Simon's Town la ciutat sud-africana dels pingüins del cap.

 La sisena parada per a visitar animals i última en continent africà ens porta a la part més meridional del continent, a la península del Cap de Bonaesperança. Allí ens passejarem per l'agradable i bonic poble de Simon's Town i Boulders beach, platja on els únics banyistes permesos són els pingüins del cap, que l'habiten des de fa quaranta anys.

Aquestos ocells de grandària mitjana dins la família dels pingüins són els únics que viuen en la costa africana i van ser els primers que va veure un europeu a la fi del segle XV quan Vasco de Gama intentava arribar a les Índies rodejant el continent africà. En la platja de Boulders s'estenen varies passarel·les de fusta per a que els turistes puguen omplir la memòoria del mòbil de fotos, però està totalment prohibit baixar a la sorra i molestar aquestos pingüins.

Molt prop hi ha un mercat d'artesania i botigues de souvenirs i a menys d'un quilòmetre en direcció la ciutat està un dels monuments més antics de la zona, la toorre de guaita coneguda ací com a Martello Tower, construïda pels anglesos a la fi del segle XVIII just després d'arrebatar la Colònia del Cap de Bona Esperança als holandesos. Hui es troba dins del recinte de la Base Naval, De seguida entratem en l'artèria principal d'aquest poble costaner i base naval és el carrer Sant Jordi i just a cada costat d'questa correter trobem una església, a l'esquerra la catòlica de Sant Simó i Sant Judes i a la dreta l'església holandesa reformada construïda en 1856.

Seguint aquest carrer quedarem sorpresos per la gran quantitat d'edificis victorians que hi trobarem, el més interessant el British Hotel, un edeifici de 1798 convertit en hotel trenta-dos anys més tard, En 1971 es va cremar i vint anys més tard va ser restaurat.

Davant del British Hotel trobem restaurants amb terrassa que dóna a la mar i on podem menjar peix d'aquesta zona de l'atlàntic i també les carns més exòtiques d'origen nacional com la zebra el búfal amb vistes a una xicoteta badia d'aigües cristal·lines,

I si continuem per la carretera continuarem veient edificis victorians fins arribar al Museu Naval Sud-africà, el Museu de la Ciutat i l'església anglicana de Sant Francesc d'Asís, un temple amb més de dos-cents anys d'història.

La llacuna de Jökulsárlón i la glacera de Havannalshnjúkur que l'alimenta, una de les meravelles d'Islàndia

 Quan encara queden pobles que encara estan celebran festes en honor a Sant Antoni Abat, el del porquet, sant protector dels animals,  amb porrats i benedicció d'animals, en les pròximes entradas pegaaren la volta al món on els animals seran els protagonistes. I per a començar se n'anem ben al nord al punt més allunyat de la ruta de cercle daurat de la capital d'Islàndia, Jökulsárlón.

Jökulsárlón és una llacuna glaciar que es nodreix d'aigua de la glacera de nom impossible de recordar Kavannalshnjúkur. Amb el canvi climàtic la glacera decreix i la llacuna cada vegada és més gran. De fet la seua superfície s'ha multiplicat per quatre en cinquanta anys i ja és la més profunda del país amb quasi dos-cents cinquanta metres.

Els troços de gel que venen de la glacera impressionen per la seua varietat cromàtica que van del blanc al blau, els ànecs són dels pocs habitants que es deixen veure, però les verdaderes protagonistes són sense cap mena de dubte les foques que asomen el cap per dalt de les aigües.

Aquestes foques atlàntiques entren a la llacuna pel riu glaciar anomenat Jokulsá que forma la llacuna abans de desembocar en l'oceà Atlàntic. El riu  abans recorria quilòmetre i mig per baix de la glacera, ara cada vegada és més curt pel creiximent de la llacuna i perque la mar es menja la platja. El que queda de riu està travesat per un pont construït en 1967.

Entre la mar i la platja es pot pasetjar per una platja de bucòlic nom, la platja dels diamants. Si rep aquest nom no és perque s'hi hajen trovat aquestes preciadíssimes pedres precioses més bé és pels trocets de gel de la glacera quela mar i la sorra esculpeixen donant-los forma de diamant.

I de tornada cap a Reykjavík a uns quants centenars de metres ens podem aturar a gaudir de la glacera Haannalshnjúnkur, que rep el nom del pic-volcà que rodeja, Aquesta imponent muntanya rodejada de glacera medeix dos mil cent metres i és la més alta d'Islàndia.