L'art preromànic d'Oviedo, únic i patrimoni de la humanitat

 Hui coneixerem l'últim model de creu d'una sèrie de set que vàrem començar a principis de febrer i ho farem en ca nostra, en la capital de l'antic Regne d'Astúries i del ja no tan jove Principat d'Astúries, L'entrada de hui ens permetrà conéixer un dels més primitius estils artístics del nostre país, l'art preromànic asturià.

Posat calcer còmode per que anem a fer una ruta a peu de cinc quilòmetres descendint per les faldes del Naranco, creuant la ciutat d'Oviedo fins a arribar al prat de Sant Julià. El punt de partida és l'església de Sant Miquel de Lillo, manada edificar pel rei Ramir I en l'any 842 per a tindre servei religiós quan estava al seu palau que es trobava al costat.

L'església era de planta basilical i tres vegades més gran del que es pot apreciar hui en dia, però una solcida de terres provocada per un riuet pròxim va enfonsar la part que falta al segle XI. Al seu interior encara es pot gaudir d'unes interessants pintures i sobretot els dos brancals de porta.

Descendirem un poc per la falda del Naranco fins a arribar al monument més important de l'art preromànic asturià, l'església de Santa Maria del Naranco. No queda massa clar si en origen era església, pavelló reial o aula règia, el que si està clar és que és una joia de l'art europeu abans de l'arribada del romànic.

L'edifici està compost de dues plantes no comunicades, a la planta inferior o cripta accedirem a través d'una porta. Ja dins gaudirem d'un espai reduït de volta de canó que es veu reforçada per senzills arcs de faixó. La planta superior o galeria és la més bonica a la que s'accedeix pujant una escala exterior.

La planta superior està oberta a l'exterior gràcies a dos miradors amb tres bonics arcs suportats per esveltes columnes de capitells corintis. en aguaitar per aquestos miradors de seguida apareix la verdor del camp asturià.

Després de veure el millor del preromànic asturià comencem el descens cap a la ciutat d'Oviedo, cal gaudir de les vistes mentre anem deixant a l'esquena el mont Naranco que es troba coronat per una escultura del Cor de Jesús que es va inaugurar en l'any 1981.

El camí de baixada està ple de xalets i segones residències, però de tant en tant es possible trobar alguna sorpresa d'arquitectura rural com són els hórreos asturians, una espècie de rebost i graner. Estan construïts en pedra i fusta i a diferència dels gallecs, són de planta quadrada.

Una vegada arribem a la ciutat d'Oviedo ens dirigirem cap a la seua catedral dedicada al Salvador, però abans, molt prop en el carrer de Santa Anna per veure des de fora, el finestral preromànic de l'església de Sant Tirso el Real, del segle IX i remodelada profundament en els segles posteriors.

I al costat està la catedral a la qual accedirem per a conéixer els seus elements preromànics que encara conserva i la creu de la victòria, el motiu de la nostra visita. La resta de la catedral la deixarem per a altra entrada. 

El tresor més ben guardat de la catedral està en la Cambra Santa, en un principi era la capella del palau reial del rei Alfons II el Cast. En els pilars que sostenen la volta de canó estan esculpits els dotze apòstols i tres caps ubicats en un timpà és el que queda d'un antic calvari.

La Cambra Santa conté una de les millors i més sagrades relíquies del país, de fet era lloc de pelegrinatge molt abans del descobriment de les restes de l'apòstol Sant Jaume. Però amb el temps Santiago de Compostel·la es féu destí de pelegrinatge més important i els asturians no entenen com els pelegrins prefereixen visitar a Santiago que és un criat i no la catedral d'Oviedo del Salvador que és en realitat el senyor.

En aquesta cambra es conserven dues creus que són obres mestres d'orfebreria. La més famosa és la creu de la victòria, que va donar el rei a la catedral en l'any 908. Al seu interior guarda una creu de fusta que la tradició popular deia que era la que portava Pelai en la batalla de Covadonga de l'any 722 inici de la conquesta cristiana d'al-Àndalus. Hui és tot un símbol del Principat d'Astúries i apareix fins i tot en la seua bandera.

La creu dels àngels va ser donada a la catedral en l'any 808 pel rei Alfons II el cast. Es tracta d'una creu grega que segons la llegenda la veren fer dos àngels en una casa on era impossible veure'ls treballar per la lluentor que hi havia. La llegenda es va fer més gran quan la varen furtar i recuperar en 1977.

