La llacuna de Jökulsárlón i la glacera de Havannalshnjúkur que l'alimenta, una de les meravelles d'Islàndia

 Quan encara queden pobles que encara estan celebran festes en honor a Sant Antoni Abat, el del porquet, sant protector dels animals,  amb porrats i benedicció d'animals, en les pròximes entradas pegaaren la volta al món on els animals seran els protagonistes. I per a començar se n'anem ben al nord al punt més allunyat de la ruta de cercle daurat de la capital d'Islàndia, Jökulsárlón.

Jökulsárlón és una llacuna glaciar que es nodreix d'aigua de la glacera de nom impossible de recordar Kavannalshnjúkur. Amb el canvi climàtic la glacera decreix i la llacuna cada vegada és més gran. De fet la seua superfície s'ha multiplicat per quatre en cinquanta anys i ja és la més profunda del país amb quasi dos-cents cinquanta metres.

Els troços de gel que venen de la glacera impressionen per la seua varietat cromàtica que van del blanc al blau, els ànecs són dels pocs habitants que es deixen veure, però les verdaderes protagonistes són sense cap mena de dubte les foques que asomen el cap per dalt de les aigües.

Aquestes foques atlàntiques entren a la llacuna pel riu glaciar anomenat Jokulsá que forma la llacuna abans de desembocar en l'oceà Atlàntic. El riu  abans recorria quilòmetre i mig per baix de la glacera, ara cada vegada és més curt pel creiximent de la llacuna i perque la mar es menja la platja. El que queda de riu està travesat per un pont construït en 1967.

Entre la mar i la platja es pot pasetjar per una platja de bucòlic nom, la platja dels diamants. Si rep aquest nom no és perque s'hi hajen trovat aquestes preciadíssimes pedres precioses més bé és pels trocets de gel de la glacera quela mar i la sorra esculpeixen donant-los forma de diamant.

I de tornada cap a Reykjavík a uns quants centenars de metres ens podem aturar a gaudir de la glacera Haannalshnjúnkur, que rep el nom del pic-volcà que rodeja, Aquesta imponent muntanya rodejada de glacera medeix dos mil cent metres i és la més alta d'Islàndia.

Albacete, el Manhattan de la Manxa

 Anem a tancar el nostre recorregut per passatges comercials històrics molt prop de casa nostra, en la ciutat d'Albacete que al ser la més habitada de Castella la Manxa rep el sobrenom de "el Manhattan de la Manxa". D'un passat no massa gloriós i un patrimoni històric i monumental no massa a ric, va aconseguir ser capital d'una nova província creada a partir de terres conquenses, manxegues i murcianes en el segle XIX. L'excel·lent comunicació amb Madrid i els ports d'Alacant i València l'han catapultat a ser la metròpoli de la Manxa amb més de cent setanta mil habitants, amb el doble de població que la segona ciutat de la regió Guadalajara i la pròpia capital, Toledo.

Començarem el nostre recorregut en una de les biblioteques més originals del món, la del Dipòsit del Sol, situada en una de les zones més altes de la ciutat. La seua originalitat es deu a que està ubicada en un elegantíssim dipòsit d'aigua potable de la dècada dels vint del segle passat.

La següent parada està a cinc minuts caminant cap al centre històric peatonal. Es tracta de l'església de la Puríssima Concepció. De ermita de segle XVIII passà a ser parròquia a finals del segle XIX i durant la guerra civil ací s'establiren les brigades internacionals. 

D'un exterior ni massa vistós ni massa històric passem a visitar el seu interior que destaca sobretot per l'altar major d'estil xurrigueresc que prové del desaparegut convent de les Justinianes de la Concepció fundal a la segona meitat del segle XVI.

Caminarem per l'agradable carrer major ple de bars i locals per a gaudir d'un bon tardeo fins a arribar a la joia més preciada del centre històric d'Albacete, el passatge Lodares, una galeria comercial i i residencial de principis del segle XX. D'estil modernista amb elemnts decoratius neobarrocs i renaixentistes és sense cap mena de dubte un dels passatges comercials més bonics del país.

