ciutat d'Alacant que acabà eclipsant al Palace.

I darrere d'aquest monumental  mausoleu se n'aixeca d'altre que sembla una xicoteta ermita amb parets de rics marbres i unes espectaculars vitralls que no tenen res que envejar al de les històriques esglésies. El vidre va ser un gran protagonista durant el modernisme i els germans Maumejean d'origen francés s'establiren en Alcoi sabedors de que tindrien bona clientela. Els clients d'aquells genrmans vinguts de França i que estan soterrats ací son de la família Vicens que tenien un banc.

I caminarem cap a dins i de la primera meitat del segle XX farem un gran bot, per veure el mausoleu més actual que està fet en plàstic per a la família que es dedica a la fabricació de plàstic. El disseny és també més actual ja que representa un cub de color de ferro rovellat.

I després de visitar els millors mausoleus dels empressaris caminarem fins a una gran piràmide central coneguda amb el nom de cenotafi,que segons la wikipèdia es el lloc destinat a honrar la memòria d'algú que no està soterrat ahí. 

L'interior és sobrecollidor per la poca llum natural amb la llum dels ciris i tot coronat amb una volta semiesfèrica. Ací s'honra la memòria de grans personatges de la cultura que la ciutat d'Alcoi ha donat al món com són l'escriptora Isabel-Clara Simó autora d'undels meus llibres preferits, Júlia i el cantant-actor Ovidi Montllor.

Junt als murs del cementeri sota terra es troben unes impresionants gleries subterrànies de volta de canò amb parets plenes de nínxols, que cal recòrrer-la. Cada pocs metres es comuniquen amb l'exterior així que tenen llum natural i per tant no resulten gens claustrofòbiques.

Un alcalde d'Alcoi està soterrat ací, Agustí Albors "el Pelletes" que l'escriptora Isabel-Clara Simó va immortalitzar al seu llibre Júlia. De caire progressiste va lluitar en diverses revolucions com la de la Gloriosa en 1868 però essent alcalde va utilitzar la força publica per a sufocar els vaguistes de la revolució del Petroli de 1873 i acabà essent arrossegat pels carrers de la ciutat.

I com en una ciutat amb uns quants destaquen però una imensa majoria de gent anònima la pobla. I d'aquest cementeri on descansa la immensa majoria de gent anònima deixe fora d'aquest anonimat a eixe senyor que venia loteria i a la senyora que demanà en vida que en la seua sepultura si li posaven flors que foren amb els colors de la república.

I soterrat quasi de forma anònima esperant el seu lloc en la zona dels grans mausoleus està el cantant Camilo Sesto o millor dit Camilo Blanes Cortés en companyia dels seus pares Eliseo Blanes i Joaquina Cortés.