Bucarest, somniant quan era el Paris dels Balcans

Durant un any de la meua vida jo vaig viure al coret del vell continent i considerava Europa el meu barri i el tren i una companyia de baix cost anomenda Skyeurope eren per a mi com la xarxa municipal de transport. Aquesta companyia quebrà just uns dies després d'agafar el meu darrer vol amb ella, mai vaig patir cap cancel·lació però si llarguíssims retards. No obstant em va apropar llocs i racons que mai havia pensat poder-los visitar.
Un cap setmana corrent del mes de maig vaig agafar un vol dissabte de matí a Viena per a anar a Bucarest la caòtica capital de Romania.
M'havien advertit de tres tòpics desagradables que em trobaria en la ciutat.
El primer era l'excés de cablejat pels carrers que en ocasions podien tapar la llum del dia, i així va ser però sols si te n'eixies del carrers restaurats del centre.
El segon tòpic que trobaria seria el fet de ser perseguit per algun gos de carrer fins a la meua desesperació, i si no recorde mal sols un em va acompanyar a la terrassa on dinava però cap va pegar darrere de mi. Vos informe que en la ciutat hi poden haver-ne més que d'habitants i que en una ocasió foren quasi tots capturats per a ser sacrificats però una efectiva campanya de Brigitte Bardot ho va impedir i acabaren alliberats.
El tercer i últim del que ja venia preparat per a evitar-ho era el de ser rodejat per una colla de xiquets gitanos demanant-me diners. Però açò no em va passar, així que no vaig posar en marxa la frase màgica per a disudir-los que m'havia ensenyat un filòleg eslovac que coneixia més de deu llengües entre elles el romanés. El miraculós remei consistia en dir una frase en romanés per a espantar-los fent-los creure que eres indígena del país i no extranger. La frase "dute dracului" que es tradueix com a "veste'n amb el dimoni" no la vaig utilitzar.
Vaig arribar a l'aeroport més pròxim i menut de la ciutat conegut en aquella època el nom de
Băneasa, el seu nom actual és Aurel Vlaicu i la primera dificultat va ser trobar un lloc en l'aeroport on comprar el billet del bus que et portava al centre de la ciutat. Una estúpida dependenta d'un modern quiosc de premsa de l'aeroport en va constestar en un correctíssim anglés que no ho sabia. Vaig pensar que seria al mateix conductor de l'autobús qui vendria els billets i em vaig equivocar. No obstant el conductor em deixà pujar i vaig viajar sense billet fins que el temor de ser pillat per un revisor i el fet d'estar davant d'un edifici singular que no estava a una distància desorbitada de l'hotel em feren apear-me.

Aquest edifici era el Palatul Presei libere, edifici stalinista, construit en 1950 per a ser la seu del partit comunista.








Caminant per amples avingudes delimitades per explendorosos xalets modernistes convertits en ambaixades s'arriba a l'arc del trionf eregit en 1992 per commemorar la victòria de la primera guerra mondial.

La bandera romanesa en va traslladar de nou a Bucarest, amb els xalets, les amples avingudes i l'arc m'havien tralladat a Paris.







Fnalment i després d'una llarga caminata vaig arribar al centre de Bucarest governat pel trànsit i per edificis stalinistes que s'imposen sobre els edificis romàntics dels segles XIX i principis del XX època en la que la ciutat era coneguda com la Paris dels Balcans.



Es conserven algunes menudes esglésies ortodoxes amb pintures murals interessants però la majoria reclamen una restauració. A mi la que em va deixar bocabadat va ser la Biserica Stavropoleos construida al segle XVIII i amb frescos molt bonics, un pòrtic de pedra treballada i un deliciós claustre on descansar.

 


















 






El monument més antic que es conserva són les restes del palau del Voivoda eregit al segle XV, reformat al segle XVIII i posteriorment abandonat i ocupat per gentola. Hui en dia s'ha restaurat el que s'ha pogut i pagant una simbòlica entrada es pot visitar.










Però l'edifici més representatiu i conegut de la ciutat és el faraònic Palatul Parlamentului, manat construir per Ceauşescu, el dictador comunista amic dels occidentls, per a controlar al major nombre de funcionaris que ací treballaven. És un edifici de dimensions escandaloses sols superat pel pentàgon i amb més de 1100 habitacions, búnquer antinuclear i connexió en metro mai posada en marxa cap a l'aeroport i tren, sorpren a tot visitant. Està construit en materials 100 % romanesos i conté tant de marbre que en l'època de construcció pocs podien pagar-lo per a la seua làpida i hagueren d'utilitzar-se altres materials per a aquest fi.

