Els mercats de la Vega, Tirso de Molina i central, el Santiago de Xile més bulliciós

 Darrera de les entrades dedicades on els llocs dedicats a treballar són els protagonistes i hui precisament anirem al mercat, no sols a un, més bé a tres situats als dos costats del riu Mapocho en Santiago de Xile, un dels llocs més transitats de l'hemisferi Sud.

El nosttre recorregut comença pel mercat nés gran de la ciutat, el mercat de Vega Central, que rep el nom de vega per que estava situat al costat del riu Mapocho. Des de 1822 que es té constància de lloc de venta dels llauradors als habitants de la ciutat. En el segle XXI es comptabilitzen mil cinc-cents llocs de venda amb infinits i estrets passadissos on es ven carn, fruïtes i verdures.

Un poc més organitzat està el mercat de la Veega Chica que té el seu origen en l'any 1948 quant uns quants comerciants ocuparen l'edifici de les caballerisses i zona de reparació de l'antic tramvia de la ciutat de Santiago de Xile. 

I ja quasi arribant al riu s'aixeca altre mercat, el de Tirso de Molina, que després d'enfrontar-se amb projectes urbanístics de la veina autopista costanera Nord en 2005 va ser remodelat i hui llueix una interessant estructura metàl·lica que es recolça sobre pilars de formigó. És el més tranquil i equilibrat dels trres.

I ara toca anar cap al centre històric de la ciutat que pot ser de pel·licula d'acció, amb l'allau de venedors ambulants que pregonen els seus productes, de vegades insòlits. Quants paquets de tovalloles humides ha de vendre un venedor ambulant de tovalloles humides per a guanayr-se el jornal d'un dia?. Creuaren el riu Mapocho per un pont, el puente de los carros, hui peatonal però abans de tramvies.

El riu Mapocho naix a més de cinc mil metres d'altitud en el Plom, un cim sagrat de la cordillera dels Andes on s'han trobat mòmies inques. El riu és afluent del riu Maipo, de dos-cents cinquanta quilòmetres que acaba donant les seues aigües al Pacífic.

I ja al centre històric de Santiago de Xile trobem el seu mercat més elegant, el mercat Central, que es va inaugurar en l'any 1872. Es tracta d'una estructura de rajola roja coberta per altra de ferro que es va fundir i moldejar en la industrial ciutat de Glasgow.

Al seu interior trobarem poques parades típiques d'un mercat, encara que continuen fent goig algunes parades de peix. Hui del que més hi ha són restaurants que cuinen la paila marina, típica sopa de peix criolla. Molt bonica la font ubicada en la part central.

I caminant cap a la plaça d'Armes, al carrer vint-i-u de maig ens trobem amb l'església de Sant Doménec. L'edifici de hui és del segle XVIII però abans hi van hber tres que varen ser assolats per tres terratrémols.  

A l'interior no trobarem massa cosa de la decoració en algeps afegida al segle XIX per que el temple va estar creamt-se durant dos llargs dies de l'any 1963. Hui sols es possible veeure la pedra original de quan es va aixecar l'església,

Si caminem cap a l'est pel carrer Sant Doménec arribarem a la seu ceentral de la Fundació d'Artesanies de Xile, ubicada en la casa d'estil colonial ubicada al solar que va rebre el conqueridor Esteban Hernández al segle XVI, Els darrers propietaris, els Velasco moriren sense descendència e n la primera meitat del segle XX.

I si tornem cap al riu Mapocho pel carrer Mac Iver ens topetarem amb altra joia colonial, la posada del Corregidor. Es una edificació de la meitat del segle XVIII. Al segle XIX va ser una famosa sala de ball anomenada La Filarmónica. Hui en dia és un centre cultural.

Caleta Diego Portales de Valparaiso, l'essència de la gent de mar en Xile

 De les nostres antípodes tornen cap a casa nostra i ens parem en la Caleta Diego Portales situada entre les ciutats de Valparaiso i Vinya del mar on des de l'any 1929 ixen a la mar un grup de pescadors a portar peix que després altres embres de la família vénen en un mercatt a l'aire lliure. Els animals protagonistes no seran els peixos, més bé en seran d'altres que venen a buscar les seues restes per a alimentar-se.

Però anem per parts, primer cal arribar ja siga en cotxe per l'avinguda d'Espanya que uneix Valparaiso i Viña del Mar bordejant la costa, ja siga en metro que per aquesta zona és tramvia i ens deixa a peu de la platja de Diego Portales. Una bonica estampa de la mar i de la ciutat de Valparaiso es pot gaudir des d'aquesta bonica platja, no massa recomanable per al bany per que es freda i perillosa però si és un bon lloc per a gaudir del peix fresc en cadascun dels seus restaurants.

I al costat de la platja una destartalada esplanada on es atraquen les barquetes dels pescadors després d'eixir a faenar i un bullició mercat de carrer que el dia que el vaig visitar estava en calma per que es guarda dol a un pescador que havia faltat.

