Central Deborah Gold mine, la mina dels 1000 Kg d'or en Bendigo, Austràlia.

 Tercera i penúltima parada minera i ens es desplacem a una mina d'or de l'estat australià de Nova Gales del Sud. La "Central Deborah Gold mine" està a un passeget del centre històric de la ciutat de Bendigo, que amb uns cent mil habitants és la quarta ciutat més gran de l'estat. Hi ha un bon servei de trens que comuniquen Bendigo amb Melbourne.

La Central Deborah Golden mine és una de les moltíssimes mines de l'àrea de Bendigo. En 1909 es va obrir el primer pou, però no va ser fins a 1939 quan començà el prooductiu procés d'extracció de grans quantitats d'or Deixà d'estar operativa en l'any 1954 i en 1971 la va comrar l'ajuntament.  Hui en dia és una atracció turísitca de la ciutat ii a ella es po arrivar a peu, en cotxe o fins i tot en un tramvia hitòric.

La visita comença amb un documental i després s'abaixa al complexe de galeries subterrànies que es troben a una profunditat de més de dos-cents metres a través d'un històric ascensor. De fet aquesta és la visita minera a la que a més profunditat d'arriba de tota Austràlia.

De les parets de la llarga xarca de galeries s'extreia l'or a partir dels seus minerls. Es calcula que d'ací ha eixitat quasi una tona d'or a partir de seixanta mil tones de minerals. Encara és possible minerals d'or en les parets de la galeria.

Per a conéixer un poc millor com era la vida dels miners quan estaven sota terra extraient minerla, s'ha construït un menjador miner soterrani i s'ha deixat una antiga letrina per veure la no massa cómoda vida que es portava aci baix.

Es puja a la superfície amb el mateix ascensor i una vegada ja dalt s'acaba la visita guida i et permeten recòrrer una zona amb antiga maquinària, un xicotet estant, lligat a les extraccions químiques a partir dels minerals.

També hi ha un xicotet museu on el més destacable és l'exposició de reproduccions de pepites d'or que han passatt a la història pel seu espectacular pes. A destacar el platypus gold nugget pepita de quasi dotze quilograms que es va extreure d'ací.

Cullinan, el poble sud-africà dels diamants més grans del món

 Benvinguts a la segona entrada minera de les quatre que hi haurà fins a la fi de l'any 2024. Hui viatgem molt lluny ni més ni menys que a Sud-àfrica per a conéixer una mina de diamants que encara està en funcionament des de que es va obrir en l'any 1902.

La mina oberta a principis del segle XX donà pas a un xicotet poble de nom Cullinan, el cognom de l'empresari que explotava aquest jaciment de diamants a uns cinquanta quilòmetres de Pretòria, una de les capitals del país. L'ofina de turisme és una xicoteta cabanya d'estil africà ubicada prop de la principal artèria del poble, Oak Avenue.

Molt prop cal fer-se la típica foto de turista quan s'arriba a un poble o ciutat amb les lletres en gran que diuen "I love....". La de Cullinan és realment original i poc decorosa que no passa desapercebuda per cap visitant.

Si mo t'agrada fer-te la foto en aquesta escultura escatològica sempre està l'opció de buscar-ne altre. Com que estem al poble dels diamants hi ha una escultura que representa un enorme anell coronat amb un gran brillant.

El poble no és massa gran i no destaca pel seu catàleg d'edificis monumentals i històrics però si que té una bucòlica església dedica a Sant Pere de ritus catòlic. No és la més antiga del poble però té l'honor de ser l'església catòlica més antiga de la regió de Pretòria que encara està en peu. És de l'any 1913.

El més interessant d'aquest poble, a part de la mina que ja ens falta poc per a visitar-la,  és sense cap mena de dubte les cases d'estil eduardià i victorià de l'Oak Avenue.  També hi ha un museu, el de McHardy House Museum, la casa del director de la mina fins l'any 1913 i que es conserva tal cual amb molts objectes originals.

I finalment pagant l'entrada corresponent es pot accedir al recinte de l'encara operativa mina on es veu molt de museu i poc de mina. Només entrar es veuen les cases històriques dels enginyers que et teletransporte a l'Anglaterra de fa cent anys.

