Dalt Vila en l'illa d'Eivissa, el patrimoni de la humanitat més autèntic.

 "Que va ser un vuit d'agost quan això va començar quan les tropes catalanes lluitaren contra l'islam i de mitja lluna feren una gran falç per segar".

El que he escrit abans és part d'una cançó d'aires formenterencs pàgines enrere (https://www.youtube.com/watch?v=-UM3UCLIJFE ), pot ser la més evocadora de records i bones sensacions de la meua vida. Em venen al cap anys molt bons de la meua vida i excel·lents amistats que vaig fer en aquell temps. Inoblidable aquell grup de bongos, diminutiu de bons garrits que varen ser companys de feina i família primers anys que treballava i vivia a una altra vora del Mediterrani. I com enyore aquella coreografia que desenvolupaven Rosa i Manolo sempre que la cantàvem.

Un vuit d'agost de 1235 les tropes catalanes comandades per l'arquebisbe Guillem de Montgrí entraren en la ciutat d'Eivissa i des d'aleshores les illes Pitïuses, Eivissa i Formentera, formaren part de la Corona d'Aragó. Per tant hui encetem una sèrie d'entrades per territoris que formaren part de la Corona d'Aragó, arreu de la Mediterrània.

Accedirem al centre històric d'Eivissa, conegut pels illencs com Dalt Vila, pel portal de ses taules que es troba davant del Mercat Vell. Aquest edifici en forma de temple grec es va aixecar en l'any 1873 i ocupa el lloc on des de sempre els pagesos han venut les seues fruites i verdures.

El Portal de ses Taules és la porta d'accés més bonica i monumental que hi ha a les muralles renaixentistes de la ciutat. Data de finals del segle XVI i està ornamentat amb dues estàtues romanes, la deessa Juno i el guerrer Caio Juli Tiró, com també de l'escut imperial dels Àustries.

De seguida ens trobarem amb el pati d'armes, format per deu arcs de mig punt i una interessant finestra, tot d'estil renaixentista. En aquest lloc els venedors que pagaven tribut podien vendre els seus productes amb la seguretat d'estar dins del recinte de les muralles i protegits per un cos de guàrdia,

Si Dalt Vila està declarat patrimoni de la humanitat és per la important pradera de posidònia que cobreix el fons de la mar que hi ha entre Eivissa i Formentera i pel conjunt d'edificis històrics de pedra o emblanquinats dels seus carrers.

Iniciarem el nostre camí d'ascens per a arribar al Convent de Sant Domènec, és un edifici barroc del segle XVII. La seua església és hui la parròquia de sant Pere on cal destacar l'altar major barroc fet a Gènova i el sòcol de ceràmica que decora els seus murs . El seu claustre forma part hui en dia de l'ajuntament de la ciutat.

La següent parada serà la catedral de Santa Maria de les Neus, dedicada a aquesta advocació mariana per ser la festivitat mariana, 5 d'agost,  més pròxima a la data de la conquesta 8 d'agost en agraïment a la suposada ajuda de la Mare de Déu en l'ocupació cristiana de l'illa.

Encara que el temple es va construir en estil gòtic als segles XIII i XIV, el seu interior està recobert d'una volta de mig punt amb la decoració que es va fer al segle XVIII en el procés de reforma avalat pels jurats de la Universitat.

En la plaça de la catedral es troba un mirador que ofereix interessants vistes de la mar i de l'illa i la casa de la Cúria, un edifici gòtic on s'administrava justícia. Hui en dia és una oficina de turisme i un centre d'interpretació de Madina Yabisa, l'Eivissa musulmana.

El castell d'Eivissa està just al costat i encara que no destaca pel seu patrimoni artístic, cal dir que té restes arqueològiques de totes les èpoques històriques des del mateix segle I.  S'espera en un futur que siga parador nacional de turisme.

Per ací es troba el túnel des Soto Fosc que comunica la part superior de Dalt Vila amb el baluard de sant Bernat, destinat a ser la tercera porta de les muralles renaixentistes al costat del Portal nou i el Portal de ses Taules.

I ara iniciarem la baixada pel carrer major amb les seues cases senyorials fetes en pedra fins arribar a la capella de Sant Ciriac.

La capella de Sant Ciriac s'aixeca sobre un passadís on diu la llegenda que entraren els hostes catalans a la Madina Yabisa aquell 8 d'agost de 1235. Aquest dia és el dia de Sant Ciriac patró de la ciutat que també va ajudar als cristians en la conquesta.

El Turó de les Bruixes en Juodkranté, màgia i natura en Lituània.

Aquesta és la tercera i última de la sèrie d'entrades dedicades a llocs que desprenen màgia i misticisme. Hui viatgem a un menut poble de Lituània situat en l'estreta franja arenosa que hi ha entre el mar Bàltic i el llac de Curlàndia. L'Istme de Curlàndia està declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO i és un lloc de gran bellesa compartit per dos països, Lituània i la regió russa de Kaliningrad.

