Kraków, la joia del regne de Polònia

Cracòvia és una de les ciutats més boniques d'Europa i per això el seu centre històric va ser el primer en ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO en 1978. 
La ciutat poseeix una gran quatitat d'esglésies, convents, palaus i fortificacions que és impossible visitar en un dia així que per a aquells viatgers que sols dediquen unes hores al casc antic de la ciutat cal que es centren en dos punts, la plaça major del mercat i la ciutadella de Wawel.

La plaça major del mercat és sens dubte una de les places més impressionants del continent europeu per les seues dimensions i per les seues edificacions. La plaça és quasi quadrada pero es quasi impossible adonar-se'n per que alguns edificis del centre impedeixen veure-la amb la seua totalitat.

Aquesta plaçadelimitada per interessants edificis però el que més destaca és l'església de Santa Maria construida entre els segles XIV i XVIII.

La façana principal que presideix la plaça està flanquejada per dues torres-campanar de diferent altura. La torre més alta coneguda per Torre Heinal emet una inacabada melodia cada quart d'hora en memòria del vigilant que va ser travessat per una fletxa de l'exèrcit mongol quan intentava avisar del perill allà pel segle XIII. Aquesta mutilada melodia no ha deixat de sentir-se en set-cents anys.

La visita del edifici ressulta complicada perque la basílica està oberta al culte i sols en hores molt determinades fan visites guiades.

A l'interior es troben tres naus gòtiques, la del mig és altíssima i estreta de sostre blau estelat que destaca sobre el roig de les rajoles dels murs.

Al centre de la plaça trobem tres interessants construcccionscom són la Torre de l'Ajuntament, l'església romànica de Sant Wojciech i el mercat de panys.

El mercat de panys un vell edifici renaixentista convertit en museu en la planta noble i en botigues de souvenirs al seu

L'altre lloc monumental de la ciutat és la muntanyeta de Wawel on estigué la cort reial de Polònia des de l'any 1038 fins al seua trasllat a Varsòvia en l'any 1596. De camí apareixen interessants edificis com les esglèsies de Sant Andreu, la de Sant Pere i Sant Pau i el convent franciscà amb un interessant claustre.

Església de Sant Pere i Sant Pau

Convent franciscà

Sant Andreu

 Molt a prop del Vístula i pujant una xicoteta costera s'arriba a la seu reial de Wawel on destaquen els edificis de la catedral i l'impressionant castell reial.

El Castell Reial és una de les residències renaixentistes més boniques del món i va ser construida per arquitectes italians. El seu pati central sembla que haja sigut traslladat de la Toscana fins ací.

Moltes coses queden encara per fer en Cracòvia, però jo recomane passejar pels seus carrers i descobrir restes de les fortificacions i muralles medievals com són la barbacana o la Porta de Florian.

Molt prop d'aquesta porta està el museu Czartoryski on pots contemplar "Dama amb un ermini" del mestre Leonardo da Vinci.

Per recuperar forces res millor que disfrutar d'un bon dinar amb polievka (sopa), carns i embotits a la brasa i la cervesa polaca a preus molt adsequibles.

Fira capital de Santorini, un lloc fascinant al mig de l'Egeu

Santorini és coneguda arreu del món per ser l'illa més fotogènica de Grècia però cal aclarir que Santorini és en realitat un conjunt de illes que provenen d'una illa major que es va fragmentar i en part afonar degut a un dels més terribles terratrèmols de la història farà més de 3600 anys.
La forma de l'illa és molt peculiar, és com un croissant reminiscència d'un gran volcà al mig del qual hi ha una gran llacuna marina on està creixent una nova illa anomenada Nea Kameni.

La història  de les civilitzacions que han passat per aquestes terres donaria per molts llibres, abans del terratrèmol una cultura pospera i avanzada poblava aquesta illa ja que s'han trobat interessantíssimes restes arqueològiques com extraordinàries pintures murals que s'exposen en un museu de Fira. Molts entesos en la matèria creuen que Santorini era la pròspera Atlàntida que s'afonà amb el terratrèmol que sembla que si que va provocar un sunami de tal magnitud que acabà amb la cultura minoica de la veina illa de Creta. Després vingueren més grecs, egipcis,romans, bizantics, venecians que rebatejaren l'illa amb el nom actual en honor a Santa Irene i turcs. Finalment acabà incorporant-se a la Grècia moderna en 1840.

