La llacuna de Jökulsárlón i la glacera de Havannalshnjúkur que l'alimenta, una de les meravelles d'Islàndia

 Quan encara queden pobles que encara estan celebran festes en honor a Sant Antoni Abat, el del porquet, sant protector dels animals,  amb porrats i benedicció d'animals, en les pròximes entradas pegaaren la volta al món on els animals seran els protagonistes. I per a començar se n'anem ben al nord al punt més allunyat de la ruta de cercle daurat de la capital d'Islàndia, Jökulsárlón.

Jökulsárlón és una llacuna glaciar que es nodreix d'aigua de la glacera de nom impossible de recordar Kavannalshnjúkur. Amb el canvi climàtic la glacera decreix i la llacuna cada vegada és més gran. De fet la seua superfície s'ha multiplicat per quatre en cinquanta anys i ja és la més profunda del país amb quasi dos-cents cinquanta metres.

Els troços de gel que venen de la glacera impressionen per la seua varietat cromàtica que van del blanc al blau, els ànecs són dels pocs habitants que es deixen veure, però les verdaderes protagonistes són sense cap mena de dubte les foques que asomen el cap per dalt de les aigües.

Aquestes foques atlàntiques entren a la llacuna pel riu glaciar anomenat Jokulsá que forma la llacuna abans de desembocar en l'oceà Atlàntic. El riu  abans recorria quilòmetre i mig per baix de la glacera, ara cada vegada és més curt pel creiximent de la llacuna i perque la mar es menja la platja. El que queda de riu està travesat per un pont construït en 1967.

Entre la mar i la platja es pot pasetjar per una platja de bucòlic nom, la platja dels diamants. Si rep aquest nom no és perque s'hi hajen trovat aquestes preciadíssimes pedres precioses més bé és pels trocets de gel de la glacera quela mar i la sorra esculpeixen donant-los forma de diamant.

I de tornada cap a Reykjavík a uns quants centenars de metres ens podem aturar a gaudir de la glacera Haannalshnjúnkur, que rep el nom del pic-volcà que rodeja, Aquesta imponent muntanya rodejada de glacera medeix dos mil cent metres i és la més alta d'Islàndia.