 Jo per desgràcia no vaig poder visitar-lo perque una manifestació d'extrema dreta avançava per darrere de mi i la policia habia tallat l'accés, perque el palau és hui la seu dels òrgans de govern del país.

 Per a acabar recomane deixar-se caure per la seu del patriarcat de l'església ortodoxa romanesa, lloc on viu i oficia els actes litúrgics en la catedral el patriarca o papa de la segona església ortodoxa més nombrosa del món sols superada per la rusa.

 



















Però Bucarest és molt més i en cap de setmana no dóna per a tant però si em dóna per altra entrada.

Arévalo, essència castellana

Arévalo amb poc més de vuit mil habitants és la segona ciutat de la província d'Àvila. A ella es pot accedir fàcilment amb tren i una agradable passejada d'un quart d'hora des de l'estació fins a la ciutat travessant un alt pont sobre el riu Adaja.
Dos són els motius principals de visita d'aquesta població, el primer és la seua arquitectura mudéjar i el segon és la seua gastronomia.
El patrimoni monumental de la ciutat és impressionant perque arribà a tindre més de deu esglésies, muralles, castell i palau reial. El palau reial desaparegué als anys setenta, de les muralles sols queda un tram , el castell ha hagut de ser en part reconstruit i al casc antic sols sobreviuen set esglésies.

 Però anem per parts, venint de l'estació i abans d'entrar al recinte amurallat ens trobem amb dos esglésies, la del Salvador actualment visitable per l'exposició "las edades del hombre" i la parroquial de Sant Domènec. Aquesta última, barreja de gòtic, mudéjar, renaiximent i barroc, és l'única que fa la funció d'església i està situada en la plaça del Raval.






Ara ja toca endinsar-se dins del recinte amurallat i el millor punt per a fer-ho és l'arc d'Alcocer on es troba ubicat un museu barreja d'arqueològic, del cereal i de la natura.

 

Deprés de travesar l'arc apareix la plaça del Real on es troba l'ajuntament ubicat en un antic palau i era on es trobava el palau reial dels Trastámara on es crià la reina Isabel la catòlica. Hui sols queda l'església de Sant Joan l'antiga església de palau.

Però el tresor d'Arévalo es troba seguint el carrer Santa Maria que ix de la plaça la Real des de l'Ajuntament i que arriba a la plaça de la Villa just fins a un arc baix l'espectacular torre de l'església de Santa Maria, reoberta per l'exposició, i que és un dels millors exemples del mudéjar local.

 La plaça de la Villa és sens dubte una de les millors places d'arquitectura tradicional castellana que podem trobar. Es troba perfectament restaurada però li falta vida i bullici, bé siga per que el centre neuràlgic estiga ara en la plaça del Raval o bé perque era diumenge de tardor plujós quan la vaig visitar.

 

En aquesta plaça a part de l'església de Santa Maria es troba  la Casa dels Sexmos que era una antiga casa on es reunia el govern comarcal i és d'origen medieval.

Però sens dubte l'edifici més destacable és l'església de Sant Martí amb dos impressionants torres mudéjar i una porxada romànica. L'interior és hui una sala d'exposicions i encara conserva l'interessant altar major d'estil barroc i alguns frescos.







L'últim gran monument d'Arévalo que ens queda per visitar és el castell ubicat en un triangle delimitat pels rius Adaja i Arevalillo que es fussionen just enfront. L'origen del castell és antiquíssim però el que hui podem observar és la impressionant torre de l'homenatge d'estil mudejar i la lliure reconstrucció dels anys cinquanta del segle anterior. Es pot accedir al pati d'armes però per veure l'interior de la torre de l'homenatge sols es pot fer amb una visita guiada.

Després d'aquesta borratxera d'història i art cal tornar al poble per a recuperar forces i la mllor manera es fer-ho per l'avinguda del castell i així ens trobarem en singulars construccions com són el pont mudéjar de Medina, les restes de la muralla i l'església de sant Miquel.

Per les immediacions de la plaça del Raval trobaràs molts restaurants on degustar el famós "Tostón asado", un porc menudet a l'ast cruixent per fora i tendríssim per dins.

Et recomane visitar aquesta  ciutat durant la nova edició de "las edades del hombre" anomenada "Credo" que romandrà oberta fins al 3 de novembre (http://www.lasedades.es/images/pdf/credo.pdf
plano de la ciutat.)