Hui centraré l'entrada en la capital, Fira, ciutat blanca i blava que penja de penyassegats de 300 metres d'altura per a asomar-se a la grandiosa caldera de mar blava. A pesar de ser un formiguer de turistes que no paren d'entrar i eixir de les tendes de souvenirs, bars i resturants la ciutat sense grans monuments que visitar resulta preciosa en les primeres llums del dia i cap al crepuscle.

 Els edificis que més destaquen entre les casetes blanques i blaves que conformen la ciutat, són les dues catedrals una ortodoxa i altra catòlica construides després del terratrèmol de 1956 però amb l'encant de les construccions antigues típiques d'aquestes.

catedral ortodoxa

catedral catòlica

Si tinguera que triar entre una de les dues crec que me quedaria amb la catedral catòlica per que està ubicada més prop del penyasegat rodejada de carrers més pintorescos. A més l'interior decorat amb un estil més orientalitzant resulta molt evocador.
Però sembla que els habitants de la ciutat prrefereixen l'ortodoxa que sempre està més plena de fidels.









Però sens dubte el més atractiu de la ciutat és recorrer els seus estrets carrers i anar sortejant turistes, samarretes penjades en tendes de souvenirs, però pujant a la zona alta on està la catedral catòlica uns quants carrers pareixen al·liens a tot aquest bullici i el motiu és que ni hi han tendes ni restaurants.

 

Si vas recorda de tant en tant asomar-te  al penyassegat i la caldera d'aigua marina, que amb l'intens blau mediterrani no deixarà de sorprendre't. Abans me'n vaig anar de l'illa que en vaig cansar de mirar-los.

 

 Si vols disfrutar d'un moment de pau junt a la mar, baixa cap a la fi de la vesprada al port vell. El lloc resulta idílic quan els creueristes fan les compres per la ciutat i pots disfrutar d'algunes típiques tavernes gregues que ofereixen menjar molt mediterrani. Per a baixar pots fer-ho a peu, amb burro però jo recomane el funicular que t'estalviarà una gran pendent plena d'excrement d'ases.
El grans creuers atraquen en altra part perque ací ho tindrien realment difícil, així que sols alguns menuts vaixells amb excursions de turistes ho fan, per tant el lloc no acaba essent un lloc intransitable.

Arnedillo, pau i glòria en una vall de La Rioja

Arnedillo és un poble menut d'uns cinc-cents habitants situat en la Vall del Cidacos, un afluent de l'Ebre. El poble és molt tranquil sempre i quan no estiga de festes que es celebren principalment en agost. Però els encants que poseix són tals que poden deixar satisfet a qualsevol tipus de turista.

La Vall del Cidacos junt a les Valls del Jubera, Leza i Alhama han estat declarades Reserva de la Biosfera per la Unesco perque ací la natura encara és natura i la mà de l'home es deixa sentir d'una forma molt discreta. Arnedillo està ubicat en la zona més agraciada, encaixonat entre muntanyes junt al riu Cidacos i un naiximent d'aigües termals.

Pots disfrutar d'un bany arab cent per cent natural en un lloc anomenat "las pozas" on es recull l'aigua calenta en tres bassetes que van de més a menys temperatura abans de fusionar-se amb el fred riu que fa circular la sang. Molts són els beneficis que té aquesta aigua que has de descobrir una nit d'hivern surant en l'aigua a 40ºC mirant les estreles.



 Quan ja has estat prou de temps arremulla pots caminar amb el barnús uns quants metres per la bucòlica senda fluvial fins arribar a l'encantador allotjament rural on pots hospedar-te, la casa rural Peñalba. El tracte és excel·lent, i l'ambient de pau i tranquil·litat es palpa a cada racó.  www.ascarioja.com/pre.../casa-rural-penalba
Una ruta verda junt al Cidacos, riu amunt et porta al Balneari i a un jaciment d'ignites dels més importants d'Espanya i riu avall hi ha una buitrera i pots arribar a ciutats amb un ric patrimoni com Arnedo i Calahorra.

Si vols empaparte d'història i patrimoni sols dir-te que ací trobaràs un pont medieval que uneix el poble amb la torre d'un castell del segle XIII residència d'estiu dels bisbes de Calahorra i posteriorment pressó de rectors rebelds.






