Caleta Diego Portales de Valparaiso, l'essència de la gent de mar en Xile

 De les nostres antípodes tornen cap a casa nostra i ens parem en la Caleta Diego Portales situada entre les ciutats de Valparaiso i Vinya del mar on des de l'any 1929 ixen a la mar un grup de pescadors a portar peix que després altres embres de la família vénen en un mercatt a l'aire lliure. Els animals protagonistes no seran els peixos, més bé en seran d'altres que venen a buscar les seues restes per a alimentar-se.

Però anem per parts, primer cal arribar ja siga en cotxe per l'avinguda d'Espanya que uneix Valparaiso i Viña del Mar bordejant la costa, ja siga en metro que per aquesta zona és tramvia i ens deixa a peu de la platja de Diego Portales. Una bonica estampa de la mar i de la ciutat de Valparaiso es pot gaudir des d'aquesta bonica platja, no massa recomanable per al bany per que es freda i perillosa però si és un bon lloc per a gaudir del peix fresc en cadascun dels seus restaurants.

I al costat de la platja una destartalada esplanada on es atraquen les barquetes dels pescadors després d'eixir a faenar i un bullició mercat de carrer que el dia que el vaig visitar estava en calma per que es guarda dol a un pescador que havia faltat.

Les festees d'aquesta comunitat de pescadors es celebrem cada any el dia 29 de juny, dia del seu patró, Sant Pere, un home de barca i xarxes de pesca que deixa de pescar peixos per a pescar homes per a la fe cristiana. Una figura no massa artística del sant i una pintura mural ens recorda a qui es venera en aquest lloc.

Altres vendors de peix, que no es captura justament en aquesta caleta però si en les gelades aigües del pacífic sud si que havien eixit a vendre els seus productes. Un molusc molt apreciat en Xile com l'orella de mar, la reineta que no en tenim al mediterrani entre altres.

I per davant mirant cap a l'oest en un lloc on prompte es convertirà en est, està l'oceà Pacífic, la massa da'igua més gran del món, o fins i tot del Sistema Solar. I endinsant-se dins d'ell els dos molls pesquers de la Caleta de Diego Portales, que rep aquest nom en honor a un polític xilè, un dels pares de la pàtria.

Però l'atracció turísitca d'aquest indret no resideix solament en el seu bullició mercat de peix, l'altre espectacle d'interés és la lluita permanent entre gossos i lleons marins que cada cert temps s'amanacen amb crits i lladrucs però que mai arriben a tocar-se ni encara menys a fer-se mal. una espècie de pressing catch animal.

I expectants a aquesta infructuosa lliuta entre gos i lleó marí o més bé a les restes de peix que llancen els venedors es troben els pelicants. Situats estratègicament en altura per a divisar més aviat que el lleó marí les despulles de raspes i caps de peix.

Les coves de Waitomo de Nova Zelanda, la catedral de roca enlluernada per cuquets de llum.

 La nostra ruta arreu del món per a conéixer diferents tipus d'animals ens porta hui a les antípodes, a l'illa Nord de Nova Zelanda on les larves d'un mosquit autòcton cren un dels espectacles naturls més impressionants del país.

A quasi dos-cents quilòmetres al sud de la ciutat més populosa de Nova Zelanda, Auckland, es troba Waitomo, una autoritat territorial de la regió de Waikato. Waitomo significa pou d'aigua en llengua maorí, pot el nom ve de la granquantitat de coves de pedra calcària amb rius que hi ha en la zona. De totes les coves de Waitomo visitarem la de Glowworn, un dels llocs més turístics del país. Una serpentejant carretera rodejada de totes les tonalitats de verd d'on aguata de tant en tant alguna casa victoriana és el camí que ens durà a la cova.

La cova es coneguda pels maorís des de fa més de dos-cents anys, però quan millor va ser explorada per part del cap maorí Tane Tinarou i dos topògrafs anglesos solament fa un poc més de cent vint-i-cinc anys. En 1889 el cap Maorí la va obrir per a visites en l'any 1889, després la gestió passà a mans estatals, però finalment en 1989 la propietat tornà als seus antics amos, descendents de Tane Timarou. Les entrades per a visitar la cova es compren al centre de visitants amb una estructura moderna de vidre.

Cal dir que la cova consta de dos nivells, el superior sec i l'inferior amb aigua. L'entrada a la cova és a través del nivell superior i va ser descoberta pel cap maorí Tane Tiranou. El camí d'anada des del centre de recepció de visitants és un agradable passeig a través d'un bosc humit que sembla extret del període juràsic i escultures maorís.