Travesant el passatge Lodares des del carrer Major fins al carrer Tinte arribarem fins a la Posada del Rosario, un edifici senyorial típicament manxec articulat entorn a un pati construït al segle XVI. Va ser posada des del segle XVII fins a la meitat del segle passat i després de caure en desús i deteriorar-se va ser rehabilitat en 1994 i se li va afegir una històrica porta barroca d'un desaparegut palau.

Caminarem fins al carrer Feria, un dels més importants del centre de la ciutat per a visitar la Casa Perona. Aquest edifici construït al segle XVIII en estil rococó i renovat en estil neoclàssic va servir d'allotjament a José Bonaparte en 1812 i a Isabel II en 1862 en el seu camí a València. Hui en dia és la subseu del govern autonòmic.

I del carrer Feria s'arriva al la plaça Major en es troba la catedral de Sant Joan Baptiste. De l'original temple mudéjar del segle XIII no queda res, la transformació gòtica va ser un desastre perque els pilars de pedra degastats no podien soportar les voltes. Hagué d'intervenir Diego de Siloé, el mestre de la catedral de Granada per a canviar els pilars per grans columnes que hui encara podem veure.

De l'interior cal destacar les espectaculars pintures murals de Casimiro Escribà amb escenes bíbliques i un bonic retaule renaixentista ubicat en una de les naus lateral on es custodia la imatge de la patrona de la ciutat "La Virgen de los Llanos". 

L'exterior va ser totalment remodelat al segle XX, afegint dues façanes noves una neogòtica amb una torre a l'entrada i altra neorromànica i el temple va adquirir el rang de catedral també al segle passat en l'any 1949.

Deixarem per a altra ocasió la visita del "Museo de la Cuchilleria " i l'antic ajuntament, actualment Museu Municipal per a passejar pel carrer Marqués de Molins i Tesifonte Gallego dels més comercials de la ciutat per a seure a descansar a la cafeteria del Casino Primitivo un edifici modernista seu del primer casino que es va inaugurar a la ciutat en 1851.

I acabarem la ruta de hui degustant la sabrosa i contundent cuina local, com és l'atascaburras, gaspatxos, caldereta de cordero, migas i gran etc, tot al restaurant Nuestro Bar ubicat en un antic edifici de dos plantes de la plaça Alberto Mateos. Cal reservar si no el trobaràs ple.

El centre de Melbourne, un lloc elegant per a gaudir de les compres i de l'ambient.

 El segon passatge comercial que visitem en el 2025 també està a l'hemisfèric sud, en la segona ciutat més gran d'Austràlia,  Melbourne. Però fa uns cent quaranta anys, durant la febre de l'or, aquesta ciutat era la segona més important de l'Imperi Britànic per darrere de Londres. Va ser la capital d'Austràlia des de l'any 1901 fins a l'any 1927, quan les obres en Camberra s'acabaren. Hui en dia es considera la capital cultural i esportiva del país i una de les ciutats del món millor per a viure.

Començarem la ruta en Melbourne Chinatown, un trosset de Xina en el centre de negocis de Melbourne. Els xinesos començaren a establir-se en el Little Bourke Strret en els anys cinquanta del segle XIX atrets per la febre de l'or, essent el barri xinés més antic de l'hemisferi sud i com encara continua essent una zona de negocis xinesos es considera el de més anys encara vigent del món.  Resulta agradable passejar-lo de porta a porta i descobrir els seus restaurants i negocis.

Per Russsell Street baixarem fins a  l'església escocesa situada al carrer Collins. Aquesta va ser la primera església presbiteriana que va haver a l'estat de Victòria, però l'edifici actual no és el primitiu aquest es va inaugurar en l'any 1874. L'agulla del seu campanar de seixanta-un metres va ser l'estructura més alta de la ciutat durant un temps.

A l'inerior trobarem tres naus, la central més alta amb arcs de diafragma lobulats i arcs neogòtics que separen les ues naus laterals de la central. La decoració és escasa al tractar-se d'una església protesstant però té unes interessants vidrieres i una aforament de mil seients.

A l'altra part del carrer hi podem trobar el Regent Theatre construït en 1929 en un estil que sembla més un palau. Va funcionar fins l'any 1970.En 1996 va ser restaurat l'edifici i es va reobrir de nou com a teatre. En el 2019 tornà ser restaurat i hui en dia és un dels principals teatres de la ciutat.