Just als peus del castell começa una interessant ruta de menys de mija hora que et porta a descobrir tres interessants ermites. La primera en ordre d'aparició és la de Sant Andreu i Sant Blai del segle XVIII amb altar rococó. D'ací ix des del segle XIX la popular processó del fum, fet amb herbes aromàtiques en el mes de novembre per commemorar com Sant Andreu salvà el poble d'alguna epidèmia. La següent ermita en ordre d'aparició és la de Sant Miquel que resulta curiosa per les seues pintures. I la darrera i més impressionant és la de Santa Maria de Peñalba del segle X i de les poques mossàrab que hi ha al món, llàstima que la seua restauració no arriba.

ermita de Sant Miquel

ermita de Santa Maria de Peñalba

Més són les ermites i els monuments però el més destacable és l'església renaixentista de Sant Germà i Sant Servand que es troba presidint la plaça del poble que curiosament està en la part més baixa prop del riu i del llavador.

La gastronomia es molt rica i variada on s'aprofiten els aliments de l'horta que els habitants de la zona guarden en uns rebosts que són coves excavades en la roca, a Santa Eulalia Somera, pedania d'Arnedillo s'esta habilitant un recorregut per una d'aquestes coves que fou eremitori ja al segle VI. Cal degustar les delicioses pebreres al foc de llenya amb oli i all, menestra de verdures, creïlles a la riojana, confitures, fessols i un llarg etc com també carns i embotits excel·lents.
Per al turista més urbanita cal dir-li que Soria i Logronyo estan a uns 60 Km, Pamplona i Saragossa a poc més de cent i Vitòria, Burgos, Bilbao i Sant Sebastià a menys de 200.
Però abans de marxar emporta't una imatge del poble que acompanyat de les 1000 sensacions viscudes et fraguran un record inolvidable.

Les Bons, viatge al passat en Andorra

Les bons és un poble que pertany a la parròquia d'Encamp en el país dels Pirineus, Andorra.
L'encant de visitar aquest poble està en poder passejar per un interessant conjunt medieval format per una església romànica, elements del sistema de fortificació i carrers de cases de pedra no habitades però si ben conservades per part dels seus propietaris. Ací no trobaràs el bullici comercial de la capital, de fet no hi ha cap tenda de souvenirs, ni bar et donarà la sensació de que eres un invasor de temps passats i que els habitants d'aquesta aldea s'han refugiat en el castell del senyor feudal.

Dos edificis destaquen per la solidesa de la seua construcció i per estar construits sobre dos turons que són l'esglèsia de Sant Romà i la Torre dels moros.

 

L'església de Sant Romà és un més bonic exemple del romànic andorrà que va ser construida en el segle XII. És difícil trobar-la oberta ja que sols hi han visites guiades en juliol i agost, però es pot accedir al seu bell porxe construit al segle XVIII i disfrutar d'unes boniques vistes del poble i la vall.

La portada d'entrada a l'església resulta un poc peculiar per la combinació d'arc romànic de pedra i afegitons de fusta.

L'interior és una sencilla nau que conté una interessant successió de frescos que són còpia dels romànics que es traslladaren al Museu d'Art de Catalunya en 1930.

La Torre dels moros es mostra esbelta segons el costat del que es mire ja que un dels quatre murs ja no es conserva. Al seu interior s'ha instal3lat una escala de ferro per poder accedir fins a la part més alta i gaudir de bones vistes.

El nom de Torre dels moros em resulta un poc desconcertant perque jo crec que ací no s'instal·laren mai, però no és l'únic perque a un antic dipòsit se'l coneix com bany de la reina mora que segons la llegenda fou construit per un cabdill àrab allunyat del poble per a que la seua dona pugués gaudir de la seua higiene personal amb privacitat.

Vaduz, la capital alpina de Liechtenstein

La setmana passada vaig començar una trilogia d'entrades referides als diminuts estats  que són el poc que resta de lleis feudals i vasallatges de l'Europa medieval.
Hui viatgem a Vaduz la capital de Liechtenstein, un país alpí de 160 quilòmetres quadrats al cor dels Alps entre Suïssa i Aústria.
De senyoriu feudal passà a ser un estat sobirà del Sacre Imperi Romanogermànic al segle XVIII i amb la caiguda d'aquest imperi propiciada per Napoleó al segle XIX Liechtenstein es va veure lliure de tot vasallatge i es va convertir un país amb plena sobirania. Però tots els estats menuts necessiten d'associar-se d'altres veins més grans per qüestions tan bàsiques com moneda, exèrcit, etc.
Lienchtenstein mirà a llevant en un principi, és a dir cap a la veina Aústria o millor dit Imperi Austrohomgarès, però la primera guerra mondial deixà fora de joc aquest gegant centreuropeu i el menut país girà la vista a ponent establint uns fort vincles amb Suïssa.
Hui Liechtenstein és una raresa europea on s'utilitza el franc suís, es parlà un dialecte de l'alemany, i on les dones votaren per primera vegada en 1984 i on la monarquia amenaçà d'abandonar el país si no es ratificaven els seus poders.
Per a arribar a la capital sols es pot fer en autobús des de Sargans, en Suïssa que està molt ben comunicada en tren amb Zurich. Es possible adquirir un billet únic, el transport suís funciona a la perfecció i Liechtenstein s'apunta al carro.
El primer que destaca una vegada entres al territori nacional és l'imponent i blanc castell del poble de Blazers.

