Tarxien i Paola, la millor col·lecció de temples prehistòrics de Malta

En 1282 els almogàvers, comandats per Roger de Llúria van ocupar l'illa de Sicília i llavors les illes de l'arxipèlag maltés, que passaren a ser un territori més de la Corona d'Aragó. Sicília va deixar d'estar en mans de la Corona fins al tractat d'Utrecht de 1713, és a dir més de quatre segles. Malta va ser cedida als cavallers de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem per part de l'emperaador Carles V en l'any 1530.

Hui visitarem dos pobles superposats al sud de la ciutat de La Valetta, Tarxien i Paola que poseeixen els millors exemples de restes prehistòrics de tot el país, a banda d'unes esglésies parroquials molt interessants com quasi totes les de l'illa.

Començaren el nostre recorregut en l'església parroquial del poble de Tarxien, de huit mil habitants. Aquesta església es va acabar de construir en l'any 1610 i es va dedicar a l'Anunciació i està decorada amb frescos de Prieto Gagliardi que va treballar en molts palaus de Roma durant el segle XIX.

Però els turistes que s'acosten a Tarxien vénen a visitar el conjunt arqueològic dels temples de Tarxien que es varen declarar patrimoni de la humanitat en l'any 1992. Les restes més antigues tenen més de cinc mil anys.

Cal destacar la rica decoració tallada en les pedres dels altars, biombos amb dissenys molt elaborats d'espirals, motius vegetals i fins i tot animals de cacera.

Eixirem dels temples per anar a buscar l'església de Paola i passejarem per interessants carrers amb cases de façana i balcons de pedra i persianes mallorquines de fusta que és tan típic en l'arquitectura d'aquest país insular mediterrani. 

Deixarem Tarxien i entrarem en Paola sense adonar-nos per què els carrers dels dos pobles es fusionen. Paola també té més de huit mil habitants i rep el nom d'Antoine de Paule, gran mestre de l'orde de Malta que la va fundar en l'any 1626. Ens sorprendrà quan estem arribant les cúpules platejades i la magnificència de la basílica de Crist Rei aixecada en 1910 per donar cabuda a la creixent comunitat de feligresos.

Però aquest municipi té una església barroca del segle XVII dedicada a Santa Ubaldesca, santa pisana de l'orde de Sant Joan de Jerusalem que va viure al segle XII. Aquest  temple es va quedar menut i per això es va construir la basílica de Crist Rei.

I el que segurament serà el monument més misteriós i sorprenent de l'illa és l'Hipogeu de Ħal-Saflieni, un rar temple soterrani i necròpolis del 2500 aC que no vaig poder visitar. Les entrades convé comprar-les amb antelació perque es tracta de visites guiades amb grups molt reduïts. El preu a dia de hui és de 35 euros.

Sàsser, segona ciutat més gran de Sardenya i capital cultural de l'illa

 L'illa de Sardenya va ser part de l'imperi romà durant set segles, després d'un breu període en mans de vàndals i gots va pertànyer a l'Imperi Bizantí fins al segle X. Pisans, genovesos i fins i tot el mateix Papat es disputaren l'illa que en l'any 1326 passà a ser un territori més de la Corona d'Aragó. Amb el tractat d'Utrecht en 1713, l'illa li va tocar a l'Imperi Austrohongarés i als pocs anys passà a ser territori del Regne de Savoia fins a 1861 que s'integrà en Itàlia.

L'entrada de hui estarà dedicada a la ciutat de Sassari, que en català es diu Sàsser, la segona ciutat més important de l'illa i seu de la universitat més antiga de l'illa, la Universitat de Sàsser fundada en 1562. La seu d'aquesta universitat es troba quasi tocant el centre històric en un bell edifici que reaprofità part de les primitives construccions jesuítiques de la primera universitat.

Seguint el Corso de Margalida de Savoia s'arriba a la plaça Santa Maria on està la meravellosa església de Santa Maria de Betlem. Es tracta d'un antic monestir benedictí del segle XII que passà a mans franciscanes. La façana del segle XIII sols es va modificar quan es va afegir un rosetó en el segle XV.

El més destacable és la seua impressionant cúpula el·líptica que seixa un poc en ridícul el menut campanar cilíndric que s'hagué d'aixecar després de caure el campanar octogonal d'estil gòtic català amb les reformes fetes al segle XVIII.

Ara ens deixarem perdre pel seu descuidat però encantador centre històric on anirem descobrint cases i palaus de pedra que en més d'una ocasió ens faran creure que no hem fet la maleta ni hem agafat ni avió ni vaixell.

