Robben island, l'illa del terror a la República de Sud-àfrica

 Robben island és una xicoteta illa de poc més de cinc quilòmetres quadrats situada davant la costa de Ciutat del Cap, una de les tres capitals de la República de Sud-àfrica. Aquest tros de terra coberta de vegetació verda i lluenta i rodejada d'un mar blau preciós sols pot ser habitat per dirigents polítics estrangers en visita oficial. Sembla ser un exclussiu paradís de grans personatges.

Però les barbaritats de la humanitat al llarg de la història la convertiren en un verdader infern per a molts. La mar no deu estar sempre tranquil·la en aquest indrets de l'Àfrica austral molt prop d'un cap que el primer nom que va rebre va ser el cap de les Tormentes, hui en dia de Bona Esperança i restes de diversos naufragis encara són visibles al llarg de la seua costa.

L'aïllament de l'illa va fer que les autoritats decidiren convertir-la en una leproseria en l'any 1845, al principi els malalts hi residien ací de forma voluntària i podien tornar a l'Àfrica continental quan volgueren. Anys després les coses esposaren més serioses i ja quedaren ací confinats. Es va establir fins i tot un cementeri.

Però un segle abans Robben island era una pressó d'alta seguretat per als revolucionaris de les colònies holandeses, essent el sud d'Àfrica una més. Diversos pressoners procedents d'Indonèsia acabaren ací. El més conegut és el xeic o príncep de Madura que va morir en l'illa però el seu cos va ser traslladat a Jakarta. Està considerat un home sant per als musulmans d'Indonèsia i s'ha aixecat un santuari en el seu honor.

També existeixen dos esglésies cristianes una d'estil neogòtic del cap construïda en 1841 coneguda amb el nom de Garrison Church i altra de pedra grisa dedicada al bon Pastor, la primera per al ritus anglicà i holandés reformat i la segona per al ritus catòlic. Totes dues per a donar servei religiós enel temps de la leproseria.

Però l'època més dura va ser en la segona meitat del segle passat quan s'aprofitaren barracons de la segona guerra mundial i se'n feren de nous per a acollir als presoners polítics que lluitaven contra l'Apartheid. Les condicions eren ben dures, sense calefacció, sense cristals a les finestres i sense matalàs.

El poc menjar que els corresponia cada dia se l'havien de guanyar treballant en la cantera de pedra calcària que va començar a ser explotada durant el període colonial holandés. Les mesures de protecció durant el treball eren inexistents i molts presoners acababen mal de la vista.

També acabaren ací gent de Namíbia que lluitava per la independència de Sud-àfrica però el presoner més famós de Robben island és sense capa mena de dubte Nelson Mandela. La seua cel·la encara es conserva amb els escasos elements als que tenia dret.

I molts elements militars de la segona guerra mundial estan desperdigats per tot arreu alimentant encar més com aquesta Robben island, que significa en holandés illa de les foques acabà essent un conjunt de capítols de terror que la UNESCO no vol que s'esborre de la memòria declarant el lloc patrimoni de la humanitat.

El cementeri Sant Antoni d'Alcoi, un dels més monumentals del país construït en plena efervescencia del modernisme.

 El lloc de soterrment dels morts des de temps medievals fins al segle XVIII sempre havia estat en un descampat al costat de les parròquies. Una llei nacional ho va prohibir per evitar pandèmies i malalties i els cementeris es varen traslladar fora de les ciutats. I es quan l'art funerari dels mausoleus deixà de ser única i esclusivament cosa de reis i nobles i els rics burgesos es convertiren en clients VIP d'escultors. En Alcoi, la ciutat industrial per excel·lència del País Valencià amb una important burgesia industrial es troba un dels més monumentals cementeris del País.

Només entrar al cementeri a mà esquerra es troba un peculiar mausoleu, amb dues parts antagòniques la de davant feta d'un material que imita la pedra sembla un monument megalític, a la part de darrere ja es pot veure l'àngel obra de l'escultor modernista Llorenç Ridaura. Ací descansa Agustí Gisbert un ric empresari que tenia una fàbrica de mistos. Cal dir que aquesta original toba va guanyar al 2014 el premi al millor mausoleu.

Mirant a la dreta ens quedarem captivats per la monumentalitat del mausoleu d'Enric Carbonell, aquell empresari textil alcoià. Sempre s'ha que després d'un llarg viatge per carretera des d'Alcoi a Alacant va demanar allotjament en l'hotel Palace i per anar brut per la polseguera del camí no li van donar allotjament, aleshores en l'any 1920 va construir al costat de l'hotel la casa Carbonell, un dels edificis més bonics de la ciutat d'Alacant que acabà eclipsant al Palace.

I darrere d'aquest monumental  mausoleu se n'aixeca d'altre que sembla una xicoteta ermita amb parets de rics marbres i unes espectaculars vitralls que no tenen res que envejar al de les històriques esglésies. El vidre va ser un gran protagonista durant el modernisme i els germans Maumejean d'origen francés s'establiren en Alcoi sabedors de que tindrien bona clientela. Els clients d'aquells genrmans vinguts de França i que estan soterrats ací son de la família Vicens que tenien un banc.