La cova, tant la galeria superior com la galeria inferior, es va formar sota les aigües de l'oceà fa trenta milions d'anys, gràcies a les restes de corals i closques que anaren comprimint-se i formant la roca calcària. Degut als moviments de l'escorça terrestre la zona va emergir de la mar i la pluja filtrada a través d'aquesta roca va crear durant segles i segles les espectaculars formacions d'estalactites i estalacmites.

Al nivell superior viu alguna que altra larva d'Arachnocampa luminosa, però cal baixar al nivell inferior i fer una xicoteta passejada en barca, per un xicotet rierol que flueix per la cova, amb el major dels silencis i els mòvils i les cameres en stand-by.

La barca abans d'eixir de la cova passa a través d'una galeria oneguda com la catedral per que és la més alta. Del sostre de la galeria pegen les larves del mosquit que enlluernen de blau el sostre per a atreure als insectes que quedaran apegats i seran el seu aliment. No està permet fer fotos, i quasi que millor per que aquest fenòmen natural és tot un espectacle. Sembla que el sostre de la cova a desaparegut i que estigues a cel nocturn obert amb estreles en un escenari de ciència ficció. Abans de l'eixida de la cova al haver més llum no hi ha tanta població de mosquit i et deixen fer fotos que no fan justícia amb el que has vist abans.

L'eixida de la cova per la galeria inferior va ser descoberta pels topògrafs anglesos i el cap maori. També és tot un espectacle natural que formen l'aigua, la verdor de les plantes i la tènue llum que entra des de l'exterior.

I ja fora ens acomiadem de la cova i ens dirigim cap al centre de recpció de visitants deixant endarrere el rierol que després de recórrer 3,3 quilòmetres donarà les seues aigües al riu Waika. Després aquestes aigües acabaran en el riu Waikato, el més llarg del país, que les abocarà a la mar de Tasmània. 

Featherdale Sydney wildlife park, la col·lecció de fauna australiana més gran del món.

 Entren en un nou continent. Oceania, per a conéixer la seua rara i exclusiva fauna i la millor forma de fer-ho en un temps i espai reduït és anar al Featherdale Sydney wildlife park en Doonside una ciutat de l'àrea metropolitana de Sydney. De camí si vas o vens de visita a les Muntanyes blaves.

El lloc és una espècie de zoo on trobarem animals engabiats i altres, els menys perillosos, que es troben sols i als que pots alimentar si compres el pinso que venen. El Featherdale  Sydney wildlife park es ven a si mateix com la col·lccció d'animals australians més gran del món, de parada obligatòria per a turistes d'altres continents que volen conéixer de prop els simpàtics cangurs i coales.

De la gran quantitat de cangurs i ualabis el que més simpatíes desperta és l'albí, el seu pèl blanc resulta totalment extrany per a una espècie de macròpode que bota sobre les dues pates de darrere i que es passaj per tot el parc esperant menjar dels visitants.

Els cangurs més grans com el cangur gris occidental que mesura entre metre i mig i dos metres solen estar dins de recintes protegits per tanques per que encara que no són massa agressius un atac seu amb les seues potents cames de darrere podria ser perillós.

Altra espècies de cangurs, més menut que l'anterior i que es troba en aquest parc, no és originari d'Austràlia. Es tracta del cangur arborícola de Goodfellow. El seu hàbitat són les selves de l'illa de Nova Guinea, l'illa més gran d'Oceania iii que l'han portat al parc pel simple fet de ser un cangur. Així els visitants aprenen que no sols hi ha cangurs a Austràlia.

I per a continuar la ronda de marsupials ens centrarem en el ualabi rupestre de cua anellada que destaca pel color groc de les seues potes, de fet el seu nom en anglés fa referència als seus peus grogosos. Una verdadera monada de menys de seixanta centímetres.

Continuarem visitant mamífers i un dels més curiosos del parc és el uombat altre marsupial de cos robust i pates curtes que habita el sudest australià i l'illa de Tasmània. Són de metabolisme lent i mengen herbes i arrels que arrepleguen durant la nit.

Però l'animal que més passions desperta entre tots els visitants del parc és el Coala un marsupial arborícola que sembla un pelutx però algunes espècies com serps pitó, dingos, voltors i àguiles el prefereixen per a dinar i no per a dormir. Els incendis provocats per l'home també han mermat molt la seua presència als boscos australians. En el parc és possible fer-te una foto amb un coala.

Però no sosl de marsupials es poblen les terres asutralianes, una mena de llop anomenat dingo és un dels més importants depredadors del continent australià. S'han domesticat com a mascotes, però en època de reproducció es tornen bojos i volen escapar.