La Cova de Neptú, meravella sarda junt al mar

Per a arribar a aquesta joia natural situada en le Cap Caccia a pocs quilòmetre de l'Alguer es pot fer de dues maneres, una marítima i altra terrestre. Si optes per l'opció marítima, un petit vaixell et portarà des de l'Alguer fins a l'entrada de la cova en vint minuts. La via terrestre consisteix en conduir uns 25 Km.
 www.grottedinettuno.it/‎

Jo vaig optar per aquesta segona opció bordejant una preciosa badia i recorrent tot el cap Caccia fins arribar al far de cap Caccia a 186 metres sobre la mar. Les vistes de la badia des del cap són espectaculars.

La gran recomanació que et faig és que matines per a arribar a la primera visita abans de que els vaixells i autobussos ompliguen de turistes el lloc i hages de fer la visita guiada com si estigueres en mig d'un ramat. La visita a la cova és cara i sols es pot fer amb guia.

Ara que ja has arribat al far has de saber que estàs a 186 metres sobre el nivell de la mar als peus del far de cap Caccia un dels més visibles de l'illa. Ara et toca descendre l'escala del cabirol per a arribar a l'entrada de la cova que està a un metre sobre el nivell de la mar. Has fet mentalment la resta? Has de baixar 185 metres a través de 654 graons. Però si eres una persona previsora et vindrà al cap que més mal serà quan els hages de pujar!









Aquesta cova va ser descoberta al segle XVIII per un pescador alguerés. En 1959 es va acabar de construir l'escala del cabirol. L'entrada a la cova està molt a prop de la mar i en dies de marejada és

impossible entrar tant si vens per la ruta marítima com si ho fas per la via terrestre.

 

El primer que impressiona a la vista és el gran llac Lamarmora d'aigua salada que entra dins la cova a través de l'entrada en dies de fort onatge o bé per l'efecte sifó amb la mar. El llac de més de 100 metres de longitud es podia creuar amb barquetes i s'enlluernava amb espelmes però tot açò va acabar per que cal conservar aquest lloc que tants anys ha tardat la natura en esculpir.

 Ja dins t'espera un paissatge de roca, aigua i llum que et traslladarà a  un món de fantasia on les roques et transformen en animals terrorífics o en belles formes artístiques com són la boca de la bèstia o l'orgue.

 

En 1713 després del tractat d'Utrecht l'illa que havia estat en mans de la Corona d'Aragó quasi 400 anys passa a Aústria i cinc anys més tard passa a la casa de Saboia i comença una saga de reis de Cerdenya. Doncs els reis de Cerdenya celebraven concerts de música en el llac Lamarmora i per a acondicionar-lo es tallaren moltes estalactites. Recorda que una estalactita creix un centímetre per segle, així que durant la visita tens prohibit tocar-les.

I per finalitzar tens un desnivell de quasi dos-cents metres a través de 654 graons que gràcies a Déu són amples i poc alts així que la pujada és dura però no extenuant i ve acompanyada de precioses vistes al mar.

Els Tatra, la serralada més menuda d'Europa.

Una serralada és un conjunt de muntanyes més llarg que ample amb pics de considerable altura. Entre Polònia i Eslovàquia es troba un exemple d'aquest tipus de formació que es considera la més menuda d'Europa i és coneguda en l'idioma local com a Tatry.

Hui vos propose un recorregut pels Visoké Tatry (els alts Tatra) situats en Eslovàquia on es combina a la perfecció el desenvolupament turístic per als esports d'hivern amb la conservació de paisatges alpins i d'alta muntanya i tot en un espai reduit i accessible perque recorda que es trobem en la serralada més menuda del continent europeu.
La millor manera d'accedir a aquestes muntanyes és en tren o en avió fins la ciutat de Poprad la capital dels Visoké Tatry. Ja en Poprad es pot arribar als llocs més interessants de la serralada amb un tren elèctric còmode, ràpid i barat que transcorre por llocs idílics.

Són dos les línies de tren elèctric que transcorren per aquesta zona, la primera va de Poprad fins al complexe turístic de Štrbské Pleso passant per Starý Smokovec, altre complex turístic on naix la segona línia que et porta fins a Tatranská Lomnica.



En primer lloc visitarem  Štrbské Pleso, pleso significa llac de muntanya en eslovac, i al voltant d'ell s'han situat una sèrie d'hotels que s'omplin en temporada d'esquí. És un trajecte de poc més d'una hora en el tren elèctric a través de paissatges idíl·lics.

Es pot fer una agradable passejada al voltant del llac sempre i quan la quantitat de neu ho permeta, perque hi ha una senda que el rodeja.