Però la relíquia cristiana més apreciada i venerada de la catedral és el sant sudari que va cobrir el cos mort de Jesucrist durant els tres dies que va romandre mort. Aquesta relíquia segons la tradició, arribà amb altres des de Jerusalem a Toledo i més tard es traslladaren a Oviedo per a protegir-les de la invasió musulmana.

Una altra joia de l'orfebreria preromànica és la capsa de les àgates que va ser donada a la catedral per l'infant Fruela d'Astúries, que posteriorment seria rei. Es tracta d'una capsa de fusta de xiprer ornamentada amb or que descriu arcs de mig punt i de ferradura que deixen uns buits coberts amb plaques d'àgata.

Sota la Cambra Santa es troba una cripta coneguda amb el nom de capella de Santa Leocàdia i es va construir per a recollir les despulles de dos sants màrtirs cordovesos, cap d'ells era Santa Leocàdia. No es pot visitar, però es pot veure des de la porta o des d'una gelosia preromànica del claustre.

I des del claustre es pot veure també l'exterior de la Cambra Santa, un recinte que queda menut amb les posteriors edificacions gòtiques de la catedral. Al museu també hi ha una finestra d'estil preromànic asturià.

I de la catedral se n'anem a la font de Foncalada, que està a uns sis-cents metres de la catedral ja quasi eixint de la ciutat. Es tracta d'una font d'aigua potable construïda baix el regnat d'Alfons III a la fi del segle IX i està declarada patrimoni de la humanitat, com la resta de monuments preromànics, la catedral i el centre històric d'Oviedo.

I la darrera parada de la ruta de hui és l'església de Sant Julià dels Prats, a un quilòmetre de la font de Foncalada. És un edifici de principi del segle IX, el més antic de l'art preromànic, de planta basilical i rodejada de verd que li dóna si cap més encant.

Al seu interior encara és possible gaudir d'una decoració pictòrica en excel·lent estat de conservació per al temps que tenen per què afortunadament abans de pintar els murs es va picar la pedra amb el dibuix. La gamma de colors no és extensa i recorden a les pintures romanes.

Gračanica, ciutat romana, monestir medieval i centre polític i espiritual dels serbis de Kosovo.

 Hui viatgem a Kosovo per conéixer de primera mà com és la creu sèrbia, una creu rodejada de quatre lletres beta i que a banda d'identificar l'església ortodoxa de Sèrbia també apareix a la bandera i a l'escut del país.

En Kosovo es troben bona part dels monuments medievals serbis de Kosovo, hereus de l'arquitectura bizantina, que la UNESCO va declarar patrimoni de la humanitat. Bona part d'aquestos monuments han estat en risc de desaparéixer per culpa de la sagnant guerra entre serbis cristians i kosovars musulmans. Hui de fet visitarem Gračanica, un enclavament serbi dins de l'estat de Kosovo. La sensació quan s'arriba des de la capital kosovar, Pristina que està a cinc quilòmetres, més que de pau és de guerra continguda. I començaren la visita en el seu meravellós monestir, el monestir de Gračanica.

Aquest monestir es va fundar al segle XIV per manament del rei serbi Stefan Uros II Milutin, baix el regnat del qual Sèrbia es convertia en un dels estats més poderosos del sud d'Europa, conquerint territori bizantí en Albània i Macedònia.

El lloc va ser sempre un centre cultural i religiós, destí de pelegrins fins i tot en temps de dominació otomana i hui en dia és seu episcopal. El més destacable d'aquesta meravella d'art bizantí fusionat en certa manera amb el romànic occidental, és sense cap mena de dubte els frescos del seu interior. Quasi me'ls vaig perdre per què el dia que vaig arribar es celebrava una festa religiosa important, però la insistència del guia kosovar, que minuts abans tirava pestes dels serbis, va obrar el miracle.

Del monestir eixirem del poble serbi en territori kosovar per un agradable camí entre camps que en estiu estan entapissats de cereal a punt de ser segat. La intenció és arribar a les restes de la ciutat il·líria i posteriorment romana, d'Ulpiana.

Estem en zona de cereals i el gra del cereal necessita ser mòlt per a poder ser consumit pels humans en forma de pa. I en Ulpiana no podia faltar el molí per a moldre el gra que durant segles s'ha cultivat en aquesta zona.

