El Cap de Palos, platja i gastronomia prop de Cartagena.

 La següent entrada en terres bizantins de Justinià ens porta a la regió de Múrcia, a una xicoteta pedania de Cartagena, un port pesquer hui convertit en port esportiu i zona de restaurants. El nom de Palos ve del llatí palus que no significa pal, en realitat és llacuna o marisma en referència al vei Mar Menor.

La presència humana en aquesta zona bé molt antic, de fet hi ha restes d'un poblat  neolític just al costat de la seua platja més gran coneguda com a platja de Llevant on es pot gaudir d'un bany en aigües cristal·lines.

Al costat está el port, en la zona de llevant estan les tradicionals embarcacions de pescadors. A més existeixen cinc pantalans flotants on estan amarrades les embarcacions esportives. Des d'ací parteixen diverses activitats de submarinisme per a a gaudir de les restes d'històrics vaixells naufragats.

Al mateix port es troba la parròquia de Santa Maria de la Mar, una construcció del segle passat que respon a una tipologia d'església modernes de zones turístiques costaneres. Aquestes esglésies són prou diàfanes i obertes per a acollir a la gran quantitat d'estiuejanrs i que no passen massa calor.

Però sense cap mena de dubte l'edificació més interessant de la zona és el far que es troba situat en un xicotet promontori, una de les darreres estribacions de la cordillera Bètica abans de submergirse en la mar i tornar a emergir en les illes d'Eivissa, Formentera i Mallorca. Algunes cales d'aigües blaves podem trobar en aquesta zona.

Diversos illots agüaiten sobre la mar vigilant la  península del cap. Aquestos custodien interessant fauna de la denominada reserva marina del Cap de Palos i illes de les Formigues. Cal fixar-se en l'illot de l'Ànec que  rep aquest nom per què sembla ser un ànec que està submergit el cap sota l'aigua.

I finalment ens fixarem en el far, construït entre els anys 1862 i 1865, però abans en aquesta zona hi va haver un temple romà i una torre de guativa del segle XVII per a vigilar la zona dels atacs dels pirates berberisocs.. El far que es va construir per a evitar naufragis no va poder evitar el del transatlàntic Sirio en l'any 1906. Van morir ofegats més de dues-cents immigrants que viatjaven cap a Amèrica buscant una vida millor.

I després del bany i el passeig capagafar forces i res millor que dinar en un restaurant del port on el peix que porten els pescadors es dedica per a fer caldero, un tipus d'arròs que s'acompanya la mar de bé amb la refrescant ensalada murciana.

Torcello, la primer illa poblada de la llacuna de Venècia.

 La quinta entrada per antigues terres bizantines la farem per una de les illes de Venècia per que cal recordar que els bizantins estigueren a punt de dominar tota la conca mediterrània. Una típica excursió que es fa en Venècia i visitar tres illes. Burano, Murano i Torcello que no es troben en Rivus Altus d'on ve el nom Rialto i on ara està la Venècia més visitada i monumental. 

En Burano ja hem estat, a Murano ja anirem en altra ocasió i hui ens toca visitar Torcello, la zona que més temps porta habitada de Venècia per que va rebre els seus primers pobladors en la meitat del segle V quan fugien d'Atila i els seus huns. Dos segles més tard ja s'havia aixecat una catedral, que visitarem en no res però abans d'arribar cal passajar vora un canal i passar pel costat d'un original pont conegut com a ponte del diavolo.

Més endavant i després de creuar el ponte di Santa Maria s'arriba a l'unica plaça de l'illa on es troben la catedral de l'Assumpció i l'església de Santa Fosca. En total en l'illa que es troba habitada des de l'any 452 hui sols hi viuen onze persones.

L'actual basílica de Santa Maria Assumpta, va ser catedral en el passat amb el seu palau episcopal al costa. Té planta basilical de tres naus delimitades per unes divuit columnes de marbre grec amb capitells d'ordre corinti. 

Però el que cal fixar-se en l'interior de Santa Maria Assumpta és en els seus esplendorosos mosaics d'època romana i bizantina. A destacar el de la Mare de Déu amb els dotze apòstols baix i tot sobre fons daurat.

De la basílica de Santa Maria Assumpta aniren a la veina església de Santa Fosca d'estil bizantí. Els dos temples estan units per unes arcades que semblen part d'un claustre on es troben diverses peces arqueològiques.

Santa Fosca és una església que va ser construïda en els segles XI i XII amb una lògia o porxada gran en la façana principal que permetia escoltar missa a aquells que no tenian permesa l'entrada. Per dins el temple és més auster que la basílica, però té molt d'encant.