Aquest poble de pescadors va pertànyer als cavallers de l'orde Teutònic. Prússia i després Alemanya dominaren aquest territori fins a la fi de la primera guerra mundial, formà part de l'URSS i després de la seua desmembració, pertany a Lituània.

Arribarem al xicotet poble de Juodkranté de poc més set-cents habitants en autobús. Ací podrem visitar el seu monument més important que és la xicoteta església luterana de finals del segle XIX. Convertida en museu en era soviètica i recuperada per al culte en 1989.

El xicotet museu de miniatures que ocupava l'església s'ha traslladat a una típica casa de pescadors  construïda en fusta i pintada de color. Aquesta és una de les moltes que es troben al llarg de l'istme de Curlàndia. 

Però el més visitat del poble és sense cap mena de dubte el seu Turó de les Bruixes, un lloc on es combina de la millor manera possible les velles llegendes de la zona amb la tradició escultòrica en fusta dels països bàltics. Per a arribar-hi caminarem pel passeig que hi ha vora llac fins que una de les bruixes ens indica el camí per a perdre's en un pujol encantat, el Raganu Kalnas.

Diversos camins i senders recorren un turó de sorra de poca altura que està poblat per un dens bosc on en l'any 1979 es començaren a repartir escultures de fusta grotesques que representen a bruixes i éssers màgics.

Són moltes les bruixes amb cara deformada i lletja que hi trobarem però no passarem por perque el nostre passeig és a plena llum del dia i estarem acompanyats per altres turistes que s'atreveixen a caminar per aquest lloc.

Les tradicions paganes de Lituània emergeixen en aquest lloc on podrem trobar tòtems sagrats tallats en la fusta de la manera més talentosa.

No sé si aquestos tòtems són massa efectius per a protegir-nos del mal per què per poc que segueixes caminant et trobes en el mateix gran dimoni.

Però no cal patir per que un cavaller que si no és Sant Jordi se li pareix molt, ens protegirà del maliciós drac que de segur estava desmaiat i pensava menjar-se a algú.

No massa lluny i en direcció contrària on està el llac es troba la platja banyada per les gèlides aigües del mar Bàltic o es pot gaudir d'un bany i prendre el sol.

Stonehenge, el monument megalític més famós d'Europa

El lloc més místic i màgic d'Anglaterra és sense cap mena de dubte les restes megalítiques d'Stonehenge a 13 Km de la ciutat de Salisbury. Les darreres investigacions científiques afirmen que aquest lloc té cinc mil anys i que entrà en decadència fa quatre mil anys. Quina cultura va aixecar aquest fastuós monument és tot un misteri i tenint en compte que el monument és més antic que la roda i que les pedres que poden arribar a pesar 4 tones provenen d'un lloc situat a més de dos-cents quilòmetres, molts asseguren que els constructors foren extraterrestres.

Per a arribar en transport públic la millor manera és agafar un tren fins a Salisbury i després un autobús que et porta a aquest lloc i fa parada en Old Sarum, les restes d'una antiga ciutat que tingué catedral i palu reial. L'autobús et deixa en el centre de visitants i és del tot recomanable arribar ja amb l'entrada comprada en internet. Al centre de visitants hi ha un restaurant, vàters, una botiga amb tot el que et pugues imaginar i no sols souvenirs i una exposició temporal amb alguna de les peces trobades en les excavacions que s'han anat efectuant en aquest lloc. 

S'ha fet una recreació del que podria ser un poblat prehistòric de l'època en el que Stonehenge estava habitat i que recorda més a un poblat celta amb modestes i menudes cases circulars i sostres de vegetal sec.

També et pots fer una idea de quant gran són les pedres del monument per que en aquest mateix poblat se n'ha col·locat una reproducció sota un llit de troncs que seria el sistema més probable de traslladar-les encara que alguns investigadors pensen que el trasllat d'aquestos blocs petris s'ha fet majoritàriament en vaixell per mar i pel riu Avon.

Per a arribar als famosos cercles concèntrics de pedra es pot fer a peu al llarg dels verds i preciosos  camps d'Anglaterra. També està l'opció d'agafar un autobús de franc que de vegades es fa necessari en aquest país de la pluja.

El recinte de cercles està protegit, sols es pot donar-li la volta a certa distància. En realitat són quatre cercles concèntrics de pedres, el de dins en forma de ferradura i dins del tot un altar caigut. Algunes d'aquestes pedres venen del País de Gal·les a més de dos-cents quilòmetres d'ací. 

S'han trobat unes seixanta persones soterrades de les quals no s'ha pogut traure informació del seu ADN per què varen ser cremades. Però un estudi de l'estronci en els seus ossos fa pensar que s'alimentaven de plantes del lloc on s'extreien les pedres. Al voltant d'Stonehenge es poden trobar túmuls funeraris dispersats.

Una gran avinguda parteix d'Stonenge i al principi mateix està la pedra coneguda amb el nom de tacó del dimoni on cada solstici d'hivern i d'estiu es pon el sol. Aquestos dies el lloc s'omple de neopagans i neodruides i fan els seus rituals. Fins als anys vuitanta encara eren dispersats i apallissats per la policia, considerant-los heretges.

