El Museu del tresor Imperial de Vienna, joies i relíquies que enlluernen.

 La darrera entrada de la sèrie ddicada a creus transcorre en la ciutat de Vienna, aquella ciutat que va ser le meua preferida, tant que vaig prometre escriure cada any sobre ella la blog i ja estem quasi a final d'any i ja no me'n recordava. Aquest any tornarem a visitar la residència imperial dels Habsburg al centre de la ciutat per conéixer el museu del tresor imperial, però he de reconéixer que ja no me queda massa coses que contar d'aquesta ciutat, després de fer-ho durant tretze. Em tocara tornar i decobrir nous indrets de la capital d'Aústria.

Del palau de Hofburg ja vos he parlat en dues ocasions, primer visitant el balcó on Hitler feu el seu famós discurs i després recorreguent els apartaments imperials on s'exposen objectes pertanyents als Habsburg i sobre tot a Sissi. Nosaltres entrarem al museu del tresor per la part més antiga del palau, el pati Schweizerhof, que es va aixecar al segle XIII i que rep aquest nom perque una guàrdia real suïssa el va proegir durant vint-i-dos anys. Una bonica porta, l'Schweizertor del segle XVI dóna.

La primera sorpresa que ens regala aquesta part més antiga del palau és el sostre pintat de la porta Suïssa. Estan representats els escuts d'Aústria i dels territoris que pertanyien en aquella època a Ferran I, emperador del Sacre Imperi i germà de Carles I d'Espanya.

Les primeres grans joies que ens van a sorprendre són les que formen part del conjunt de la Corona Imperial Austiaca formades per una corona, un cetre i un orbe. La corona va sr encarregada per l'emperador Rodolf II per a ús propi  ja que la del Sacre Imperi es custodiava centenars de quilòmetres, al castell de Nürmberg.

Altre element propi de les coronacions reials és el mant de l'Imperi Austriac que està confeccionat en vellut roig, seda i pell blanca d'ermini. Està brodat en fil dor on es representa l'àguila bicèfala, símbol de la casa dels Hasburg.

Els Habsburg, que tant en tant eren emperadors del Sacre imperi quan el prínceps electors ho havien elegit, eren reis de Bohèmia, el que hui en dia és la República Txeca i a aquest museu podem veure un mant reial amb guants, cetre i orbe del rei de Bohèmia. Però la corona de Sant Wenceslao i altres joies es custodien a la catedral de Sant Vito de Praga,

Més espectacular resulta la corona del príncep de Transilvània, que no s'assembla gens a les corones de les cases reials europees per que la van fer uns orfebres otomans. Va ser un obsequi de l'Imperi Otomà a un tal Esteve Bocskai, un noble hongarès de Transilvània que es va rebelar contra als Habsburg en Eslovàquia, l'Hongria no ocupada els otomans. Arrivà a ser Voivoda, és a dir príncep de Transilvània. Acabà en Viena després de la seua mort en l'any 1609.

Una de les esmeraldes més grans del món la podem trobar tallada en forma de cap d'elefant. Amb quasi mig quilògram es tracta d'un recipient per a ungüents que va encomanar l'emperador Ferran II, que és l'únic habsburg no enterrat a Viena. El seu espectacular mausoleu està a la ciutat de Graz que ja visitàrem fa anys,

Altra gran sorpresa que trobarem ja dins de l'Schwartzkammer, nom que en alemany significa la cambra del tresor, és la corona imperial de l'antic Sacre Imperi Romanogermànic. La corona es va forjar al segle X durant el regnat de l'emperador Otó I. Se sap que des de l'any 1424 fins l'any 1794 est´gué al castell de Nuremberg que ja vàrem visitar. Ara està a Vienna, el lloc en es va abolir el Sacre Imperi Romanogermànic i es va proclamar l'Imperi Austrohongarès.

