Hallgrímskirkja en Reikiavik, molt prop ja del Cercle Polar.

 Aquesta entrada que fa onze de l'any ens servirà per a conéixer una altre tipus de columnes, les de l'expressionisme, un més dels molts estils arquitectònics que han aparegut en el segle XX i que són tan difícils de catalogar. Hui viatgem quasi al  Cercle Polar, a la capital d'Islàndia, Reikiavik per a descobrir l'església més impressionant del país.

Començarem ruta en l'església parroquial luterana, que no catedral de nom impronunciable i irrecordable. Hallgrímskirkja és un disseny de l'arquitecte Samuélsson inspirat en les formacions volcàniques del país. El seu nom vol ser un homenatge al poeta religiós Hallgrímur.

La construcció d'aquesta es va començar en l'any 1948 i fins trenta-huit anys més tard no es va acabar, així que l'arquitecte que va la dissenyar no la va veure mai acabada. Però la primera cosa que es va acabar va ser la seua torre de quasi setanta-cinc metres. En principi no havia de ser tan alta, però com que es volia superar la torre de la catedral catòlica es va allargar.

Es pot pujar a la torre pagant entrada i agafant un ascensor, així que no cal pujar escales i ja des de dalt gaudir d'unes meravelloses de tota la ciutat de Reikiavik. A més es pot veure el seu conjunt de campanes.

La nau de l'església encara que com tot temple luterà no tinga massa decoració és realment impressionant. Mesura quasi mil set-cents metres quadrats i unes columnes que sostenen uns arcs que recorden al gòtic.

Hi han dos orgues en l'església, que sonen la mar de bé . El primer és més senzill i es va instal·lar en l'any 1946 i el segon de 1985 que va ser ampliat i acabat en 1992. Mesura uns quinze metres i pesa unes vint-i-cinc tones.

Davant de l'entrada principal de l'església hi ha una escultura de l'explorador viking Leif Erikson, el primer europeu en xafar terres americanes i crear un assentament, Vinland, en l'actual costa oriental de Canadà entre en segles X i XI. Aquest monument va ser una donació dels Estats Units per a commemorar els mil anys de celebració de parlament en Islàndia en l'any 930.

Des de l'estàtua de Leif Erikson començarem una agradable camí de descens pel carrer Skólavördustigur, un dels més comercials de la ciutat i amb unes vistes magnifiques de l'església Hallgrímskirkja.

Després anirem cap a la dreta en direcció a la mar, allí ens espera el Viatger del Sol, una escultura a l'aire lliure que vol celebrar els dos segles d'història de Reikiavik. Representa un vaixell que s'enfila a nous territoris que descobrir.

Caminant cap a ponent vora mar s'arriba al modern edifici Harpa. És un lloc destinat a concerts i conferències, seu de l'Orquestra Simfònica d'Islàndia. La seua construcció es va allargar per la crisis finaciera del 2009.

I molt prop, agafant el carrer Laekjargata arribem a un històric edifici de fusta pintat de blanc. Es tracta del Ministeri de la Presidència, però fa dos-cents cinquanta anys era una pressó que es va tancar en 1816. Cent anys m´s tar va ser ocupada pel primer ministre.

De la Bratislava art nouveau, a la del segle XXI passant per la txecoslovaca.

 Les columnes modernistes les veuren en Bratislava en un dels seus monuments més curiosos, l'església blava o modrý kostolík. El blau que decora façana i interior és el que dóna nom a l'església actualment encara que quan es va construir entre 1909 i 1913 es va dedicar a Santa Isabel d'Hongria.

Al seu interior trobarem encara inscripcions en hongarès la llegua oficial del Regne d'Hongria, del que formava part Eslovàquia dins del poderós Imperi Austrohongarés dels Hasburg. L'església és obra de l'arquitectehongarés Ödön Lechner, amb el Gaudí d'Hongria, amb el seu estil modernista que evocava l'Orient Mitjà.

Aquest arquitecte desenvolupà el seu treball majoritàriament en Budapest, però en Bratislava podem trobar com el palau Roland, situat en la plaça Major de la ciutat el Gymnásium Alenxandra Markusa molt prop de l'església blava.

Caminant en direcció sud a buscar el riu Danubi es passa per la Safárikovo námestie, una plaça destartalada travessada contínuament per trolebusos però amb l'encant de dos edificis de vivendes també modernistes.

En la mateixa plaça està l'auditori de la Universitat Comenius de Bratislava amb un estil més soviètic. Aquesta universitat es va crear a principis del segle XX i al costat l'edifici modernista de la Facultat de Filosofia, obra de Josef Ritner de 1812.