Molt prop es troba el museu de Torcello que no vaig poder visitar i de camí podem veure una escultura en forma de cadira que rep el nom del tron d'Atila. Aquesta peça del segle V, època que va viure el rei dels huns, rep erroniament aquest nom perquè Atila mai arribar ací i el que si deuria seure en ell seria el bisbe.

Ohrid, la ciutat més bizantina de Macedònia del Nord

 Hui ens traslladem a la República de Macedònia del Nord per a conéixer la seua joia més preciada que és la ciutat d'Ohrid, fundada pels il·liris, formà part del regne de Macedònia en temps de Filip II, pare d'Aleixandre el Gran. Va ser ciutat romana i bizantina i capital del Primer Imperi Búlgar. Passà a mans de Sèrbia fins que va ser conquerida pels otomans. Ja en el segle XX s'integrà en Iugoslàvia i hui en dia és la segona ciutat més poblada i més turística de la república de Macedònia del Nord.

Hui visitarem el seu centre històric, però m'agradaria remarcar que la ciutat d'Ohrid està a la vora del llac del mateix nom, les aigües cristal·lines d'aquest atrauen a milers d'estiuejants cada anys. Per tant aquesta ciutat és el centre turístic d'aquesta zona dels Balcans i el carrer comercial de Sant Climent, que està ubicat en l'antic basar otomà és un formigueig de gent cada vesprada d'estiu.

El que ens espera ara té ni menys ni més que nou-cents anys i no es tracta de cap construcció, és en realitat un plàtan comú que segons la llegenda va plantar Sant Climent un dels autors més antics en escriure en eslau i un dels apòstols de l'església ortodoxa búlgara.

No massa lluny es troba la mesquita d'Alí Pasha un edifici del segle XVI construït per Sulejman Pasha. Al segle XIX una remodelació obra d'Alí Pasha va ser la que donaria el nom amb el que es coneix actualment la mesquita.

Posterior, del segle XVII és l'altra mesquita que està prop i que porta el nom de Zyenel Abedin-Pasha que a més té escola corànica i el mausoleu de Haji Muhammat Hayati, un avantpassat persa del primer governador musulmà d'Ohrid.

Ohrid en l'era medieval estava perfectament fortifica, amb el castell de Samuel en la part més alta que visitarem en altra ocasió i una muralla que rodejava la ciutat, que encara conserva dues portes, a nosaltres ens pilla més porp la porta de baix, i deixarem el barri musulmà i accediren al centre històric a través d'ella.

I de seguida trobarem un conjunt de cases blanques típicament otomanes amb els seus majestuosos balcons. Ens deixarem perdre per aquest laberint d'estrets carrerons on de tant en tant apareixeran esglésies bizantines i búlgares de totees les mides.

Si tenim sort i està oberta visitarem l'església de Bogorodica Chelnica. Aquesta església es recolza en l'antiga muralla i era la més propera a la desapareguda porta principal de la muralla. Els seus frescos del segle XIV són una meravella.

La següent església que visitarem és la de Santa Bodogorica Perybleptos, que després de l'ocupació otomana de la ciutat es va converetir en catedral, per que la catedral de Santa Sofia passà a ser mesquita. i va rebre les relíquies de Sant Climent. Els seus frescos són realment impressionants.

I a constinuació toca gaudir del monument més antic de la ciutat el seu antic teatre grec aixecat en l'any dos-cents abans de Crist. Sols es conserva la part baixa de la graderia i per tant no es pot saber quina capacitat tenia.

I molt prop està la porta alta de la muralla de la ciutat d'Ohrid i adosat a d'aquesta el llenç de muralla més llarg que es conserva. Cal eixir una estona del recinte emmurallat per veure aquest llenç col cal i després tornar a entrar.

I acabarem la ruta de hui en la catedral de Santa Sofia, construïda al segle XI sobre una basílica. De l'any 1400 fins al 1913 va ser mesquita otomana. Els seus meravellosos frescos bizantits varen estar ocults per una capa de calç durant aquest temps i finalment varen ser recuperats i hui llueixen d'una manera espectacular.

I per a recuperar forces dinarem en un dels restaurants que hi ha per davant de la catedral on es pot gaudir de la bona cuina dels balcans una bona combinació de verdures carns i peixos locals acompanyats de formatges i iogur.

Jaffa, bella en hebreu i un dels ports més antics del món.

