Uplistsikhe, la ciutat rupestre de Geòrgia.

Hui viatgem als confins del continent europeu per a visitar l'ex-república soviètica de Geòrgia que va declarar la seua independència en 1991 i des de llavors les relacions amb Rússia mai han anat massa bé. El recolzament de Moscou a les forces separatistes d'algunes regions del país caucàsic i fins i tot una guerra russo-georgiana en 2008 fa per ara impossible la connexió diplomàtica entre els dos països, així que Geòrgia cada vegada més mira cap a l'altre confí d'Europa.

Ens traslladarem a la regió de Kartli, la més extensa del país i visitarem la ciutat més antiga, Uplistsikhe, tallada literalment en la roca d'un promontori a la ribera del Kura, un riu que naix en Turquia i desemboca en la costa de la mar Càspia d'Azerbaidjan.

D'aquesta ciutat es pensa que va ser fundada en el segon mil·leni abans de Crist i  va ser una parada clau en la legendària ruta de la seda. Però la seua decadència arribà de la mà de les invasions dels mongols que provocaren el total abandó per part dels seus ciutadans. El cop més fort per a la seua rica arquitectura el va donar un terratrémol en 1920.

Aquest màgic lloc està proposat per a ser patrimoni de la humanitat per la quantitat de restes arqueològiques que abracen tres mil·lenis d'història on es poden trobar temples pagans on es feien tota classe de rituals dedicats al déu Sol i la deessa Nana.

Geòrgia va ser el segon país del món en abraçar el cristianisme, que arribà de la mà Santa Nina, una jove de la Capadòcia neboda de Sant Jordi. Les esglésies començaren a substituir els temples pagans en el segle IV. L'únic edifici que queda en peu d'aquesta ciutat és la basílica cristiana del segle IX.

El fet que els seus vint mil habitatns viviren en coves no vol dir que es descuidaren els elements estètics i decoratius, encara que no queda massa rastre de la policromia, podem gaudir de coses realment boniques com el sostre d'aquest edifici.

En altre lloc es va tallar en la pròpia pedra un entramat de línies rectes i paral·leles que sens cap mena de dubte tractaven d'imitar les bigues de fusta.

Elements de la vida domèstica poden distingir-se encara en algunes cases, com pot ser el tradicional forn que en aquesta part de l'orient està sota terra i no al damunt.

Per a acompanyar un bon rostit de carn fa falta un bon vi i en aquesta ciutat se'n fabricava com es pot veure en els forats destinats a sostenir les tenalles on fermentava el suc de raïm.

Si el menjar cuinat en el forn o l'excés de vi produïa mal de panxa o una digestió difícil de segur que en la farmàcia es podia trobar algún remei per a pal·liar els símptomes.

A través d'un túnel prou profund es comunicava la part alta de la ciutat amb la part baixa i es podia accedir amb facilitat a la mateixa voreta del riu per a recollir aigua o fugir.

Hui en dia hi ha un camí que discorre bordejant el Kura i que convida a un fer una agradable passejada gaudint de la remor de les seues aigües cristal·lines.

La platja de Pirita en Tallin, natura i història

Estònia hui en dia és de les tres Repúbliques Bàltiques que està perfectament integrada en la Unió Europea i que fins i tot ha adoptat l'euro com a moneda, però fa trenta anys era una República Soviètica més que es donà a conéixer al món amb els jocs olímpics de Moscou de 1980, al ser triada com subseu olímpica per a les competicions de vela.

La projecció internacional d'aquest trosset de l'antiga URSS no va ser tan important com calia esperar, el boicot de més de 60 països als jocs olímpics de Moscou per la invasió soviética d'Afganistan va ser el motiu. Hui en dia el port és el lloc d'ancoratge d'un gran nombre de iots i on es respira un cert aire de nostàlgia.

Just al costat està l'extensíssima i popular platja de Pirita, que mesura dos quilòmetres i que per descomptat que està guardonada amb la bandera blava per la qualitat de les aigües del mar Bàltic.

Ara ja és hora  de retornar al centre de la ciutat per un agradable camí de vianantsl i ciclista amb vistes al mar i entre bosc. Un passeig molt bonic encara que faça fred.