L'edifici històric més destacable de la ciutat vella de Sàsser és la seua catedral dedicada a Sant Nicolau que té una impressionant façana barroca coronada amb un nínxol on es troba la imatge del sant sota tres nínxols més on estan els sants màrtirs Gavino, Proto i Gianuario.

L'original temple es va ampliar al segle XV i per tant s'hi hagueren d'apuntalar els murs amb uns contraforts que es varen decorar amb unes originals gàrgoles.

L'interior de la catedral encara manté l'aspecte auster del gòtic original que sols es veu trencat amb els altars barrocs de les capelles que anaren afegint-se al segle XVIII i l'espectacular cor.

I de la catedral se n'anirem a buscar la plaça de Sant Antoni que es troba a la fi del Corso Vittorio Emanuelle II, el carrer comercial de la ciutat, on encara trobarem cases i palaus gòtics del segle XV com la casa del rei Enzo.

En la plaça de Sant Antoni està l'església del mateix nom que es va construir en el segle XVII. Destaca sobre tota la plaça la seua espectacular façana barroca, una columna historiada coronada amb una imatge de Sant Antoni de Pàdua i una torre, part de l'antiga muralla.

I agafant el Corso de la Trinità passarem per davant d'un tros de les muralles del segle XIII, l'església de la Trinitat del segle XVIII fins a arribar a un frondós jardí on Sàsser guarda un dels seus més preuats tresors, la font renaixentista del Rossello. Construïda per artistes genovesos en els primers anys del segle XVII, la seua aigua era venuda pels aiguaders que la repartien a lloms d'un ase per tota la ciutat.

I pel Viale Umberto I arribarem a la plaça d'Itàlia, el centre neuràlgic de la ciutat, on es troba el pallazo delle Provincia d'estil neoclàssic i seu del govern provincial i pallazzo Giordano d'estil neogòtic i el monument a Vittorio Emanuelle II.

Dalt Vila en l'illa d'Eivissa, el patrimoni de la humanitat més autèntic.

 "Que va ser un vuit d'agost quan això va començar quan les tropes catalanes lluitaren contra l'islam i de mitja lluna feren una gran falç per segar".

El que he escrit abans és part d'una cançó d'aires formenterencs pàgines enrere (https://www.youtube.com/watch?v=-UM3UCLIJFE ), pot ser la més evocadora de records i bones sensacions de la meua vida. Em venen al cap anys molt bons de la meua vida i excel·lents amistats que vaig fer en aquell temps. Inoblidable aquell grup de bongos, diminutiu de bons garrits que varen ser companys de feina i família primers anys que treballava i vivia a una altra vora del Mediterrani. I com enyore aquella coreografia que desenvolupaven Rosa i Manolo sempre que la cantàvem.

Un vuit d'agost de 1235 les tropes catalanes comandades per l'arquebisbe Guillem de Montgrí entraren en la ciutat d'Eivissa i des d'aleshores les illes Pitïuses, Eivissa i Formentera, formaren part de la Corona d'Aragó. Per tant hui encetem una sèrie d'entrades per territoris que formaren part de la Corona d'Aragó, arreu de la Mediterrània.

Accedirem al centre històric d'Eivissa, conegut pels illencs com Dalt Vila, pel portal de ses taules que es troba davant del Mercat Vell. Aquest edifici en forma de temple grec es va aixecar en l'any 1873 i ocupa el lloc on des de sempre els pagesos han venut les seues fruites i verdures.

El Portal de ses Taules és la porta d'accés més bonica i monumental que hi ha a les muralles renaixentistes de la ciutat. Data de finals del segle XVI i està ornamentat amb dues estàtues romanes, la deessa Juno i el guerrer Caio Juli Tiró, com també de l'escut imperial dels Àustries.

De seguida ens trobarem amb el pati d'armes, format per deu arcs de mig punt i una interessant finestra, tot d'estil renaixentista. En aquest lloc els venedors que pagaven tribut podien vendre els seus productes amb la seguretat d'estar dins del recinte de les muralles i protegits per un cos de guàrdia,

Si Dalt Vila està declarat patrimoni de la humanitat és per la important pradera de posidònia que cobreix el fons de la mar que hi ha entre Eivissa i Formentera i pel conjunt d'edificis històrics de pedra o emblanquinats dels seus carrers.

Iniciarem el nostre camí d'ascens per a arribar al Convent de Sant Domènec, és un edifici barroc del segle XVII. La seua església és hui la parròquia de sant Pere on cal destacar l'altar major barroc fet a Gènova i el sòcol de ceràmica que decora els seus murs . El seu claustre forma part hui en dia de l'ajuntament de la ciutat.