I caminant cap al riu per Vajanskho nábrezie, en una cantonada es troba una de les seus del Museu Nacional Eslovac, aquest concretament dedicat a la història natural del país, en un edifici comunista dels anys vint del segle passat. Davant hi ha una estátua de Tomas G Masaryk un dels pares de la creació de Txecoslovàquia en l'any 1918.

Seguint les aigües del riu Danubi arribem a una zona amb interessants edificis que deixen endarrere el passat hongarés i txecoslovac d'Eslovàquia. Són ja del segle XXI, de l'Eslovàquia de la Unió Europea. Cal destacar el nou Teatre Nacional Eslovac i el centre comercial Eurovea.

En la plaça hi han tres fonts i diverses escultures, la que més sorpren és la d'un lleó que sosté l'escut d'Eslovàquia que està ubicat sota una enorme columna blanca. Davant d'ell l'escultura del general Milan Ratislav Stefánik que lluità per la independència d'Eslovàquia de l'Imperi Austrohongarés i la creació de Txecoslovàquia.

Nosaltres ens quedarem ací però el riu Danubi continuarà el seu camí travesant per baix el pont Apolo que rep el nom de la refineria Apolo que estava ubicada en aquesta zona i que va ser bombardejada durant la segona guerra mundial.

La Neuestadt d'Estrasburg, el barri imperial alemany en una de les ciutats més boniques de França.

 Hui ens desplacem fins a la capital de l'Alsàcia per conéixer columnes neoclàssiques en un barri construït en la segona meitat del segle XIX per a recuperar una zona totalment destruïda en la guerra francoprussiana de 1870.  La derrota francesa provocà que l'Alsàcia passara a ser territori alemany, de nou, que Napoleó havia incorporat a França dècades abans i que tornaria a ser França després de la primera guerra mundial. El tercer Reich de Hitler la va ocupar de nou i fins a la fi de la segona guerra mundial no tornaria a ser França de nou.

Estrasburg i tota l'Alsàcia es pot considerar el punt de trobada entre la cultura francesa, catòlica i francòfina i la cultura germànica protestant i de llengua alemanya amb el toc personal alsacià. Neuestadt és el barri més alemany de la ciutat, passejar pels seus carrers es com estar en Berlín. Nosaltres accedirem a ell creuant el riu III, afluent del Rihn, pel pont d'Auvergne i visitant l'església neogòtica de Sant Pau.

Aquesta església abans de la guerra de 1870 era coneguda amb el nom de temple nou i era la seu de la Biblioteca Nacional Universitària però un fatal incendi va fer que desaparegueren tot el fons bibbliogràfic.  Després s'aixecà aquesta església d'estil neogòtic i de culte protestant.

A l'altra part del riu ens trobarem en la Neuestadt que vol dir ciutat nova en alemany on tot està perfectament dissenyat i col·locat. Els carrers són rectes i amples i els edificis són tots de la mateixa altura. Cal destacar en l'avinguda de la Llibertat l'Hôtel des Postes o edifici de correus, d'estil neogòtic construït en 1899.

El centre neuràlgic de la Neuestadt és la plaça de la República que en temps de l'Imperi Alemany s'anomenava plaça del Kaiser. Ací podem trobar el conjunt d'edificis més monumental del barri. L'actual Biblioteca Nacional i Universitària és hui en dia la segona en quant a nombres de llibres en França.

Altre edifici important en la plaça és el Teatre Nacional d'Estrasburg creat en l'any 1968, un dels cinc que té França. Està ubicat en el que va ser el parlament d'Alsàcia i Lorena en el periòde en el que la regió era part de l'Imperi Alemany. 

Al mig de la plaça hi han uns bonics i geomètrics jardins on  podem trobar una escultura a mode de pietà de Miquel Àngel on una dona asseguda sosté el cos de dos hòmens morts. És un monument als caiguts en les guerres del segle XX on França ha participat, les dos mundials, la d'Indoxina i la d'independència d'Argèria.

I per acabar de visitar la plaça del Kaiser ens fixarem en l'imponentpalau del Rhin, un majestuós palau imperial que hauria d'acollir al kaiser Guillem I cada vegada que visitara la ciutat, però va morir abans així que va ser el seu fill Guillem II qui el va estrenar. En la primera guerra mundial va ser hospital militar i en la segona cuartel de l'exèrcit nazi.

Pel carrer que hi ha darrere del palau del Rhin arribarem a l'espectacular església de Sant Pere el Jove  actualment de culte catòlic, abans els catòlics la compartien amn els protestants. Al centre històric de la ciutat hi ha altra Sant Pere el Jove, d'estil gòtic i protestant.

Aquesta església va ser construïda entre els anys 1889 i 1893 en estil neorromàmic i neobizantí. Destaca per la seua enorme cúpula que mesura a l'interior cinquanta metres i un diàmetre de divuit metres. És la més gran de tota l'Alsàcia.