Estem en el quart país més menut d'Europa per tant no passarà massa temps per a que l'autobús arribe a Vaduz, la capital, i el primer monument que ens rep és la catedral de Sant Florian.

Aquest temple neogòtic data del segle XIX però substiteix a altre anterior d'origen medieval. En 1997 es va convertir en catedral.






Caminant cap al centre de la ciutat i mirant cap al cel es veu la muntanya on es troba un castell amb tota la seua majestuositat. Ací resideixen els prínceps i per tant no es pot visitar. Aquestos senyors poseeixen una interessantíssima colecció d'art que en part es pot veure al museu nacional.

Pocs atractius més ofereix el centre de la ciutat, sols el museu postal i quatre carrers peatonals i més si se ve un dia festiu com vaig fer jo, el 8 de desembre amb un fort vent que no es podia anar pel carrer. Així que poques coses més vaig poder veure encara que molt a prop hi han pistes d'esquí i balnearis molt apreciats pels turistes xinesos.

San Marino, l'única ciutat-estat supervivent

La Ciutat de San Marino és la capital del tercer estat més menut del món i té poc més de quatre mil habitants que no es correspon amb la intensa vida que hi ha als seus carrers trepitjats per més de tres mil·lions de turistes a l'any.
Aquest menut indret rodejat per complet per territori italià es creu que va ser fundat l'any 301 pel sant picapedrer Sant Marí que s'amagà en el cim del mont Titano fugint de les persecussions de Dioclecià. La propietària del terreny que era de la pròxima ciutat de Rimini el va cedir al sant.
Per a arribar a la ciutat en transport públic la millor opció és agafar un autobús des de l'estació de la ciutat de Rimini i després un trajecte de vint minuts molt interessants per que es veu el mar Adriàtic, un arc del trionf romà i s'ascendeix el mont Titano de 739 metres que ofereix boniques vistes.
Jo vaig haver de disfrutar d'altres vistes perque la boira ho cobria quasi tot excepte el cim on està la ciutat.

La capital d'aquest país ha sigut declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO degut al fantàstic sistema defensiu de muralles, torres i portes que envolta la ciutat. Aquest sistema imponent no ha sigut sempre infalible perque en tres ocassions la ciutat ha estat ocupada, la primera vegada a l'any 1503 per Cèsar Bòrgia, en 1739 pel cardenal Alberoni i la darrera a les acaballes de la segona guerra mondial primer fou l'exèrcit alemany i posteriorment els aliats.

L'interior del recinte amurallat és un laberint d'estets carrers i costeruts plagats de tendes i restaurants on el turistes peatons dominen sobre qualsevol altra espàcie.

El palazzo pubblico és la seu de l'ajuntament de la ciutat i del govern del país, va ser construit al segle XIX sobre un edifici anterior i el seu estil imita els palaus municipals medievals de les antigues repúbliques italianes.

A l'interior trobem una gran escala de pedra i alguns salons amb una interessant decoració que en tot moment intenta imitar l'esplendor del renaiximent italià com aquesta sala del consiglio grande e generale.

La basílica està dedicada com no podia ser d'altra manera al sant fundador i va ser construida en estil neoclàssic al segle XIX.

Però sens dubte el més interessant de San Marino és patejar els seus carrers i muralles i disfrutar de les vistes si tens un dia asoleïllat.

Üsküdar, l'Istambul asiàtica

El districte d'Üsküdar de la ciutat d'Istambul es troba ubicat en la península d'Anatòlia i té una població supera el mig mil·lió d'habitants i una història a les seues esquenes de més de 2500 anys. El seu patrimoni arquitectònic i cultural queda totalment eclipsat per les meravelles de la part europea de la ciutat així que pocs turistes es trobem per la zona i per això és ideal per a descobrir l'essència de la vida turca urbana i occidentalitzada.