I caminarem cap a dins i de la primera meitat del segle XX farem un gran bot, per veure el mausoleu més actual que està fet en plàstic per a la família que es dedica a la fabricació de plàstic. El disseny és també més actual ja que representa un cub de color de ferro rovellat.

I després de visitar els millors mausoleus dels empressaris caminarem fins a una gran piràmide central coneguda amb el nom de cenotafi,que segons la wikipèdia es el lloc destinat a honrar la memòria d'algú que no està soterrat ahí. 

L'interior és sobrecollidor per la poca llum natural amb la llum dels ciris i tot coronat amb una volta semiesfèrica. Ací s'honra la memòria de grans personatges de la cultura que la ciutat d'Alcoi ha donat al món com són l'escriptora Isabel-Clara Simó autora d'undels meus llibres preferits, Júlia i el cantant-actor Ovidi Montllor.

Junt als murs del cementeri sota terra es troben unes impresionants gleries subterrànies de volta de canò amb parets plenes de nínxols, que cal recòrrer-la. Cada pocs metres es comuniquen amb l'exterior així que tenen llum natural i per tant no resulten gens claustrofòbiques.

Un alcalde d'Alcoi està soterrat ací, Agustí Albors "el Pelletes" que l'escriptora Isabel-Clara Simó va immortalitzar al seu llibre Júlia. De caire progressiste va lluitar en diverses revolucions com la de la Gloriosa en 1868 però essent alcalde va utilitzar la força publica per a sufocar els vaguistes de la revolució del Petroli de 1873 i acabà essent arrossegat pels carrers de la ciutat.

I com en una ciutat amb uns quants destaquen però una imensa majoria de gent anònima la pobla. I d'aquest cementeri on descansa la immensa majoria de gent anònima deixe fora d'aquest anonimat a eixe senyor que venia loteria i a la senyora que demanà en vida que en la seua sepultura si li posaven flors que foren amb els colors de la república.

I soterrat quasi de forma anònima esperant el seu lloc en la zona dels grans mausoleus està el cantant Camilo Sesto o millor dit Camilo Blanes Cortés en companyia dels seus pares Eliseo Blanes i Joaquina Cortés.

El cementeri Rasu de Vilnius, una vall per al descans etern.

Segons la nostra cultura en Tots Sants toca anar al cementeri i posar flors als nostres familiars que passaren a millor vida. Així que hui encetem la sèrie final d'entrades de l'any 2023 que estaran dedicades a llocs de soterrament.

 I començarem la tournée en la ciutat de Vilnius, la capital de Lituània. Eixirem del barri república independent d'Užupis i en direcció oest ens trobarem amb el grandiós baluard del segle XVI hui convertit en museu d'armament. 

Cap al sud ens trobarem en la majestuosa façana de l'església de l'Ascenció construïda d'estil barroc entre el segle XVII i XVIII. Destaca la seua façana flanquejada per dues torres campanar i un interior més modest.

Abans d'arribar al cementeri altra església ens espera, aquesta dedicada al Cor de Jesús, es va aixecar a principis del segle XVIII per a donar servei a una congregació. Després de la segona guerra mundial es va convertir en pressó.

I unes quantes passes més cap al sud arribem al Cementeri Rasu.ubicat en una xicoteta vall rodejada de xicotets pujols i ple d'una varietat d'arbres molt ornamentals. El cementeri és del segle XVIII i és un dels més antics de Lituània.

Una secció del cementery es va fer nova per a donar sepultura als soldats polacs, bielorusos i lituans caiguts en la guerra poloneso-soviètica de 1920. Es tracta d'un lloc de tombes en terra amb làpida rectangular i creu esculpida.

Una capella neogòtica es pot visitar dins del cementeri. Està construïda sobre un pujol així que es pot veure des de cada racó del cementeri. En 1850 ja hi havia una capella, però l'actual és de 1883 i des de 2019 acull les despulles dels líders que lluitaren contra el poder del tsar en 1863-1864.

Cap a l'oest arribarem a l'Estació Central de Tren de Vilnius que es va obrir en l'any 1861 com aturada de la línia de tren que anava de Varsòvia a Sant Petersburg.  És el principal nus ferroviari de Lituània i en temps de pau tenia comunicació amb diferents destinacions internacionals com Minsk, Kalinigrad , Moscou i Sant Petresburg.

Molt pop de l'Estació Central de Tren està el mercat, conegut amb el nom Hales Tugarviete, un lloc per a comprar productos frescos en l'entrada al centre històric de la ciutat. L'edifici antic es va aixecar en l'any 1906.

Molt prop en una xicoteta plaça es troba l'ou. Es tracta d'un ou de pàscua decorat a l'estil ordtodox que está damunt d'una columna que es va posar en 2001. La plaça no és massa lluidora però l'escultura resulta d'allò més original o cap fer-se una foto.

Molt a prop està l'església de Tots els Sants, un temple barroc de la primera meitat del segle XVII. En principi va ser part del monestir dels carmelites, durant l'ocupació napoleònica va ser hospital, en era comunista va ser magatzem i des de 1991 torna a ser església per a fidels.

I la darrera parada que farem hui serà en una sinagoga. És l'única de tota la ciutat que encara està en ús deles més de cent que tingués la ciutat. Es va construir en l'any 1903 en un estil romànic-morisc. Després de la segona guerra mundial va ser fàbrica de metall.