Bimini, el paradís de les Bahames a un tir de pedra de Miami

 Continuen rodant al món i descobrint els seus animalets en el continent americà, tornant de nou a l'hemisferi nord i la nostra parada de hui serà en la cadena d'illes de Bimini que pertany a les Bahames i es troba a huitanta-un quilòmetres de Miami. És per tant una excursió popular per agaudir dels millors blaus del Carib.

Cal dir que l'excursió d'un dia és molt intensa per què matinar és condició indispensable per a agafar el vaixell de Baleària des de Fort Lauderdale que es troba a 45 min de Miami. El vaixel necessita dues hores en arribar com també dues hores per a tornar i el control de passaports ja de nit fosc es pot fer llarg.

Però tot el que ha sigut matinejar s'oblida quan s'est`arribant al moll dels creuers i es pot veure l'espectacular platja de sorra blanca que separa l'espectacular blau de les aigües del Carib i el bosc de palmeres. Una experiència tan sublime la vaig gaudir per primera vegada un 1 de juliol de 1991 en l'excursió que vaig fer des d'Eiviisa a la que anys després es convertiria en la meua Formentera.

Ja en terra ferma comença un poc el desgavell. Centenars de creueristes invadeixen la zona de l'estació marítima buscant l'opció contractada que pot ser, passar el dia torrant-se al sol en la platja d'un ressort de luxe, llogar un cotxet de golf i recòrrer l'illa o simplement buscar-te la vida. Això vaig fer i vaig compartir un taxi fins Alice Town.

Caminant direcció sud es troba un popular "xiringuito" conegut com a Big John's, un espai únic junt a la mar on es fan concerts de música, es pot gaudir dels millors cocktails i degustar el peix de la zona i la gastronomia local.

No pots deixar Bimini sense tastar una delicia local que es coneix com a conch. Es tracta d'un gran caragol marí que en el Big John's el serveixen amb la fritura de peix i platan, en altres restaurants el fan amb amanida.

El conch és l'animal protagonista de l'entrada de hui. En les Bahames el grien en granges que es fa gran en sis messos. La seua carn es menja i la seua closca es tritura per a fer simplement platja i fins i tot s'aprofita per a la construcció.

I després d'aquest dinar cal baixar-lo i la millor manera és caminant per l'estreta màniga de sorra que és l'illa de Bimini Nord fins arribar a la punta des d'on a pocs metres està Bmini Sud, un estret canal d'aigües cristal·lines les separa.

I arribats a la fi de l'illa cal anar pensant en tornar cap al moll en el vaixell surtirà cap a Miami, una agradable passejada de menys de cinc quilòmetres ens espera. La primera parada serà en el Shiprweck, que en anglés vol dir naufragi per que en aquest punt es pot veure les restes d'un vaixell anomenat SS Saona, que va encallar en 1926.

Un lloc més popular on no cal pagar per a prendre el sol i el bany és Radio Beach, una platja que mira ponent i on es poden fer unes fotos espectaculars de la mar. No està massa lluny de Alice Town el centre més urbà de l'illa que deixarem per a altra visita.

I finalment arribem al lloc on toca embarcar de nou cap a Miami. No cal arribar amb massa antel·lació si visites Bimini en hivern per que no hi ha res, el bullici de l'arribada s'esfuma unavegada cadascú es col·loca en la seua opció contractada. Com a coses a fer mentre esperes està l'opcióo de beure aigua de coco .

I la tornada cap a Miami en el vaixell de Baleària, si viatges en hivern quan menys hores de sol hi ha, et regala una espectacular posta de Sol, una de les coses que la mar de casa nostra no ens permet gaudir per que la tenim orientada a llevant.

Caleta Diego Portales de Valparaiso, l'essència de la gent de mar en Xile

 De les nostres antípodes tornen cap a casa nostra i ens parem en la Caleta Diego Portales situada entre les ciutats de Valparaiso i Vinya del mar on des de l'any 1929 ixen a la mar un grup de pescadors a portar peix que després altres embres de la família vénen en un mercatt a l'aire lliure. Els animals protagonistes no seran els peixos, més bé en seran d'altres que venen a buscar les seues restes per a alimentar-se.

Però anem per parts, primer cal arribar ja siga en cotxe per l'avinguda d'Espanya que uneix Valparaiso i Viña del Mar bordejant la costa, ja siga en metro que per aquesta zona és tramvia i ens deixa a peu de la platja de Diego Portales. Una bonica estampa de la mar i de la ciutat de Valparaiso es pot gaudir des d'aquesta bonica platja, no massa recomanable per al bany per que es freda i perillosa però si és un bon lloc per a gaudir del peix fresc en cadascun dels seus restaurants.

I al costat de la platja una destartalada esplanada on es atraquen les barquetes dels pescadors després d'eixir a faenar i un bullició mercat de carrer que el dia que el vaig visitar estava en calma per que es guarda dol a un pescador que havia faltat.