Molta de la vida social dels romans es feia durant la higiene personal així que en qualsevol ciutat romana havia d'haver-hi termes i en les restes de la ciutat d'Ulpiana se n'han trobat com no podia ser d'altra manera.

L'Imperi Romà es va dividir en dues parts, a finals del segle IV i Ulpiana va caure en la part oriental, en temps de l'emperador Justinià es va construir una basílica cristiana i la ciutat s'anomenava Justiniana Secunda.

I no massa allunyat de la basílica cristiana un baptisteri que servia per a cristianar a tot aquell que encara no era cristià i tenia prohibida la seua entrada a tot temple cristià. Els seus ciments encara són visibles.

Moltes peces escultòriques han aparegut en les successives excavacions que s'han dut a terme en aquesta ciutat i s'exposen en museus, però encara és possible gaudir d'un monument tipus estela on pareix esculpit en pedra el bust d'una dona.

I aquells que passaven a millor vida tenien en Ulpiana el seu trosset reservat en una zona anomenada necròpolis on escara és possible veure uns quants sarcòfags, un d'ell de marbre molt blanc que destaca sobre la resta.

Els afores de Canterbury, el bressol de l'Anglaterra cristiana.

 Cinquena entrada dedicada a les creus i hui ens toca conéixer la creu celta que és com una creu llatina amb un cercle que rodeja la intersecció. La història d'aquest model de creu és una barreja de cultura celta i el cristianisme posterior i encara que el seu origen es podria situar en l'illa d'Irlanda també es va escampar el seu ús a l'illa de Gran Bretanya. La creu celta més gran del món es troba en la catedral de Santa Anna de Belfast que ja visitarem en 2019 (http://ferranlerma.blogspot.com/2019/10/belfast-lagradable-capital-dirlanda-del.html) la que veurem hui està ubicada al xicotet cementeri de l'església de Sant Martí de Canterbury.

Aquesta església d'origen incert no se sap si era un temple pagà de la  ciutat romana que estava a meitat camí entre el port de Dover i Londinium, la Londres romana. És considerada l'església més antiga d'Anglaterra i per descomptat ha sigut declarada patrimoni de la humanitat com també les restes de l'abadia contigua i la catedral de la ciutat.

Abans d'abandonar el cementeri convé fixar-nos en altra creu de pedra que ens sorprendrà per la decoració que recorre tot el cos de la creu. Es tracta d'un conjunt d'espirals molt usats per la cultura celta.

I de l'església de Sant Martí se n'anem a l'abadia, o el que queda d'ella. Va ser fundada per Sant Agustí de Canterbury en l'any 598 que venia de Roma per a reevangelitzar als pagans de l'illa, que havien deixat de ser cristians amb la caiguda de l'Imperi Romà i la invasió dels angles.

I ara ens dirigirem cap a Queningate, una porta de muralla de les sis que va tindre la Canterbury medieval, on hi ha habilitada una zona de parquing i per on accedirem a la ciutat per a agafar una barqueta que ens tornara a traure fora. Hui no ens toca visitar el centre històric de la ciutat ni la catedral més important de la confessió anglicana.

Un bon llenç de muralla romana aixecada entre el 270 i 280 després de Crist està encara en peu per aquesta zona. En època medieval es varen aprofitar les velles muralles romanes i la Canterbury d'aquella època tenia un perímetre emmurallat de tres quilòmetres.

Agafarem el carrer Burgate per a arribar a la zona d'embarcament, però abans gaudirem de la torre de la derruïda església de Santa Maria Magdalena, el seu solar és hui un parc i als peus de la torre trobem un monument barroc.

Finalment arribarem a la vora del riu Great Stour que travessa el centre històric de la ciutat i des d'on agafarem la barqueta que ens passejarà fins als afores de la ciutat en un trajecte de 45 minuts. Des del pont del Rei es tenen unes bones vistes del riu i d'una típica casa del segle XVI.

El riu no és l'Amazones ni el Tàmesis, però navegar en ell resulta relaxant allunyat de cotxes i grups de turistes i ens permet veure la ciutat des d'altra perspectiva. Les barquetes són conduïdes per uns joves amb perxa que se semblen més a Tonet de la novel·la de Blasco Ibáñez que a un gondoler venecià.

Durant el trajecte anirem descobrint edificis històrics com és la capella de Greyfriars, antiga casa d'hostes del convent franciscà del segle XIII que s'ubicava en el que hui són uns enormes jardins i que en el segle XX s'habilità com a capella.

