diumenge, 31 de desembre del 2023

El cementeri de Milà, digne de visitar i al costat de l'Estació Central

 Tancarem la darrera entrada de l'any visitant un dels cementeris més espectaculars d'Europa, un monument més d'aquesta històrica ciutat del Nord d'Itàlia. Es va construir al segle XIX i a diferència dels cementeris de l'època, no età a les afores.


Per a arribar al cementeri el millor és anar amb el tren i és que l'Estació Central de Milà, encara que ja n'existia una més antiga del segle XIX la que veiem ara es va inaugurar en l'any 1931. El rei Víctor Manuel III va col·locar la primera pedra vint-i-cinc anys abans.


En eixir de l'estació el que més ens sorprendrà és la magnificiència de les torres Unicredit són l'edifici més alt d'Itàlia. Aquestos gratacels de parets de vidre mesuren dos-cents trenta-un metres i són obra de l'arquitecte César Pelli.


L'entrada al cementeri és realment impressionant, està construïda amb dos tipus de pedra imitant el romànic pisà. En principi estava pensat que fora una església però finalment acull les despulles de persontages il·lustres com Garibaldi, Verdi o Maria Callas. El lloc es coneix com Famedio.




El crematori que va ser el primer que hi hagué a Europa no és ni de bon tros l'element més destacable per la seua arquitectura i escultura, però té el seu encant amb algunes columnes que intenten donar-li un aspecte de l'antiguitat clàssica. 


L'ossari és un dels altres edificis de visita obligada del cementeri de Milà, concebit primer com a capella catòlica en 1930 va adquirir la nova funció, està construït amb dos tipos de pedra respectant el model del cementeri original de l'arquitecte Maciachini.



El lloc més cotitzat del cementeri on aspiraven a passar la vida eterna les famílies riques burgeses de la ciutat de Milà és la necròpolis, el centre geomètric d'un conjunt d'octògons concèntrics on estan les millors capelles funeràries.




El mounment funerari més fotografiat del cementeri pot ser siga el del senador Bernocchi i la seua esposa. El disseny és obra d'Alessandro Minali, un escultor del segle XX que en aquesta obra combina la modernitat amb el periode clàssic. En l'espiral es representen capítols de la vida de Jesucrist.



Evocant l'antic Egipte podem trobar el mausoleu de la família Bruni. L'escultura vestida a l'estil clàssic representa el dolor i amb una mà protegeix una urna de bronze i amb l'altra assenyala el nom de la família. Una esfinge fa guàrdia a l'entrada de la piràmide.


En una avinguda secundària està el monument funerari de la família Dompé de Mondarco. Una gran vela de pedra i coure dels anys cinquanta del segle passat cobreix un sarcòfag de marbre romà del segle III que està decorat amb muses.


I per a acabar la ruta de hui vos deixe la imatge d'aquest tendre grup escultòric que em va sorprendre i que després de quasi set anys de la meua visita ja no recorde, però es pot apreciar el tendre bes d'un xiquet sostingut per sa mare a la tomba del qui deu ser son pare.



dijous, 21 de desembre del 2023

Atienza, poble menut de Guadalajara però gran en història i patrimoni.

 Continuem la nostra ruta dedicada a llocs de soterrament i hui se n'anem a un menut poble de la província de Guadalajara anomenat Atienza. Hui té menys de quatre-cents habitants però està en el mapa turístic de la província pel seu valuós patrimoni arquitectònic medieval quan la població era un important enclau de frontera del Regne de Castella. Però ja va estar al mapa del la Roma clàssica, la Tithya dels aravacs, sa l'igual que Numància no posava les coses fàcil als romans.


Atienza s'encarama al llarg d'un tossal en mig d'una planera de camps que en temps de la floració dels gira-sols deu ser una estampa celestial. Cal parar abans d'entrar al poble i fer quantes fotos demane el cos del castell sobre el tossal coronant el poble.


El primer monument que trobarem si estem ben atents és l'absis de l'església del convent de  Sant Francesc. Un temple molt degradat que es va construir al segle XIII per ordre de Caterina de Lancaster la reina consort anglesa del Rei Enric III de castella. Un dels pocs exemples del gòtic angés del país.