Les festees d'aquesta comunitat de pescadors es celebrem cada any el dia 29 de juny, dia del seu patró, Sant Pere, un home de barca i xarxes de pesca que deixa de pescar peixos per a pescar homes per a la fe cristiana. Una figura no massa artística del sant i una pintura mural ens recorda a qui es venera en aquest lloc.

Altres vendors de peix, que no es captura justament en aquesta caleta però si en les gelades aigües del pacífic sud si que havien eixit a vendre els seus productes. Un molusc molt apreciat en Xile com l'orella de mar, la reineta que no en tenim al mediterrani entre altres.

I per davant mirant cap a l'oest en un lloc on prompte es convertirà en est, està l'oceà Pacífic, la massa da'igua més gran del món, o fins i tot del Sistema Solar. I endinsant-se dins d'ell els dos molls pesquers de la Caleta de Diego Portales, que rep aquest nom en honor a un polític xilè, un dels pares de la pàtria.

Però l'atracció turísitca d'aquest indret no resideix solament en el seu bullició mercat de peix, l'altre espectacle d'interés és la lluita permanent entre gossos i lleons marins que cada cert temps s'amanacen amb crits i lladrucs però que mai arriben a tocar-se ni encara menys a fer-se mal. una espècie de pressing catch animal.

I expectants a aquesta infructuosa lliuta entre gos i lleó marí o més bé a les restes de peix que llancen els venedors es troben els pelicants. Situats estratègicament en altura per a divisar més aviat que el lleó marí les despulles de raspes i caps de peix.

Les coves de Waitomo de Nova Zelanda, la catedral de roca enlluernada per cuquets de llum.

 La nostra ruta arreu del món per a conéixer diferents tipus d'animals ens porta hui a les antípodes, a l'illa Nord de Nova Zelanda on les larves d'un mosquit autòcton cren un dels espectacles naturls més impressionants del país.

A quasi dos-cents quilòmetres al sud de la ciutat més populosa de Nova Zelanda, Auckland, es troba Waitomo, una autoritat territorial de la regió de Waikato. Waitomo significa pou d'aigua en llengua maorí, pot el nom ve de la granquantitat de coves de pedra calcària amb rius que hi ha en la zona. De totes les coves de Waitomo visitarem la de Glowworn, un dels llocs més turístics del país. Una serpentejant carretera rodejada de totes les tonalitats de verd d'on aguata de tant en tant alguna casa victoriana és el camí que ens durà a la cova.

La cova es coneguda pels maorís des de fa més de dos-cents anys, però quan millor va ser explorada per part del cap maorí Tane Tinarou i dos topògrafs anglesos solament fa un poc més de cent vint-i-cinc anys. En 1889 el cap Maorí la va obrir per a visites en l'any 1889, després la gestió passà a mans estatals, però finalment en 1989 la propietat tornà als seus antics amos, descendents de Tane Timarou. Les entrades per a visitar la cova es compren al centre de visitants amb una estructura moderna de vidre.

Cal dir que la cova consta de dos nivells, el superior sec i l'inferior amb aigua. L'entrada a la cova és a través del nivell superior i va ser descoberta pel cap maorí Tane Tiranou. El camí d'anada des del centre de recepció de visitants és un agradable passeig a través d'un bosc humit que sembla extret del període juràsic i escultures maorís.

La cova, tant la galeria superior com la galeria inferior, es va formar sota les aigües de l'oceà fa trenta milions d'anys, gràcies a les restes de corals i closques que anaren comprimint-se i formant la roca calcària. Degut als moviments de l'escorça terrestre la zona va emergir de la mar i la pluja filtrada a través d'aquesta roca va crear durant segles i segles les espectaculars formacions d'estalactites i estalacmites.

Al nivell superior viu alguna que altra larva d'Arachnocampa luminosa, però cal baixar al nivell inferior i fer una xicoteta passejada en barca, per un xicotet rierol que flueix per la cova, amb el major dels silencis i els mòvils i les cameres en stand-by.

La barca abans d'eixir de la cova passa a través d'una galeria oneguda com la catedral per que és la més alta. Del sostre de la galeria pegen les larves del mosquit que enlluernen de blau el sostre per a atreure als insectes que quedaran apegats i seran el seu aliment. No està permet fer fotos, i quasi que millor per que aquest fenòmen natural és tot un espectacle. Sembla que el sostre de la cova a desaparegut i que estigues a cel nocturn obert amb estreles en un escenari de ciència ficció. Abans de l'eixida de la cova al haver més llum no hi ha tanta població de mosquit i et deixen fer fotos que no fan justícia amb el que has vist abans.

L'eixida de la cova per la galeria inferior va ser descoberta pels topògrafs anglesos i el cap maori. També és tot un espectacle natural que formen l'aigua, la verdor de les plantes i la tènue llum que entra des de l'exterior.

I ja fora ens acomiadem de la cova i ens dirigim cap al centre de recpció de visitants deixant endarrere el rierol que després de recórrer 3,3 quilòmetres donarà les seues aigües al riu Waika. Després aquestes aigües acabaran en el riu Waikato, el més llarg del país, que les abocarà a la mar de Tasmània.