Però el més bucòlic de la passejada en barca segons el meu parer és el fet d'estar en contacte amb la natura. El riu Great Stour de poc més vuitanta quilòmetres és un riu ple de flora i fauna, on els arbres de ribera i les plantes subaquàtiques el converteixen en un riu verd.

El complex monàstic de Curchi, el més interessant de tota Moldàvia.

 Hui viatjarem a Moldàvia, l'antiga república soviètica enclavada entre Ucraïna i Romania, considerat el país que menys turistes rep de tot el continent europeu. I la veritat que és una pena perquè té moltes coses a mostrar com és el seu complex monàstic de Curchi el millor exemple d'arquitectura ortodoxa i a l'hora barroca d'aquest jove estat.

Ací coneixeren de primera mà, com és la creu ortodoxa, que corona cadascuna de les cúpules de la cateedral i l'església nova de Sant Nicolau. La creu ortodoxa té dos travesseres horitzontals més que la creu llatina, són més menudes que la que correspon a la posició dels braços de Crist. Una està per damunt d'aquesta i correspon al cartell INRI (abreviatura de Jesús de Natzaret rei dels jueus) i l'altra està per baix. Aquesta correspon al lloc on van clavar els peus de Crist, que segons la tradició ortodoxa, s'utilitzaren dos claus i no un. Mirant de front aquesta darrera travessera està inclinada, la part esquerra està més alta assenyalant el cel on anà Dimes, el lladre bo i la part dreta mira l'infern on anà a parar el lladre roín. De vegades aquesta travessera inferior es substiteix per una mitja lluna, com ocorre en aquest monestir.

 Abans d'entrar al monestir cal aturar-se i gaudir de la imatge que ens ofereix la seua església principal dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu situada darrere d'un bucòlic llac rodejat d'arbres. és el moment de fer una foto.

Moltes llegendes corren i expliquen l'origen d'aquest lloc sagrat, però la que més m'ha agradat a mi és la que conta que va ser fundat per dos germans lladres que en arribar a aquestos boscos mataren a una parella d'ancians que en realitat eren els seus pares. Tal va ser el seu penediment que feren el monestir i es convertiren en monjos.

I per acccedir al monestir cal travessar la porta de la muralla sobre la qual se situa el campanar, que en les esglésies ortodoxes està separat del que és realment el temple. Aquest complex monàstic es va construir al segle XVIII i prompte arribà a ser el més important de tota la regió.

Una vegada dins anirem directament a visitar la catedral de Santa Maria de la Nativitat, o església d'estiu i es va aixecar entre 1866 i 1872 i és d'estil barroc. Les males llengües dieun que va ser el mateix arquitecte italià Rastrelli qui feu el disseny inspirat en l'església de Sant Andreu de Kiev.

Al seu interior gaudirem d'un espai ample sense bancs i amb una col·lecció de frescos sobre un fons daurat i unes icones ortodoxes que ens deixaran en la boca oberta. L'iconoclast o altar major és realment una meravella.

Però si hi ha alguna cosa a destacar sobre totes les coses que es poden veure en aquesta catedral és sense cap mena de dubte el Crist Salvador que decora la cúpula major que s'aixeca fins al seixanta metres d'alçada des de terra.

 No massa lluny es troba l'església de Sant Nicolau, la més jove de les construccions del recinte monàstic. Les obres varen començar després del col·lapse de l'URSS i es va consagrar en l'octubre de 2005.

Com no podia ser d'altra manera a l'interior ens trobarem un espai amb murs i sostres decorats amb pintures murals que no deixen cap espai en blanc. Encara que el sostre i la cúpula no són tan alts com els de la catedral l'espai interior també és ample i carregat de misticisme.

Diverses construccions monàstiques es troben descampades pel recinte emmurallat del monestir, desprésque deixara de ser un psiquiàtric el lloc torna a estar habitat per monjos, hui en seran uns trenta i tenen la seua església per a les seues celebracions litúrgiques.

I la més curiosa de les construccions per a la vida dels monjos és el seu refectori, amb un porxe d'accés d'arcs orientalitzants. La llàstima és que es troba en unes  pèssimes condicions i reclama a crits una restauració.  

I no podem abandonar el monestir sense anar a la font i beure de l'aigua que segons els habitants d'aquesta zona asseguren que és miraculosa amb poders curatius. Veritat o no, no està de més pegar un glopet.