Resuta curiós trobar un bressol dins un museu dedicat a l'orfebreria, però és que aquest va ser regalat conegut amb el bressol del rei de Roma va ser un regal de la ciutat de Paris per al fill de Napoleó i la seua segona dona, Maria Lluisa d'Aústria. Està decorada en plata i or,

I en una vitrina podem trobar una de les relíquies més sagrades de la cristiandat. No és el lignus cruzis, un tros de creu on va ser crucificat Jesucrist i que hi han molts repartits arreu del món com a Almussafes, Llombai, Sueca i Cullera. És la punta de la llañça que es creu que va utilitzar el soldat romà Longinos per a acabar d'arrebatar-li la seua primera vida a Jesucrist, Però el que més impressiona és la creu imperial per la seua magnitud i quantitat de pedres precioses.

El sabre de Carlemany és l'ultima pesa que veurem, data del segle X i es diu que el va treure l'emperador Otó I de la mateixa tomba de Carlemany. Estigué en Aquisgrà i acabà en Viena per a que no fora furtat pels francesos. Hitler el traslladà al castell de Nürmberg i quan va acabar la segona guerra mundial tornà a Viena. La Joyeuse, la famosa espasa del rei franc si que està a França al museu del Louvre de Paris.

Žilina la joia renaixentista d'Eslovàquia i la quarta ciutat més poblada

 El nostre passeig per les creus ens porta hui a la ciutat eslovaca de Žilina, situada al nord del país i aun tir de pedra de Txèquia i Polònia. Amb poc més de huitanta ml habitants, es poden recòrrer a peu els seus punts d'interés i està comunicada amb tren amb la capital del país, Bratislava.

Arribarem des de la capital, Bratislava a Žilina en tren, la seua estació es va inaugurar en l'any 1871 i és un nus de comunicació entre les dues ciutats més importants del país, Bratislava i Košice. Però aquesta línia de tren s'allarga fins a Kíev en Ucraïna per l'oest i fins a Venècia en Itàlia per l'est, De l'edifici molt interessants són els seus acolorits vitralls.

La imatge i símbol de la ciutat són les dues imponents torres, una és el campanar de la catedral i l'altra és l'anomenada torre Burian, que actuaran com a fars per a arribar a la notra primera parada, la plaça Adreja Hinku, on es trobava el castell i que ofreix una bona vista de l'absis de la catedral.

La catedral, primerament dedicada a Santa Maria, hui porta el sobrenom de la Santíssima Trinitat i es va aixecar en XIV, però l'aspecte actual de fortalesa el va adquirir al segle XVI i es va arrematar en estil renaixentista. A l'exterior es pot veure una xicoteta capella dedicada al calvari on un mosaic ens mostra les figures de la Magdalena, la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista consternats davant la Sanata Creu, és extrany però no apareix la imatge de Crist.

I junt a la torre campanar de la catedral i competint amb ella amb bellesa i port trobem la Torre Burian, a la que es pot muntar per veure les millors imatges de la Žilina medieval, La torre que també té campanes és d'estil renaixentista i mesura quaranta-sis metres.

 Si la silueta de les dues torres són el símbol i la típica imatge de la ciutat de Žilina, la seua joia arquitectònica al meu parer és la Marianske Namestie. Una plaça quasi quadrada rodejada de porxes que a sobre té boniques cases de colors d'estil renaixentista.

És obligatori fer una foto en aquesta plaça en el punt on encara es distingeixen les dues punxes que rematen les cúpules bulboses de metall del campanat de la catedral de la Santíssima Trinitat i de la torre Burian. 

En la plaça podem trobar l'edifici de l'antic ajuntament, un edifici del segle XVI amb caràcter renaixentista que encara conserva els cellers gòtics de l'antiga casa que es va comprar per a fer la seu del govern municipal.