Jo no vaig fer cap ritual encara que vaig estar la vespra de Sant Joan tres dies més tard del solstici d'estiu, però si vaig demanar coses per a set persones i cinc d'elles ho varen obtenir. Així que aquest lloc té molta màgia.

Centre històric d'Úbeda, la joia del renaiximent espanyol.

Ja passat el solstici d'estiu, el més màgic dels quatre canvis d'estació que té un any terrestre, dedicaré tres entrades a llocs on la màgia i la llegenda pren protagonisme. Hui no anirem massa juny i visitaren la ciutat andalusa d'Úbeda, capital de la comarca de La Loma i amb una població de més de trenta mil habitants. El seu patrimoni històric i artístic és dels més impressionants de l'estat sobretot el de l'època renaixentista i aquest li ha valgut per ser una de les ciutats patrimoni de la humanitat del nostre país.

De seguida ens trobarem en el convent de Sant Miquel, on va morir el místic castellà Sant Joan de la Creu, un 14 de desembre de 1527. Hui l'edifici és un museu dedicat al sant i a l'art religiós i cal destacar l'altar major barroc de l'oratori on es troben les despulles del sant.

No trigarem en trobar la plaça de Vázquez de Molina, la més monumental de la ciutat i pot ser d'Andalusia. No vaig a descriure tots els edificis de rellevant arquitectura que hi podem trobar. Però si començaré per la Sacra Capella del Salvador, un temple funerari barroc construït per a ser panteó de Francisco de los Cobos, secretari de l'emperador Carles V.

Al seu interior podrem gaudir d'una nau que comunica amb una espectacular rotonda, tot projectat per l'arquitecte Diego de Siloé i separades per un enreixat, la rotonda era per als nobles i la nau per al poble.

L'altra església que hi podem trobar és la Basílica de Santa Maria de los Reales Alcázares, un temple que la guerra civil i una desafortunada restauració de principis dels anys huitanta quasi el fan desaparéixer. Hui en dia podem gaudir de les seues naus gòtiques, el claustre i una interessant mostra d'imatges de setmana santa.

Quant a arquitectura civil cal destacar el palau de les cadenes o palau de Vázquez de Molina, nebot de qui va manar aixecar la Sacra Capella del Salvador. Aquest palau és des del segle XIX la seu de l'ajuntament de la ciutat i un dels millors exemples d'arquitectura renaixentista del país.

Un altre gran palau de la plaça és el del Deán Ortega que era degà de la catedral de Màlaga i primer capellà de la Sacra Capella. Es va construir en el segle XVI i es va convertir en parador de turisme en la primera meitat del segle XX. El seu claustre és una verdadera meravella.

I per darrere d'aquestos palaus, en la plaça de l'ajuntament està l'alfareria Tito que ha recuperat la tradició de treballar el fang que tenia la ciutat. Cal visitar la casa per l'espectacular pati i les peces que allí s'exposen i vénen.

Muntant pel carrer Juan Montilla trobarem el palau de Vela de los Cobos, un regidor de la ciutat que lluità contra els moriscos de Granada en el segle XVI. Resulta d'allò més interessant la finestra en el cantó que dóna a dos carrers, un fet que es repeteix en altres palaus de la ciutat.

Anirem a la plaça primer de maig per a contemplar el que era l'antic ajuntament i hui conservatori de música, es tracta d'un edifici de doble arcada italiana ubicat en l'antic alfòndec i atribuït a l'arquitecte Francisco del Castillo.

En un discret edifici de tres plantes és on va nàixer el popular cantant Joaquín Sabina i una discreta placa de ceràmica està ací per a recordar-jo i fer-ho saber a tots els turistes que es deixen caure per aquesta plaça.

Però l'edifici més cridaner per la seua imponent arquitectura que hi trobarem en la plaça primer de maig és l'església de Sant Pau, un temple que es remunta a època visigoda i que hui llueix portada i absis romànics i altres elements del gòtic isabelí.

Si teniu ganes de visitar un museu, molt prop està el Museu Arqueològic d'Úbeda ubicat en una casa amb pati mudèjar i una col·lecció de peces que van de l'edat del bronze, passant per l'època romana i musulmana fins a arribar al renaixement. I és gratuït per als ciutadans de la Unió Europea.

I acabarem el nostre recorregut en la sinagoga de l'aigua, el lloc que per a mi ensumava màgia i que vaig percebre només vaig entrar. Fins no fa massa anys aquest lloc era una perruqueria de dones que anava a convertir-se en un edifici d'apartaments turístics. Però durant les obres aparegueren els arcs d'una antiga sinagoga del segle XIV. I com tota sinagoga ha de tindre aigua sota la sala dels arcs aparegueren els banys rituals que el sol del dia del solstici d'estiu es dedica a enlluernar-los. 

I direm un breu adéu a Úbeda per que hi tornarem per a descobrir una altra part del seu ric patrimoni.