Dins del recinte miner està també la primer església que tingué el poble, es va construir en l'any 1908. Es tracta de l'església presbiteriana, una xicoteta joia que encara es manté en peu de quan el poble va començar a sorgir.

Un xicotet museu i centre d'interpretació s'aixeca dins de la zona on ja es treballa. Allí podrem saber més sobre els pedruscos que han eixit sota la terra d'aquest poble entre ells el diamant Cullinan I de 600 quilats que va ser regalat al rei Eduard VII i que va donar per a 150 brillants que adornen les joies de la família reial anglesa.

També i va haver un Cullinan II, Cullinan III i altres més. El Cullinan II enlluerna sobre la Corona de l'estat Imperial Britànic que es pot veure i gaudir si se visita la Torre de Londres, lloc on es guarden les joies reials.

El passeig pel recinte continuarà sobre terra descobrint molts edificis destinats a l'extracció de diamants, en cap moment s'accedeix a les galeries per que ací una xicoteta pedra pot tenir un valor de milers d'euros.

I la visita acaba en l'impressionant forat que han anat fent els homes en aquest lloc per a exterure aquesta pedra preciosa. De fet estem a la tercera mina a cel obert més gran del món i la veritat que impressiona.

Parc Miner del Maestrat, dues de les poques mines visitables d'Espanya ubicat en un entorn natural privilegiat.

 El pròxim dimecres 4 de desembre se celebra la festivitat d'una de les santes màrtirs d'època romana que més devoció desperta en les esglésies catòlica i ortodoxa. Aquesta santa oriental va patir un dels pitxors martiris que es relaten i en el moment de ser decapitada del cel va apareixer un gran llamp. És per això patrona de l'artilleria de l'exèrcit espanyol i també els llauradors valencians s'imploren a ella en el moment de les tronades i es per tant la patrona de pobles agrícoles com Montcada, Benifaió i Higueruelas. Però abans de patir martiri va ser tancada en una torre on estigué molt de temps a fosques i per tant també és patrona dels miners. Les entrades fins a final d'any aniran dedicades a mines visitables arreu del món cmençant ruta en la coomarca del Maestrat.

El Parc Miner del Maestrat es troba ubicat en un bonic paratge natural entre els pobles de Culla i la Torre d'en Besora anomenat la Fontanella que està a huit-cents metres sobre el nivell de la mar . Les vistes de les muntanyes del Sistema Ibèric i la vegetació mediterrània ja de per si paga la pena venir a visitar-lo.

La visita que dura entre hora i mitja i dues hores convé reservar-la amb antelació per internet, el recorregut es fa a peu i en tren turístic a través de dues mines. El camí per a arribar està ben indicat des de Culla i Torre d'en Besora. Hi ha una gran zona d'aparcament on es troba l'antiga casa dels miners hui convertida en ermita.

El tren turístic que res a veure té amb el sistema de carretilles que s'utilitzava en les dues mines per a traure escombraires porta fins a l'entrada de la primera mina, la mina Victòria que es la segona que es començà a explotar de les dues.

La mina Victòria es va descobrir ja quan s'estava explotant la primera mina anomenada Esperança. Tant una mina com l'altra proporcionaven ferro que després s'exportava als alts forns del Port de Sagunt per a ser convertit en rails de tren entre altres coses.

Tota mina està formada per un sistema de galeries subterrànies que amb la profunditat i els efectes de la dinamita explotada de vegades es queden sense oxigen per a respirar o de gasos altament tòxics per tant els pous de ventilació són fonamentals. 

La mineria abans de l'invent del TNT per part d'Alfred Nobel era molt més dura per que la manera d'extraure el mineral era amb pics i pales. Amb l'arribada de la dinamita el pic va ser substituit per brrenes que perforaven les parets per a poder posar els cartutxos d'explosius. Una exposició d'aquestos ferramentes poden trobar mentre recorreguem les galeries de mina Victoria.

Els minerals de ferro que ací s'extreien estaven formats per òxids i hidròxids de ferro que van des del color negre al color roig i al color groc. Aquestos dos últims s'ha utilitzat des de fa segles com a pigments.