I quasi davant, a l'altra part del carrer Collins fent cantó amb el carrer Swanston està l'imponent edifici de l'ajuntament de Melbourne. Es tracta d'un elegant edifici iaugurat en 1987 d'estil segon imperi i rematat amb una torre del rellotge. Des del seu origen és lloc d'activitats culturals, per exemple en l'any 1900 es projectà ací pre primera vegada una pel·lícula i hi assitiren quatre mil persones.

Per Swanson Street en direcció nord a cinc illes de cases està la State Libraru Victoria, és a dir, la bibiloteca Nacional de l'estat de Victòria, un dels edificis més impressionants d'aquesta ciutat australiana i la tercera biblioteca més visitada del món.

Però el que cal fer és entrar al seu interior, no es paga res i pujar en l'ascensor fins al pis més alt per a poder gaudir de les vistes del lloc més impressionant d'aquest temple del saber, la seua sala de lectura coberta d'una espectacular cúpula.

I a tres minuts caminant per Little Londale Street arribem a l'església de Sant Francesc una església catòlica costruïda en l'any 1951 en plena efervescència dels que venien cap a la recerca de l'or. Va ser catedral catòlica fis a l'any 1868.

I de St Francis church per Elisabeth Street cap al sud arribarem al passatge comercial més antic d'Austràlia conegut com Royal Arcade. Va ser  construït en l'any 1870 en estil victorià i cal destacar l'històric rellotge custodiat per Gog i Magog, dos personatges del llibre de l'Apocalipsis.

I per a recuperar forces res millor que seure una estona en la The Tea Rooms 1892 en el passatge comercial del costat, the Block Arcadeamb un impressionant pis de mosaic i una bonica cúpula. En aquest històric saló de té es pot gaudir dels millors dolços de la ciutat.

El port d'Ackland, una passejada de l'era victoriana a la modernitat.

 Cmencem any nou i com cada any les primeres entrades del blog aniran dedicades a un element arquitectònic i enguany el 2025 ens porta de compres per passatges comercials. El de hui es troba en les antípodes, en la ciutat d'Auckland, la més poblada de Nova Zelanda i de pas isitarem el seu port.

Des del comercial carrer Queens accedirem a un pasatge comercial d'era victoriana acabat en l'any 1929 obra d'un arquitecte d'ascendència maorí, és a dir, indígina de Nova Zelanda. Al seu interior trobarem tendes especialitzades, alguna cafeteria i una col·lecció de banderes històriques.

Molt prop està l'edifici anomenat Britomart una estació de tren ubicada en el que va sr una oficina de correus d'estil barroc eduardès. L'estació es va ubicar ací a principis del segle actual i ha estat tancada durant quatre anys per a poder construir tunels baix per a que no siga una estació terminal.

Altre gran edifici històric que podem trobar al port d'Auckland és el Ferry Building, una estació marítima de color roig i groc també d'estil barroc eduardès de quatre altures, no de cinc com es pretenia inicialment, i corona per un rellotge.

Si agafen cap a l'oest Customs Street trobem altre edifici hisòric d'estil neorenaixentista francés amb torres coronades amb teules de pissara. Es tracta de l'antiga duana construïda en la segona meitt del segle XIX i hui convertida en botigues i centre cultural.

I ara se n'anirem al passeig marítim de la ciutat per a gaudir de l'atemperat Pacífic i de construccions modernes que han anat apareguent en els darrers anys com el museu marítim d'Auckland i després travessarem un xicotet biaducte per a gaudir d'una zona de restaurants i cafeteries. A mi em va tocar travessar en vaixell per que el pont estava en obres.

Aquesta zona creada per a l'America's Cup té edificis molt originals com el Viaduct Events Center, un conjunt de set espais  de sis mil metres quadrats i tres altures. Té un saló per a onar de mejar a  mil dues-centes personnes.

Sorpren també pel seu disseny d'avantguard l'edifici de l'ASB North Warf que destinat a oficines que es poden llogar de set nivells per a tot aquell que li agrade treballar a menys de deu metres de l'oceà Pacífic.

Però el millor de tot el port de la ciutat d'Auckland és sense cap mena de dubte el conjunt de gratacels que s'asomen al Pacífic amb el permís de l'Sky Tower d'Auckland que en el seu dia va ser l'estructura més alta de l'hemisferi sud.