Les festees d'aquesta comunitat de pescadors es celebrem cada any el dia 29 de juny, dia del seu patró, Sant Pere, un home de barca i xarxes de pesca que deixa de pescar peixos per a pescar homes per a la fe cristiana. Una figura no massa artística del sant i una pintura mural ens recorda a qui es venera en aquest lloc.

Altres vendors de peix, que no es captura justament en aquesta caleta però si en les gelades aigües del pacífic sud si que havien eixit a vendre els seus productes. Un molusc molt apreciat en Xile com l'orella de mar, la reineta que no en tenim al mediterrani entre altres.

I per davant mirant cap a l'oest en un lloc on prompte es convertirà en est, està l'oceà Pacífic, la massa da'igua més gran del món, o fins i tot del Sistema Solar. I endinsant-se dins d'ell els dos molls pesquers de la Caleta de Diego Portales, que rep aquest nom en honor a un polític xilè, un dels pares de la pàtria.

Però l'atracció turísitca d'aquest indret no resideix solament en el seu bullició mercat de peix, l'altre espectacle d'interés és la lluita permanent entre gossos i lleons marins que cada cert temps s'amanacen amb crits i lladrucs però que mai arriben a tocar-se ni encara menys a fer-se mal. una espècie de pressing catch animal.

I expectants a aquesta infructuosa lliuta entre gos i lleó marí o més bé a les restes de peix que llancen els venedors es troben els pelicants. Situats estratègicament en altura per a divisar més aviat que el lleó marí les despulles de raspes i caps de peix.

Cerro Alegre y Cerro de la Concepción en Valparaiso, la ciutat de colors patrimoni de la humanitat en Xile

 La darera entrada dedicada a artistes que realitzen un art mnys formal i menys acadèmic va dedicada al grafitero, Inti Castro el creador dels millors murals d'art urbà de Xile, reconegut en Europa i Estats Units i per descomptat en l'Amèrica Llatina, Algunes de les seues obres es poden veure als carrers de Valparaiso, una ciutat xilena declarada patrimoni de la humanitat pel seu urbanisme extrem amb cases que es despengen de pujols fins arribar al que va ser el port del Paacífic més important d'Amèrica del Sud.

Hui ens dedicarem a conéixer dos dels seus pujols plagat de murs multicolors el Cerro Alegre i el de la Concepción els més turístics i segurs de tots els de Valparaiso. Està comunicat amb el port i la zona plana junt al mar amb muktitud d'ascensors, que jo anomenaria funicular. El més antic és l'ascensor Concepción, el primer construït a l'hemisferi sud, però hi han més, com el del Peral que é el que vaig fer servir jo, inaugurat el segon any del segle XX i recentment restaurat.

Des de l'eixida de l'ascensor buscarem el Passeig Iugoslau, on famílie riques que havien aconseguit la seua fortuna amb l'exportació del alitre s'assetaren al segle XIX. Aquest lloc es ideal per a gaudir d'una de les millors vistes de la ciutat des d'un bucòlic miador.

L'edifici més destacable d'aquest passeig és el palau Babiruzza construït en 1916 per arquitctes italians per a la família Zanelli. Aquesta família de quatre germans italians que emigrà des d'Itàlia i s'establiren a Xile com a venedors de queviures es feren més que rics amb el comerç del salitre. El palau hui en dia és el Museu de Belles Arts de Valpo, el nom amb que anomenen a la ciutat molts xilens.

Amb una passejada de quasi deu minuts per que s'ha demuntar l'escala multicolor arribem a una lloc amb una bucòlica terrassa, el café Turri, una antiga casona reconvertida en hotel, Lloc ideal per a relazar-se i també per a coneixer com era una casa de rics comerciants per dins.

Un bon lloc per a dinar es el restaurant Concepción on es pot degustar l'excel·lent gastronomia local i a més gaudir de bones vistes a la ciutat i l'oceà Pacífic. Pastel de choclo que és carn amb una crema de farina de dacsa, paila marina que es una sopa de peix que ressucita a un mort.

Molt prop del restaurant Concepción trobem una catedral anglicana que es va construir en la meitat del segle XIX per a atendre a la gan quantitat de britànics que habitaven aquesttos ues muntanyetes que esten visitant, després de que la constitució xilena permetera el culte d'altres religions i confessions cristianes. L'edifici no resulta gens grandós per que no podia eclipsar les esglésies catòliques de la iutat.

Molt prop està l'església luterana de la Santa Creu que ofereix culte als alemanys protestants de la zona des de finals del segle XIX. Va ser la primera església protestant de sudamèrica a la que se li va permetre tindre campanar.

I la ruta oficial s'acaba en l'hotel Brighton de Valparaiso, u edifici d'estil victorià amb décades d'història i una espectacular terrassa que en el seu dia estava a la voreta de la mar i que hui té tot un conjunt d'edificis portuaris davant. Les vistes des d'ací són meravelloses.

I ara per llire cal deixar-se perdre pels carrerons i escales d'aquestos pujols per a anar descobrint el conjunt d'art urbà més impressionant del món,  Si eres valent deixa't caure per la rampa junt a les escales i penja-ho en el tic-toc.