Des de la zona dels hotels es pot disfrutar  d'aquestes meravelloses vistes mentre et prens un "varené vino", que és un vi calent i especiat molt popular en el païssos centreeuropeus.

Si no has queda saciat d'alta muntanya el millor és que agafes el tren i et baixe en Starý Smokovec per fer un breu tranbordament i enfilar-te a Tatranská Lomnica, una xicoteta població transformada en un gran resort d'esquí durant el segle passat. El trajecte total és de poc més d'una hora.

La població està vigilada per el Lomnický štít, la segona muntanya més alta d'Eslovàquia que s'eleva fins als 2634 metres d'altitud i que va ser coronada per primera vegada en la segona meitat del segle XVIII per un sabater anomenat Štefan Fábry. No va ser fins a l'any 1891 quan aquesta gesta es pogué fer en ple hivern.

 

Avui en dia arribar al cim està a l'abast de tothom qui puga pagar els 15 € que val el telefèric fins a un menut llac de nom Skalnaté Pleso i després pagar-ne 24 € més per arribar fins a la cafeteria ubicada en el punt més alt del segon sotre d'Eslovàquia. La velocitat que assoleix aquest enginy tecnològic és tal que la pared quasi vertical de la muntanya s'acosta tan ràpidament que dóna la sensació de que anem a estavellar-nos.



Quan arribes dalt sols et deixen mija hora per a disfrutar de les vistes i la veritat és que és suficient preque sols tens dues opcions, romandre la menuda cafeteria o fer una curta passejada per uns caminets meitat senda meitat metall que s'han habilitat al voltant d'ella

 

Bardejov, medieval i patrimoni de la humanitat

La ciutat de Bardejov és una ciutat eslovaca d'uns trenta mil habitants que es trova molt prop de la frontera amb Polònia i Ucraïna. El seu centre històric va ser declarat per la Unesco patrimoni de la humanitat en l'any 2000 per ser un dels conjunts medieval-renaixentistes més interessants d'Europa Oriental.

Tan si arribes en tren com si ho fas amb autobús trobar el casc antic resulta fàcil perquè la ciutat no és molt gran i conserva quasi amb la seua totalitat el traçat de les muralles. Així que quan poses el primer peu en terra ves directe cap a elles i abans d'adintrarte al recinte emmurallat fes una foto d'elles des de l'exterior.

















                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                              

El que més destaca del centre històric és el campanar de la gòtica basílica de Sant Gil. La seua visita és obligatòria no solament per l'interior que conserva multitud d'altars gòtics, sino també per les vistes que obtindràs si puges a la terrassa de la torre.







Segurament que et quedaràs en la boca oberta quan observes la plaça del mercat. Està delimitada tres costats de cases, en total unes quaranta, que són d'origen medieval i que es troben perfectament restaurades. Alguna d'elles conserva encara pintures murals en la façana.

 Al centre de la plaça es troba una casa més, exempta, es tracta de l'ajuntament convertit en museu conegut com a Šarišské múzeum. Šariš és la regió on es troba Bardejov que també dóna nom a la cervesa que més es consumeix per ací. Se m'oblidava comentar que el museu  és una mica museu d'art,etnològic i de ciències naturals.

 Ara hauries de deixar-te perdre't pels carrers del centre i pot ser que arribes al barri jueu i et trobes amb la sinagoga Bikur Cholim de 1929 que junt amb la sinagoga vella deixen constància de la important comunita jueva que va viure ací des del segle XVII fins a la segona guerra mondial. Després de l'alliberament per part dels soviètics set jueus eixiren del seu amagatall en un celler d'una casa de la plaça, altres tornaren dels boscos polonesos. La ciutat va esdevindre un centre per a refugiats i per a la immigració cap al nou territori otorgat per l'ONU i en 1949 hi havia una comunitat de 200 jueus. Hui en dia ja no resideix cap jueu en la ciutat. 







Encara queja no hi haja presència jueva, Bardejov a l'igual que tota Eslovàquia, és una mena de petita Jerusalem per que es donen tres formes d'interpretar el cristianisme encara que la major part de la població, un 65 % profesa la fe catòlica. Un 8% són evangèlics de l'església de la confessió d'Augsburg, cal recordar que en l'època del Sacre Imperi Germànic molts alemanys emigraren cap a l'est arribant fins a Romania. Però un important 17 % es declara ser de l'església greco-catòlica eslovaca que encara segueix el ritus bizantí imatges basades en icones. L'església greco-catòlica era en el seu origen ortodoxa però en el segle XVII es passaren al bàndol catòlic presidit pel papa de Roma però conservant els seus costums i calendari litúrgic.