Però l'edifici més imprtant de la plaça és l'antic monstir i església de la conversió de Sant Pau. Un conjunt d'estil barroc del segle XVIII que aixecaren ací els jesuïtes un segle després d'haver-se establert en la ciutat. L'edifici va passar a les monges filles de l'anor cristià de Sant Vcent de Paül un segle més tard que el convertiren en hospici i va acollir a xiquets jueus durant l'ocupació nazi. Durant la segona guerra mundial fou hospital i durant el comunisme escola de medicina i centre d'exosicions, Hui en dia torna a tindre monges de nou. L'església té una bonica façana rematada amb dos campanars bessons.

I al centre de la plaça trobem una bonica font i un pedestal amb escultura que recorda a una columna de la pesta però en aquest cas no celebra la fi de cap epidèmia, simplement reconeix la recatolització o simplement la contrarreforma catòlica, que està coronada amb la imatge de la Immaculada Concepció,

El nord de Còrdova, el de les esglésies i els palaus.

 Continuem visitam creus i hui no anem massa lluny per que visitarem la històrica ciutat andalusa de Còrdova. De ciutat romana a capital califial convertint-se en una de les més importants del món. Diuen que va arribar a ser habitada per més d'un milió de ciutadans, cosa que als primers segles de l'era medieval té moltíssim mèrit.

Emtrarem al centre històric per l'arc de la muralla que s'aixeca al costat de l'anomenada "torre de malmuerta". Aquesta torre de panta octogonal es va construir al segle XV per protegir una de les entrades nord de la ciutat. El nom tan curiós té associat una llegenda que diu que un cavaller va matar a la seua esposa, pensant-se que era adúltera i com a penitència de l'errada hagué d'aixecar la torre.

La nostra següent destinació és la plaça de Colom on s'ubica el complex arquitectònic del palau i l'església de la Merced. L'edifici és actualment la seu de la diputació i es va construir al segle XVIII amb el millor estil barroc de la ciutat. A l'interior es pot gaudir de patis amb columnes i del millor retaule barroc de tota Còrdova.

I molt poca distància es troba una solitària plaça amb pis geomètric de cudols de riu que s'anomena la plaça dels caputxins, però l'element més representatiu és "el cristo de los faroles" una escultura de cist en la creu amb fanals. Una pel·lícula d'Antonio Molina es titula amb el nom de l'escultura.

Altre racó pintoresc de la capital d'Al-Andalús és la cuesta del Bailío que dóna al palau del Bailío, un edifici del segle XV però que des de la conquesta del rei cristià Ferran III el sant que en aquest lloc s'aixeca un palau. Hui en dia l'edifici és seu de la Biblioteca Viva de Al-Andalús. 

Però el palau més majestuós de la ciutat de Còrdova després del reial alcàsser és sense cap mena de dubte el palau de Viana. Amb més de deu patis construïts entre els segles XV i XX, impresionen no sols per la seua arquitectura si no per la seua decoració vegetal i de fonts.

Si caminem cap al sud ens trobarem amb la façana de l'església de Sant Pau. Abans ací estigué el circ roma de Corduva i un palau almohade. Després de la conquesta de la ciutat per part del rei Ferran III, els dominics s'establiren en aquest lloc. La façana prou deteriorada és d'estil barroc.

I molt prop en distància, ubicat en el cor del centre històric es troben les elegants columnes del temple romà que formava part del foro provincial. Es va construir per ordre de l'emperador Claudi al segle primer i es va descubrir en l'anu 1951.

Altra gran sorpresa s'emportarem en la prpera església, la de Sant Miquel, d'estil gòtic fernandí que destaca per la porta de moltes arquivoltes i una porta lateral d'estil andalusí, que seria d'època califal i que formaria part d'una mesquita.

I acabarem la ruta en l'església de Sant Joan dels cavallers on s'establí l'ordre dels cavallers de Jerusalem després de la conquesta cristiana. el més curiós de l'església no deixa de ser el seu campanar que en realitat és l'alminar de la mesquita que hi havia al solar de l'actual església.