De mina Victoria passarem a mina Esperança, que va ser la pionera i que es va obrir en l'any quaranta del segle passat, després de la guerra civil. Va donar de menjar a les famílies dels més de cent miners que treballaven ací en una època molt difícil com va ser la posguerra. Les mines es tanqueren vint-i-tres anys després quan el transport de mineral a Sagunt resultava massa car en unrègim franquista que ja havia superat l'època autàrquica.

Eixirem de les mina Esperança amb un tren que recorda el tren de vagonetes rígides que s'utilitzava en l'època per a treure les escombraires que es produien a l'interior de les galeries després de cada explosió. Aquest sistema d'extracció era rígid i les carretilles no podien volcar, així que s'havia de buidar a mà.

Cerro Alegre y Cerro de la Concepción en Valparaiso, la ciutat de colors patrimoni de la humanitat en Xile

 La darera entrada dedicada a artistes que realitzen un art mnys formal i menys acadèmic va dedicada al grafitero, Inti Castro el creador dels millors murals d'art urbà de Xile, reconegut en Europa i Estats Units i per descomptat en l'Amèrica Llatina, Algunes de les seues obres es poden veure als carrers de Valparaiso, una ciutat xilena declarada patrimoni de la humanitat pel seu urbanisme extrem amb cases que es despengen de pujols fins arribar al que va ser el port del Paacífic més important d'Amèrica del Sud.

Hui ens dedicarem a conéixer dos dels seus pujols plagat de murs multicolors el Cerro Alegre i el de la Concepción els més turístics i segurs de tots els de Valparaiso. Està comunicat amb el port i la zona plana junt al mar amb muktitud d'ascensors, que jo anomenaria funicular. El més antic és l'ascensor Concepción, el primer construït a l'hemisferi sud, però hi han més, com el del Peral que é el que vaig fer servir jo, inaugurat el segon any del segle XX i recentment restaurat.

Des de l'eixida de l'ascensor buscarem el Passeig Iugoslau, on famílie riques que havien aconseguit la seua fortuna amb l'exportació del alitre s'assetaren al segle XIX. Aquest lloc es ideal per a gaudir d'una de les millors vistes de la ciutat des d'un bucòlic miador.

L'edifici més destacable d'aquest passeig és el palau Babiruzza construït en 1916 per arquitctes italians per a la família Zanelli. Aquesta família de quatre germans italians que emigrà des d'Itàlia i s'establiren a Xile com a venedors de queviures es feren més que rics amb el comerç del salitre. El palau hui en dia és el Museu de Belles Arts de Valpo, el nom amb que anomenen a la ciutat molts xilens.

Amb una passejada de quasi deu minuts per que s'ha demuntar l'escala multicolor arribem a una lloc amb una bucòlica terrassa, el café Turri, una antiga casona reconvertida en hotel, Lloc ideal per a relazar-se i també per a coneixer com era una casa de rics comerciants per dins.

Un bon lloc per a dinar es el restaurant Concepción on es pot degustar l'excel·lent gastronomia local i a més gaudir de bones vistes a la ciutat i l'oceà Pacífic. Pastel de choclo que és carn amb una crema de farina de dacsa, paila marina que es una sopa de peix que ressucita a un mort.

Molt prop del restaurant Concepción trobem una catedral anglicana que es va construir en la meitat del segle XIX per a atendre a la gan quantitat de britànics que habitaven aquesttos ues muntanyetes que esten visitant, després de que la constitució xilena permetera el culte d'altres religions i confessions cristianes. L'edifici no resulta gens grandós per que no podia eclipsar les esglésies catòliques de la iutat.

Molt prop està l'església luterana de la Santa Creu que ofereix culte als alemanys protestants de la zona des de finals del segle XIX. Va ser la primera església protestant de sudamèrica a la que se li va permetre tindre campanar.

I la ruta oficial s'acaba en l'hotel Brighton de Valparaiso, u edifici d'estil victorià amb décades d'història i una espectacular terrassa que en el seu dia estava a la voreta de la mar i que hui té tot un conjunt d'edificis portuaris davant. Les vistes des d'ací són meravelloses.

I ara per llire cal deixar-se perdre pels carrerons i escales d'aquestos pujols per a anar descobrint el conjunt d'art urbà més impressionant del món,  Si eres valent deixa't caure per la rampa junt a les escales i penja-ho en el tic-toc. 