L'església de Sant Pere i Sant Pau és l'església principal greco-catòlica que trobem a Bardejov. Destaquen les seus dues torres rematades per dues cúpules de ceba tan típiques de l'Europa Central i Oriental.





















PD:  Si vols coneixer un poc més als nostres companys eslovacs en el projecte de l'Unió Europea res millor que escoltar un dels majors èxits de la seua música allà pels 80.

www.youtube.com/watch?v=KgmZpJEOPRE

La Valetta, la nova casa dels cavallers desnonats

Què va ser d'aquells cavallers de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem després de que els turcs ocuparen la seua casa en la ciutat de Rodes? Doncs l'emperador Carles I o V segons qui ho mire va cedir les illes de Malta, Gozo i Comino per a que s'hi instal·laren en l'any 1530 i en aquestes illes tingueren la casa fins a l'any 1798 quan Napoleó les invaeix.
Quan els cavallers s'establiren en Malta no es lliuraren del tot dels atacs otomans i durant l'any 1565 van sofrir un gran setge, per això el gran maestre Jean Parisot de la Valette manà construir una ciutat extremadament fortificada en una península rocosa que rebé el nom de La Valetta.

Hui en dia encara impressionen els forts, bastions i muralles construides al segle XVI. Recomanable és fer un "harbour cruise" per veure-ho tot des de dins la mar, la companyia Capitain Morgan Cruises n'ofereix (http://www.captainmorgan.com.mt). Jo no vaig tindre temps per fer-lo i per tant hauré de tornar.

fort de Sant Elm

fort de Sant Miquel

fort de Sant Angelo

Grand Harbour

Però el més sorprenent de tot és l'interior d'aquest recinte fortificat, La Valetta històrica, que en amb sols un quilòmetre quadrat exhibeix una combinació de carrers mediterranis, edificis barrocs i certes pincellades angleses herència del domini britànic durant els darrers dos segles. Poques ciutats del món ofereixen tant en tant poc espai.

Si accedeixes des d'Sliema, la zona d'hotels de sol i platja amb vaixell per un preu adsequible, el primer que et crida l'atenció del perfil de la ciutat és el campanar de la pro-catedral anglicana de Sant Pau i sobretot la cúpula de l'església del Carme per que recorda un poc a la catedral de Sant Pau de Londres.

Caldrà fer una mica d'esforç per pujar des del moll fins als monuments principals del centre històric però resulta molt interessant passejar pels costeruts i destartalats carrers que són la més pura essència mediterrànea.

 

En la zona monumental cal visitar el palau del gan maestre, un edifici barroc que era la residència del principal cavaller de l'ordre, amb una interessant col·lecció d'armes situada en l'armeria.El preu és un poc elevat i l'horari de visita és un poc anglés per que a ple sol d'estiu tanquen a les cinc.

 

Altre monument que destaca és la cocatedral de Sant Joan, que encara que la façana siga prou discreta, l'interior es una explossió de barroc amb pintures de Caravaggio que era d'ací. El preu i l'horari tenen el mateix problema que el del palau del gran maestre.

Però el que més em va sorprende d'aquesta catedral és el sòl cobert de pedres de marbre de colors que són les tombes de diversos cavallers. Aquesta moda es repeteix en altes esglésies importants de l'arxipièlag maltès.

 Altra església que molts turistes deixen de visitar per que està camuflada entre cases i en un carrer molt estret és l'església del naugragi de Sant Pau. Es creu que el vaixell on anava Sant Pau de camí a Roma per a ser jutjat va sofrir un naufragi prop d'aquesta illa en l'any 60 d.C. Per a recordar-ho es va construir aquesta menuda església al segle XVI amb un interior barroc que poc té que envejar al de la cocatedral de Sant Joan i amb importants relíquies del sant.



Altres monuments destacables són els albergs de les diferents llengües. L'ordre de Malta estava formada per cavallers que provenien de huit diferents nacionalitats per això el seu símbol és una creu amb huit puntes, dos en cada extrem de la creu. Cada nacionalitat tenia la seua casa o alberg a tipus embaixada i encara es poden trobar alguns per La Valetta. Pot ser el més interessant siga el de Castella per la seua espectacular façana

Vistos ja els principals monuments de la ciutat ara cal passejar i recorrer els seus carrers copats de gent en estiu durant el dia i dessertos i evocadors per la nit i anar descobrint racons i indrets que et teletransporten al passat o a llocs situats a milers de quilòmetres.