Però abans cal anar a buscar les bucòliques restes del Monestir medieval de Santa Brígida i el cementeri adjacent amb creus lapidàries. Aquest edifici va ser aixecat gràcies al finançament dels comerciants a principis del segle XV.

Molt prop de la mar es troba el monument al Russalka, esculpit en bronze que tracta d'honrar a tots els mariners que van morir després que el vaixell de guerra rus amb el mateix nom s'afonara de camí a la veïna ciutat de Helsinki en 1893.

De tornada ala ciutat passarem per davant del Palau de Kadriorg. Aquest edifici d'estil barroc era una antiga mansió d'estil holandés que Pere el Gran va adquirir en 170, després de conquerir la ciutat a Suècia. Més tard arribaren les reformes de Nicolau I de Rusia.

Als jardins del Palau podem gaudir de moltes coses, una d'elles l'oficina del president de la República d'Estònia que està custodiada per soldats que fan canvi de guàrdia.

Un modern edifici s'ha aixecat per a ser la seu del Kumu, el kunstimuuseum que va rebre el premi de museu de l'any en 2008. Ací es podem gaudir d'obres d'art que van del segle XVIII al segle XXI.

Xahrisabz, 2700 anys de ciutat a Uzbekistan

Hui fa trenta anys de la caiguda del mur de Berlín, fet propiciat per la Unió Soviètica que va propiciar el col·lapse i desmembrament de la Unió Soviètica. Quasi 2 anys més tard, un 1 de setembre de 1991 Uzbekistan es va convertir en un país independent deixant de ser república soviètica.

L'entrada de hui ens portarà a la ciutat de Xahrisabz, ciutat que es creu que té ja 2700 anys i que a més pot presumir d'haver allotjat una nit a Alexandre el Gran i ser el lloc de naixement del gran Tamerlà, un conqueridor del segle XIV que va arribar a crear un dels imperis més grans que mai ha exisitit.

La seua voluntat va ser que fóra soterrat al conjunt de Dorus-Saodat on anys abans descansaven les restes de dos fills seus que havien mort en diferents batalles. Una guerra posterior va destruir el conjunt que a poc a poc s'ha anat restaurant. Per desgràcia una forta tempesta i posterior nevada va impedir que el seu cos poguera ser traslladat des de Samarcanda.

Si està en peu el que anava a ser el seu lloc de soterrament, una cripta  més senzilla i gens ostentosa per que com segons deia era el que tocava per a un guerrer. Tamerlà més que emperador es considerava un guerrer.

Una mesquita típica amb la seua porxada de columnes de fusta es pot veure en aquest lloc, la de l'iman Mechet Khazrat.

Molt  prop del conjunt de Dorus-Saodat que significa el lloc per als poderosos, està el mausoleu Shamsitdina kulola i la mesquita de Kok-Gumbaz que destaquen per les seues cúpules de ceràmica blava.

La mesquita va ser obra d'un nét de Tamerlà Mirzo Ulugbek, gran científic i astrònom que la va fer en honor al seu pare com consta en una inscripció a l'entrada. Darrere hi ha una madrassa.

Al mausoleu encara es poden veure diverses tombes que anaven destinades als descendents de Mirzo Ulugbek. També hi ha una altra de la que els pares amb fills malalts tiraven aigua que després arreplegaven pera que els infants la begueren després i sanaren.

Caminaren pel carrer principal del centre històric d'aquesta ciutat que ha estat declarat patrimoni de la humanitat i descobriren llocs de la venda ambulant d'allò més curiosos.

De seguida ens toparem en el monument escultòric dedicat al fill més il·lustre que la ciutat mai ha tingut, el gran Tamerlà que s'aixeca majestuós sobre les restes del que va ser el seu Palau d'estiu.

I acabem la visita turística gaudint de les restes del Palau Ak-Saray que significa palau blanc. El gran Tamerlà, que tantes construccions i palaus havia manat aixecar al llarg del seu imperi i sobretot a la capital, Samarcanda, va voler fer ací, a la seua ciutat, el més espectaculars de tots. No va escatimar en res, va buscar els millors arquitectes i posà a treballar a cinc mil esclaus. la llàstima és que hui queda ben poc.

I per a recuperar forces just davant es trobava un típic bar uzbek on refrescaven de la calor els d'allí, clar això era abans de la renovació de la ciutat. De segur que hui és un lloc freqüentat per turistes i per pocs nacionals.