I després de visitar part dels mamífers del parc començarem a passar revista a les aus i una de les més grans i cridaneres pel color blau del seu coll és casuari, la segona au més gran del mon per davant de l'enu i per darrere de l'estruç. Es tracta d'una au no voladora i molt agressiu que és millor veure des de darrere de la barrera.

El becplaner reial és una espècie d'ocell de la mateixa família que els pelícans que es caracteritza pel seu pic pla en forma de cullera que sols viu en Austràlia i les illes d'Oceania alimentànt-se de xicotets animals aquàtics.

I per acabar la ronda d'aus visitarem una xicoteta colònia pingüins petits, sols de trenta centímetres, que de forma natural habiten el sud del continent australià, l'illa de Tasmània, Nova Zelanda i altres illes menors d'Oceania.

I per encetar la ronda de rèptils hem d'entrar a una zona tancada de temperatura més benigna on trobem terraris amb rèptils com la cpitó de cap negre, que no és verinosa. En el rànquing de les més vint més verinoses poden trobar-ne més d'una australiana.

El varanus giganteus és el segon fardatxo més gran del món per darrere del drac de Komodo. Pot arribar a pesar vint quilògrams i habita en les zones desèrtiques d'Austràlia. Poden menjar insectes, xicotets mamífers i rèptils i de vegades algun cangur que han de desmembrar abans per que no el poden tragar sencer.

El parc de Nara, els cèrvols sagrats de Japó que et fan la reverència.

 Un dels llocs més turístics del  Japó per la gran quantitat de temples i monuments històrics que conserva és la ciutat de Nara, capital de la prefectura del mateix nom. Però el que més recorda el turista que visita la ciutat no són els seus temples, més bé són els cèrvols d'un parc ja que et fan una reverència si els mostres una croqueta.

Des de l'estació d'autobusos del parc de Nara es creua un passatge soterrani per a arriba al propi parc, un jardí històric creat en l'any 1880 on es troben diversos temples i museus. Un d'ells és Museu Nacional de Nara, un edifici de finals del segle XIX d'un estil occidental amb una grandiosa col·lecció d'art budista.

Però els verdaders protagonistes del parc són els cèrvols sika que fins la fi de la segona guerra mundial es consideraven sagrats a l'igual que l'emperador del país. Aquesta divinitat els la va otorgar el deu del tro japonés de nom Takemikazuchi.

Però l'edifici més impressionant de la ciuat de Nara situat al parc és el temple de Todai-ji al que s'accedeix caminant entre cèrvols i travessant la imponent porta del Sud de l'any 1199, tot declarat patrimoni de la humanitat junt amb altres temples i edificis de la ciutat de Nara, la capital del país nipó des del 710 fins al 784.

Abans d'arribar al temple ens detinrem junt a un llac ubicat a la dreta de la porta central d'entrada al temple. En una illa del llac plena de vegetació podem divisar un santuari gràcies a l'arc de fusta taronja que en japó s'anomenem tori.

Per a accedir al temple cal pagar una entrada i abans d'entrar-hi ens trobarem amb una mena de claustre que recorda els patis dels cigarals manxecs i també una font que recorda les fonts medievals gòtiques presents encara en molts pobles i ciutats del nostre país,

I finalment entrarem al recinte més sagrat del temple Toda-ji, l'edifici de fusta que s'inicià al segle VIII conté una escultura en bronze de Buda representació tipis Vairocana gegant. En un pilar que sosté l'edifici hi ha un forat de la mateixa grandària que una fosa nassal de l'estàtua on poden passar xiquets sense dificultat.

Altres figuras gegants daurades l'acompanyen són guardians dels quatre punts cardinals i deidads del budisme realitzats en un material més daurat i amb uns ostre menys afable que el Buda en bronze obscur.

De tornada a l'estació farem una xicoteta parada en la porta del Toda-ji Museum, un edifici totalment modern que mostra dversos treors del temple. Però el que més sorpren són unes mans reproducció a la mateixa grandària de les del Buda del temple.

De tornada a l'estació per un carrer amb hotels, cafeteries i pastisseries trobem l'amagat santuari sintoïsta de Himuro que porta en aquest lloc des del segle VIII.  Himuro era un home que arriba ací al segle XIII i que sabia com conservar la gel, la va oferir als emperadors en ple estiu. Aquest santuari sempre té tres blocs de gel a la porta i pots escriure una plegària en un paper que es posa damunt la gel i es pot llegir,