 La tercera entrada arreu de l'antic Imperi Bizantí ens porta al Mediterrani més Oriental, a una bonica ciutat històrica costanera anomenada Jaffa que hui forma part de Tel Aviv. Jaffa té un passat apassionant de quasi deu mil anys, cananeus, hebreus, egipcis, romans, bizantins, àrabs, otomans i britànics han aprofitat aquest port natural molt ben custodiat per la ciutat que es situa en un pujol a 40 metres sobre la mar.

Un agradable passeig pel passeig marítim que uneix Tel Aviv amb Jaffa és la millor opció per a arribar a aquesta històrica ciutat portuària amb un centre històric de cases de pedra ben cuidat. Començarem la ruta per la torre del rellotge. Es va construir entre 1900 i 1903 per a comemorar el vint-i-cinqué aniversari d'Abdul Hamid II com a sultà de l'Imperi Otomà.

Davant està la mesquita Mahmoudiya o mesquita major és una construcció dels segles XVIII i XIX aprofitant-se columnes tomanes de Cesàrea i Ashkelon. Està rodejada de botigues així que el seu minaret, les portes d'entrada i alguna cúpula és tot el que es pot veure des de fora.

És missió impossible accedir al seu interior, sobretot a la sala d'oració i no es professa la religió islàmica. Un bonic jardí amb palmeres i flors, uns arcs de pedra que semblen gòtics i una bonica font és tot el que vaig poder veure.

Si caminem en direcció a la mar descobrirem el minaret d'altra mesquita, la d'Al-Bahr que és ,a més antiga de Jaffa que es va aixecar a la segona meitat del segle XVII. Tots els habitants de Jaffa l'anomenen com la mesquita de la mar, per la seua proximitat al Mediterrani.

Des d'aquesta mesquita ens deixarem perdre pels estrets carrers de cases de pedra que discorren a escasos metres del Mediterrani amb tot el sabor de poble àrab, es coneixen amb el nom de Jaffa la vella. Tota una agradable experiència que cal viure.

Alguna sorpresa podem trobar en aquestos carrers de Jaffa la vella. Una església greco-ortodoxa d'un antic monestir, el dels Arcàngels, està en aquestos carrers. El que es pot veure hui en dia és una renovació després d'un incendi patit en l'any 1961.

El port de Jaffa hui en dia a perdut tota la seua activitat comercial, hui en dia aquesta activitat es desenvolupa uns quilòmetres més al nord quan s'inaugurà en 1933 un nou port en Tel Aviv. Així que el vell port de Jaffa és el lloc ple de turistes que gaudeixen del perenne bon emps en les seues terrasses.

I des del port muntarem el xicotet pujol on s'ubica Jaffa per a conéixer l'edifici que més destaca, per estar ubicat en la zona més alta i pel seu impressionant campanar. Es tracta de l'església de Sant Pere, de ritus catòlic que està en mans de frares franciscans.

El temple actual és del segle XIX, però abans hi havia altra església del segle XVII que aprofità les estructures d'una ciutadella dels creuats construïda en el segle XIII. Com que l'església va ser construïda per espanyols, la major part de les imatges que decoren el temple són de sants d'origen espanyol i es fan misses en castellà.

Des de la plaça on està l'església baixarem fins a la casa de Simó el blanquer, un lloc clau en la història del cristianisme. en aquesta casa que pertanyia a un home de nom Simó que es dedicava a la pell, va estar allotja Sant Pere apostol. En aquesta casa el succesor de Jesús va somniar que des del cel baixaven en un llençol animals del considerats purs i altres impurs. Gràcies a aquesta visió els cristians poden menjar carn de porc. També aquest fet va ser el punt d'inflexió per a que els no jueus pogueren abraçar el cristianisme. A més es diu que el cos de l'apostol Sant Jaume va ser tractat per Simó per a conservar-lo i que poguera ser evacuat. I hui en dia diuen que està en la catedral de Santiago de Compostela.

I si agafem el carrer de Lluis Pasteur arribarem a una simpàtica font on es veu una alegre balena. En l'antic testament un tal Jonàs s'embarcà des del port de Jaffa en un vaixell en direcció el regne dels tartessos desobeint a Déu que l'havia enviat al que és hui Mossul en Irak. Jonàs acabà essent tragat i vomitat per una balena i finalment acabà predicant en la terra dels assiris.

I acabarem la nostra ruta d'avuí en el parc Abrasha que té un pont que si el creus i trobes el teu signe del zodiac representa es compleix un desig i una monumnetal escultura en forma de porta on hi han representades diverses escenes bíbliques.