La següent parada serà la catedral de Santa Maria de les Neus, dedicada a aquesta advocació mariana per ser la festivitat mariana, 5 d'agost,  més pròxima a la data de la conquesta 8 d'agost en agraïment a la suposada ajuda de la Mare de Déu en l'ocupació cristiana de l'illa.

Encara que el temple es va construir en estil gòtic als segles XIII i XIV, el seu interior està recobert d'una volta de mig punt amb la decoració que es va fer al segle XVIII en el procés de reforma avalat pels jurats de la Universitat.

En la plaça de la catedral es troba un mirador que ofereix interessants vistes de la mar i de l'illa i la casa de la Cúria, un edifici gòtic on s'administrava justícia. Hui en dia és una oficina de turisme i un centre d'interpretació de Madina Yabisa, l'Eivissa musulmana.

El castell d'Eivissa està just al costat i encara que no destaca pel seu patrimoni artístic, cal dir que té restes arqueològiques de totes les èpoques històriques des del mateix segle I.  S'espera en un futur que siga parador nacional de turisme.

Per ací es troba el túnel des Soto Fosc que comunica la part superior de Dalt Vila amb el baluard de sant Bernat, destinat a ser la tercera porta de les muralles renaixentistes al costat del Portal nou i el Portal de ses Taules.

I ara iniciarem la baixada pel carrer major amb les seues cases senyorials fetes en pedra fins arribar a la capella de Sant Ciriac.

La capella de Sant Ciriac s'aixeca sobre un passadís on diu la llegenda que entraren els hostes catalans a la Madina Yabisa aquell 8 d'agost de 1235. Aquest dia és el dia de Sant Ciriac patró de la ciutat que també va ajudar als cristians en la conquesta.

El Turó de les Bruixes en Juodkranté, màgia i natura en Lituània.

Aquesta és la tercera i última de la sèrie d'entrades dedicades a llocs que desprenen màgia i misticisme. Hui viatgem a un menut poble de Lituània situat en l'estreta franja arenosa que hi ha entre el mar Bàltic i el llac de Curlàndia. L'Istme de Curlàndia està declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO i és un lloc de gran bellesa compartit per dos països, Lituània i la regió russa de Kaliningrad.

Aquest poble de pescadors va pertànyer als cavallers de l'orde Teutònic. Prússia i després Alemanya dominaren aquest territori fins a la fi de la primera guerra mundial, formà part de l'URSS i després de la seua desmembració, pertany a Lituània.

Arribarem al xicotet poble de Juodkranté de poc més set-cents habitants en autobús. Ací podrem visitar el seu monument més important que és la xicoteta església luterana de finals del segle XIX. Convertida en museu en era soviètica i recuperada per al culte en 1989.

El xicotet museu de miniatures que ocupava l'església s'ha traslladat a una típica casa de pescadors  construïda en fusta i pintada de color. Aquesta és una de les moltes que es troben al llarg de l'istme de Curlàndia. 

Però el més visitat del poble és sense cap mena de dubte el seu Turó de les Bruixes, un lloc on es combina de la millor manera possible les velles llegendes de la zona amb la tradició escultòrica en fusta dels països bàltics. Per a arribar-hi caminarem pel passeig que hi ha vora llac fins que una de les bruixes ens indica el camí per a perdre's en un pujol encantat, el Raganu Kalnas.

Diversos camins i senders recorren un turó de sorra de poca altura que està poblat per un dens bosc on en l'any 1979 es començaren a repartir escultures de fusta grotesques que representen a bruixes i éssers màgics.

Són moltes les bruixes amb cara deformada i lletja que hi trobarem però no passarem por perque el nostre passeig és a plena llum del dia i estarem acompanyats per altres turistes que s'atreveixen a caminar per aquest lloc.

Les tradicions paganes de Lituània emergeixen en aquest lloc on podrem trobar tòtems sagrats tallats en la fusta de la manera més talentosa.

No sé si aquestos tòtems són massa efectius per a protegir-nos del mal per què per poc que segueixes caminant et trobes en el mateix gran dimoni.

Però no cal patir per que un cavaller que si no és Sant Jordi se li pareix molt, ens protegirà del maliciós drac que de segur estava desmaiat i pensava menjar-se a algú.

No massa lluny i en direcció contrària on està el llac es troba la platja banyada per les gèlides aigües del mar Bàltic o es pot gaudir d'un bany i prendre el sol.