El port de Sydney, una de les imatges més icòniques del món.

La fotografia va ser la precursora del cinema que en poc de temps es va convertir en el seté art. La fotografia hagué d'esperar més temps per a ser apreciada i valorada com a expressió artística. Hui ens desplacem literalment a l'altra part del món per conéixer la part més fotogènica de la ciutat que va veure naìxer a un dels millors fotògrafs de paisatges de l'actualitat, Jarrod Castaign. Si dic Sydney a tothom li ve la imatge de l'imponent edifici de l'Òpera al cap, hui agafarem un vaixell que ens passejarà per tot el seu port on a banda de lòpera descobrirem altres instantànies fotogràfiques que ens deixaran meravellats.

La imatge icònica del port de Sydney és la seua impressionant òpera declarada patrimoni de la humanitat que ja visitarem en altre moment, junt al Sydney Harbour Bridge. Es tracta d'un pont de ferro d'arc únic que es va acabar en l'any 1932. S'aixeca sobre el nivell de la mar cent trenta-quatre metres, essent el més alt del món construït en ferro. Cada dia es travessat per trens,i gent a peu, en bicicleta i en cotxe.

Navegant cap a l'est es troben dos dels llocs amb més història de la ciutat. El primer de tots és una xicoteta península amb un frondós parc  on es troba la Mrs Macquarie's chair. Es tracta d'una gran pedra en forma de banc per a seure que va ser esculpit per convictes britànics en l'any 1810 en honor de la dona del governador de Nova Gales del Sud Lachlan Mcquarie.

En una illa pròxima està ubicat fort Denison, una antiga pressó i instal·lació defensiva de la meitat del segle XIX. El més destacable de la construcció és la torrre circular coneguda amb el nom de Martello Tower. Hui en dia està en procés de restauració i el lloc pertany a la National Parks of NSW.

De seguida veurem cap al sud altra península que pertany a la Royal australian Navy, és a dir a l'exèrcit de la Marina Australiana. Uns històrics barracons, actualment tancats són el Centre del Patrimoni de la Reial Marina Australian i prop hi ha uns quants vaixells de guerra atracats.

I abans de tornar cap al pont i l'edifici de l'Òpera de Sydney veuren impressionants paissatges on la frondosa vegatació arriba quasi fins a la mar d'aigües cristal·lines, sols les separa una estreta platja de sorra blanca.

De tornada passarem per davant del zoològic de Sydney, conegut amb el nom de Taronga Zoo.  Es troba a dotze minuts en ferry. Té una extensió de més de vint hectàrees i és la llar de més de quatre mil habitants. Es va inaugurar a principis del segle XX.

I un poc abans de travessar el pont per baix del seu arc és hora de mirar cap a l'Òpera i gaudir de les meravellosses vistes de l'Skyline de la ciutat de Sydney. La blancor de l'òpera destaca amb la tonalitat de grisos dels gratacels de la zona del port.

També abans de travessar el pont però a l'altre costat mirant a nord podem divisar la Kirribilli House. Es tracta de la segona residència del primer ministre australià. La residència principal està ubicada obviament a la capital del país, Camberra. Aquesta construcció de la segona meitat del segle XIX passà a mans del govern en l'any 1920.

Només passar el pont, una gran cara ens observarà. Es tracta de l'entrada al parc d'atraccions Luna Park

i està catalogat dins del patrimoni històric de la ciutat per que es va aixecar en l'any 1935. Durant la segona guerra mundial va ser molt popular però va entrar en decadència i es va tancar en 1979. Ha sigut reobert i tancat vàries vegades i porta obert ininterrompudament des de l'any 2004.

A l'entrada del conegut com a Darling Harbour que visitarem en altra entrada està ubicat l'imponent gratacel de nom Crown Sydney. Es tracta d'un hotel i edifici de vivendes que mesura més de dos-cents setanta metres. És per tant l'edifici més alt de la ciutat i el quart més alt del país.

I de lluny veurem altre magnífic pont que tancarà l'entrada de hui anomenat ANZAC bridge. ANZAC són les sigles de l'Australian and New Zealand Army Corps, terme que es va posar en 1915 durant la Primera Guerra Mundial quan forces militars dels dos païssos combatiren en la batalla de Galiopoli