A continuació ens apareixerà l'església de Sant Gil, hui convertida en museu d'art sacre. Es tracta d'un temple romànic en origen que es pot apreciar a l'exterior i en l'absis, l'interior va ser reformat al segle XVI.


Un lloc molt interessant és la Posada del Cordón, una casa del segle XV convertida en museu etnològic que destaca pel gros cordó de pedra situat sobre la porta d'entrada i per les finestres gòtiques de la primera planta.




La població es va protegir amb dos trams de muralla del que encara queden molts llenços i torrasses, com també tres arcs o portes d'entrada. El més imponent de tots és el de Sant Joan o Arrebatacapas, aquest darrer nom es deu a l'aire fort que de tant en tant corre per aquest arc i tira les capes dels cofrares de la Caballada.


La vida d'Atienza gira entorn a la plaça del Mercat o plaça del Blat. Una típca plaça castellana porticada que sorprén pel seua gran desnivell. Cases encalades amb vigues i pilars, la casa del cabildo i l'església de sant Joan del Mercat es troben en aquest lloc.




L'església de Sant Joan Baptista ha sigut i és el temple principal de la vila. Encara que en aquest lloc ja hi va haver una església romànica el que podem apreciar hui és una construcció renaixentista del segle XVI de tres naus separades per grosses columnes cilíndriques de base octogonal.


I en direcció al castell farem dues parades, la primera en l'església de la Santíssima Trinitat, que també s'ha convertit en museu.  En origen va ser temple romànic visible encara en l'absis, la volta és gòtica, el pòrtic sud renaixentista i els retaules barrocs.




I als peus del puig que corona el castell està el cementeri municipal que inclou l'església de Santa Maria del Rei. És la primera església que es va aixecar després de la conquesta cristiana és per tant un temple romànic amb una espectacular pòrtic d'entrada.




I acabarem la ruta de hui ben altets, en el castell d'Atienza. D'origen celtíber va ser una alcassaba musulmana. En continua disputa entre musulmans i cristians i després entre castellans aragonessos i navarros. Es pot accedir a la torre de l'homenatge on gaudirem de boniques vistes.






dimarts, 12 de desembre del 2023

Sandavágur, bonic poble capital de l'illa feroesa de Vágar

 Hui ens desplacem cap al mig de l'oceà Atlàntic per conéixer un dels pobles més importants de les illes Feroe, Sandavágur que encara que no supera els mil habitants té més de mil anys d'història i és la capital de l'illa de Vágar.


El lloc va ser molt important per que durant més de tres segles ací tenia la vivenda un líder polític del parlament feroés anomenat el langman, una espècie de lector de les lleis figura molt arrelada en els païssos nòrdics.



La xicoteta població està protegida dels vents polars per uns xicotets pujols recoberts totalment d'herba des d'on baixa una bucòlica cascada d'aigua. Una més dels centenars que es poden veure en aquestes illes.



El nom de Sandavágur significa badia de sorra i és exactament on es troba ubicat el poble, a la voreta d'una badia i diuen els d'ací que el clima d'aquest poble és més agradable i temperat que a la resta de les illes Feroe i per això el nombre de feroesos que hi venen a viure va augmentant. Encara que per a ser exactes jo diria que el clima de Sandavágur és menys extrem i gelat que a la resta de les illes. 


El monument més destacable de Sabdavágur és la seua església, que data de 1910, i destaca per les seues parets blanques i el seu sostre de fusta roig. Ocupa el solar d'esglésies anteriors per que cal recodar que els vikings fundaren el poble. Una làpida escrita que es conserva dins l'església ens ho recorda.


Adjacent a l'església es toba el xicotet cementeri cobert completament d'herba verda i sense grans mausoleus i imatges religioses. Les illes Feroe acceptaren de seguida la reforma protestant que per a res promou els excesos decoratius així que sols veurem unes discretes creus blanques i senzilles làpides.



Una moderna escultura recorda a un personatge de llegenda, el pastor de Sondun, que va trobar sobre una roca un vestit amb perles que brillaven al sol. El vestit era d'una geganta que el volia recuperar i va perseguir al pastor que es va amagar en l'església, un lloc sagrat on no podien entrar els gegants.