Washington Irving va viure en Espanya un grapat d'anys on va treballar en l'ambaixada dels Estats Units primer com a agregat i després com a ambaixador. Va escriure alguns llibres sobre la història i costums del nostre país com per exemple una biografia de Cristòfol colom o un recull de contes de l'època d'al-Àndalus conegut com a Contes de l'Alhambra. Fa molts molts molts anys vaig tenir el plaer de llegir-los i sols recorde que en quasi tots els contes es parla d'un paradís terrenal sembrat de fruiters per on s'escolta l'aigua córrer per séquies i llavors vaig pensar que jo hi visc en lloc molt semblant a aquest paradís. En aquestos contes apareixen descrits amors impossibles en sumptuosos palaus plens de luxe que de segur s'inspiraven els palaus nassarites de la impressionant Alhambra de Granada.
L'escriptor romàntic nord-americà va viure un temps en la mateixa ciutat de Granada i tingué la grandíssima sort de poder-ho fer en la mateixa Alhambra que després de la guerra del francés era un lloc quasi deixat de la mà de Déu. S'imagineu com seria recórrer i gaudir d'aquest històric lloc sense pressa i una allau de turistes al teu voltant. Jo l'he visitat en dues ocasions, totes dues sense guia, amb temps limitat i multitud de turistes així que no podré fer-vos de ciceró. Washington Irving tingué de ciceró al mateix fill de l'Alhambra, un tal Mateo Ximenes que vivia allí des que va nàixer al si d'una família de cristians vells resident en la fortalesa des de segles.
L'Alhambra de Granada és en si una ciutat dins o millor dit dalt de Granada, com puga ser l'Acròpolis d'Atenes o el Castell de Praga. Segons el senyor Irving ací hi havia espai per a la família reial i quaranta mil soldats. Hui en dia es pot residir en l'Alhambra unes nits perquè hi ha un parador de turisme ubicat en un antic monestir franciscà del segle XV.
Agafant el carrer reial de l'Ahambra s'arrina a l'altre monument cristià i d'estil morisc del recinte, estracta de la parròquia de Santa Maria de l'Alhambra, abans de la conquesta cristiana estava ací la mesquita major.
A l'interior de l'església, un poc destartalat, trobem el meravellós retaule barroc presidit per la "Virgen de las Angustias" amb confradia a la qual va pertànyer el mateix poeta Federico García Lorca. És un bon lloc per a descansar i si no que li ho diguen a Ana, companya del meu primer viatge que es va adormir en un banc i a la que abandonarem perquè gaudira plàcidament del regne de Morfeu fins que el seu propi ronquit la va despertar.
D'aquella mesquita que ocupava el solar de l'actual església encara es conserven els banys àrabs al costat de la casa on va nàixer i es va criar el músic Ángel Barrios. Va ser un gran guitarrista i compositor que té ací, en el que va ser sa casa, un museu dedicat.
I si els reis nassarites tingueren en l'Alhambra el seu palau residencial, el nét dels conqueridors de Granada no podia ser menys i manà construir el seu propi palau a la fi del carrer reial de l'Alhambra. Es tracta d'un edifici renaixentista començat just després de les noces de l'emperador Carles V en l'any 1526.
En la planta baixa de l'edifici s'ha ubicat el Museu Nacional d'Art Hispanomusulmà amb la millor col·lecció d'art nassarita del país amb moltes peces arqueològiques procedents de la mateixa Alhambra. Però si cal entrar per dalt de tot a l'edifici és per veure el seu meravellós pati circular de columnes.
Ara travessarem la bonica porta del vi que servia per a entrar a la Medina de l'Alhambra. Es tracta d'una construcció de principis del segle XIV una de les més antigues de l'arquitectura nassarita que es conserva a l'Alhambra.
I ara ens dedicarem a veure la zona palatina, una acumulació de generacions de palaus reials construïts al voltant d'un pati i que els meus amics José i Ana van descriure com a arquitectura exquisida. El primer d'ells és el palau de Comares amb el seu "Patio de los Arrayanes" que es coneix amb aquest nom per l'exuberància dels aladerns que rodejaven la seua bassa. A mi va ser el lloc que més me va impactar, és meravellós veure la grandiosa torre del ambaixadors reflectida en les aigües de la bassa.
Però la Grace Kelly de l'Alhambra és sense cap mena de dubte el pati dels Lleons, ací sembla que el temps es deté i tothom que passa per aquest lloc deixa de parlar per escoltar i veure detingudament la font dels lleons de marbre que sembla que té vida, tots volen fotografiar com si de sobte estiguera allí posant el personatge d'actualitat més famós del món.
I el darrer monumental pati que no se pot deixar de visitar és el pati del palau del Partal que destaca pels seus jardins, la seua enorme bassa i la bonica construcció de cinc arcs que hi ha al darrere. Però fa cent anys aquesta construcció era una casa privada i els arcs estaven ocults per les parets de la casa.
Un altre palau es troba a cinc-cents metres i és conegut amb el nom de Generalife. Aquest edifici amb els seus meravellosos jardins daten dels segles XII al XIV i eren zones d'horta més fresques per al calorós estiu d'al-Àndalus per tant era el lloc de descans i estiueig dels reis moros de Granada sense eixir de la protecció dels murs de l'Alhambra.
L'espectacular decoració de l'Alhambra es basa en materials barats i senzills, fang, algeps i en el millor dels casos la ceràmica. Com ja sabeu no està permés usar formes humanes i d'animals així que les figures geomètriques, les vegetals i la cal·ligrafia són suficients per a convertir aquest lloc en un dels més bonics del món.
I com l'Alhambra es troba sobre un turó elevat es pot gaudir des d'ací d'unes excel·lents vistes del que és el centre històric de la ciutat, el barri de costeruts carrers de l'Albaicín i de la Serra Nevada que té neu quasi tot l'any.
Enhorabona, senyor Washington Irving, molt bon lloc saberes triar per a viure, sens dubte un dels millors racons de la península!