El motiu que em va fer dedicar quasi un matí a aquest indret de la ciutat no era l'evocador nom que tenia quan era colònia de la ciutat grega de Calcedònia,  Crisòpolis que significa ciutat de l'or el motiu n'era molt més banal puix estava decidit a trepitjar territori asiàtic com cal. En les dues anteriors ocassions no m'havia quedat satisfet. La primera fou a l'illa de Xipre que físicament pertany a Àsia però tothom l'associa a Europa perque és de la Unió i fins i tot amb euro. La segona havia estat el dia anterior durant una excursió organitzada, el temps que vaig passar al gran continent va començar mentre la guia estressada ens avisava pel micròfon de l'autobús que prompte arrivaria el cartell indicador on posava Àsia mentre creuaven el pont del Bòsfor i així tots els turistes preparavem la càmera de fotos. No vaig aconseguir fer la foto ni veure el cartell. La resta del meu temps asiàtic va ser dinar a un restaurant.

Així que aquell matí tenia decidit passar-me a l'altre continent sense massa objectius de visites turístiques prefixades. La millor forma per a accedir era en ferri per que la freqüencia des del moll d'Erminönü és alta i el trajecte és molt econòmic. El passatge és en realitat una elegant moneda de plàstic que es tira dins d'una espècie de safata i llavors el torn bloquejat que t'impedia embarcar es fa mòbil.

El trajecte en vaixell no és massa llarg pot ser menys d'un quart d'hora i les vistes de les que es pot disfrutar són úniques al món. Açò va ser la capital de tres imperis que perduraren més de mil·leni i mig i encara es respira l'esplendor bizantí i l'exotisme otomà cada vegada que s'obren els ulls.

Torre de Gàlata al Corn d'Or

El vaixell atraca en el moll d'Iskele on es concentra una gran activitat degut a la quantitat de viatgers i  la intensitat comercial de la zona.





La menuda mesquita de Semsi Pasha està just a la vora de la mar i data de 1580.

La font del Sultà Ahmed III és una de les més boniques de la ciutat i és la primera construcció que et trobes quan ixes de l'estació marítima.

Passejar per l'avinguda que corre paral·lela a l'estret del Bòsfor pot fer-te pensar que podries estar en una caòtica ciutat del sud europeu però alguns negocis i la presència de mesquites et recorden que estàs en Turquia.







La meua intenció era caminar en direcció sud fins arribar a l'estació de trens de Haydarparsa que en la foto de la guia es mostrava molt lluidora junt a la mar, encara que el camí per on s'havia d'anar no estava massa adequat per a peatons moltes foren les agradables sorpreses que m'anava trobant.

La torre de Leandro s'associa al mite greg del jove que anava cada nit a visitar la seua amada Hero que cada nit li indicava el camí encenent un foc en la torre on havia estat tancada per evitar els seus encontres amorosos. Una nit s'apagà el foc i el jove s'ofegà, la seua amada ho feu després quan intentà buscar-lo.
El turcs conten que aquesta torre estava destinada per a una doncella per evitar que fos mossegada per una serp.
Hui en dia es pot visitar aquesta torre bizantina restaurada al segle XVIII  perque hi ha un vaixell que et porta al restaurant que hi ha en ella. Jo no em vaig atrevir a fer-ho per que feia mala mar.

Els barracons de Semiliye eren en principi de fusta però es reconstruiren en pedra al segle XIX. Hui pertanyen l'exèrcit i en una part d'ells es pot visitar el museu de Florence Nigtingale una tenaç infermera que treballà en ells durant la guerra de Crimea quan el lloc es convertí en hospital militar. Va aconseguir reduir la mortandat notablemet i està considerada la mare de l'infermeria moderna.

Finalment vaig arribar al meu objectiu que era l'estació de tren de Haydarparsa no sense passar certes dificultats com estar realment perdut o caminar per l'arcen de carreteres. L'edifici és la principal estació de l'Istambul asiàtic i té una interessant decoració interior i una espectacular façana al mar encara que li falta el bullici de gent típic d'estació  de gran ciutat.







Des d'ací són moltes les línees de ferri que ixen cap a la part europea però el meu passatge de tornada no valia per a aquesta estació marítima així que vaig haber de comprar una nova moneda de plàstic i guardar de record la que tenia.
El camí de tornada és d'allò més evocador quan la llum de Sol ve de ponent i arrastra imatges de la inigualable ciutat d'Istambul.