I acabarem la ruta de hui en el Palau de Justícia d'Estrasburg d'estil neoclàssic construït entre 1894 i 1898. La seua façana està constituïda per unes columnes jòniques i un frontó decorat amb escultures alegòriques a la justícia, la fortalesa i la cara d'una gòrgona per a protegir del mal.

La plaça de Sant Pere del Vaticà i la seua basílica, l’església cap de totes les esglésies catòliques.

L'entrada setena de l'any, també està dedicada a les columnes i hui en veure'm unes molt especials d'estil barroc, en el país més xicotet del món, el Vaticà. En menys de mig quilòmetre quadrat es pot gaudir d'algunes de les obres d'art més apreciades del món.

La basílica de Sant Pere està fora de l'espai que va ocupar la Roma imperial, més concretament està sobre el cementeri que hi havia al cosstat del circ romà de Neró. Segons la tradició el primer temple es va aixecar en el lloc on estava la tomba del sant, soterrat en el turó Vaticà al segle I, després del seu martiri.

Les portes d'entrada a la basílica donen a la plaça de Sant Pere que està delimitada per la façana prinicpal del temple i per una espectacular columnata, obra de Bernini. En són dues-centes vuitanta-quatre d'estil dòric i separades entre elles setze metres. La columnata està decorada amb quasi dues-centes escultures de sants, de meitat altura de les tretze escultures de la façana principal.

Les tretze escultures de la façana principal són ni més ni menys que els dotze apostols i al mig està Jesucrist. Aquestes figures són el doble de grans per que estan emplaçades a més altura i per que els apostols i per descomptat Jesucrist tenen més rang que la resta de sants.

La plaça de Sant Pere és un espai elíptic de tres-cents vint metres de llarg i dos-cents quaranta d'ample, que difílment es pot trobar buida per que sempre està plena de peregrins i turistes. Una font i un obelisc egipci de quatre mil anys són els únics elements arquitectònics que la decoren. Aquest obelisc va ser dut a la ciutat per ordre de l'emperador Calígula en l'any 37 i per iniciativa del Papa Sixt V acabà en el Vaticà en l'any 1586.

La plaça de Sant Pere és el lloc on milers de turistes esperen cada diumenge a que el Papa s'asoma per una finestra per a resar l'àngelus que dura uns quinze minuts aproximadament. La finestra en qüestió està en la quarta planta d'un edifici, així que sols es pot distingir al sant  pare per que va vestit de blanc.

I abans d'entrar a la basílica cal fixar-se en la seu imponent façana que mesura quaranta-cinc metres d'alçada sense comptar les escultures de Jesucrist i els apostols. El disseny és obra de Carlo Maderno que en contra del disseny de Miquel Àngel va decidir incrustar les columnes en la mateixa façana que fa cent divuit metres d'ample. Es va acabar en 1642.

L'interior de la basílica és una de les coses més impressionants que mai he vist. Deixa bocabadat en primer lloc les dimensions de la nau central, és en l'església més gran del món,  en segon lloc la riquesa dels marbres que la decoren i en tercer lloc el joc de llum que entra per la cúpula i les finestres de la volta i l'òcul de l'absis.

I sota la cúpula, la més alta del món es troba l'espectacular baldaquí obra de Bernini. Està fet amb seixanta tones de bronze daurat procedent del panteó de Roma. En l'altar que hi ha baix del baldaquí sols pot realitzar misa el Papa.

Per darrere del baldaquí, al presbiteri està la càtedra de Sant Pere, una cadira en la que mai s'ha sentat el sant però que és d'origen paleocristià i que té més de mil cinc-cents anys i sols pot seure el Papa, el succesor de Sant Pere. Una magnífica vidriera amb una colom que representa l'espirit sant, proporciona un espectacle de llum a l'espai.

De totes les pintures i escultures que decoren els murs i les capelles de la basílica, la més buscada per les maquines de retratar és l'escultura de la pietà, obra de Miquel Àngel que ara s'oculta darrere d'un lleig cristal per que un tarat la va danyar fa dècades.

La cúpula de Miquel Àngel Buonarrotti és una de les coses que s'han de visitar si o si en el Vaticà, nosaltres ja ho vaàrem fer ja fa set anys i a la que s'accedeix des de fora de la basílica, des de dins és espectacular.

 I per a que tot estiga en ordre en la visita al Vaticà, està la gens discreta policia del país més xicotet del món, la guàrdia suïssa pontificia. És l'exèrcit professional més xicotet del món, amb sols cent trenta-cinc soldats i un uniforme dissenyat  aprincipis del segle XX però inspirat en pintures de Rafael quatre-cents anys anteriors.